El Palau Episcopal (Barcelona)

Situació

Vista general del pati del palau, amb les galeries del segle XIII construïdes en època del bisbe Arnau de Gurb.

ECSA - M. Catalán

El Palau Episcopal és situat al centre històric de la ciutat, vora la muralla romana, entre el carrer del Bisbe, on hi ha la porta principal, la Plaça Nova i la plaça Garriga i Bachs. (MLIR)

Història

La primitiva residència episcopal dels bisbes de Barcelona es trobava a l’actual carrer dels Comtes de Barcelona, tocant a la plaça de Sant Iu: l’acompanyava un verger i més avall les cases canonicals. Al final del segle XII o l’inici del segle XIII es va alçar una nova residència episcopal al costat de la porta de la muralla, que donava a la Plaça Nova. Aquesta porta es digué en endavant Porta Bisbal i n’han aparegut alguns elements integrats en el modern edifici episcopal. Entretant l’antic palau del carrer dels Comtes fou venut al rei Jaume II, que destinà el seu solar a ampliació del Palau Reial Major.

Sembla que inicialment el palau, edificat en el pas del segle XII al XIII, era un edifici d’un sol cos, adossat a la muralla romana i amb la façana mirant a migdia, sobre un pati, que ha estat respectat per les modernes edificacions. Aquest primitiu palau fou ampliat entre els anys 1253 i 1257 pel bisbe Arnau de Gurb, que per això hagué de comprar i enderrocar dues cases velles. El bisbe Arnau va construir un nou cos perpendicular a l’antic, que feia frontera paral·lela a l’actual carrer del Bisbe.

L’obra es va completar amb la construcció vers el 1268 de la capella de Santa Maria i de les Onze Mil Verges, ara coneguda com capella de Santa Llúcia, que tenia funció de capella del palau episcopal. Ara és integrada al conjunt catedralici.

Entre els anys 1473 i 1482 es van foradar les antigues muralles, obrint al palau les finestres que miren a la Plaça Nova. L’edifici fou totalment remodelat pels volts de l’any 1784, quan l’arquitecte Josep Mas i Dordal va acabar el pati interior i va construir la façana nova que dóna a la Plaça Nova. Per aquest temps li restava encara integrada una de les torres de l’antiga porta romana o Porta Bisbal, que es trobava unida a la de la Casa de l’Ardiaca per un arc i una galeria; aquests foren aterrats l’any 1823 i així una torre va quedar exclusivament integrada al palau.

La remodelació del final del segle XVIII ha deixat impactes monumentals en l’edifici, com el Saló del Tron, decorat pel muralista Francesc Pla, dit el Vigatà, amb grans pintures d’un neoclassicisme abarrocat. Tanmateix la transformació darrera del conjunt es deu al bisbe Català i es va fer entre el 1883 i el 1885.

La part que dóna millor idea de les transformacions i les successives etapes de construcció és el seu bonic pati central on es veuen, a la dreta, murs de la primera etapa de l’edificació i, al fons, les obres del bisbe Arnau de Gurb, on destaquen les galeries romàniques que aquí s’estudien. En el mateix pati es veuen finestres triforades del segle XIII i un ric finestral flamíger del segle XV amb traceries calades. (APF)

Edifici

Aquest palau, remodelat, sembla que originàriament era d’un sol cos, amb planta baixa i dos pisos, adossat a la cara interna de la muralla. Avui es troba totalment incorporat al Palau Episcopal del segle XVIII, amb les restes més visibles en la façana que dóna al pati, que al mateix temps també fou remodelat en estil neoromànic, arran de les restauracions de 1900-28 (vegeu Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 33), que alteraren profundament la imatge del pati i fan que sigui molt difícil escatir les parts originals, i els diferents processos constructius, que semblen evidenciar-se en les estructures conservades.

