De l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona només queda avui l’espai ocupat per un cèntric mercat de la ciutat que el recorda pel nom que ha heretat.
No es tracta d’un convent qualsevol; conèixer l’origen de Santa Caterina implica esbrinar l’origen del nou model arquitectònic que introduí, caracteritzat per l’ús de la volta ogival, que en principi no tenia cap tradició a Catalunya; un model nou que en pocs anys va arribar a ser patró i paradigma de tota l’arquitectura gòtica catalana del període de màxima esplendor.
Josep Casademunt va aixecar-ne plantes i alçats el 1837, poc temps abans que fos enderrocat el convent. Aquest material fou recollit i publicat pel seu fill Adrià Casademunt el 1886. Fins aleshores, la tipologia de Santa Caterina havia estat més o menys coneguda, però tanmateix fou ell el primer que en va fer conèixer les dimensions i les proporcions, i alhora va realitzar una anàlisi rigorosa dels elements que formaven el conjunt de l’església i el claustre.
La història de Santa Caterina de l’orde dels Predicadors o Dominicans va estar sempre totalment lligada a les altes jerarquies eclesiàstiques, polítiques i econòmiques del segle XIII.
L’any 1212 Berenguer de Palou fou nomenat bisbe de Barcelona, i posteriorment afavorí la vinguda dels dominicans a aquesta ciutat i a la península, que es féu efectiva el 1219 amb l’arribada de sant Domènec, quatre anys després de la fundació de l’orde a Tolosa de Llenguadoc.
Després d’una etapa provisional en què el convent se situà al centre de la ciutat, el 1222 sant Ramon de Penyafort entrà a l’orde dels Predicadors, i el 1223 el magistrat municipal els cedí l’antiga capella consagrada a santa Caterina, fora del recinte emmurallat, i sota la protecció de la canonja, que pagà les despeses d’ampliació de l’antiga construcció. El mateix any el rei Jaume I els concedí l’aigua del Rec Comtal per a les necessitats del convent, per la qual cosa se suposa que a partir d’aquest moment l’orde ja estava definitivament establert en l’espai que ocuparia fins el 1837.
Tot i que durant vint anys s’anà ampliant l’antiga capella, l’any 1242 el papa Innocenci IV autoritzà als frares predicadors l’inici d’una nova construcció, que es començà el 1243.
L’any 1248 va marcar una etapa important en la construcció de Santa Caterina. Sembla que fou un any en què es donà una forta empenta a les obres del convent, possiblement a causa que el papa proposà la concessió d’indulgències als qui ajudessin en les obres.
El prestigi que anaren adquirint els predicadors va fer que se succeïssin les donacions pràcticament des del moment que s’instal·laren a Barcelona. Hi ha molts testaments de l’època que especifiquen que part dels seus llegats eren destinats a les obres del convent de Santa Caterina, i gràcies a aquestes donacions va ser possible que l’església pròpiament dita fos acabada entre el 1275 i el 1280. Sabem que el 1252 el rei concedí a Santa Caterina l’import sobre les mercaderies del port de Barcelona, que el 1262 atorgà els diners que arribaren de Tunis, Sicília i altres llocs, i que no solament fou un gran benefactor dels predicadors, sinó que en moltes ocasions actuà sota el seu consell directe.
D’altra banda, els predicadors no sols tingueren l’ajut de les altes jerarquies eclesiàstiques més influents, sinó que ells mateixos es convertiren en el poder religiós en esdevenir bisbe el prior de Santa Caterina, i alhora gaudiren del favor del Consell de la Ciutat (Consell de Cent des del 1249) en utilitzar el convent de Santa Caterina com a seu d’aquesta entitat abans de quedar definitivament establerta a la casa de la Ciutat.
El convent de Santa Caterina va subsistir fins al segle XIX. L’any 1835 fou assaltat i incendiat i dos anys després l’Ajuntament en decidí l’enderrocament. En el seu solar, s’hi bastí un mercat municipal.