Escultura romànica de Santa Maria del Pi
Escultura de la portada de Santa Maria del Pi. Elements reaprofitats decorats amb motius vegetals i figuratius, entre els quals destaca l’escena del pecat original.
ECSA - Rambol
En la porta oberta al mur del costat anomenat de l’Evangeli de l’església de Santa Maria del Pi hi ha elements esculpits reaprofitats, el repertori i l’estil dels quals té a veure amb els conjunts de la ciutat datats al segle XIII. Es tracta dels capitells, impostes i d’una de les arquivoltes, de temàtica diversa.
De tota manera, algun d’aquests elements ha sofert alteracions, tal com s’observa en al una fotografia antiga (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III.2, figs. 1156-1157), en què els capitells de cada extrem són diferents als actuals. Cal ésser prudents, doncs, en la seva anàlisi, ateses les possibles intervencions que hagin afectat aquestes peces després del seu reaprofitament.
La decoració dels capitells i frisos dels muntants combina determinats elements figuratius, concentrats sobretot a la banda dreta, amb una ornamentació de caràcter vegetal força profusa, que és la que s’estén, tot seguint esquemes geometritzants, per les impostes i l’arquivolta. Cal destacar, del costat esquerre, els rengles de fulles del tipus d’acant o similars, que recorden molt els que hi ha en la porta que comunica el claustre amb la catedral de Barcelona. En menor grau, hi ha certes relacions de semblança amb capitells i frisos de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès) (vegeu P., Cuesta, L’església romànica de Sant Martí Sarroca, Artestudi ed., Barcelona 1976; il·lustr. pàgs. 99 i 106). Altres exemples mantenen una ordenació més seca, clar signe d’una execució tardana, com en les combinacions de fulles o palmetes amb cintes perlejades.
Com hem dit, la major part d’elements figuratius es troben a la dreta, per a l’espectador. I el grup més rellevant és el que representa les figures d’Adam i Eva flanquejant l’arbre amb la serp entortolligada, amb gestos que denoten que han comès el pecat original. Hom simbolitza, per tant, el moment de la caiguda. La figura de l’esquerra pot fer referència a la reprovació de Déu o a l’expulsió del paradís. També podem destacar el capitell que presenta dos ocells afrontats picotejant una fulla a l’angle, situats damunt un rengle de fulles d’acant, i del qual hi ha un paral·lel gairebé idèntic a la porta del claustre de la seu de Tarragona (vegeu F., Vicens, Catedral de Tarragona, Barcelona, 1970, làm. 233). Comparació eloqüent, atès que alguns dels motius de les impostes també poden emparentar-se amb l’esmentada catedral, sobretot, els de la banda esquerra. D’altra banda, el motiu de l’arquivolta, a manera de guardapols, és el mateix que hi ha, amb la mateixa funció, a la porta de la seu barcelonina (a què ja hem fet esment), localitzat també en un cimaci del claustre de Sant Pau del Camp.
En línies generals, l’estil dels elements tractats es caracteritza per unes formes seques i anguloses, sense que això impedeixi expressar un interès per a marcar els detalls. El volum, especialment en la figuració, depèn de recursos geometritzants, de manera que el modelatge és escàs. Tot i així, i amb relació a la tècnica a bisell, les formes assolides són convincents i nítides, i les composicions perfectament ordenades i segures.
En aquesta línia, i tal com hem vist en els repertoris, hi ha una clara dependència respecte a obres més destacades, com ara la porta del claustre de la catedral, i que hauríem de considerar anterior a la que ens ocupa. Els records amb Tarragona i Sant Martí Sarroca no sorprenen, ja que també han estat observats per a altres conjunts barcelonins. Tot plegat indica una datació força avançada, dins el segle XIII, més encara quan la sequedat a què hem fet esment pot fer pensar, tal com ha reflectit la historiografia en analitzar el conjunt, en un moment molt tardà, llindant amb el gòtic, dins aquesta centúria. (JCSo)
Capitells del carrer del Correu Vell
Capitells del carrer del Correu Vell. Finestral inferior de la casa núm. 14 d’aquest carrer, amb un capitell decorat amb elements esculpits de tipus vegetal.
