Santa Creu i Santa Eulàlia o catedral de Barcelona

Situació

Vista aèria de la catedral, construcció plenament gòtica, que substituí la catedral romànica aixecada en el mateix indret.

ECSA - J. Todó

La catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu i a santa Eulàlia, es troba en l’àmbit de l’antiga ciutat romana i medieval, força excèntrica, pròxima a la muralla del sector NE. Ocupa l’illa formada pel pla de la Seu i els carrers dels Comtes, dels Canonges, de la Pietat, del Bisbe i de Santa Llúcia. L’edifici actual, gòtic, va erigir-se entre els anys 1298 i 1448 i va ser completat en temps recent.

Mapa: 37-16(421). Situació: 31TDF313819. (MVT-MTVV)

Història

La recerca de la primitiva catedral

Cal intentar recuperar la historia per aproximar-se a la desapareguda catedral romànica de Barcelona, un edifici que fou sens dubte un important monument romànic, una catedral que ha estat durant segles perduda i que es pot intentar fer reviure —com també les seves predecessores— per mitjà de recerques arqueològiques i amb l’ajut de la informació històrica.

La primera catedral de Barcelona de què es tenen notícies documentades es troba dedicada a la Santa Creu, almenys des del 599, i també a santa Eulàlia, des del 877. No hi ha una data concreta del naixement però sí que hi ha referències documentals, directes i indirectes, des d’època molt reculada. També hi ha restes arqueològiques importants, sobretot una primitiva basílica paleocristiana i un extraordinari baptisteri. En canvi queden molt pocs vestigis materials de les subsegüents seus barcelonines i més concretament de la romànica, consagrada el 1058. Més tard, la seu romànica fou destruïda per donar pas a una altra de gòtica, per mitjà d’una transformació i ampliació de la seu romànica, que es va iniciar el 1298. Fou una evolució dins el mateix espai sagrat, gairebé com un simple canvi de mides i d’estil arquitectònic. Tal com ho demostren les fonts documentals, la seu romànica no apareix, ja que es va aprofitar el recinte i fins i tot les pedres per transformar-la en una catedral gòtica. Tant és així que, el 26 de setembre de 1448, el capítol catedralici decidí donar per acabada la seu i no va creure que fos necessari tornar a consagrar l’edifici sinó que es va limitar a cantar un tedèum.

Abans d’introduir la trajectòria històrica de l’esmentada catedral, caldria remarcar que no es tracta tan sols d’un edifici aïllat i concret, sinó la seu d’un bisbat i, per tant, pot tenir un o més nuclis arquitectònics: naus catedralícies, claustres, baptisteris, canòniques, escola episcopal i d’altres edificis, dels quals generalment destaca el palau episcopal. La distinció i separació física de les diferents atribucions i l’espai són sovint confuses i fluctuants.

Si de la qüestió de l’espai es passa a considerar la temporal, sorgeix una nova incertesa, ja que un edifici o un conjunt d’edificis no són un ens estàtic sinó que evolucionen i es transformen al llarg del temps. En el cas de Barcelona sembla que és innegable que la catedral ha ocupat pràcticament el mateix hàbitat des del segle V. Però aquesta inamovibilitat amaga un gran nombre de canvis, transformacions subtils o espectaculars, mutacions de planta o alçària, del nombre d’edificis o de la destinació, en un joc fascinant d’identitat i de transfiguració.

En l’actual treball es presenta un esquema sobre l’evolució històrica i arqueològica d’aquestes seus, que aportarà informació sobre la història de Barcelona i permetrà situar amb precisió les dades i la datació de la seu. Si la catedral es defineix com un temple urbà, seu d’un bisbat, cal entendre l’evolució de l’edifici dins la història de l’Església i els seus ritus, en l’àmbit de les transformacions urbanes i en el marc dels esdeveniments polítics, econòmics i socials que impliquen el poder. Al cap i a la fi, el bisbe no és solament un pastor d’ànimes, sinó també un poderós senyor. És des d’una perspectiva lògica de la història, doncs, que cal intentar reconstruir una teoria coherent, d’acord amb una lectura nova dels documents escrits en què es referma i, en la mesura que sigui possible, en l’aportació arqueològica.

Evolució en el temps

Les seus primitives abans del 1058. El període paleocristià fins el 801

La primera font documental que esmenta una comunitat cristiana estructurada, que permet confirmar l’existència d’una seu a Bàrcino, és del 343: les actes del concili antiarià de Sàrdica —l’actual Sofia— presidit pel cordovès Osi, esmenten la presència de Pretextat, bisbe de Barcelona. Des de les persecucions del principi del segle IV, la diòcesi barcelonina s’ha organitzat suficientment per a tenir un bisbe amb activitat internacional i existeix, per tant, a Bàrcino un temple vinculat al bisbe, és a dir, una primera seu.

El temple de Bàrcino apareix per primera vegada esmentat en una carta de Paulí de Nola a Sulpici Sever, del 394, que explica que hi fou consagrat sacerdot. S’ignora on se situava aquest edifici. Difícilment pot coincidir amb la basílica paleocristiana, descoberta l’any 1944 al subsòl del carrer dels Comtes, la qual per evidència arqueològica no pot ser d’època imperial.

Aquesta basílica, datada pels materials del paviment a mitjan segle V, és la primera resta arqueològica de les seus barcelonines. Sembla que no fou un edifici aprofitat sinó una nau basilical construïda intencionadament dins la parcel·la central de les tres que formaven l’última illa septentrional —irregular— del traçat urbà de Bàrcino, segons les reconstruccions realitzades per Oriol Granados. Això portà a qüestionar-se quines circumstàncies acompanyaren aquest establiment. Probablement, formà part de la remodelació de la ciutat al Baix Imperi, moment en què es va iniciar la reconstrucció i l’ampliació de la primera muralla, al final del segle IV o el principi del segle V, època de sorprenent impuls constructor que va convertir Bàrcino en un fortificat.

També és força significatiu el període visigot del segle V. L’any 414 el rei Ataülf i la seva muller Gal·la Placídia, germana de l’emperador Honori, s’establiren a Bàrcino, que per breu temps esdevingué capital del regne visigòtic. L’estada a Bàrcino d’Ataülf i de Gal·la fou d’un any. Un historiador contemporani de l’època, Pau Orosi, ens dóna a conèixer una intensa activitat política dirigida per Gal·la encaminada a refer l’imperi Romà. Malgrat que els visigots —pel fet que eren nòmades— realitzaren una activitat constructora escassa en aquesta època d’esplendor barcelonina, si bé passatgera, o en el període subsegüent de pau fins al 456, és en aquest moment que es pot datar la basílica paleocristiana barcelonina. En aquesta basílica, s’hi afegí un baptisteri, que modificà l’estructura quadriculada romana, tallà el carrer i ocupà parcialment la parcel·la contigua.

Cal tenir en compte que els visigots practicaven l’arianisme i les cròniques confirmen que la comunitat cristiana barcelonina estigué dividida en dues faccions: la tradicional o catòlica i l’ariana. Això implicà necessàriament una duplicitat de seus: dos temples catedralicis amb llurs baptisteris, ja que precisament el ritu del baptisme era el que diferenciava més les dues litúrgies. Una qüestió oberta és, doncs, si la basílica paleocristiana fou inicialment catòlica o ariana. Una antiga tradició situa la seu catòlica a Sant Just.

El període arià s’allargà fins el 589, data en què abjurà de l’arianisme el rei visigot Recared, en el concili III de Toledo. Per les actes del concili se sap que un dels vuit bisbes arians que abjuraren és Ugne de Bàrcino (580-599), que més tard fou confirmat en el seu bisbat i el regentà fins després del 599, any en què s’organitzà un important concili.

