La fundació d’aquest monestir data del 23 de maig de 1155. Aquest dia el bisbe de Barcelona, Guillem, de comú acord amb el cardenal i legat de Roma, Jacint, i de l’arquebisbe de Tarragona, Bernat, dotà l’església d’un patrimoni i disposà que hi romangués una comunitat de canonges regulars que seguissin la regla de sant Agustí. L’església, però, ja existia abans i era situada prop del Portal Nou. Al seu voltant, en temps de sant Oleguer, s’havia fundat una confraria, que pel cap baix ja funcionava el 1140 i que en els quinze anys que precediren la fundació de la comunitat de canonges regulars desplegà, ensems amb l’església, una considerable activitat.
El superior màxim del monestir era també el prior. No tenim notícia de cap altra possible dignitat entre ell i els restants membres del claustre, com no sigui un serviens que apareix repetides vegades en el primer pla de l’administració dels béns conventuals.
Per a formar part de la comunitat de canonges, dues vies eren les més usuals: la pròpia iniciativa i la decisió dels pares. Del primer procediment, n’és un exemple l’oblació del prevere Joan de Piera, que s’oferí el 1183 com a canonge però es reservà quinze anys per a prendre’n l’hàbit. De la segona manera de fer és prou significatiu l’oferiment que Guerau Ferrer i la seva esposa Maria feren del seu fill Ramon el 1165.
La confraria, constituïda sota el patronatge de santa Eulàlia, rebé els estatuts del bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. Aquests disposaven la reunió dels membres de la germandat un cop l’any, per la festa patronal, en la qual els confrares sacerdots havien de celebrar missa per tots els confrares en general i fidels difunts, i tots plegats havien d’esmerçar la diada en almoines i oracions, a més de participar en el banquet de germanor. Per tal de subvenir a les despeses d’aquest àpat, els confrares estaven obligats a satisfer anualment, pel temps de les messes, una quarterada de blat o bé dos sous. I també tenien obligació de destinar dos diners per a una llàntia per a l’altar de Santa Eulàlia i de recordar-se, a l’hora de disposar dels béns en la darrera voluntat, de l’església de Santa Eulàlia del Camp, on havien d’ésser enterrats.
Al costat d’aquestes contribucions materials, però, hom n’exigia d’altres. Així, els integrants de la confraria havien de visitar els confrares convalescents, els quals, si calia, eren ajudats pel comú. Els membres regulars, fins i tot, tenien l’obligació de resar pels malalts i d’amonestar els seus fidels a fer-ho d’igual manera. Els confrares que morien en la pobresa s’havien de soterrar honoríficament a càrrec dels béns comuns, i era un deure d’anar a les honres fúnebres dels difunts. En sufragi de l’ànima dels finats, a més, el monestir de Santa Eulàlia del Camp havia de celebrar un trentenari i l’aniversari, i incloure el seu nom en el necrologi; els confrares clergues li devien també un septenari de misses i els laics una altra missa. Tots els confrares, finalment, eren tinguts de pacificar els qui estaven en discòrdia.
El bisbe de Barcelona concedí, per últim, dues mercès a tots els membres de la germandat: el privilegi que els confrares difunts poguessin ésser enterrats a Santa Eulàlia del Camp, en cas que la diòcesi fos interdita i el confrare en qüestió no estigués excomunicat per pròpia culpa, i l’atorgament de la mateixa absolució dels pecats als que donessin a Santa Eulàlia del Camp els diners que tenien pensat de gastar en una peregrinació a Terra Santa.
El 1420 Santa Eulàlia del Camp es fusionà amb Santa Anna de Barcelona.