ECSA - Rambol
En el núm. 14 del carrer del Correu Vell, de Barcelona, contemplem dos capitells que corresponen a sengles finestres biforades, de les quals la inferior no fou descoberta fins que s’eliminà la capa de morter que la tapava. Així, la bibliografia anterior a 1955 —any de la neteja de la façana—, només ens parla d’una curiosa finestra, possiblement del segle XIII (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 339). A més, un comentari de Florensa deia el següent: “Aquesta casa no presentava a simple vista cap mena d’interès, a excepció d’un fragment de finestra romànica que es veia en l’últim pis i que semblava haver estat col·locada per un afeccionat a les antiguitats...” (Florensa, 1955, pàgs. 315-316).
El descostrat de la façana produí tot seguit una sèrie de comentaris com el que realitzà J. Ciervo: “Un cop netejada la façana, sorgiren mostres de la transició entre l’estil romànic i el gòtic, predominant el primer, amb reminiscències mossàrabs tan belles com les finestres de la part exterior, que són dos exemples de línies fines amb capitells interessants” (Ciervo, 1956). Sens dubte, el periodista parla de regust “mossàrab”, a causa de les característiques de les fulles del capitell del pis superior, que són força carnoses en el seu naixement, i també per la presència d’una mena de soguejat o garlanda decorant l’espai entre les fulles i el collarí, a més d’enllaçar les puntes de les fulles —amb cert regust de penca— que finalitzen a sota mateix de l’escaire de l’àbac.
La decoració del finestral inferior es conserva millor, ja que ha quedat protegida dels agents atmosfèrics, gràcies a la capa de morter que, durant tant de temps, emmascarà la façana de l’edifici.
La finestra encara conserva un xic de la decoració del cimaci, com també l’àrea de les impostes, en les quals només és perceptible el treball ornamental en la zona més interior, que utilitza fulles tetralobulades, directament emparentades amb les pentalobulades dels finestrals del Palau Reial Major, aspecte que ens permet datar aquesta peça dins del segle XIII. L’ornament del capitell s’executà mitjançant palmetes simètriques, entrellaçades per la part inferior, però el seu aspecte no s’allunya de la tendència decorativa del cimaci i de les impostes.
Així, doncs, aquests dos capitells del carrer del Correu Vell mantenen diferències decoratives ben substancials. Mentre que el segon manté una línia perfectament entronitzada dins del segle XIII, el primer proposa una decoració força excepcional, dins d’aquest segle, a partir d’un tipus de fulla o penca amb una nervació central molt profunda, que fa ressaltar encara més l’important volum dels extrems.
També destaca l’alt relleu que es percep en el punt on es bifurquen les fulles. Aquesta variant ornamental no és contradictòria amb les característiques formals i tècniques del capitell, que corresponen d’una manera ben palesa al segle XIII; així, formalment manté la línia de capitell allargassat, amb un ben marcat collarí, i, tècnicament, el bisellat dels lòbuls de les palmetes connecta amb el capitell del pis inferior i, en general, amb el treball de bisell del segle XIII. Malgrat tot, Cirici opinà que, possiblement, caldria datar-los al segle xii (Cirici, 1985, pàg. 268), per bé que la resta d’autors els daten al segle xiii (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 339; Florensa, 1955b, pàgs. 315-316). (RAA)
Capitells de l'antic hospital de Sant Nicolau conservats al MNAC
Dues d’aquestes peces, conservades al MNAC-MAC (núm. inv. 14202 i 14203), amb decoració figurativa.
ECSA - Rambol
Al Museu d’Art de Catalunya es conserven tres capitells (núms. d’inv. 14202, 14203 i 14206) que havien estat cedits al Museu per Josep Oriol Mestres abans del 1888, any en què ja apareixen dins el catàleg publicat del Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona (Elías de Molins, 1888, 121-122, núms. 974 i 975). Aquests tres capitells, de marbre, sembla que procedeixen de l’antic hospital de Sant Nicolau, posteriorment convent de Sant Francesc de Barcelona, enderrocat al segle passat. Dos d’ells presenten tema figurat. El més atractiu per la seva qualitat és un capitell d’angle amb les efígies de tres personatges que surten d’un ordenat fullatge d’acant (núm. d’inv. 14202); en l’acció recolzen el seu pes en les fulles d’una vegetació extremament carnosa decorada amb faixes perlades. Dues de les figures tenen el cap escapçat mentre que una tercera ha salvat una bella testa d’adolescent que no defuig el record d’un incipient classicisme gòtic.
