El lloc de Vilapicina apareix documentat d’ençà de mitjan segle X, tot abastant una àmplia demarcació situada a redós del turó de la Peira i a ambdós vessants de la riera d’Horta, per damunt de l’anomenat Camí de Dalt —l’actual carrer de Concepció Arenal. Un bell paratge dominat, en els temps medievals, per l’abundor d’aigües, terres profitoses per al conreu i un sector de bosc molt apreciat per l’àI-ber i el pi negre que produïa. Tant és així que als boscos de Vilapicina s’adreçaven els anomenats “fusters del bosc” a l’hora de cercar la millor fusta d’àlber necessària per a la reparació i la construcció dels vaixells de la ciutat de Barcelona. Vilapicina destacava també per l’extracció i l’elaboració de la pega, substància procedent del pi negre emprada pels calafats per a impermeabilitzar el buc del vaixell, pels boters per a tapar els forats dels bóts, i, fins i tot, pels pastors, quan havien de marcar el bestiar. El mateix topònim “Vilapicina” podria indicar l’existència, ja en època romana, d’una vil·la o explotació rural dedicada a l’elaboració de la pega, en la qual ja s’hauria fundat, probablement, una capelleta per a la celebració del culte cristià.
La documentació que ens ha arribat no s’allunya més enllà del segle X, però manifesta la importància que assolí en aquesta zona del pla la capella —basílica en alguna ocasió— de Santa Eulàlia de Mèrida. Després de passar per diverses mans particulars, tal com era corrent que succeís en les esglésies pròpies, Santa Eulàlia anà a parar a la canonja de la catedral de Barcelona. Efectivament, l’any 1060, en acceptar rebre Pere, fill d’Arnau d’Horta, per a formar-lo en el clergat, l’esmentada institució obtingué alhora l’església de Santa Eulàlia, cases, corts, i altres béns posseïts a Vilapicina per la família dels Horta. Una butlla de Pasqual II, l’any 1104, confirmaria més tard la possessió de Santa Eulàlia per la canonja.
A Vilapicina, i durant el darrer quart del segle XI, la canonja hagué de compartir el domini senyoríal amb el cavaller Rodlan Bernat, fill de la poderosa Adaleda de Sant Vicenç, qui a canvi del castell de Castellet, al Penedès, havia rebut del comte Ramon Berenguer, en feu, la meitat de la parròquia de Sant Andreu, i concretament un bon tros de Vilapicina, l’any 1076, mentre que l’altra meitat corresponia a la canonja. Rodlan, però, seguint l’exemple fornit pels Horta, col·locà el seu fill Guillem sota la tutela dels canonges; l’acte s’acompanyà de la donació de tot l’alou que posseïen a Vilapicina. El lliurament quedà definitivament confirmat quan l’esmentat Guillem, en fer testament el 1153, ratificà els acords que, anys enrere, havien pres els seus pares.
L’església de Santa Eulàlia, junt amb els seus béns, fou administrada pels pabordes del mes de setembre de la catedral i fou sufragània de l’església parroquial de Sant Andreu fins l’any 1866, que fou erigida en parròquia. Durant la baixa edat mitjana, la capella s’anà deteriorant per l’abandonament sofert des de temps. D’aquí que sorgís la necessitat de crear una confraria —la dels “homes de Santa Eulàlia”—, que agrupés persones que vivien als voltants de l’ermita interessats a recuperar l’església per al culte. Els capítols d’aquesta confraria foren confirmats pel rei Ferran el Catòlic l’any 1494.
De les diverses reconstruccions que s’han fet de l’antiga església, avui encara podem gaudir de la del segle XVIII, l’actual església vella de Santa Eulàlia, al carrer de Pere Artés.