La data d’abjuració d’Ugne podria marcar una divisió de les restes del conjunt paleocristià del subsòl de la ciutat: abans d’aquesta data caldria situar la construcció i l’ús individualitzat de la basílica, com també la d’un primer baptisteri cruciforme. Al contrari, la reforma posterior de la nau, que incorporà unes segones pintures i n’alterà les comunicacions amb el baptisteri, que també es reformà, i la construcció de la segona pila baptismal, octagonal, devien correspondre a l’etapa catòlica posterior.

L’esmentat concili II de Barcelona tingué lloc el dia 1 de novembre del 599, sota la presidència del bisbe Asiàtic, metropolità de Tarragona. A més del bisbe de Barcelona Ugne, hi prengueren part dotze bisbes, entre ells Joan de Bíclarum que s’havia exiliat de Barcelona el 576 i n’és un brillant cronista. Les actes del concili són el primer document en què s’esmenta que la seu de Bàrcino era dedicada a la Santa Creu.

El període carolingi (801-877)

Després del període musulmà (717-801) i amb l’arribada del domini carolingi a Barcelona els cronistes francs aportaren notícies més precises sobre Barcelona i sobre la seva seu. Segons Ermold el Negre, que escriví els annals reials cap al 826-828, la catedral havia esdevingut mesquita i el rei Lluís procedí a restituir el culte cristià. L’acta de consagració de la catedral del 1058 ho recull en els següents termes: “Ludovicus Pium regem, qui expulsit hismaelitarum gentem et liberavit Barchinonensum urbem et christianus populus sic reparavit destructam Barchinonensis Ecclesie Sede”.

Sovint s’ha volgut posar en dubte el text d’Ermold el Negre, sobre la transformació de la catedral en mesquita, ja que se l’acusà d’adular i magnificar la gesta de l’alliberament. Ara bé, el cas de la catedral de Narbona, que sembla segur que va ser mesquita, dóna suport als indicis que a Barcelona passà el mateix; cal tenir present que el període musulmà de Narbona fou de divuit anys, mentre que el de Barcelona fou de vuitanta-quatre. La seu de Frodoí (877). La construcció d’una catedral pre-romànica es pot situar a l’època en què visqueren dues personalitats de gran influència creadora: Guifré el Pelós (873-897) i el bisbe Frodoí (861-890). Tots dos realitzaren una intensa activitat diplomàtica en la cort del rei Carles el Calb (874-877). El rei trameté el 877 i de mà del jueu Judes una carta als barcelonins, la qual conté un afegit —que des de Calmette molts han considerat autògraf de mà del rei— que indica la concessió de deu lliures d’argent destinades al bisbe per a la reparació de la seu.

L’any següent, el 878, unes gestions similars atorgaren el privilegi a Lluís el Tartamut per a la restauració de la canònica (877-879). Si es considera la vinculació estretíssima que hi havia entre la seu i les canòniques —establertes pel concili d’Aquisgrà el 816 — es pot arribar a la conclusió que en els anys anteriors al 877 hi hagué una important transformació dels edificis i les organitzacions catedralícies i canonicals.

Frodoí havia arribat a Barcelona el 861 per nomenament directe del rei Carles el Calb dotat d’abundants poders i mitjans econòmics, tant del rei franc com del comte Sunyer. El bisbe es dedicà a combatre enèrgicament certs brots d’origen got i mossàrab, i segons sembla, portava l’encàrrec d’acabar amb el culte local visigòtic i substituir-lo pel romà o el carolingi.

En aquestes circumstàncies Frodoí reestructurà la catedral. La raó principal devia ser la necessitat de fonamentar la reforma litúrgica. El culte romà es refermava en el culte dels màrtirs i el gran nombre de temples que es van construir a l’imperi franc amb la següent organització arquitectònica: una cripta o confessió, amb les restes dels màrtirs d’autoritat, generalment de procedència o vinculació local. El mateix any de la carta abans esmentada, el bisbe Frodoí, que rebia el suport de Sigebod, metropolità de Narbona, inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local, que donà lloc a la nova estructura catedralicia. Els dos bisbes recullen la tradició de santa Eulàlia, verge i màrtir del segle IV, cantada pel bisbe Quirze els anys 656 i 666, i decidiren recuperar-ne les despulles.

Com a conseqüència, el 23 d’octubre del 877 es produí la solemníssima translació de les relíquies de santa Eulàlia des de la necròpoli extramurs de Santa Maria de les Arenes fins a la seu. La litúrgia assenyala que el cos de la santa va quedar a la dreta d’un altar, que amb el pas del temps fou dedicat a santa Maria i que per tant no es tractava de l’altar major dedicat a la Santa Creu. L’altar de Santa Maria i la tomba de santa Eulàlia foren els elements essencials de la cripta o confessió de la catedral de Frodoí.

D’aquesta cripta ens ha arribat un document arqueològic autèntic, la primitiva làpida sepulcral de la tomba de la santa, escrit, certament, al segle IX. Actualment, és partida en dos fragments i encastada darrere l’altar de la cripta gòtica de la catedral, juntament amb el que probablement és el primitiu vas sepulcral, format per dos cippi romans sobreposats. El culte ofert a la màrtir Eulàlia s’inicià amb molta força i hi ha abundants testimonis escrits, que fan referència a llànties votives. El concili de Troyes (878) confirmà els seus privilegis a Frodoí.

La manca de referències arqueològiques no permet situar amb certesa on es trobava la seu de Frodoí, tot i que més endavant s’exposaren algunes consideracions en aquest sentit. Ara bé, la documentació del segle XIV demostra que la tomba de santa Eulàlia sempre ha ocupat la cripta actual, com a mínim des del 1058. De la mateixa manera, la manca de dades sobre trasllats des del període del 877 al 1058 i l’absolut silenci de l’acta del 1058 sobre aquest punt —com s’hauria pogut ometre una informació tan cabdal?— tan sols deixa una sortida: la cripta de Frodoí es trobava en el mateix indret que les subsegüents romànica i gòtica. Al voltant de l’eix referit a Santa Eulàlia, hi havia de coincidir en una bona part la planta de la seu de Frodoí, i havia de tenir una orientació similar a la de les seves successores.

La canònica de Frodoí continuà el 944, any en què el comte Sunyer i la seva muller Riquilda cedeixen el delme de les rafegues de Tortosa al bisbe i als canonges per construir una residència canonical vora la baixada dels oms, potser la de l’actual Canònica.

Pràcticament, durant tot el segle X es va conviure amb una pau, relativament pròspera, que acabà brutalment el 6 de juliol del 985 quan Almansor pren Barcelona i, tal com ho descriu la documentació, en destrueix la catedral.

La seu entre el 985 i el 1058

Planta del sector entorn de la catedral al segle XI, amb indicació dels edificis en aquells moments ja desapareguts.

M. Vergés - M. Ferrer

Aquest període, de gran abundància documental, presenta un aspecte més ric de dependències episcopals relacionades amb la catedral.

El testament de Sunifred Llobet del 995 conté una deixa “ad hospitalaris domum quui est ante januam sancte crucis”. L’hospital sembla que sempre ocupà l’angle nord-est de la muralla, però aquesta citació tant pot correspondre a la basílica com a la seu pre-romànica, on s’ha situat. Poc després, l’any 1005, es documenta per primera vegada l’escola episcopal.

Malgrat que entre el 989 i el 1009 la canònica tingué continuïtat, aquesta institució fou restaurada i dotada el 1009. L’acta de restauració de la canònica és del 15 de març de 1009 i aporta una valuosíssima informació.

El bisbe Aeci, amb el suport directe del comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda, cedeix un tancat a llevant de la seu on s’havia començat el refetor: “ipsa claustra qui est juxta Ecclesiam sede sanctae crucis, qui est circumdata ex pañete petra et calce, et est ibi domus inchoata ad refectorium.…” I diu que el tancat és a llevant de la seu: “jungit se dicta claustra a parte occidentali cum ipsa prefata ecclesia et pertingit usque ad palatium episcopi, quem dicunt solarium longum, cum omnes arbores, qui infra sunt, et cum puteo et vites, ut faciant ibi domos quoties voluerint”.