El segon dels capitells figurats (núm. d’inv. 14203), amb el collarí marcat, situa al voltant de la cistella un nombrós grup de religiosos que adopten actituds diverses relacionades amb algun tipus de cerimonial litúrgic. D’esquerra a dreta veiem una figura amb un rotlle o filacteri desplegat i les cames creuades, un personatge amb un drap (?), un religiós que sosté un bàcul i beneeix amb la mà dreta, un possible acòlit amb llibre i salpasser —la caldereta de l’aigua beneita se situa als seus peus—, i un segon portador de bàcul acompanyat per l’acòlit corresponent, amb un llibre obert a les mans i seguit d’una figureta amb encenser situada sota el dau. Els rostres de les escultures centrals, aquelles que havien de correspondre als subjectes principals, són trencats. La cara posterior és plana i lliure de figuració, la qual cosa fa pensar també en algun tipus de capitell adossat que, tot i així, havia de permetre un recorregut gairebé circular al seu entorn.
Finalment, hem de parar esment en un tercer capitell de motiu vegetal (núm. d’inv. 14206) que podria correspondre, com el primer, a un angle; amb fulles estriades i partides, circumdades per tiges també estriades de les quals neixen i que les recullen a manera de palmeta, presenta la part superior desbastada, sense cap mena de treball escultòric. Si hem de cercar algun paral·lel per a aquest capitell vegetal, és aconsellable —tenint en compte prèviament el panorama més immediat, el de l’art barceloní de la darreria del segle XII i les primeres dècades del XIII— recordar capitells com els que decoren l’absis de l’església de Sant Martí Sarroca (Cuesta: L’església de Sant Martí Sarroca, Barcelona, 1976, vegeu capitell “c”, pàg. 120). Aquesta especificitat, sumada al fet que ni Barraquer ni Elías de Molins no en parlin, obliga a ser prudent a l’hora de considerar la seva relació estilística amb les altres peces citades.
Pel que fa al primer dels capitells esmentats, és clara la relació amb l’obra del mestre Mateo al Pòrtic de la Glòria i amb altres produccions associades al mateix escultor, defensada per Serafín Moralejo i Joaquín Yarza. Aquesta implicació, d’interès indiscutible, pot arrossegar les altres dues peces ja descrites, però potser resulta menys nítida pel que fa al quart capitell en qüestió (núm. d’inv. 5290) que hem arraconat de moment i per al qual ens reservem altres consideracions. Insistirem, per tant, en el parentiu de les peces catalanes amb el famós pòrtic gallec i amb les seves derivacions més properes, sobre la base del capitell de les tres figures entre fullatges, aquell que justament subratllen els citats autors. Ho farem sense menysprear tampoc una relació plausible del capitell ocupat pels clergues en processó amb l’important taller del mestre Mateo.
D’altra banda, potser caldria revisar també la consideració feta per Elías de Molins i per Barraquer sobre l’origen d’aquestes peces que, procedents de l’antic hospital de pelegrins de Sant Nicolau, situaren com a integrants del petit claustre que s’emplaçava a la banda de mar del convent. Consta que aquest espai va ser arrasat el 1500 per les onades i reedificat amb els elements antics el 1600. Admetent que l’hospital de pelegrins de Sant Nicolau sigui el lloc de procedència d’almenys dos dels capitells —els catalogats per Elías de Molins—, hem de matisar les afirmacions que converteixen el claustre més antic del futur convent de frares mendicants en el seu lloc d’origen. Una vegada observada la conformació d’aquests, i amb les precaucions que farien al cas, suggeriríem altres possibilitats que no obliguen a considerar aquestes peces com a capitells de les arcades del claustre, encara que aquest context de l’edifici no s’elimini del tot com a possible marc general. No es tractaria de capitells com els emprats en les típiques galeries de columnes que habitualment defineixen les ales dels claustres medievals, sinó d’un espai alternatiu per a l’emplaçament d’escultura com és el definit per les portades i els sepulcres. No són estranyes al nostre àmbit les portades o portes del claustre que, decorades amb més o menys profusió, el comuniquen amb diferents espais del conjunt, conventual o catedralici. Així, hipotèticament podríem ajustar els capitells d’angle al marc d’una porta, mentre que el capitell amb les set figures d’eclesiàstics podria correspondre al seu mainell. Si tenim en compte la vinculació estilística que s’ha establert amb l’obra del Pòrtic de la Glòria, serà adient veure també, en les peces catalanes, una simplificació estructural d’elements perfectament resolts en la portalada d’aquell magnífic complex, potser sense que sigui necessari justificar la presència del trencallums a partir d’altres exemples catalans. Recordem, doncs, el capitell trinitari que, a Santiago de Compostel·la, suporta la columna de l’arbre de