Sant Pere de les Puelles (Barcelona)

Situació

Façana de l’antic monestir, modificat totalment al començament d’aquest segle.

ECSA - Rambol

L’església de l’antic monestir de Sant Pere de les Puelles, convertida avui en església parroquial, es troba al centre historic de la ciutat de Barcelona, a la plaça de Sant Pere. (JAA)

Història

El monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona fou fundat pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda durant la primera meitat del segle X. En el moment de la seva fundació el cenobi quedava fora muralles de la ciutat, prop del Merdançà i al peu de la via francisca que menava cap al Vallès.

La primera documentació que hom en conserva és l’acta de consagració de la seva església, del 945, feta pel bisbe de Barcelona Guilarà, a petició del comte Sunyer, de la seva esposa Riquilda i de l’abadessa Adelaida. En aquest document s’especifica que el monestir restarà sota l’ordenació de la regla de sant Benet, com encara s’hi manté avui dia, alhora que es confirmen les possessions del monestir i es fa donació dels delmes i les primícies dels alous que el monestir posseïa pel llegat dels seus fidels. Guilarà també concedeix en aquesta acta que el monestir tingui un prevere a l’església de Santa Maria de Montmeló, dret que al segle XIII provocà greus conflictes entre la seu de Barcelona i les monges de Sant Pere.

Hi ha una tradició historiogràfica, que encetà la Crònica de Sant Pere de les Puelles —redactada probablement entre els anys 1278 i 1283—, que relata una pretesa fundació del monestir per part de Lluís el Pietós, el 801, durant la conquesta carolíngia de Barcelona. Coll i Alentom posà de manifest, en estudiar aquesta Crònica, com la pretensió per part dels monestirs d’uns antecedents o d’una fundació carolíngia és un lloc comú en la primera historiografia catalana medieval. Fou, però, Pròsper de Bofarull qui qüestionà primer la pretesa fundació del segle IX i la limità a l’atri de Sant Sadurní; la historiografia a partir d’aleshores s’ha inclinat per aquesta hipòtesi, a excepció d’Antoni Paulí i d’Isabel Bagué, autors que consideren carolíngia la fundació del monestir.

Hi ha dos fets referents a la vida del monestir durant el seu primer segle d’existència als quals aquesta Crònica, redactada segles més tard, fa referència i relaciona entre si. L’abadessa Adaleit o Adelaida Bonafilla, personatge que tenim documentat al monestir entre el 989 i el 993, és presentada per la Crònica, que li donà el sobrenom, com a filla de Borrell II. Una altra vegada fou Pròsper de Bofarull qui dubtà primer d’aquesta filiació, i considerà que aquesta Adaleit o Adelaida era la filla de Sunyer i Riquilda, la qual tenim documentada com a primera abadessa de Sant Pere i que el 949 passà a regir la comunitat de Sant Joan de les Abadesses i retornà a Sant Pere després de la ràtzia d’Almansor. La Crònica explica com, després de la ràtzia, Bonafilla era al capdavant de l’abadiat del monestir, quan retornà al cenobi una abadessa llegendària, Madrui o Ermetruit, la qual havia estat suposadament segrestada per les tropes musulmanes d’Almansor i duta presonera a Mallorca. Després d’aconseguir escapolir-se dels seus segrestadors, Madrui retornà, malalta, a Sant Pere, on abans de morir testificà les propietats que posseïa el monestir, els documents de possessió de les quals s’havien perdut durant la ràtzia. Aquesta llegenda, de la qual no es conserva cap documentació contemporània que avali els fets que exposa, legitima els drets del monestir sobre les propietats que tenia abans del 985. Un document de restitució s’havia redactat l’any 993, el preàmbul del qual presenta un desastrós impacte de la ràtzia sobre el monestir, pel que fa a la pèrdua de l’arxiu i a les destrosses de l’edifici monàstic, en la tendència habitual de les nombroses actes de l’època que es redactaren per legalitzar jurídicament els drets dels antics propietaris. Fos quin fos l’impacte real de la ràtzia a la comunitat i a l’edifici monàstic, més enllà de la creació historiogràfica del fet s’observa, quant a la qüestió patrimonial, un període de reestructuració i una ràpida recuperació, consolidada al segle XI.

El 1072 el monestir de Sant Pere aconseguí del papa Alexandre II l’exempció de la jurisdicció episcopal i quedà sota la protecció directa de la cúria romana, alhora que aquesta atorgà a la seva església drets parroquials, com ara poder ésser objecte d’elecció de sepultura. Els problemes en l’exercici d’aquesta exempció començaren ben aviat, i al segle XIII es produïren fortes disputes pel que fa a la jurisdicció sobre l’església de Santa Maria de Montmeló, que posseïa el monestir des del segle X. El bisbe de Barcelona Ramon de Castellvell intentà, aprofitant la mort del clergue de Montmeló, nomenar el seu substitut i invalidar així el dret del monestir sobre el nomenament del sacerdot; les monges feren valer els seus drets i finalment aconseguiren guanyar el plet al bisbe. Els conflictes amb els bisbes entorn de l’exercici de l’exempció jurisdiccional de la mateixa parròquia de Sant Pere prosseguiren durant el segle XIV, ja que l’abadessa posseïa el dret de col·lació dels dos beneficiats o domers que s’encarregaven setmanalment de la cura de les ànimes. El 1401 l’abadessa Violant de Bellvei i el bisbe de Barcelona Joan Ermengol signaren una concòrdia en la qual es reconeixia el predomini de la jurisdicció abacial enfront de l’episcopal, reduïda a la visita de l’altar parroquial del monestir; l’abadessa conservava la resta de prerrogatives.