Cal remarcar que la nau paleocristiana arribava fins al carrer de la circumval·lació o fins la muralla oriental, sense deixar espai a llevant, i per tant és impossible que la seu del 1009 hi coincidís. El solar quedava a llevant de la seu pre-romànica, i es pot haver identificat amb les restes dels antics edificis paleocristians. Probablement, a través d’aquest tipus de construcció eclesiàstica s’anà introduint a Barcelona l’estil romànic, que ja començà a instaurar-se, en aquella època, a Catalunya.

A diferència del que apunta l’acta de consagració del 1058, la documentació no esmenta l’aparició d’una catedral pobra en un entorn pobre, ben al contrari, els edificis floreixen en gran nombre i amb diversitat de funcions. A més, el culte s’ha complicat i s’ha diversificat. A més de l’altar fundacional de la Santa Creu i el de Santa Maria, on hi havia la tomba de la màrtir Eulàlia, en trobem dos més: el de Santa Coloma i el de Sant Joan.

Des del 1017, o potser abans, hi havia un palau episcopal molt pròxim a la nau catedralicia i al palau dels comtes. Aquest palau arribà a tenir un campanar: una citació de l’any 1017 esmenta les obres que s’estaven fent al palau episcopal i al campanar.

L’any 1023 el bisbe Deudat fa engrandir l’hospici o hostal per a pobres, probablement el que es va crear el 995. En efecte, fa unes donacions a la casa construïda per donar hospitalitat als pobres de la ciutat de Barcelona, per honor de Déu i la seu de Barcelona. Aquest hospici és tocant al pòrtic de la nau de la seu: “…ipsum hospitium qui se interlaterat cum ipso portico aule et sedis sancte crucis sancteque Eulalie”.

De la mateixa manera que en el document del 994, aquesta referència posicional escau a les dues identificacions de la seu en aquest període. Davant de la porta de la seu s’estén una plaça, de l’any 1054, que per la part septentrional dóna al dormitori i a l’hospital: “situm infra menia prefate urbis iuxta introitum prelocute sedis subtus eodem dormitorio quod est ad plagam setentrionalem et detinet se cum ipso prelocute civitatis muro”. Un altre document, del 8 de desembre de 1035, esmenta que Gaufred dóna a la seva mare Gerberga i ai seu germà Arluví, levita, unes cases amb torre, que havien estat del seu oncle. Aquesta propietat era situada en els murs de la ciutat de Barcelona: “…prope ecclesiam Sancte Crucis Sedis Sancteque Eulalie”. Limita a tramuntana amb l’hort del cenobi de sant Llorenç màrtir, a llevant amb la casa, les muralles i la cort de Folc Guisad, a migdia amb el carrer i a ponent amb la cort i la torre de la dita seu. És, doncs, un edifici amb torre, sobre la muralla, situat a la banda oriental de la torre episcopal o de la seu —on més tard es farà el palau episcopal nou— i que, a la banda de llevant, deixa lloc per a la torre i les propietats de Folc Guisad, les quals a la vegada han de deixar lloc als edificis canonicals, que segons tots els indicis ocupaven la zona de la torre pentagonal. S’abocava al nord sobre l’hort de Sant Llorenç, que era als peus de la porta septentrional. Tenia a migdia un carrer, que delimitava aquestes propietats i les separava de l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia. És impossible fer correspondre aquesta finca i aquestes afrontacions amb una església situada en el lloc de la basílica paleocristiana.

La catedral romànica del 1058

Què en diuen els historiadors?

La catedral romànica de Barcelona és de l’època del comte Ramon Berenguer I el Vell (1035-76). Fou acabada, o almenys es donà per edificada, l’any 1058 en què l’arquebisbe de Narbona la consagrà, i en fou bisbe Guislabert. Durant molts anys s’ha cregut que tot era una incògnita en aquesta catedral: el seu emplaçament, les dimensions, la forma; malgrat que fou un temple important i que durà no menys de 250 anys. Els autors només estaven d’acord que fou edificada en un emplaçament que coincidia parcialment amb el de l’actual i que la seu vella fou enderrocada a mesura que es construïa la gòtica.

Pujades, en la seva crònica escrita vers el 1609, hi ha un moment que sembla que expressa que la seu gòtica no es distingia físicament de la romànica. Aquesta idea de Pujades no fou mai desmentida pels seus contemporanis fins a Aymerich que, d’acord amb una interpretació errònia d’una làpida del 1329, feu la distinció entre els dos temples. Al segle XVIII, el primer autor que es planteja explícitament la qüestió de la identitat i l’emplaçament de la seu romànica és Antoni Campillo en la seva obra Disquisitio methodi… del 1760. Campillo situa la seu romànica aproximadament a l’indret de l’actual cor, però amb la porta cap a orient —de fet al sud-est—, és a dir, capgirada amb relació a la gòtica. Es fonamentava en una interpretació errònia de l’acta de fundació de l’altar de Sant Tomàs de Canterbury de l’any 1186, el qual fou erigit sobre les portes, a la volta, cap a orient. (Una interpretació òbvia d’aquest text és que l’altar se situava a la banda oriental de la volta.)

La catedral actual és orientada gairebé completament cap al sud-est. La romànica, tal com la situaven Campillo i altres autors, hauria estat orientada cap al nord-oest, una direcció força irregular per a un temple romànic a la Barcelona del segle XI, sense cap raó ni geogràfica ni urbanística que obligués aquesta posició.

Què en diu l’arqueologia?

Al final del segle passat algunes recerques arqueològiques van començar a treure’n l’entrellat. Per comprovar els fonaments dels pilars del rerecor en el moment que s’edificà el cimbori, es va descobrir l’únic romanent de grans dimensions que resta in situ de la seu romànica: la fonamentació ila part baixa del porxo de la galilea o l’atri romànic, que fou construït el 1063 i refet el 1173. Abans de parlar amb detall d’aquesta importantíssima estructura, cal relacionar, en primer lloc, altres restes disperses que queden del mateix edifici:

—Les impostes, dues al Museu d’Art de Catalunya, cinc al Museu d’Història de la Ciutat, una al Palau del Bisbe, i d’altres fragments que es conserven al Museu d’Història de la Ciutat són de pedra de Montjuïc, amb belles incisions, amb estil arcaïtzant amb relació a la data de construcció de la seu romànica, i foren trobats sobretot en les excavacions de la plaça de Sant Iu. Tenen punts de contacte estilístics amb les de Sant Pere de les Puelles (992), la llinda de Sant Genis de Fontanes (1020) i abundants elements escultòrics d’Àger (després del 1034) i Sant Pere de Rodes.

—Elements solts d’origen incert aprofitats per a la catedral gòtica i els edificis veïns, sobretot làpides sepulcrals que procedeixen del claustre romànic, marcades amb senyals i escuts i sense inscripcions. Al claustre es conserva la làpida de Pere d’Olivella, del 1274, i d’altres sepultures romàniques. El deambulatori gòtic conté el mausoleu del bisbe Berenguer de Palou (1212-41) i Santa Llúcia conté el d’Arnau de Gurb (1253-57).

—La pila baptismal, que es conserva al museu de la catedral. La urna romànica de Santa Eulàlia, tancada a l’interior de la gòtica. Cal remarcar també la làpida i la tomba pre-romàniques, ja esmentades.

—Algunes restes del romànic tardà que són incorporades en diferents indrets de la seu gòtica: la porta i la paret interior de Sant Iu, la sagristia, el portal de marbre que dóna al claustre, la capella de Santa Llúcia, que són d’estil romànic tardaà i, per tant, no poden procedir de la seu erigida en temps de Ramon Berenguer el Vell. Aquestes estructures foren molt transformades en adjuntar-se a l’edifici gòtic.