D’aquestes, la part més notable és la galeria del cos nord-oest, que probablement és coetània de la galeria sud-est —amb finestrals que s’obren en el primer pis— mentre que a la planta baixa hi ha traces d’arcades de mig punt, com una galeria oberta.

La galeria de l’ala sud-est és formada per tres grans arcades suportades per columnes, adossades a pilars rectangulars, amb els arcs extradossats per un guardapols, motllurat amb punta de diamant.

La galeria de l’ala nord-oest tenia la mateixa estructura però amb les arcades agrupades en sèries de dues, amb una doble columna al centre, mentre que les columnes externes són adossades a pilars rectangulars. D’aquesta galeria es conserven tres arcs, però en el parament del mur s’observen traces d’altres arcades, que ocupaven tota la longitud de la façana.

En el segon pis s’observen diferents tipus d’obertures, biforades, i triforades, que en el seu estat actual no podem escatir fins a quin punt corresponen a elements refets, o dissenyats en el curs de les restauracions i profundes remodelacions del principi de segle.

Els mateixos interrogants es plantegen amb la filiació de les galeries conservades, que pels seus traçats ornamentals podrien relacionar-se amb obres tardanes com la façana de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona, o amb les fórmules decoratives pròpies de l’Escola de Lleida, dins un context arquitectònic d’avançat el segle XIII, del qual a Barcelona es conserven altres exemples com l’església de Santa Llúcia o el monestir de Sant Pau del Camp, clars indicis d’una gran activitat constructiva a la ciutat en aquesta època. (JAA)

Escultura

De l’actual edifici del Palau Episcopal, resta ben poc de l’època del bisbe Arnau de Gurb. Diverses intervencions posteriors, que canviarien de manera significativa el conjunt, com també les restauracions de la tercera dècada del nostre segle, en les quals intervindria l’arquitecte diocesà Sagnier, són imprescindibles per a entendre’l(*).

Potser les mostres més interessants de l’edifici del segle XIII són les peces escultòriques que s’integren en els murs sud-oest i nord-oest del pati. Es tracta de mostres representatives de l’escultura romànica barcelonina, que els autors coincideixen a situar en els primers anys de l’episcopat d’Arnau de Gurb (1253-84), just abans de l’inici de la construcció de la capella del palau(*). Destaquen, d’una banda, els sis capitells dels finestrals de la capella i els respectius cimacis amb motiu d’escacat. Presenten una decoració a base de tiges vegetals i fulles molt estilitzades, ordenades en una composició que és idèntica en els sis exemplars, i mantenen estretes similituds amb alguns exemplars de l’església de Sant Martí Sarroca, especialment amb capitells de l’interior de l’absis i, de manera menys important, amb algun de l’exterior(*).

En les arcades d’aquest mateix nivell noble del palau, però en l’ala contigua, al costat nord-occidental, es conserven vuit capitells, alguns en molt mal estat, que han de considerar-se també de l’edifici romànic. Restaren tapiats fins a la restauració d’aquest àmbit per part de l’arquitecte Sagnier. No presenten una relació clara amb els anteriors; si més no, la uniformitat que caracteritzava els dels finestrals de la capella ara hi és pràcticament absent —tan sols en un cas es repeteix una mateixa composició—. Tots tenen una estructura similar, amb un àbac de daus als angles i al centre de les cares. S’ordenen per parelles que tenen un únic cimaci, el qual en alguna ocasió encara conserva restes de la decoració d’escacat.

La primera parella de capitells que hom troba just al capdamunt de l’escala és la formada pels que reprodueixen una temàtica de tipus vegetal idèntica en ambdós exemplars: una sèrie de fulles llises, unides per la part inferior i organitzades en dos registres, es dobleguen enfora als angles i al centre de les cares, tot esdevenint nervades. Un parell de capitells molt semblants es troben al claustre de Sant Pau del Camp, amb l’única diferència que el dau central de l’àbac s’ha convertit en un caparró de formes humanoides (Vigué-Pladevall, 1974, núms. 3 i 4, pàgs. 156-157). Amb aquesta s’inicien tot un seguit d’analogies entre l’escultura de la galeria del Palau de Bisbe i el claustre barceloní de Sant Pau(*), que porten a considerar la possibilitat que en aquests dos conjunts hi devia haver treballat un mateix taller, diferent potser del que havia realitzat els capitells dels finestrals de l’edifici episcopal anteriorment comentats.