Els problemes en l’exercici dels drets i els privilegis es produïren també entorn del dret de tuïció sobre Santa Cecília d’Elins. El 1079 el llegat pontifici Amat d’Oloró s’ocupà de la reforma de Santa Cecília d’Elins o de Riuvent, monestir benedictí masculí de l’Alt Urgell situat entre Cassovall i Pallerols del Cantó, a petició d’Ermengol IV d’Urgell i de la seva esposa Llúcia. Disposà l’abolició de la comunitat masculina i encarregà a l’abadessa Aliardis de Sant Pere la formació d’una nova comunitat benedictina femenina. Alhora, li atorgà el dret de revocació de l’abadessa elegida a Elins, i el monestir barceloní tingué problemes en l’exercici d’aquest dret de tutela al segle XII per la intervenció del monestir de Tavèrnoles a Elins; el 1268 l’abadessa de Santa Cecília, Elisenda de Sabadell, jurà finalment fidelitat a l’abadessa Alamanda de Sant Pere de les Puelles.

El caràcter comtal de la fundació del monestir es mantingué durant tota l’edat mitjana, ja que fou receptor de privilegis especials donats pels comtes reis i més tard pels reis de Catalunya-Aragó; el 1378, per exemple, Pere IV el posà sota la seva especial custòdia i protecció.

Abaciologi de Sant Pere de les Puelles

Adaleit (o Adelaida)	945-949
Filmera	972-?
Adelaida Bonafilla	986-994
Ermel·la	995-?
Teudelinda	1009-?
Adelaida	1059-1066
Aliardis	1066-?
Adaledis	1093-?
Beatriu	7-1025
Valéncia	“7-1137
Guisla de Llobregat	1144-1153
Ermessenda	1154-1160
Valéncia	1160-1180
Elisenda de Rocafort	1180-1224
Guillema de Vilagranada	1226-1246
Ermessenda de Pacs (priora, elegida abadessa per compromís)	1246-1289
Guillema de Queralt	1290-1291
Rumia de Talamanca (priora en exercici mentre l’abadiat és vacant)	1292-1295
Geralda de Cervellò	1296-1310
Saura de Torrelles	1310-1321
Saura de Castellar	1322-1329
Arsenda de Bellvei	1329-1338
Alamanda de Bianya	1338-1344
Saura de Copons	1344-1348
Guiilema de Bell-lloc	1348-1350
Alamanda de Vie	1353-1360
Saura de Rubí	1360
Guillema de Cornelià	1360-1368
Agnès de Miravalls	1368-1372
Bianca de Llorac	1372-1384
Esclarmunda de Peguera	1384-1392
Violant de Beilveí	1392-1406
Constança de Corbera	1406-1421
Agnès de Corbera	1421-1430
Elionor de Corbera	1430-1437
Elionor de Bellvei	1437-1448
Isabel Ermengol	1448-1468
Aldonça de Sentmenat	1468-1490
Constança de Peguera	1490-1504
Elisabet d’Ivorra	1504-1510
Aldonça de Palau	1515-1517
Elisabet Desbosch	1517-1521
Brigida Sapila	1521-1538
Joana de Mont-rodon	1538-1539
Joana Despalau	1539-1562
Anna Desbosch	1562-1576
Brigida de Millas	1576-1581
Elisabet de Palmerola	1581-1583
Violant d’Espés	1583-1586
Elisabet de Vilalba	1586-1589
Magdalena d’Oluja	1589-1607
Elisabet d’Oliver	1607-1617
Elisabet de Cartella	1617-1631
Francesca d’Aonés	1631-1649
Victoria d’Esquerrer	1649-1660
Maria de Copons i Tamarit	1660-1684
Maria Águeda de Castells	1684-1686
Maria Miquel i de Terre	1686-1693
Agnès d’Esquerrer i d’Olzinelles	1693-1715
Teresa de Montoliu i de Ribes	1715-1743
Maria Agustina de Vega de Copons i d’Oluja	1743-1753
Maria Teresa de Sanç i de Mont-rodon	1753-1781
Maria Antonia de Magarola i de Clariana	1786
Maria Francesca de Sanç i de Sala	1786-1799
Maria Teresa de Montoliu i d’Erill	1799-1817
Maria Ignàsia Desvalls i de Ribes	1832-1837
Amalia de Tini i de Vahls	1850-1886
Assumpta de Torres i d’España	1886-1906
Maria Mercè Robert i Sola	1906-1922
Assumpta Carmona i Martínez	1923-1961
Nuria (Roser) Pujol i Tort, priora administradora	1960-1963
Maria Nativitat (Clara) Palomares i Ferrer	1963-1979
Maria Lourdes Soler i Camanyes	1979
	(MCP)

La construcció de l’edifici monàstic

La problemàtica sobre la fundació del monestir està relacionada amb la construcció dels edificis conventuals. L’acta de consagració de l’església de Sant Pere no esmenta una única edificació religiosa sinó dues: l’església del monestir era construïda contra atrium Saturnini domini testis. Una construcció religiosa dedicada a Sant Sadurní es degué fundar al segle IX, la qual tingué existència i cementiri propi fins al moment de la fundació del monestir de Sant Pere de les Puelles, a la primera meitat del segle X. Durant les obres de reedificació de l’edifici monàstic, després del seu incendi durant la Setmana Tràgica, es trobà una pedra ornada amb una creu, a prop d’una làpida en la qual es llegeix “OBIIT ERA DCCCCXXVIIII”. Així, hom pot creure que cap al 891, al lloc ocupat després pel monestir, es feien alguns enterraments que potser caldria relacionar amb l’atri o l’església de Sant Sadurní. La pertinença de l’atri de Sant Sadurní a Sant Pere de les Puelles està documentada a partir dels anys 1027 i 1029, quan els comtes Berenguer Ramon I i Guilia fan donació —que no tingué efecte— del monestir de Sant Pere a la seu de Barcelona, i en el document s’explicita la relació entre l’església de Sant Pere i la de Sant Sadurní, ja que la donació del monestir inclou l’església del cenobi i la de Sant Sadurní, a més de totes les esglésies i oratoris pertanyents a les Puelles. L’any 1075 hom esmenta l’atri de Sant Sadurní com a construcció independent per darrera vegada. Al final del segle XI sabem que s’estava construint el monestir, i probablement al voltant d’aquesta època les construccions monàstiques absorbiren l’atri de Sant Sadurní. Al mateix temps, una concessió del pontífex Alexandre II del 1072 sancionava el dret de Sant Pere a ésser objecte d’elecció de sepultura; l’exercici d’aquest dret ja es troba documentat, però, el 1017.