Reprenent les excavacions del segle passat sobre els fonaments del rerecor, n’han quedat dos dibuixos, un d’August Font del 1895 i una versió lleugerament diferent que apareix a la Geografia General de Catalunya de Carreras i Candi, en què es veuen una secció i uns alçats minuciosos. August Font, autor dels plànols, suggestionat per la teoria vigent sobre la situació de la nau i amb el propòsit de donar-hi una confirmació científica, feu una lectura errònia de les restes i representà una portalada amb esqueixada orientada cap a la muralla. Les excavacions arqueològiques del baptisteri paleocristià del 1964 tornaren a mostrar una bona part d’aquestes restes: una doble esqueixada central i una altra doble esqueixada al costat. La galilea i la seu corresponen a la porta central i lateral de l’entrada.

August Font interpretà, sense encert, un massís situat a la dreta del porxo, a l’indret de les capelles de Sant Gregori i Sant Agustí de la seu gòtica, com la base del campanar romànic. Això no és possible ja que en la documentació consta que aquest campanar fou enderrocat entre els anys 1379 i 1380, que s’obriren finestres a la capella de Sant Gregori l’any 1357, i que el cos de sant Oleguer va ésser traslladat, amb gran solemnitat, l’any 1380, a la capella de Sant Agustí, on encara hi ha inscrita a la clau aquesta llegenda: “…Sanctus Ollegarius, Sanctus Augustinus”. Això és confirmat, ja que les dues capelles del claustre que s’oposen amb les indicades són encara més antigues.

Fonts documentals sobre la construcció de la seu

El projecte de construcció de la catedral s’ha de situar el 1035 o poc després. Cal tenir en compte que en aquest any comencen llur activitat el comte Ramon Berenguer I (1035-76) i el bisbe Guislabert (1035-62). Una deixa testamentària, “ad ipsa opera de Sancta Eulalia, mancusos ii”, datada al maig del 1037, fa una clara referència que s’està treballant a la seu. Les deixes del 1037, 1038, 1040 i 1041 ho confirmen, i d’altres que segueixen dins el període constructiu. La durada d’aquest període fou, doncs, de vint-i-vuit anys, tot i que cal tenir present que el 1058 no restava totalment acabada. Se sol acceptar, certament, l’any 1046 com la data en què s’inicià la construcció de la catedral, partint d’una afirmació de Manescal del 1597, recollida per Diago i Pujades, però no documentada. Molts autors s’han estranyat, però, que només amb dotze anys es pogués fer la catedral i en deduïren que, probablement, devia ser molt petita.

Els historiadors, partint exclusivament del contingut de l’acta de consagració del 1058, atribueixen la ideació i l’impuls de l’edificació a la figura de Ramon Berenguer el Vell. Si es té en consideració, estrictament, el document de dotació de la seu resulta que el comte, en col·laboració amb el bisbe Guislabert, decidí renovar i restaurar l’edifici de la seu episcopal i col·locar-hi fonaments, pel deteriorament general de l’obra que fou parcialment destruïda pels bàrbars. De fet no hi ha cap prova documental de munificència del comte vers la seu, ni abans ni durant ni tampoc després de la construcció. Ben al contrari, hi hagueren en aquest període enfrontaments gravíssims entre el comte i Guislabert, que fou bisbe des del 1035, però també vescomte des del 1023 fins al 1041, any en què va deixar el càrrec vescomtal al seu nebot Udalard. Guislabert i Udalard s’enfrontaren aferrissadament al comte: cap al 1044 se situa un episodi armat entre les dues faccions durant el qual uns homes apedregaren el palau comtal des del campanar episcopal. El fet va acabar amb la victòria del comte, i amb el càstig del bisbe i el vescomte, que anaren a judici, presidit pel bisbe Oliba, que amagà en realitat un pacte entre els litigants. Hi ha la possibilitat que aquest pacte comprengués acords essencials sobre l’acabament de la catedral. El bisbe Oliba devia haver forçat el comte per tal que donés suport al projecte de la seu, com ja havia fet amb el comte de Cardona quan l’obligà a construir el temple de Sant Vicenç. El bisbe Oliba devia ser, per tant, el pare moral de la seu romànica de Barcelona.

El principal promotor de la seu fou, certament, el bisbe Guislabert. Pel febrer del 1052 ven a l’abat de Sant Llorenç del Munt l’església —els drets eclesials— de Sant Esteve de Castellar per trenta unces d’or, que dedicarà als murs de la catedral de Barcelona. El 1054 fa una altra donació per a la construcció de les parets de la seu. També es documenten, en aquells anys, deixes de diverses persones laiques i eclesiàstiques per a les obres de la seu.

Planta, a escala 1:400, de la seu romànica en els segles XI-XII.

M. Vergés - M. Ferrer

Com ja s’ha dit, el 1058 la seu encara no era llesta. El 1063 es fa la galilea i el 1072 les vidrieres. El 1082 Ramon Berenguer II dóna el retaule major. Més tard, es fa el campanar. Entre el 1078 i el 1084 es feren importants reformes de les dependències capitulars. L’hospital es va refer el 1090 i la galilea el 1173, durant el gran període de construcció en què a més es feu el trasllat del palau episcopal vell a un nou palau, prop de la porta septentrional. Durant els dos-cents quaranta anys d’existència de la seu romànica es feren reformes, ampliacions i canvis litúrgics que, finalment, s’uniren a canvis més radicals durant el segle XIII, que afavoriren les profundes transformacions del romànic tardà: un nou transsepte, un nou porxo inacabat i, al començament del segle XIV, la transformació progressiva fins a la catedral gòtica.

L’evolució romànica-gòtica

Vers la seu gòtica

L’any 1963 es detectà la presència, dins el mur de la sagristia de la seu actual, sota l’estuc, d’unes restes de finestres. L’arquitecte Adolf Florensa estudià els vestigis i explorà, per primer cop durant molts segles, tot el cos alt de la sagristia, on identificà unes construccions del romànic tardà. Es tracta d’uns dels vestigis reformats al segle XIII. A la banda de l’absis s’afegí un cos de la sagristia i es feu un pont sobre el carrer situat a orient, amb edificis sobreposats que enllaçaren la seu amb les dependències episcopals. Probablement també aplicaren el projecte i l’inici d’altres construccions en els portals, que més tard foren reaprofitades en la seu gòtica.

A la llarga, però, aquestes reformes resultaren insuficients. Les necessitats del culte i el nombre creixent de beneficiats originà la transformació total en una seu gòtica. Al començament del segle XIII la seu barcelonina tenia quaranta canonges, a més d’altres clergues i beneficiats. Les noves esglésies gòtiques —la de Santa Caterina de Barcelona, molt més gran, es construí ja a l’any 1222 — tenien deambulatori i nombroses capelles ben àmplies entre els contraforts. Cal tenir present que la seu no es podia fer en un espai nou. A la darreria del segle XIII, a l’interior del vell recinte de l’urbs, tot restà edificat. La catedral era envoltada de construccions eclesiàstiques, cosa que facilitava, en canvi, un projecte d’ampliació de la seu romànica sense efectuar expropiacions. Les úniques que es documentaren foren una casa el 1356, i unes cases de canonges el 1375, moment en què la seu gòtica ja era pràcticament acabada. No hi torna a haver expropiacions ni enderrocs de cases a causa de la seu fins al segle XV, quan s’obriren el pla i les escales, circumstància que, d’altra banda, deixa entendre que la catedral romànica mai no havia envaït aquest espai.

Era, doncs, difícil establir un projecte totalment renovat de catedral a partir d’un solar nou, introbable. Fer-la en el solar de la vella església, enderrocant-la prèviament, hauria implicat la interrupció gairebé total de la vida canonical, les activitats a la seu i la solució de continuïtat de la tomba i el culte de santa Eulàlia. L’única opció era transformar i anar ampliant lentament la vella catedral.