El grup d’escultura que es configura a l’entorn d’aquests dos conjunts barcelonins es caracteritza, en part, per una forta presència de repertoris zoomòrfics i vegetals de llunyana tradició rossellonesa i gironina, en unes dates suposadament tardanes pel que fa a la seva vigència. La següent parella de capitells, situada al costat contrari del pilar dels anteriors, és eloqüent respecte d’aquesta constatació. El capitell de l’interior està molt malmès i es fa molt difícil apreciar-hi gaire cosa més que el rastre d’una composició centrada per un personatge flanquejat per dos éssers monstruosos; podria referir-se al tema del sotmetiment d’animals. En canvi, en el capitell del costat exterior, tot i que també ens ha arribat malmès, la representació és molt més clara. Es tracta del tema de les parelles de grius enfrontades als angles, d’origen rossellonès i amb una llarga tradició en l’escultura romànica catalana. En aquest cas, el tema no es troba al claustre de Sant Pau del Camp, però creiem que hi hauria pogut ser. No ens referim tant a un capitell que hauria desaparegut, sinó a un motiu que si hagués estat representat al claustre, no modificaria les línies generals que el caracteritzen.

La parella de capitells següent, la que no és adossada a cap pilar, també s’hauria de situar en el marc del treball del taller de Sant Pau del Camp, si bé les peces del Palau Episcopal presenten una factura d’execució més acurada i de millor qualitat. El capitell del costat exterior conté, disposats a les cares, quatre éssers monstruosos, alats i amb cua de drac, amb caps humans barbats. Un altre ésser monstruós que sobresurt per la part superior de l’angle del capitell els mossega el cap. En el dau de l’àbac del centre de les cares s’ha esculpit un motiu floral, que potser també hi era en l’exemplar dels grius. El paral·lel més proper dels éssers de cap humà és el de les sirenes ocell del claustre de Sant Pau (Vigué-Pladevall, 1974, núms. 1 i 2, pàgs. 154-156), encara que en aquest cas són masculines i femenines i no els mosseguen el cap. Les sirenes ocell barcelonines són ben diferents de les sirenes de doble cua d’alguns conjunts rossellonesos tardans i gironins (Elna, Sant Pere de Galligants, Ripoll, etc). Tenen més a veure amb representacions incorporades als repertoris catalans en els claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat (Puig i Cadafalch, 1949-54, II, làms. 50 i 73), provinents, amb tota probabilitat, de l’escultura tolosana(*).

El capitell que li fa parella és un exemplar que restà inacabat per la cara més propera. És de temàtica vegetal, amb fulles llises que ocupen els dos terços de l’alçada del capitell, per sota de les volutes. Aquestes volutes són semblants a les d’alguns capitells del claustre de Sant Pau del Camp, però a diferència d’aquests, en els angles es dobleguen i originen uns fruits arrodonits(*). En un cas, la voluta ha estat substituïda pel tors d’un personatge que es posa les mans al cap i sembla com si sorgís del darrere de la fulla corresponent. Aquest detall dóna la clau d’un altre possible model per a aquest capitell, que no té un paral·lel clar en l’àmbit barceloní. Éns referim a un exemplar del claustre de la Seu d’Urgell, en els angles del qual quatre personatges sorgeixen del darrere d’unes fulles (vegeu Junyent, 1976, fig. pàg. 89, el quart capitell començant per l’esquerra). La comparació no canvia essencialment les línies apuntades per a l’escultura d’aquesta galeria del Palau Episcopal de Barcelona, sinó que, ben al contrari, les confirma, en la mesura que —com és sabut— el conjunt de la Seu d’Urgell participa plenament, en dates segurament també tardanes, dels repertoris de tradició rossellonesa i de les seves transformacions gironines posteriors (Ripoll, Besalú, etc.)(*).