Jessè i que serveix de base a la imatge de sant Jaume, per entendre, d’una banda, el possible paper representat pel capitell central —associat a una cerimònia litúrgica en el nostre cas— i, d’una altra, per comparar els rostres d’aquells que, angèlics, juguen amb tiges vegetals i que se situen a banda i banda de Pare i Fill. Figures adolescents que reapareixen en altres registres del Pòrtic de la Glòria i en un dels capitells barcelonins, com també les fulles carnoses que caracteritzen igualment aquest darrer. Les connotacions que els podem atribuir per les seves imatges de joves benaurats són les que ens acosten als conceptes de glòria i de resurrecció, tot emmarcant una lectura positiva que, en el cas català, tal vegada s’adiu a un context funerari. La possible al·lusió a les exèquies i a la mort seria contrarestada per la representació del jove revestit d’una bellesa ideal sortint d’entre les esponeroses fulles d’acant. L’emplaçament precís d’aquest important grup escultòric és una qüestió difícil de respondre. En qualsevol cas, el programa que intuïm per mitjà d’aquests capitells s’adiu amb la temàtica adequada al conjunt cemeterial que descriu el claustre medieval, tant pel que fa a l’emmarcament d’una portada de comunicació amb l’església o altres dependències intermèdies, o més directament, amb un complex funerari concret. Cal preguntar-se, per tant, si no són els vestigis d’una porta relacionada amb l’hospital de Sant Nicolau, o més probablement amb una tomba o espai d’enterrament inclòs en aquest. Per llur composició, aquests vestigis probablement assenyalarien el límit oriental de l’expansió de les formes derivades del pòrtic compostel·là, amb una cronologia que ens situaria entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII.
Dos capitells més, conservats també al MNAC-MAC (núm. inv. 14206 i 5290), decorats amb elements vegetals i figuratius.
ECSA - Rambol
El quart capitell (núm. d’inv. 5290), treballat en les quatre cares amb representacions figurades, es presenta agrupat amb els altres tres capitells del mateix museu que acabem d’estudiar, amb els quals, sembla, ha de compartir l’estil i l’origen. Per la nostra banda, sense negar d’entrada les similituds existents entre aquests treballs (Ainaud, 1973), analitzarem també les diferències que separen aquesta peça del grup esmentat. En primer lloc cal considerar l’estat del material, que en aquest capitell ha perdut la seva aparença originària, de tal manera que la superfície es troba molt erosionada i inestable en alguns punts. Per contra, els capitells que actuen com a terme de comparació conserven la duresa i el detall primitius, malgrat algun desperfecte que implica una acció mecànica però no la descomposició del material. Això ens pot fer suposar bé una vida diversa per a una i altres obres, bé un canvi en els materials, o bé ambdues coses alhora. Les diferències són més significatives si, a més, valorem altres aspectes que permeten al·ludir a l’estil puntual de cada capitell i als modismes de la seva factura. Abans, però, hem d’advertir també que totes les peces considerades havien de ser encastades o amagades en una de les seves cares —la no treballada— excepció feta d’aquella que ara ens ocupa i que podia ser vista per tots cantons. Per tant, a una vida diversa cal afegir una funció diversa. La peça que ara analitzem admetria sense problemes de ser emplaçada en el context de les galeries d’un claustre, mentre que les restants ens fan dubtar, si més no, de la certesa d’aquesta destinació. L’estudi dels temes representats tampoc no ajuda a confirmar la unitat del grup. No hem sabut reconstruir a partir dels seus motius una sèrie coherent o, almenys, que suggerís un programa amb algun tret d’unió. En aquest capitell apareixen dues figures afrontades a cavall, un rei i la seva esposa, segons es podria deduir de la corona perlada que cenyeix el personatge masculí. Un home dret que se situa entre ells assenyala el monarca barbat, al darrera del qual apareix un segon home de blens rinxolats que duu la mà esquerra al seu rostre mentre mostra el palmell de la dreta. Una segona figura sota el dau del capitell, probablement una dona, fa un gest semblant. El seguici de l’amazona, que llueix la toca habitual de la indumentària femenina durant el segle XIII, alterna altres personatges d’ambdós sexes. L’espai de la cara posterior és ocupat per una darrera figura dreta, amb cabells llargs i deixats anar per sobre el pit. Vista algun cop com a imatge d’una dansarina, es duu les mans al cap mentre encreua les cames. De manera general, les actituds dels protagonistes d’aquest enigmàtic capitell poden fer pensar en mostres de dolor o de dol difícils d’associar a un relat concret (la presència d’una parella podria fer pensar en una escena amb caràcter nupcial revestida d’algun especial simbolisme).