L’arquitecte que pensà el nou projecte de catedral partí d’un esquema forçat: salvar els afegitons del romànic tardà, massa recents per a ser destruïts sens cap motiu. D’altra banda, fascinat per la bellesa de la nau romànica, dissenyà un temple gòtic que en una gran part conservava l’anterior. La catedral, nascuda i formada dins les formes del romànic llombard manté, tant a l’interior com a l’exterior, les coronacions amb arcuacions cegues sobre mènsules en forma de caparrons, i moltíssims detalls que el costum de considerar la seu de Barcelona com a gòtica fan passar desapercebuts.

No ha arribat documentació testimonial de l’etapa de gestació del projecte. En canvi, s’ha pogut conèixer detalladament el procés seguit a Girona, que fou totalment paral·lel al barceloní. L’any 1292 el canonge Guillem Gaufred deixà deu mil sous a la seu de Girona per a la construcció del nou absis. L’any 1312 el cap de la seu de Barcelona ja era força avançat i el capítol de Girona decidí iniciar les obres del deambulatori de la manera següent: reformar el cap de la seu i al voltant d’aquest fer-hi nou capelles. A Barcelona, la decisió fou la mateixa, també nou capelles i, a més, de bell antuvi s’inclogué la renovació de les naus laterals, com ho prova el fet que l’absis i la nau de l’epístola s’acabaren gairebé simultàniament.

Els indicis documentals

El primer indici documental que confirma el procés indicat de la seu romànica de Barcelona es troba en l’escrit del 7 de maig de 1298 —l’octava del començament de les obres— en què el bisbe Bernat Peregrí aplica a la fàbrica de l’església les rendes dels beneficis vacants a la diòcesi i parla de: “…extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie que secundum antiqua tempora constructa propter sui structuram non potest recipere populum ad divina oficia confluentem, nec etiam clerum ad cultum divinum in eadem Ecclesia assidue deputatu…” És a dir, la seu s’ha d’estendre i ampliar perquè és petita i la seva estructura romànica no és adequada per a rebre el poble que va als oficis divins ni els clergues encarregats del culte. Una disposició de la mateixa època obliga els canonges a continuar el culte dins la catedral, malgrat les obres, i els prohibeix d’emigrar a capelles pròximes. Quatre anys després, un pregó de col·lectes del mateix bisbe en favor de les obres de la seu diu: “Cupientes igitur cathedralem ecclesiam Barchinonensem que ad honorem Dei et Sancte Crucis Santeque Eulalie antiquitus constructe, operari vel potius ampliari”. És a dir, es vol construir, però sobretot ampliar la seu. La idea d’ampliació subsisteix encara el 1356, any en què s’acorda la demolició de la casa de Ramonet Romeu per engrandir la seu: “I tem cum hospicium quod collatus fuit Raymundeto Romei sive in quo ipse morabatur, quod est iuxta dictam Sedem pro ampliatione danda diruendum”. En definitiva, la seu romànica s’està ampliant, no se’n fa una de nova planta; a banda d’això, cap document no parla mai de catedral vella ni catedral nova.

Un document d’una importància cabdal per a localitzar la catedral romànica és datat l’any 1316. El bisbe ven al rei Jaume II una casa episcopal que tocava el palau comtal, perquè pugui adjuntar-la-hi: “iuxta palacium vestrum, quod hospicium eadem palacio proponisti adunare”. La casa quedava unida a la seu per un pont que travessava el carrer, com ho diu explícitament el document. Limita la dita casa a orient i tramuntana amb el palau reial, a occident amb la via pública “in qua nunc est quodam volta que est inter dictum hospicium et dictam ecclesiam Barchinone”. El bisbe posa, certament, com a condició per a vendre la casa al rei que enderroqui el pont i els edificis que hi ha al damunt.

Planta, a escala 1:400, de la seu l’any 1329, quan ja s’havia iniciat la construcció de la catedral gòtica.

M. Vergés - M. Ferrer

Si la catedral gòtica s’havia iniciat l’any 1298, i l’any 1316 es feu destruir un pont annex a la seu i els edificis que tenia sobreposats, no devia ser pas un pont recent, sinó un d’antic, que ja unia les velles dependències bisbals amb l’antiga seu, com a conseqüència de la reforma del romànic tardà que la dotà de creuer. La seu romànica es trobava, doncs, on hi ha l’actual: davant l’antic palau amb una paret fronterera al carrer dels Comtes. La construcció de la cripta i l’altar major. L’estudi de la construcció de la cripta gòtica il·lustra sobre la catedral romànica. La cripta fou construïda quan ja eren fetes les columnes del presbiteri, cosa que obligà a enderrocar l’altar major, segurament el romànic. El nou altar major es consagrà el 1337. La volta de la cripta porta la clau amb escuts del bisbe Ferrer d’Abella (1335-44), mentre que dues de les voltes del deambulatori porten l’escut de Ponç de Gualba (1303-34). Probablement, en un principi, es volgué conservar la venerable cripta de Santa Eulàlia tal com era, però després es va pretendre donar-hi més magnificència. Les translacions de Santa Eulàlia. La data en què es conclogué la cripta és en un document signat pel notari Marc Mallol, en el qual es diu que el dia de sant Pere de l’any 1337 la cripta fou acabada, s’hi bastí el sepulcre nou de la santa i s’hi posaren les despulles. Però aquestes despulles es trobaven exactament al mateix indret, en el tradicional altar de Santa Maria de la seu romànica. S’hagué d’optar per la solució incòmoda, testimoniada per Marc Mallol, de fer una translació provisional a la sagristia: “Volensque transferre ossa corporis beate Eulalie Barchinonensis… cum hoc esset necessarium pro eo quod capella eiusdem beate virginis, que construebatur in sancte Sedis ecclesie, perfici non poterat nisi corpus eiusdem virginis Barchinonensis, saltem ad tempus, mutaretur seu transferretur.…”

El document és ben precís. No és pas que en el decurs de les obres el cos de santa Eulàlia fes nosa per a la construcció d’alguna part del temple: el cos de la santa impedia acabar la mateixa capella de la santa. Aquest document clau és la base més sòlida de la reconstrucció de la localització de la seu romànica i la seva evolució en el període gòtic, tal com s’ha anat exposant. Dos anys després, el 1339, segons que ho torna a testimoniar Marc Mallol, les despulles de la santa sortiren de la sagristia i retornaren a la cripta en una solemníssima translació.

La seu gòtica documenta la seu romànica

La immutabilitat dels altars

Fins el 1300 es documenten a la catedral romànica de Barcelona quaranta-set advocacions. En l’anàlisi del procés de la seva transferència cap a la seu gòtica, resulta que les capelles de la seu romànica no canviaren de posició —se situaven a la nau de l’evangeli— o conservaren l’ordre jeràrquic —com el deambulatori—. En el llibre de les Dotacions s’esmenta la creació de nous beneficis, però tant si eren per a altars de nova construcció com de preexistents, mai no es feu cap distinció entre la seu vella o la nova, i és que de fet, els seus altars només s’anaren engrandint o modernitzant.

La transformació del cap de la seu amplià la capacitat de l’absis i dels sis altars que tenia el 1167 passà a les onze capelles actuals. A la banda central quedaren agrupats els sis altars clàssics, les velles advocacions romàniques. Les capelles de la nau de l’evangeli foren obrades in situ, en correspondència matemàtica amb els altars vells, si bé la nau gòtica tenia cabuda per a un altar més que la romànica, potser pel canvi de les fonts baptismals.

L’altar addicional fou sufragat pel gremi dels sabaters, on traslladaren la capella dedicada al seu patró, sant Marc.