Finalment, la darrera parella de capitells, ja adossats al mur, és d’anàlisi molt difícil pel seu mal estat de conservació. Això no obstant, algun dels detalls encara perceptibles és molt interessant de destacar, sobretot el d’un costat lateral del capitell de l’interior de la galeria. De manera molt esquemàtica s’hi distingeix un personatge masculí barbat, probablement assegut, que amb les mans agafa dues tiges que sorgeixen d’un element vegetal situat entre les seves cames. El tema porta, novament, a l’escultura de les comarques gironines (els claustres de Sant Pere de Galligants, de Ripoll, de Lluçà) i als conjunts de la catedral de Girona i de Sant Cugat del Vallès, en els quals aquest motiu perviu integrat ja en una tradició local(*). Però el que interessa més és el fet que el tema dels atlants subjectats per tiges també ens porta novament al claustre de la Seu d’Urgell.

En definitiva, l’anàlisi de les peces escultòriques del Palau Episcopal de Barcelona posa de manifest el treball de dos tallers diferents, probablement en moments no coincidents. Així, els capitells de les arcades descobertes en la restauració de Sagnier, situades a la dreta de la nova escala, s’emmarquen en una tradició de derivació rossellonesa i gironina, diferent i segurament anterior a la tendència que representen els capitells dels finestrals de la capella, més tardans. Per a la cronologia d’ambdós grups de peces no disposem de dades, però dependrà de la que s’atorgui a la vigència de repertoris d’arrel rossellonesa i gironina a Barcelona, i la seva inclusió en un conjunt com el claustre de Sant Pau del Camp, en el qual també es detecten relacions amb Sant Martí Sarroca. Amb tot, creiem que una datació adient per a aquesta escultura barcelonina en cap cas seria anterior als darrers anys del segle XII, i l’hauríem de considerar iniciada al llarg de la primera meitat del segle XIII. (ILO)

Epigrafia

En la dècada del 1940 es va trobar entre les lloses del paviment del pati del Palau Episcopal un fragment de placa de marbre blanc itàlic, ara dipositada al Museu Diocesà de Barcelona, reaprofitada per a una inscripció de caràcters molt toscos i atribuïts al període pre-romànic, que podria correspondre a una llegenda funerària:

… Ansvlfvi Aresinda…

(ERB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el palau

• Carreras i Candi, s. d., pàgs. 432-433
• Font i Sagué, 1895, pàgs. 123-133
• Sabater, 1928, pàgs. 145-148
• Puig, 1929, pàg. 212
• Bassegoda, 1977, núm. 16, pàgs. 101-105
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1972, pàg. 41
• Cirici, 1973, pàgs. 43-44
• Vinyoles-Vidal, 1987, pàgs. 97-224

Bibliografia sobre l’escultura

• Carreras i Candi, s.d., pàgs. 432-433
• Sabater, 1928
• Puig, 1929, pàg. 212
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 32-24, II, figs. 135-137
• Garrut, 1952, pàgs. 24-25
• Cirici, 1973, pàgs. 18 i 43-44
• Hernàndez-Cros, Móra, Pouplana, 1973, pàg. 41
• Carbonell, 1974-75, II, pàg. 58 i figs. 194-196
• Cirici, 1977, pàg. 79
• Dalmases-José, 1985, pàg. 139
• Diversos autors, 1987, núm. 83, pàg. 73
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1990, núm. 62, pàgs. 187-189
• Palacio, 1928

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 34
• Mayer, Álvarez, Rodà, 1987, pàg. 544