Hom conserva algunes dades sobre les primeres èpoques de construcció de l’edifici, llegats per a l’obra del 964 i una notícia del 1006 sobre la necessitat de numerari per a realitzar les obres de reforma de l’edifici monàstic després de la ràtzia d’Almansor del 985. Del 1077 és una deixa de cinquanta mancusos d’or per a l’obra de Sant Pere; el 1082 Guillem Ramon de Caldes i la seva muller Garsenda donen al cenobi una terra a Sant Boi i manifesten que havien lliurat abans una filla seva al monestir, quod videtur esse constructum. Producte d’aquestes obres degué ésser el claustre de Sant Pere, enderrocat el 1873 i documentat per primera vegada el 13 d’agost de 1143. De la finalització d’aquestes obres, ens en parla la segona dedicació i consagració de l’església del monestir, feta el 13 de gener de 1147, mercès a l’aportació de Trobada, vídua del moneder Guillem Bernat.

Els treballs d’ampliació de l’edifici monàstic i de l’església van continuar a la segona meitat del segle XII: el 1170 es consagrà un nou altar dedicat a sant Benet i el 1187 Beatriu de Rocafort es comprometia, en oferir-se al monestir després de la mort del seu marit, a fer obrar un claustre davant la porta del refetor o menjador conventual, a més d’un important llegat noble i patrimonial (que incloïa el lloc de l’Esquís, al terme de Taradell) que permeté la fundació del benefici de Sant Nicolau, amb Ramon de Pla, clergue de Beatriu, com a primer beneficiari.

Mapa de les possessions del cenobi al pla de Barcelona al final del segle X.

M. Cabré

La primera meitat del segle XIV fou un període dinàmic pel que fa a les construccions i les fundacions del monestir, ja que durant l’època es construïren els claustres superiors del monestir i l’11 de gener de 1310 Jaume II de Catalunya-Aragó hi fundà el benefici de Santa Agnès i Santa Escolàstica. En aquest segle hi havia dotze benedictins a l’església del monestir. El domini del monestir. El domini patrimonial de Sant Pere s’expandia, des del segle X, pel Llobregat, el Vallès, Osona i fins i tot un mas a la parròquia d’Ossinyà, que vengueren el 1253. Al segle X el monestir viu una primera etapa de formació del seu patrimoni força ràpida, en la qual el cenobi es beneficià de les donacions de masos, cases i molins de les famílies comtal i vescomtal, a més de les altres grans famílies de propietaris. La presa de Barcelona per Almansor el 985 comportà una aturada en aquest procés de creixement, encara que la recuperació s’inicià tot seguit, provocada en part per l’inici d’una política de permutes que mostren la voluntat decidida del monestir a gestionar el seu patrimoni. Durant la segona meitat de segle XI sembla que la recuperació està ja totalment assolida, i el cenobi duu a terme per primera vegada en la seva història (almenys hom ho creu així) una política d’adquisicions que indica una situació econòmica ben consolidada.

La concentració més gran del patrimoni del monestir, tant de caràcter rural com urbà, fou al pla de Barcelona. Al segle XIII posseïa una quarantena d’edificis urbans, dos d’ells amb operatorium. La zona del pla en què deixà una empremta més forta, visible encara en la toponímia actual, fou en la Vilanova que avui encara s’anomena de Sant Pere, un dels burgs més dinàmics de la ciutat, que anà formant-se als segles XI i XII i del qual l’església del monestir n’era parròquia. Una mostra del domini senyorial que exercí el monestir en aquest barri és l’exercici del monopoli sobre la cuita del pa, que li atorgà Alfons el Cast el 1185 mitjançant un privilegi que prohibia la construcció de forns al voltant del que posseïa el cenobi prop del Merdançar i que havia obtingut gràcies a una donació un segle abans; la possessió de molins fou un altre dels privilegis importants de senyoria de què gaudí el monestir.

Pel que fa a l’administració i a la gestió del patrimoni, al segle XII hi ha documentats dos batlles del monestir, i durant la baixa edat mitjana els titulars dels beneficis cobraven les rendes assignades a cada un d’ells, però el problema es plantejava en la percepció de les rendes comunes, reivindicades pels beneficiats que intentaren excloure la jurisdicció de l’abadessa; el 1497 s’arribà finalment a un acord segons el qual es distribuirien les rendes entre els beneficiats, restant, però, la jurisdicció en mans de l’abadessa.

La comunitat

Mapa dels dominis del monestir al final del segle X.

M. Cabré

La comunitat dels segles X i XI era composta per un petit nombre de monges, entre tres i sis, que cap al final del segle XII havien duplicat el seu nombre. La primera meitat del segle XII ja n’hi ha una vintena, i el 1246 quaranta-nou monges signen l’elecció per compromís de l’abadessa Ermessenda de Pacs. L’expansió de la comunitat degué ésser més gran del que el patrimoni que posseïa podia sostenir, perquè el 1253 trenta-nou monges signen un document que limitava el nombre de comunitàries a cinquanta, bo i explicant la motivació econòmica de la mesura i preveient la possibilitat de realitzar excepcions a aquesta norma si hi assentia tota la comunitat. El decret de la Congregació Claustral Tarragonesa del 1308 fixà en cinquanta-dues el nombre màxim de monges, i un plet del 1362 és signat per trenta-cinc comunitàries. Entre la fi del segle XV i el començament del segle XVI la integraven al voltant de vint-i-quatre, entre monges i professes.