Planta, a escala 1:400, de la catedral l’any 1298.

M. Vergés - M. Ferrer

A la banda lateral més pròxima al claustre no consten altars a la seu romànica. Per això, aquesta fou la primera part obrada en començar la reforma i s’hi feren diversos altars. El primer, el de Santa Marta, fou construït segons una donació del primer d’agost del 1298: “…prope portale maius ipsius sedis ad manum dextram ad introitum ipsius sedis.…”. El dia 1 de maig es començà la nova seu i el primer d’agost s’escriví aquest document que deixa entreveure l’existència física d’un portal major, pel qual es podia entrar i tombar a mà dreta.

Manca de consagració

És força revelador constatar que la catedral gòtica no fou mai consagrada. Es té coneixença, per mitjà d’una inscripció, d’una data més o menys convencional de l’inici de les obres — 1 de maig de 1298 —. Se sap, també, per fonts documentals i per una inscripció que hi ha sota l’altar major, el dia en què aquest fou consagrat — 18 de febrer de 1337 —. I també ha restat documentat l’acabament de les obres del claustre — 26 de setembre de 1448 —. En canvi, no se sap si la seu va estar mai dedicada o consagrada.

La seu romànica havia estat consagrada amb una gran solemnitat, en presència dels comtes i el bisbe Guislabert, per l’arquebisbe de Narbona, i amb l’assistència de nobles, prelats i tot el poble de Barcelona, el 18 de novembre de 1058. Aquesta data conserva encara a l’arxidiòcesi de Barcelona el caràcter litúrgic de festa dedicada a la seu, fet que demostra la total continuïtat entre un temple i l’altre.

Els últims vestigis romànics

Les parets de la seu vella s’aprofitaren o s’anaren desmuntant per edificar la nova. L’any 1401 es compren dues-centes rajoles per tapar les finestres i els forats del davant de la part vella de l’església. Encara avui deu restar a la seu aquest pany de paret romànic, els forats i les finestres del qual foren tapats en profit de la nova construcció. Cal assenyalar que durant tota l’obra gòtica s’aprofità la pedra vella per a la nova edificació; molts dels carreus que es poden veure a la seu provenen de la romànica. Això no és d’estranyar, perquè la pràctica de l’aprofitament dels materials dels edificis anteriors per tal de bastir-ne un de nou fou molt corrent en tota l’edat mitjana.

L’any 1422 es feu l’últim enderroc important. Es tirà a terra la volta vella, que era damunt del portal romànic, l’indret de l’església que fins llavors fou respectat perquè servia de bastida a l’obra nova. Durant molts dies nombrosos treballadors i voluntaris, tant clergues com membres d’alguns gremis, col·laboraren en la demolició i sobretot escombraren la seu i n’apilaren i paredaren les pedres caigudes, les quals en una part van malmetre el cor, que ja era afaiçonat.

L’any 1428, després d’enderrocar la paret vella, es perfilaren uns arcs; eren els darrers vestigis de la seu romànica. L’any següent es feren les voltes damunt Sant Marc i Sant Oleguer, que eren les primeres capelles de cada banda de la primera fase gòtica. És a dir, un cop enderrocada la volta vella es van refer o acabar les voltes on hi havia l’afegit. La reforma s’havia acabat, i a la perfecció.

Localizació i estructura de les seus primitives

La descoberta de la basílica

Tot i que l’interès d’aquest estudi se centra en els períodes pre-romànic, romànic i gòtic, cal fer un breu resum dels edificis paleocristians que els precediren.

L’any 1944, sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere —d’acord amb la seva anàlisi que seguirà a continuació—, s’excavà sistemàticament el subsòl del carrer del Comtes. Durant el mes de març aparegué el paviment i la planta de la nau de la basílica primitiva de Barcelona. Sobre un pobre paviment d’opus signinum, de tradició romana, hi ha dues fileres de columnes que dibuixen les tres naus característiques de les basíliques constantinianes.

Les columnes mostraven una gran diversitat, cosa que indicava que no era un edifici d’època arquitectònica romana d’esplendor, als segles I o II, per exemple, als quals pertanyien la major part dels edificis romans de caràcter monumental de Barcelona, sinó una construcció posterior, corresponent a una època pobra, que havia aprofitat elements anteriors i que sofrí força modificacions. Dues columnes foren apuntalades i el paviment estava trencat o reparat en molts indrets.

El caràcter cristià de la basílica no quedà palès —ja que mancaven elements de signe cristià que ho confirmessin— fins que al cap de vint anys de prosseguir les excavacions a l’altra banda dels fonaments de la catedral gòtica aparegueren les restes d’un notable baptisteri paleocristià. (MVT-MTVV)

Església

Descripció de la basílica

La nau és de tipus basilical. La capçalera —al NE— ha estat destruïda de manera irreversible per les fonamentacions i per un ascensor de l’edifici de l’actual Museu Marès. El peu —al SW— davalla pels fonaments de la catedral gòtica i reapareix a l’altra banda, per sota el paviment de les capelles del costat septentrional de la catedral, que acaba amb un mur de poc gruix trencat per una porta petita i descentrada, que comunicava amb el baptisteri, situat a 1, 50 m més amunt. El mur era d’un edifici anterior, alineat amb el carrer romà, i fou respectat. Els murs laterals, també d’escàs gruix, tanquen una nau d’uns dotze metres d’amplada. Tant les columnes com els murs només poden sostenir una coberta de fusta.

En el mur lateral de la dreta —al vessant SE—, hi ha unes restes de pintura no figurativa, molt primitiva. El cancell de marbre que sembla que tancava el presbiteri i del qual ha aparegut un fragment, és una peça de factura molt bella, probablement aprofitada d’una obra més sumptuosa. Tots aquests elements decoratius corresponen a una reforma que comportà, també, una reconstrucció del baptisteri.

La direcció de la basílica sobtà, ja que l’eix central —orientat cap a l’absis— és al N 37° E. Sembla, doncs, que no se situa cap a l’est geogràfic com era preceptiu, tot i que, de fet, s’acosta notablement —uns 8°— a l’est local de la ciutat romana, que és el NE. Una explicació completa de l’orientació s’ha de fonamentar en criteris arquitectònics i urbanístics, ja que la basílica ocupa una de les illes irregulars del xamfrà que fa el rectangle fonamental de les muralles.

El baptisteri

Planta, a escala 1:400, del subsòl de la seu en el primer tram de la nau, on es pot apreciar el baptisteri paleocristià i l’inici de la catedral romànica, avui desapareguda.

M. Vergés - M. Ferrer

El 1964 es reprengueren les excavacions del conjunt paleocristià per mitjà dels fonaments de la seu gòtica i aconseguiren completar el mur SW. Entre el 1967 i el 1969 Frederic-Pau Verrié explorà la zona situada sota el paviment del rerecor de la catedral; en el curs d’aquesta campanya, es trobà el baptisteri al setembre del 1968. El 1973 es construí una gran llosa de formigó armat de 12 × 14 m suportada per quatre pilars esvelts octagonals per aixoplugar tota l’àrea i permetre d’explorar la totalitat de l’àmbit. La llosa i el nou paviment que la recobreix ocupen l’espai comprès entre els pilars del rerecor, el baptisteri gòtic, l’eix central de l’església gòtica i les capelles septentrionals. Les excavacions es prosseguiren el 1975 i actualment encara continuen.

El nivell arqueològic se situa a uns 2, 50 m per sota del paviment de la seu gòtica i 1,50 m per sobre del nivell del paviment de la nau primitiva. En el centre de l’espai sorgeix la piscina baptismal, de forma octagonal, de 3,10 m de diàmetre interior, 3,80 m de diàmetre exterior i 1,16 m de profunditat. Havia estat recoberta exteriorment, en una primera fase, amb marbre verd. Interiorment presenta una escalinata de tres graons d’uns 22 cm d’alçada per on el neòfit se submergia. Inicialment l’escalinata estigué partida en dues meitats contraposades i, posteriorment, a conseqüència d’una modificació de menys qualitat constructiva, en quatre. D’aquesta manera, dibuixa una creu curiosament semblant a la que segles més tard constituirà l’emblema de la catedral de la Santa Creu.