No ens podem entretenir a descriure un per un els tòpics diferencials que hi ha entre el capitell regit pels cavallers reials i els altres consagrats a temes més fàcils de desxifrar, però volem fer atenció als pentinats rinxolats que caracteritzen les figures del primer capitell enfront de les masses de cabell compactes o estriades dels personatges dels segons. Així mateix hi hauria diferències a assenyalar que correspondrien al tipus de drapejat o, fins i tot, als trets fisionòmics més generals que —tot i una certa afinitat que no hem de menysprear, sumada a la proporció global de la figura— no són estrictament idèntics.
D’altra banda, aquestes observacions són corroborades quan hom té present la forma d’ingrés de la peça en el museu, ja que no forma part del lot de tres capitells cedit per Josep Oriol Mestres, sinó que es tracta d’una obra procedent de la col·lecció Plandiura que va ingressar al MAC, per separat de les citades, el 1932. Una carta sense firma adreçada al Sr. Plandiura i conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat —de la qual hi ha constància als arxius del museu—, dona a entendre que les terres de Lleida han de ser considerades com a lloc d’origen del capitell. Sense que el document pugui ser considerat prova definitiva per a una o altra filiació, almenys cal tenir-ne en compte l’existència, en la mesura que ajuda a relativitzar la cohesió del grup primerament establert. En conseqüència, tant l’origen com l’estil del capitell apareixen compromesos, per bé que les seves proporcions l’acosten a les peces cedides al museu per Josep Oriol i Mestres. Caldrà filar prim en el moment d’establir les coordenades de realització d’aquesta peça que, com hem vist, resulta diferent de les altres. Si volguéssim establir una diferenciació de mans dins d’un mateix conjunt barceloní hauríem de valorar matisadament l’atractiva relació definible entre les obres catalanes i la producció compostel·lana del mestre Mateo i del seu taller, que actuaria com a model des de la seva radicació directa al claustre de Sant Nicolau. Al nostre entendre aquest capitell en qüestió seria el més difícil d’adscriure als patrons compostel·lans i el que, d’altra banda, admet un major grau de parentiu amb produccions pròpiament catalanes d’arrel genèricament tolosana. En aquest sentit, sembla lícit d’al·ludir als tallers que treballaren als claustres de la catedral de Girona i de Sant Cugat (Ainaud, 1973), estudiats darrerament per Imma Lorés, o parar esment en realitzacions tarragonines (Camps: El claustre de la catedral de Tarragona: escultura de l’ala meridional, Barcelona, 1988), com a primeres aproximacions a un context que assenyala el canvi de segle i que sembla proper a l’obra analitzada, per bé que podem afirmar que no és el mateix en sentit estricte. L’especificitat del capitell isolat del MAC, definit ja per algunes de les novetats que porten al segle XIII, quedarà només embastada a l’espera d’una nova oportunitat, en la qual caldrà verificar-ne la factura dins un món tan extraordinàriament ric per a l’escultura arquitectònica com el de la Seu Vella de Lleida. Una anada i un trajecte per aquesta escola que intuïm amb un ineludible retorn a Barcelona, ja que no estem dissuadits d’haver de prescindir de l’obra escultòrica que, tot i les pèrdues i la dispersió actuals, es realitzà a la ciutat durant els primers anys del segle XIII. (RAP)
Capitells conservats al Museu d'Història de la Ciutat
(núm. inv. 7645). Trobat durant unes excavacions a la sala del Tinell; és de tipus califal i datat al segle X.