L’important augment del nombre de membres de la comunitat durant el segle XIII degué comportar l’organització dels oficis al monestir. Des de la seva fundació estigué al davant de la comunitat una abadessa, i al segle XII és documentada també una priora. Però no és fins al segle XIII que comencem a tenir notícies d’altres oficis al monestir, com ara els de subpriora, sagristana i infermera. Durant la baixa edat mitjana s’hi documenten escolanes, dones que havien entrat de nenes al monestir per voluntat dels seus pares i que no s’havien integrat en el noviciat ni havien professat, i a qui la comunitat concedia de vegades el vel de capítol que els permetia participar en algunes de les decisions de les monges. A la comunitat podien haver-hi també, incidentalment, monges de gràcia, dones que havien d’ésser acceptades si eren proposades per qui gaudia de dret de presentació, el rei o els consellers, un dret que a voltes no acceptaren les monges.

Durant l’època moderna Sant Pere de les Puelles continuà acollint les dones de la noblesa, de l’alta burgesia dels ciutadans honrats, de grans mercaders, cavallers i oficials reials, tal com s’observa en els escuts heràldics que es representen en les cartes de professió religiosa de les monges.

Al final del segle XV es produïren seriosos conflictes al monestir, provocats per la resistència que oferiren les monges a la reforma que els visitadors reials iniciaren el 1493, i que comportaren fins i tot l’excomunicació de l’abadessa Constança de Peguera, rehabilitada uns mesos després. La reforma intentava imposar una clausura estricta i l’obligació de la vida comunitària, contestades per les monges amb l’argument que elles vivien segons la regla en la qual havien professat. La reforma regulà també l’ambigu estatut de les escolanes.

Durant l’edat moderna perduraren els conflictes pel que fa a la vida interna del monestir; hi hagué diversos processos contra algunes monges i es produïren alguns escàndols que culminaren amb l’intent d’enverinament de l’abadessa Elisabet d’Oliver (1607-17). El monestir patí amb gravetat les turbulències històriques de la segona meitat del segle XVII, que motivaren l’elevació d’un memorial a Carles II en què l’abadessa Agnès d’Escarré manifestà les dificultats amb les quals es trobaven les monges en la vida al monestir. La comunitat prengué el partit de l’arxiduc Carles en les disputes dinàstiques, el qual el 1705 fou rebut a Sant Pere de les Puelles.

El segle XIX fou un període difícil per a la comunitat de les Puelles i per al seu edifici monàstic. El 1808 el monestir fou registrat per les tropes franceses; el 1814 les monges foren expulsades i la comunitat es traslladà al monestir de les carmelites calçades de Vilafranca, on hagueren d’ésser acollides encara una altra vegada. Entre el 1828 i el 1835 la comunitat visqué altra vegada al monestir, però en aquesta darrera data l’abandonaren altra vegada i les monges visqueren exclaustrades en diversos habitatges particulars. El 1874 obtingueren permís per a construir un altre monestir en uns terrenys que posseïen a Sarrià, i el 1879 les monges es traslladaren al nou edifici del carrer d’Anglí, on encara resta la comunitat actual. (MCP)

Cronologia del monestir de Sant Pere de les Puelles

945	Fundació del monestir i consagració de la seva primera església alçada prop d’una antiga església de Sant Sadurní.
985	Almansor destrueix el monestir i el seu arxiu i s’emporta captives algunes monges quan s’apodera de Barcelona.
993	Document fet per legitimar la possessió dels béns del monestir, ja que se n’havien destruït els antics títols.
1030	El bisbe i els canonges de Barcelona posen el monestir sota la seva protecció.
1072	Butlla del papa Alexandre II per la qual posa el monestir sota la protecció papal i l’allibera de l’episcopal.
1079	Monges de Sant Pere van a fundar el monestir de Santa Cecília d’Elins, a la vall de Cabó (Alt Urgell).
1143	S’esmenta el claustre, potser el romànic que es va acabar vers el 1190.
1147	El 13 de gener es consagra una nova església abacial de Sant Pere.
1169	L’abadessa Elisenda de Rocafort fa consagrar l’altar de Sant Benet, pagat pels seus familiars.
1183	El rei Alfons I pren el monestir sota la seva protecció.
1246	Consta que viuen al monestir 49 monges.
1308	Per decret de la Congregació Claustral Tarraconense el nombre de monges es fixa en 52.
1322	Entorn d’aquest any s’edifica la galeria gòtica o superior del claustre.
1402	Concòrdia entre l’abadessa i el bisbe de Barcelona sobre els drets episcopals i de visita a Santa Maria de Montmeló i a l’església del monestir.
1483	L’abadessa i la comunitat s’oposen a les reformes que volen imposar els reformadors reials.
1582	S’aplica al monestir la clausura papal manada pel concili tridentí.
1697 i 1714	Primeres espoliacions i devastacions del monestir, que es repetiran el 1808, el 1835, el 1909 i el 1936.
1752	S’alça un campanar nou i la capella del Santíssim.
1814	Les monges són expulsades del monestir.
1835	Exclaustració i dispersió de la comunitat.
1855	Intent d’alçar un nou monestir al costat de l’església antiga de Sant Pere.
1877-1879	Es construeix l’actual monestir del carrer Anglí que planeja l’arquitecte Antoni Robert.
1945	Amb motiu del mil·lenari de la fundació es consagra l’església del monestir refeta després de l’espoliació del 1936.

(APF)

Església

Del conjunt monàstic de Sant Pere de les Puelles, avui només es conserva la seva església, totalment transformada en la restauració posterior a l’incendi de l’any 1909, mentre que la resta de les estructures monacals han estat destruïdes o reformades, després que l’any 1835 el monestir fos destinat a presidi, i el 1873 fos enderrocat el claustre i també part de les dependències que encara es conservaven. L’estat actual del conjunt impedeix de saber si entre les edificacions actuals es conserva algun vestigi de les estructures del cenobi, que s’hauria pogut conservar després de la destrucció del conjunt. La coneixença que avui podem tenir del conjunt monàstic medieval de Sant Pere de les Puelles, a manca de les exploracions arqueològiques que mereix el monument, es deu als estudis de l’arquitecte Ubaldo Iranzo i al plànol de Barcelona de Miquel Garriga i Roca, gràcies als quals podem conèixer els grans trets de l’organització arquitectònica del conjunt monàstic, del qual només conservem l’església.