Tot aquest conjunt amaga una altra pica baptismal quadrangular que correspon a una època anterior a la del baptisteri. Al voltant de la pica hi ha vuit columnes, de les quals només resten tres bases de marbre reaprofitades a partir dels cippi d’època romana. El paviment de l’intercolumni és recobert de trossos de marbre per reomplir —opus sectile — encara que aquest paviment fou sobrealçat entre 20 i 50 cm en època posterior a la construcció de la pica central, procés que eliminà el recobriment del marbre esmentat.

Algunes columnes sembla que són unides entre si per cancells. Tal com s’ha dit, han aparegut solament les bases, no pas les columnes, la qual cosa indica que en el moment de la destrucció del monument devien ser retirades sistemàticamemt per tal de ser reaprofitades. El paviment era recobert per material de construcció i cendres, però actualment sembla que es pot descartar la hipòtesi d’un final catastròfic: l’edifici fou desmuntat, no pas destruït.

Tot el conjunt descrit, probablement cobert per un lleugeríssim cimbori litúrgic, era una estructura exempta situada a l’interior d’un espai quadrangular de 16 × 18 m, pavimentat més pobrament amb opus signinum i encerclat per uns murs d’uns 40 cm. La coberta no era sostinguda pels murs sinó per quatre pilars cruciformes, que han aparegut amb tres basaments que formen un quadrat de 7 × 7 m capaços de suportar una coberta de fusta als quatre vents per damunt del cimbori.

En el moment de la descoberta del baptisteri, la columnata central tenia sobreposada una tomba infantil; en el seu entorn fou trobat un dirhem d’Abd al-Rahmān I del 166 de l’hègira (782).

Pel centre de la pica baptismal travessa una canonada de plom que entra per la banda NW i passa per sota el paviment; devia portar cap un brollador central que se sap que tenien altres baptisteris.

L’evolució dels edificis primitius

El nivell romà sobre el qual se situa la basílica queda a uns quatre metres per sota del nivell del carrer dels Comtes, si bé l’actual carrer no es correspon amb l’eix del carrer romà. La nau és de mitjan segle V, tal com ja s’ha dit. El baptisteri fou construït pràcticament a continuació, un metre i mig més amunt, per raó del desnivell del nucli urbà. El conjunt alterà notablement el sector ja que tallà el pas al carrer i creà un nucli eclesiàstic tancat, amb un estrany accés per la banda nord, que comprengué edificis episcopals al migdia de la basílica.

Tant la nau com el baptisteri foren reformats pel que fa a la litúrgia, però, no hi hagueren canvis estructurals essencials. Ara bé, el nivell del carrer medieval pujà més de dos metres en època molt anterior al segle XI, com ho testimonien els edificis del palau comtal, a llevant del carrer.

D’acord amb la hipòtesi de l’obra de Frodoí, el procés devia ser el següent: el nivell de la seu pre-romànica va quedar fixat pel punt central de l’absis. La planta de la seu nova envaí el carrer, amb el consegüent canvi d’alineació i refecció del sector fronterer i amb l’obertura del nou carrer, reomplert fins a un nivell poc inferior a l’actual. La nau basilical fou desmuntada, coberta fins a l’esmentat nivell i les columnes foren tombades o escapçades. El baptisteri també es desmuntà, les columnes foren eliminades, però es reomplí molt menys. La nova nau ocupà un terç del sòl, la resta passà a tenir una funció de caràcter funerari; potser la moneda del 782, abans esmentada, en data exactament el procés. Hi devia haver un curt interval de coexistència de les dues seus, que es justificà per raons litúrgiques. És clar, doncs, que la nova nau fou feta en presència de l’altra, ja que hi ha un notable ajustament — 30 cm— entre les fileres de totes dues naus. El nou nivell del carrer i la nova alineació articularen la construcció de la fortificació avançada que hi ha al palau comtal. Anys més tard, la construcció de la seu romànica representà un segon alçament del nivell del sector catedralici, de menys magnitud, a causa del procés de reedificació normal esdevingut sobre les ruïnes de la nau anterior.

Estructura i descripció de la seu romànica

Les naus i l’absis romànics

Planta actual de la catedral, a escala 1:400, amb indicació del traçat de la seu romànica.

M. Vergés - M. Ferrer

La reconstrucció de la seu romànica que s’exposa —i la que es desprèn de les il·lustracions— es fonamenta en la documentació i en els indicis que resten del procés constructiu. És força sorprenent la coincidència amb Sant Vicenç de Cardona, que fou el model obligat de les esglésies de grans dimensions construïdes al segle XI: Barcelona, Elna, Sant Cugat i moltes altres com Olius i Àneu.

La seu consagrada l’any 1058 era de tres naus sense creuer. Cada nau lateral acabava amb una absidiola. La nau central culminava amb un ampli i profund absis de cinc fornícules. A sota d’aquesta, i amb la mateixa extensió que ocupa l’absis major, s’obria una cripta sobre columnes, destinada a l’altar de Santa Maria i al sepulcre de Santa Eulàlia.

L’absidiola del costat de l’evangeli era dedicada a sant Silvestre, l’altra, a la banda dreta del presbiteri, tenia l’advocació de sant Nicolau. Es tractava d’una capella prou gran, ja que l’any 1208 s’hi feu un segon altar dedicat a santa Margarida.

L’absis central acollia cinc altars: l’altar de Sant Esteve i Sant Pere, l’altar major, dedicat a la Santa Creu, el dels Sants Joans, dedicat inicialment a l’evangelista que després acollí també el baptista, i el del Sant Sepulcre.

La reconstrucció de l’absis romànic i els seus altars es pot fer essencialment a partir d’un document del 22 de novembre de l’any 1167, data en què es fa saber que el bisbe de Barcelona Guillem Torroja (1144-71) va beneir de nou sis dels vuit altars que tenia la seu romànica, ja que no tenien un culte continuat.

Juntament amb els de Sant Silvestre i Sant Nicolau, els dos altars en els quals hi havia culte devien ser l’altar major, dedicat a la Santa Creu, i l’altar de Santa Maria amb el sepulcre de Santa Eulàlia, que era a la cripta.

Justament, els altars del Sant Sepulcre, de Sant Pere, Sant Esteve, Sant Silvestre, Sant Joan i Sant Nicolau varen restar com a altars centrals del deambulatori gòtic.

La creixent demanda d’espais i capelles destinades al culte determinà la construcció d’altars en la nau de l’evangeli o de l’esquerra de l’antiga seu. La nau oposada no tingué altars, probablement pel fet que ho impedia el campanar, les escales d’accés al celler i la comunicació amb el claustre.

Reconstrucció de la planta, a escala 1:400, de la catedral consagrada l’any 1058, amb indicació dels diferents altars coneguts d’època romànica.

M. Vergés - M. Ferrer

Hi ha referències de l’emplaçament, a la nau de llevant, de l’altar de Santa Magdalena l’any 1177, vora la porta. En aquell moment, fou el primer altar que tenia l’entrada pel portal major, a mà esquerra. Aquest altar es feu de nou l’any 1205 i restà definitivament instal·lat a la nau de l’evangeli. L’anàlisi dels altres altars, que aquí s’ometen, permet conèixer la situació que tenien pel que fa a la nau, al claustre o al celler, sobre l’atri, i l’estudi de llurs vicissituds constructives durant la transformació gòtica. La galilea i l’atri romànic. Als peus de la catedral romànica, sota l’actual cimbori, hi havia un atri o nàrtex, cobert amb una gran volta, sovint esmentada en els documents com la volta que hi havia sobre les portes majors. La volta donava entrada a la seu per mitjà de l’atri i feia de suport en un segon nivell.