ECSA - Museu d’Història de la Ciutat
El Museu d’Història de la Ciutat conserva un capitell (núm. inv. 7645) que es trobà durant unes excavacions en la Sala del Tinell. És una peça de petites dimensions (210 mm d’alçada) realitzada en marbre i que presenta un estat bastant malmès, ja que ha perdut les volutes de l’equí i la part superior de les fulles d’acant que es desprenien de la cistella.
La tècnica utilitzada per a decorar-lo ha estat el trepant, procediment emprat en tots els capitells hispanomusulmans del segle X. També és destacable en la zona de l’equí la presència d’una fulla derivada de l’acant —la tècnica també és de trepant per a buidar l’entorn, però es perfila amb tècnica de bisell—, que és fruit de la síntesi de diferents influències: bizantines, omeia oriental, sassànida i clàssiques. Un altre element decoratiu és una palmeta entrellaçada emplaçada en la zona de l’equí; l’origen d’aquest motiu és bizantí i arribà a Còrdova a través dels tallers que treballaven en les obres de Madïnat al-Zahra. Aquest tipus de palmeta no aconseguí tenir gaire èxit en la decoració de capitells, però, en canvi, triomfà en la decoració on el suport era de material tou, com ara la fusta o el guix. Pel que fa a la qüestió de com va arribar aquesta peça a Barcelona encara avui és un interrogant de difícil resposta. (RAA)
Capitells del Museu d'Història de la Ciutat (núm inv. 2602, 2611 I 2609), decorats tots ells amb motius de tipus vegetal més o menys estilitzats. Són datats dins el segle XIII.
ECSA - Museu d’Història de la Ciutat
EI Museu d’Història de la Ciutat conserva també una sèrie de capitells de procedència incerta, amb decoració de tipus vegetal, que poden datar-se al segle XIII, en moments força avançats, i en algun cas fins i tot al XIV.
El primer, amb l’àbac i el collarí llisos, presenta la meitat inferior de la superfície polida, mentre que als angles superiors hi ha uns motius ovalats, a manera de pinyes (núm. inv. 2602). El treball és força rústec, però la temàtica emprada es correspon perfectament amb alguns repertoris, marcats per la seva senzillesa, de conjunts del segle XIII, visibles també a Barcelona.
Un segon capitell presenta dos registres de fulles sota els daus de l’àbac; l’inferior amb alternances en la seva posició (del dret i invertides) i unides mútuament per una tija que es fon amb els respectius folíols; el superior presenta el mateix tipus de fulla al centre, que es fon amb les volutes dels angles (núm. inv. 2611).
És un motiu visible al claustre de Sant Pau del Camp, com també en la galeria del Palau Episcopal barceloní, amb els quals coincideix igualment per les formes lleugeres i desimboltes. La comparació permet de datar-lo a mitjan segle XIII.
Finalment, un tercer exemplar presenta dos registres de fulles, les inferiors de doble alçària que les superiors, de folíols molts secs i punxeguts (núm. inv. 2609). Si tenim en compte la seva presència en conjunts molt més avançats, com als finestrals del Palau Reial Major de Barcelona, podem pensar en una datació molt tardana, no anterior a la darreria del segle XIII. La seva tècnica i configuració basada en estereotips repetits fàcilment, ens situa ja en el món gòtic. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia sobre els capitells del carrer del Correu Vell
- Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 339
- Florensa, 1955b, pàgs. 315-316
- Ciervo, 1956
- Cirici, 1985, pàg. 268
Bibliografia sobre els capitells de l'antic hospital de Sant Nicolau conservats al MNAC
- Elías de Molins, 1888, pàgs. 121-122, ns. 974
- Barraquer, 1906, pàg. 453
- Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 102, II, làms. 641-642
- Ainaud, 1973, pàg. 208
- Alarcia, 1982, pàgs. 46-47 (figura)
- Yarza, 1984b, pàg. 52
- Moralejo, 1985, pàg. 110
- Giné i Torres, 1988, pàg. 224
- Valle, 1988, pàgs. 130-132