L’edifici

En la seva forma actual, l’església de Sant Pere de les Puelles sembla tenir una estructura basilical de tres naus, acabades a llevant per tres absis semicirculars, però aquesta estructura, producte de la restauració posterior al 1909, falseja totalment la seva concepció original, que era, encara, força identificable abans de l’incendi que provocà l’esmentada restauració.

En la seva forma original, l’església de les Puelles era un edifici de planta de creu grega, formada per quatre cossos rectangulars iguals que convergien en un espai central, de planta quadrada, definit per quatre grans arcs, lleugerament peraltats, suportats per columnes monolítiques exemptes, i cobert amb una cúpula, de base octagonal, sobre trompes, mentre que els braços de la creu són coberts amb voltes de canó, de perfil semicircular.

A l’angle nord-est de l’església se situa un cos d’edifici, de planta quadrada, encaixat entre els braços nord i est de la creu que formen les naus, cobert amb volta per aresta, que arrenca de quatre impostes esculpides que Puig i Cadafalch ja considerà que podrien correspondre, amb tota probabilitat, a l’atri de l’església de Sant Sadurní, que havia precedit la construcció de l’església de Sant Pere. L’estat actual d’aquest cos d’edifici no permet esmenar o confirmar cap hipòtesi, ni tan sols si les impostes —que són l’element més rellevant i determinant per a l’establiment d’una filiació estilística concreta— es troben o no en els seus llocs originals, o si es tracta d’un reaprofitament de materials antics.

No tenim dades per a saber on s’obria la porta original del temple, ni sobre les possibles finestres que devia tenir, i només admeten una certa fiabilitat dues finestres que s’obren al tambor de la cúpula, de la qual hem de descartar l’actual ull de bou central, que correspon a la restauració del 1909.

Actualment, l’aparell interior, molt retocat en la restauració, presenta una disposició de carreuons emmarcats per un acusat encintat que els dóna uniformitat, en el qual destaquen les dovelles, perfectament tallades, dels arcs del creuer. Per les imatges conservades de l’estat del monument abans de la seva restauració, no sembla que aquesta disposició fos l’original, ni pel tractament de l’aparell, ni per l’execució dels arcs, que presentaven un dovellat molt més irregular, potser també, a causa de l’incendi que malmeté les dovelles.

Hom no coneix l’estructura de la seva capçalera original, ni si aquesta era un element diferenciat dels braços de la creu, atès que el braç situat en el sentit llevant-ponent fou coronat a llevant per un absis poligonal, construït en època gòtica, reforçat exteriorment amb contraforts als angles del polígon. També a l’angle sud-oest s’afegí una capella que, juntament amb la sagristia, edificada a l’angle sud-est, constituïen la façana sud, contínua, llisa i uniforme, que amagava tota la complexitat de l’edifici original.

La presència del cos d’edifici de l’angle nord-est, considerat com l’atri de l’església de Sant Sadurní i, per tant, anterior a la construcció de l’església, significaria, si es pogués confirmar aquesta hipòtesi, que els braços nord i sud de la creu, o almenys, el braç nord, no tindrien cap mena d’absis o forma de capçalera diferenciada orientat a llevant. Això fa creure que, en la seva concepció original, la planta de l’església de Sant Pere de les Puelles devia ésser de creu, sense absis diferenciats.

Aquesta solució contrastaria amb la més comuna entre els escassos edificis, construïts durant el segle XI a Catalunya, que adopten el tipus de planta de creu grega, com les esglésies de Sant Cugat Salou, al Bages, o Sant Daniel de Girona, que presenten una capçalera a llevant, formada per absis semicirculars. En canvi, la solució de Sant Pere de les Puelles es pot relacionar perfectament amb la tipologia de l’església de Sant Martí de Romanyà de la Selva, al Baix Empordà, també resolta en un pla de creu grega, sense absis afegits als braços de la creu. Les proporcions generals i la presència de les columnes exemptes en el suport dels arcs del creuer fan de Sant Pere de les Puelles una obra més reeixida que la de Romanyà. Constitueix un dels escassos exemples de l’arquitectura catalana alt-medieval, d’estructura columnar, relacionable amb la tipologia estructural de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes, on també retrobem les columnes monolítiques adossades a pilars d’obra, o murs, com a suport dels arcs.

Tots aquests elements situen l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles en el context de l’arquitectura catalana de la fi del segle X i el començament del segle XI, dins l’òrbita d’una tradició postcarolíngia, en la qual el tipus d’església de creu grega no era excessivament emprat, però tampoc no era totalment desconegut, com es palesa a la capella italiana de San Zeno de Bardolino, que, de tota manera, representaria un allunyament del tipus més pur que arrenca de l’església dels Apòstols (Apostoleion) de Constatinoble, del segle IV, al qual es mantindria més fidel l’església de Sant Pere de les Puelles, si les hipòtesis sobre el seu estat original poguessin confirmar-se per l’exploració arqueològica que requereix un monument de la seva importància. El claustre i el conjunt monàstic. El conjunt monàstic de Sant Pere de les Puelles se situava a la banda nord de l’església i s’organitzava entorn del pati porxat del claustre, encaixat entre els braços nord i oest de la creu que forma la planta de l’església. Per l’estat del monestir reflectit en el plànol de Barcelona de M.Garriga i Roca, quan era presó, hom pot entreveure unes sales rectangulars que flanquegen les galeries claustrals llevat la de la banda nord, i que poden correspondre a estructures originals del monestir.

Capitells procedents del claustre i conservats al Museu d’Art de Catalunya (núm. inv. 113 i 143).

ECSA - Rambol

EI claustre, totalment desaparegut, malgrat que es conservin alguns dels seus elements esparsos, tenia dos pisos; el superior construït en època gòtica, amb una sola fila de columnes de fust quadrilobulat que suportaven una sèrie contínua d’arcs apuntats, sobre els quals carregava la coberta d’embigat. El pis inferior corresponia a les obres del monestir del segle XII i tenia les galeries cobertes amb voltes de canó de perfil de quart de cercle, que carregaven sobre els porxos que coneixem pels estudis de l’arquitecte Ubaldo Iranzo. Aquests eren formats per una successió d’arcs de mig punt, suportats per dobles columnes, que segueixen les formes característiques de columnes claustrals del segle XII, amb els angles formats per pilars massissos i amb una distribucció dels arcs, en cada porxo, formada per dues sèries de tres arcs, disposats simètricament, a les bandes d’un arc únic que ocupa el centre del porxo, i suportat per pilars massissos als quals hi deurien haver columnes adossades, malgrat que no fossin tingudes en compte en els dibuixos d’Iranzo.

