Sant Genís dels Agudells (Barcelona)

La documentació del final del segle X esmenta, en nombroses ocasions, els Agudells —cims aguts de les muntanyes—, que formen part de la serralada de Collserola; així, del 986 tenim l’expressió “in ipsa serra que dicunt Cerola vel Agudellos”, del 988 “usque in ipso monte acutellos”, i del 1046 “montanea de Agudellos”, per esmentar-ne algunes de significatives.

L’església de Sant Genís, situada en l’encreuament de camins que formaven el sender que anava de Sant Andreu a Sant Vicenç de Sarrià i el camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès, no consta documentalment fins a l’inici del segle XI, quan probablement ja disposava d’un terme parroquial assignat que s’estenia des de Collserola fins a l’antic puig d’Aguarn —el Putget— i acollia, pel sector de llevant, bona part de la vall d’Horta. Justament el domini d’aquesta vall i concretament el cobrament dels drets parroquials motivà un conflicte de fronteres parroquials entre els rectors de Sant Genís i de Sant Andreu. Calgué l’arbitratge, l’any 1237, del mestre Martí —un dels fundadors de la Pia Almoina de la catedral de Barcelona—, que establí una línia divisòria entre tots dos termes que anava des del coll de Portell fins a la font de Sant Joan i el torrent de Can Mora, de manera que tot el que hi hagués per sota d’aquest límit pertanyia a l’església de Sant Andreu.

Tot i la consideració de parròquia pobra i petita de Carreras Candi, els fogatges del segle XIV donen una mitjana de 50 focs durant la segona meitat de dita centúria, molts d’ells en mans de ciutadans barcelonins, com els Pinsach, mercaders. El terme inclogué, a més, la capella de Sant Joan d’Horta, sufragània de Sant Genís, fins al segle XIX, l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, on segons la tradició tingueren estatge sant Francesc i després sant Ignasi de Loiola, i el monestir de jerònims de la Vall d’Hebron, al qual fou agregada la rectoria de Sant Genís l’any 1396 pel papa Benet XIII.

L’església, restaurada al segle XVIII, mostra, com a element més característic, el campanar, construït segurament refent i aprofitant l’antiga torre campanar baix-medieval.