Aquesta composició dels porxos claustrals resulta força singular en el context de l’arquitectura catalana de la seva època, que retrobem en la galeria de llevant del claustre de la seu de Girona, i es pot relacionar amb la voluntat compositiva que presenten els porxos del claustre de Sant Pere de Galligants, on també apareix, amb una solució formal diferent, la voluntat d’establir composicions simètriques en els porxos d’aquests claustres. (JAA)

Epigrafia del portal de la capella del Santíssim

Relleu anterior al segle IX encastat al costat de la porta d’entrada a la capella del Santíssim, amb una creu patent, de la qual pengen les lletres alfa i omega.

ECSA - Rambol

A l’interior del que fou el temple monàstic de Sant Pere, es conserven encastats a cada costat del portal d’entrada a la capella del Santíssim sengles relleus amb una creu patent, dels braços de cada una de les quals pengen les lletres del crismó, alfa i omega, en una d’elles amb l’ordre invertit. Per l’ornamentació que presenten aquestes creus esculpides és indubtable que prenen com a referència uns models d’orfebreria. Ambdós relleus es trobaven reaprofitats en el campanar del segle XII, conegut per la torre dels Ocells, d’on foren recuperats en ésser enderrocat per les obres de remodelatge de l’església de l’any 1909, efectuades arran de la seva crema durant la Setmana Tràgica. Les peces són de difícil filiació estilística i cronològica, si bé cal atribuir-Ies a època visigòtica o preromànica. (ERB)

Relacionada amb un d’aquests dos relleus crucífers va aparèixer el fragment inferior d’una inscripció funerària, amb la primera línia llegible, molt retallada, que deia:

.../.../DB(?) DIMITAT EI DS [.../OBIIT ERA DCCCC/XXVIIII

Que vol dir:

“...que Déu li perdoni. Morí en l’era 929”, que s’hauria de reduir a l’any 891 (si no es dóna aquí el decalatge de deu anys constant en alguna altra inscripció barcelonina de formulari semblant).

Actualment perduda o tapada. En tot cas, la forma apaisada i les mides de l’epígraf fan difícil creure que pugui ser escrita en el cantell d’un dels dos relleus ara encastats al mur, ja que en aquest cas, el retall tan considerable de la làpida sepulcral obligaria a creure que va ser aquesta l’aprofitada per a esculpir-hi el relleu i que, per tant, aquests serien posteriors, de molt, a la fi del segle IX. Les notícies de la descoberta no concorden; l’Institut d’Estudis Catalans deia: “trobant-se un fragment d’inscripció darrera una pedra ornada d’una creu”; però Puig i Cadafalch la situa “en el costat d’una d’elles” (creus), fet que només permet suposar una relació de veïnatge amb la inscripció. (AMM)

Epitafi de l’abadessa València

Posteriorment, en restaurar l’absis de Sant Pere, el 1942, aparegué una làpida de marbre blanc amb l’epitafi de l’abadessa València, sebollida el 5 de setembre de 1180. Les lletres, capitals i uncials barrejades, ofereixen les formes típiques de les caplletres cal·ligràfiques dels còdexs de transido; són de contorns incisos però sense buidar (excepte algunes SS) i emmarcades entre dues ratlles que les limiten per sobre i sota. Ara es troba encastada a la dreta de l’arc d’entrada a la capella del Santíssim, a sota d’un dels relleus ja descrits.

És un petit poema de tres dístics, seguits de la data de l’any no versificada; diu així:

CLARA VALORE VALET NEC MORTE VALENCIA PALLET;
QUAM NEQUE MORS TENEBRIS OBTENEBRARE VALET,
PREFUIT ECCLESIE DUX ET SOROR IPSA SORORUM,
NONAS SEPTEMBRIS CUI DATUR ESSE SOLUM.
NUNC TU, LECTOR, P(ER) INDE POSCE DEUM MISERERI
SEMPER UT OPTATAM PERCIPIAT VENIAM.
ANNUS AB INCARNATIONE D(OMI)NI MCLXXX.

Que traduït vol dir:

Brilla, clara, amb força, València, que ni amb la mort empal·lideix;
la que ni la mort pot enfosquir amb tenebres;
presidí l’església com a cap i germana de les germanes,
a la qual es dóna la terra les nones de setembre.
Ara tu, lector, per tant, demana a Déu que se’n compadeixi a fi que obtingui per sempre el perdó desitjat.
Any de l’encarnació del senyor MCLXXX.

L’abadessa València havia rebut el 1174 una butlla del papa Alexandre II de confirmació de les possessions, drets i delmes que tenia el monestir des de la fundació. (AMM)

Portada

Capitell, procedent del claustre, incorporat avui en una de les finestres de Can Soler de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental).

ECSA - Rambol

Arcada amb columnes i detall del capitell situat a l’esquerra, procedents del claustre de l’església i conservats avui al Museu de l’Enrajolada de Martorell (núm. inv. 557).

Museus de Martorell - CEM

Del monestir de Sant Pere, se n’han conservat alguns elements escultòrics en diferents col·leccions, tant del claustre romànic com del sobreclaustre que s’hi afegiria a la primera meitat del segle XIV —el 1322 està documentat un pagament per a les obres del claustre superior (Iranzo, 1903, pàg. 73)—. Un nombrós grup de capitells fou adquirit en el moment del seu enderrocament pel Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona (Elías de Molins, 1888, pàgs. 115-118 i 120, núms. 801, 802, 968, 970) i actualment es conserven al Museu d’Art de Catalunya (Ainaud, 1973, pàg. 152, fig. pàg. 155). El Museu Santacana de Martorell també té algun dels capitells procedents d’aquest claustre barceloní (Santacana, 1929, pàg. 12 i làm. 23). Quatre capitells i les seves corresponents columnes del claustre baix passaren a formar part de la col·lecció de Francesc Alegre de Terrassa —a més d’una part important del claustre gòtic— (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, III/1, pàgs. 323-324, fig. 441). Finalment, altres elements es conserven en una masia de Sant Antoni de Vilamajor, incorporats a diverses parts de l’edifici.

De planta quadrada, cada galeria estava formada per set arcs que descansaven sobre parells de columnes o sobre pilars, en el cas dels angles i el centre de cada costat. Els capitells, aparellats, s’unien a l’arc mitjançant un cimaci, generalment decorat amb un motiu d’escacat, com els que es poden veure al Museu d’Art de Catalunya, on se n’han reconstruït tres amb els corresponents cimacis i suports. Algunes de les peces presenten encara restes de policromia, de tons vermellosos.

Hom no coneix la datació aproximada del claustre baix. Fins a un determinat moment, la seva construcció havia estat situada per alguns autors al segle XII, però reaprofitant els capitells d’una obra anterior del segle XI (Duran, s.d., pàgs. 76-86; Iranzo, 1903, pàg. 120; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 24-25; Gudiol-Gaya Nuño, 1948, pàg. 39; Pladevall, 1968, pàgs. 202-203). El treball extremament popular de l’escultura dels capitells explicaria aquest fet. Això no obstant, els possibles models que s’intueixen en el repertori dels capitells conservats fan imaginar una data força avançada, segurament dins el segle XIII.

L’escultura del claustre de Sant Pere se situa, de fet, en un panorama barceloní que, en general, no té un paper destacat en època romànica i, a més, es manifesta de manera força retardatària. Pel que hom coneix fins al moment, tret d’algun cas excepcional, no trobem a Barcelona cap centre de creació i difusió escultòrica capdavanter. Ben al contrari, amb més o menys encert i amb una qualitat mitjana mediocre, la producció escultòrica barcelonina seguirà directrius i influències forànies. Entre els capitells procedents del claustre de les Puelles, s’adverteix una manca d’unitat pel que fa a la seva estructura. Els capitells presenten dimensions diferents quant a la seva alçària: uns amiden 29 cm, mentre que els altres fan 25 cm. Els d’alçària més curta presenten, en general, un àbac llis i un mateix tema constituït per una mena de fruits arrodonits que pengen de cada un dels angles i de les cares, i que sorgeixen d’una espècie de tiges que recorren arquejades el perímetre superior. Podria considerar-se una versió més barroera del tipus de capitell que trobem en un dels costats de la finestra exterior de la capella de Sant Llàtzer, per a la qual proposem una datació tardana dins el segle XIII (vegeu el text corresponent en aquest mateix volum). D’altra banda, el claustre de Sant Domènec de Peralada conté algun capitell amb aquesta mateixa composició, però les similituds podrien venir motivades per la tosquedat del treball escultòric (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, III/1, figs. 396 i 408, pàgs. 302 i 307). Un dels capitells del Museu d’Art de Catalunya presenta una variant d’aquest tipus, en el qual es poden distingir dos registres de fulles planes des d’on pengen aquests fruits arrodonits, essent les situades als angles les que ocupen el nivell superior. Ara, les analogies amb altres obres barcelonines fan repetir el nom de Sant Llàtzer, però la mateixa composició també es troba, encara que amb una factura molt més refinada que invalida qualsevol comparació, en un capitell de la porta del claustre de la catedral de Barcelona (Carbonell, 1974-1975, II, fig. 193). No és en cap cas un motiu nou. Ben al contrari, troba el seu model en capitells del claustre de Sant Pere de Galligans. I no serà l’únic cas de l’escultura barcelonina del segle XIII que presenti analogies clares amb aquest conjunt gironí.

Els capitells més alts, en canvi, amb àbac estructurat amb daus als angles i al centre de les cares, contenen temes variats que inclouen motius vegetals i figuració molt esquemàtica. En destaca sobretot, el capitell del Museu d’Art de Catalunya, amb un personatge masculí flanquejat per dos animals quadrúpedes. Però potser el capitell de qualitat més acceptable sigui un altre del mateix museu, en el qual es desenvolupen unes fulles que ocupen tota l’alçària del tambor fins a les volutes dels angles, amb un treball força minuciós dels nervis que contrasta amb la resta de les peces. Es tracta d’un tipus de composició que trobarem, encara que no idèntica, en un capitell del claustre de Sant Pau del Camp (Vigué-Pladevall, 1974, núm. 17, pàg. 167; vegeu també l’estudi de J. Camps en aquest mateix volum), però també als relleus d’un dels pilars del creuer de Sant Martí Sarroca i als relleus del muntant dret de la porta del claustre de la catedral de Barcelona (Carbonell, 1974-1975, II, figs. 192 i 20) i que té els seus orígens més clars en exemplars del claustre gironí de Sant Pere de Galligants.

Hom constata, per tant, com els capitells procedents del claustre de Sant Pere de les Puelles participen, encara que amb versions llunyanes i de molt escassa qualitat, de les línies generals que caracteritzen gran part de l’escultura barcelonina del final del segle XII i del segle XIII (vegeu la bibliografia que s’adjunta a l’estudi de l’escultura del claustre). (ILO)

Escultura

Impostes dels segles X-XI, amb decoració esculpida de tipus vegetal i geomètric, que es troben en el tram lateral del costat de l’evangeli.

ECSA - Rambol

Integrats en l’actual església de Sant Pere de les Puelles, es conserven una sèrie d’elements escultòrics anteriors al segle XII. Alguns estan situats al tram lateral de la banda de l’evangeli, que sovint ha estat relacionat amb l’església de Sant Sadurní, esmentada per primer cop en l’acta de consagració de la primitiva església del monestir, el 945 (Carreras i Candi, s.d., pàg. 205, núm. 356; Udina, 1945). Es tracta d’unes impostes amb decoració de talla a bisel!, amb motius vegetals i geomètrics d’entrellaçats i algun rostre molt esquemàtic. La fixació de la seva data ha estat tradicionalment vinculada a la identificació d’aquest espai quadrangular amb l’atri de l’església de Sant Sadurní, documentada el 945 (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, II, pàgs. 117-119 i fig. 33; Gudiol, 1946, pàgs. 15-16; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 22-23). Però les analogies importants que presenten aquests relleus amb obres que pertanyen al final del segle X i al primer quart del segle XI fan pensar en una datació més avançada per a aquestes peces que la de la data de consagració de l’església de Sant Pere (Barral, 1981, pàg. 253). Ens referim a altres obres barcelonines, com les impostes de la catedral de Barcelona que es conserven al Museu d’Art de Catalunya i al Museu d’Història de la Ciutat (vegeu l’estudi de Francesc de Rueda en aquest mateix volum), els cimacis de Sant Pere de Rodes o les llindes rosselloneses de Sant Genis de les Fonts i Sant Andreu de Sureda.

D’altra banda, una sèrie de capitells corintis disposats fonamentalment als pilars del creuer de l’església poden considerar-se també dins d’una època alt medieval o, si més no, els models dels quals parteixen (Barral, 1981, pàg. 115). Els acants es distribueixen en tres pisos i contenen un treball acanalat o bé uns nervis esquemàtics. Es tracta d’uns capitells que s’han relacionat amb l’església de Sant Pere construïda al segle X i consagrada el 945. Això no obstant, les intervencions posteriors, com també les restauracions del conjunt arran del greu incendi del 1909, fan molt difícil concretar quines són amb exactitud les parts corresponents a l’edifici pre-romànic.

Capitells amb decoració de tipus vegetal. El de l’esquerra es troba situat en un dels pilars del creuer de l’església, i el de la dreta es conserva actualment al MNAC - MAC (núm. inv. 9868).

ECSA - Rambol

El 1147 hi ha documentada una nova consagració de l’església, que sembla que correspondria a la del temple romànic i que, segurament, hauria integrat també el de Sant Sadurní. En aquest edifici es reaprofitarien molts elements escultòrics anteriors (Carreras i Candi, s.d., III, pàgs. 205-208). D’altra banda, sembla que el conjunt patí importants desperfectes en la ràtzia d’Almansor i es tenen notícies d’una reconstrucció iniciada durant els darrers anys del segle X (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, II, pàg. 116; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàg. 39). Potser a partir d’aquest moment podríem situar la realització d’algunes de les peces escultòriques pre-romàniques, si més no les impostes.

Cal esmentar, tanmateix, un parell de capitells d’angle que es conserven al Museu d’Art de Catalunya (Ainaud, 1973, pàgs. 48-51 i fig. pàg. 50) i que s’han considerat també procedents de Sant Pere de les Puelles, probablement d’una portada (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 24; El Arte Románico, 1961, pàg. 4). Són dues peces diferents de les tractades fins ara i que s’han datat al segle XI. Hom creu que probablement són d’aquesta època per la decoració de la talla a bisell i el tipus de fulles d’acant del registre inferior. Però la tradicional adscripció al claustre d’aquests dos capitells respon més a la idea, estesa com hem vist fins a un determinat moment, que l’escultura del claustre, segurament pel seu marcat caràcter popular, era del segle XI. (ILO)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1911, vol. II, pàgs. 113-120
• Iranzo, 1903, pàgs. 69-102
• Azcona, 1967, pàgs. 75-166
• Bagué, 1973; Bofarull, 1836, vol. I, pàgs. 135-151
• Cabré, 1985
• Cabré, 1989, vol. I, pàgs. 37-44
• Coll, 1969, vol. II, pàgs. 35-50
• Grases, 1989; Mc-Millin, 1990
• Paulí, 1945
• Pladevall, 1983, pàgs. 67-75
• Udina, 1945, XVIII, pàgs. 217-243

Bibliografia sobre l’epigrafia del portal de la capella del Santíssim

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, vol. I, 1909-11, pàgs. 351-357 i vol. II, pàgs. 119-120
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 23
• Riu i Barrera, 1982, pàgs. 194-195
• Riu i Barrera, 1984b, pàg. 135

Bibliografia sobre l’epitafi de l’abadessa València

• Vives, 1944, pàgs. 278-280

Bibliografia sobre l’escultura

• Carreras i Candi, s.d., pàgs. 204-208
• Duran i Sanpere, s.d., pàgs. 32-36, 76-86 i figs. 10-13
• Puiggarí, 1873
• Elías de Molins, 1888, pàgs. 115-118
• Iranzo, 1903
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, II, pàgs. 115-120, figs. 33-39, III/1, pàgs. 322-324
• Santacana, 1929, pàg. 12 i làm. 23
• Duran i Canyameres, 1936, pàgs. 161-162
• Paulí, 1945
• Udina, 1945
• Gudiol, 1946, pàgs. 15-16
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 21-25, II, figs. 77-97
• Verrié, 1947b
• Ainaud, 1948
• Gudiol Ricart-Gaya Nuño, 1948, pàg. 39, fig. 49
• Puig i Cadafalch, 1949-1954, I, pàgs. 22-26 i làms. 2-4
• Azcárate, 1953-1954, I, pàgs. 146-150
• El Arte Románico, 1961, pàgs. 4-5, 88-90
• Pladevall, 1968, pàgs. 202-203
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1972, pàg. 87
• Ainaud, 1973, pàgs. 48-51 i 152 i figs. pàgs. 50 i 155
• Cirici, (1985) 1973, pàgs. 288-289
• Carbonell, 1974-1975, II, pàg. 54 i fig. 179
• Barral, 1981, pàg. 253
• Dalmases - José i Pttarch, 1986, I, pàgs. 39, 48-49
• Diversos autors, 1987, fitxa 761, pàg. 426
• Catàleg dels Monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, 1990, pàg. 42
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, (1973) 1990, pàgs. 30-31