Les reformes que s’inicien l’any 1167, amb la revitalització d’altars i d’invocacions, donaren pas, tot seguit, a una remodelació de l’atri per tal que fos de més utilitat per al culte. L’any 1173 es projectà l’altar de Sant Andreu, consagrat l’any 1182. La fundació del benefici de l’esmentat altar diu: “construatur in opere novo, quod ad presens galilea appellantur”.

El cos elevat d’aquest atri rebé el nom de celler. S’hi situaren alguns altars com el de Sant Tomàs de Canterbury, l’any 1186, fundat sobre les portes de la seu in ipsa volta versus orientem i el de la Santíssima Trinitat, fundat l’any 1196 per Ramon Sallent amb la intenció de transferir-hi el cos de sant Oleguer: “Volens in honore Sancte Trinitatis altare erigere et hedificare super portas ipsius ecclesie”.

Cronologia dels altars romànics de la catedral de Barcelona

ANY	ALTAR	SITUACIÓ
1058	Consagració de la seu. L’altar major era dedicat a la Santa Creu. Hi havia, almenys, l’altar de Santa Maria amb Santa Eulàlia	cripta
1065	Primera menció de l’altar de Sant Joan	absis central
1067	Primera menció del Sant Sepulcre al costat de la Seu	capella forana
1082	Ramon Berenguer dóna un antependi	altar major
1089	Donació d’una llàntia davant de Sant Nicolau	absidiola dreta
1093	Primera menció de l’altar de Sant Pere	absis central
1126	Donació a l’altar del Sant Sepulcre dintre de la Seu	absis central
1130	Menció de l’altar de Santa Coloma. Ja hi era a la pre-romànica. Aquesta dedicació no perdurarà	?
1134	Primera menció a l’altar de Sant Silvestre	absidiola esquerra
1142	Es fa l’altar de Sant Esteve	absis central
1167	Es consagren de nou els sis altars (Sant Sepulcre, Sant Pere, Sants Joans, Sant Nicolau, Sant Esteve i Sant Silvestre)	absis central
1172?	Alexandre I confirma la benedicció dels altars	absis central
1173	Fundació de l’altar de Sant Andreu	galilea
1177	Fundació de l’altar de Santa Magdalena, vora la porta, vers llevant	nau esquerra
1186	Fundació de l’altar de Sant Tomàs de Canterbury, sobre les portes, vers llevant	galilea alta
1192	Menció de l’altar de Sant Tomàs apòstol	?
1196	Dotació a l’altar de la Trinitat per posar-hi el cos de Sant Oleguer	galilea alta
1197	Fundació de l’altar de Sant Dionís	nau esquerra
1203	Fundació de l’altar de Sant Marc	claustre
1205	Es fa nou l’altar de Santa Magdalena	nau esquerra
1208	Dotació de l’altar de Santa Margarida sota Sant Nicolau	absidiola dreta
1209	Dotació de l’altar de Sant Llorenç	nau esquerra
1209	Es fa l’altar de Sant Marc	claustre
1216	Menció de l’altar de Sant Salvador a Sant Marc	claustre
1216	Menció de l’altar de Sant Pau	celler
1221	Dotació per a l’altar de Sant Vicenç	nau esquerra
1224	Dotació per a l’altar de Sant Jaume	claustre
1229	Dotació per a la capella del Sant Esperit	claustre
1245	Primera fundació de l’altar de Sant Martí	claustre
1249	Segon benefici de Sant Miquel	capella forana
1251	Segona fundació de l’altar de Sant Martí	claustre
1257	El capítol cedeix al bisbe un solar per edificar-hi la capella de es Verges	Santa Llúcia
1264	Fundació de l’altar de Santa Agnès	claustre
1268	Fundació dels altars de Santa Quitèria, Santa Llúcia i Santa Àgata	Santa Llúcia
1273	Dotació de l’altar de Sant Bartomeu	claustre
1273	Dotació de l’altar de Sant Bernabé	celler
1275	Dotació de l’altar de Santa Tecla	celler
1281	Fundació de l’altar dels Innocents	celler
1288	Dotació de l’altar de Tots Sants	claustre
1289	Fundació de l’altar de Sant Pacià	?
1291	Fundació de la capella del degà	capella forana
1293	Menció de la capella de Corpus Christi o d’en Noguera	claustre
1295	Fundació de l’altar de Sant Pal·ladi	claustre
1298	Començament de les obres de la seu
1298	Fundació de l’altar de Santa Marta	nau dreta
1299	Dotació de les capelles de Sant Blai, Santa Caterina i Sant Francesc, a la capella del degà	capella forana
1300	Menció dels altars de Sant Miquel i Santa Cecília prop de la seu i del capítol	capella forana

(MVT-MTVV)

El campanar

El campanar queia exactament en el mateix emplaçament que el de l’actual claustre, en el punt més cèntric de la ciutat, perquè fossin sentides les seves campanes. Abans de parlar del campanar de la seu romànica, cal aclarir un aspecte sobre un altre campanar.

El campanar episcopal és el protagonista de l’episodi abans esmentat, en temps de Ramon Berenguer el Vell, en el curs del qual uns homes apedregaren, l’any 1044, el palau comtal, tant des del palau del vescomte —el castell vell, a la baixada de la Presó—, com des d’un campanar. Molts autors que esmenten aquest incident, pensen que la pedregada fou des del campanar de la seu romànica i que, lògicament, aquest era prop del palau dels comtes. Però no fou des del campanar de la seu, sinó des del campanar del palau bisbal, que llavors es trobava al costat del palau dels comtes. El campanar episcopal es va construir l’any 1017. Al Liber antiquitatum hi ha un document d’una donació que és testimoni de la construcció d’aquest campanar: “expensasti in ipsa opera de ipso palatio episcopale vel in ipso clochario”. En canvi, el campanar romànic encara no havia estat alçat el 1044, any en què es produí l’incident.

El campanar de la seu romànica és documentat l’any 1376 als llibres d’obra. El document és molt succint: “Costa una biga que entre en la taulada prop lo cloquer vey…” Aquesta senzilla referència té dues significacions: que el campanar romànic encara era en peu; i també, el fet que l’anomenessin vell era, lògicament, perquè n’hi havia un altre de més nou: la torre de Sant Iu ja era acabada, la qual li feu companyia durant uns pocs anys.

El vell campanar romànic s’enderrocà entre els anys 1379 i 1380, com s’esmenta ben clarament als llibres d’obra de la seu. La primera referència és del 19 de març de 1379 en què es compren “eines obs dels ponts del cloquer vey a desfer”. I així es va enderrocant i traient la runa del campanar fins a la meitat de l’any següent.

El campanar s’enderrocà quan va començar a perdre la seva funció i utilitat. Però es mantingué mentre l’altre campanar no va ser a punt per a posar-hi campanes i mentre serví de bastida perquè els constructors de la seu pugessin a l’obra nova. En el llibre d’obra ha quedat documentat que es feu una clau per a la porta baixa del campanar, per tal que els treballadors poguessin pujar a l’obra que s’estava fent. Se sap que en dates de l’enrunament s’estava treballant a la nau de la dreta de la seu, és a dir, a la sagristia, l’altar de Sant Pacià, i la capella de la Madona de Santcliment, al claustre.

El 1380 el lloc on havia estat el campanar no fou encara construït. Dins el recinte considerat de la seu romànica, és a dir, des de l’actual deambulatori fins al rerecor, i des de la porta de Sant Iu fins a la del claustre, només restava edificar, precisament, l’indret on actualment hi ha el campanar del claustre.

Claustre

Els documents no esmenten gaire sovint el claustre catedralici, però molt aviat hi ha citacions del claustre canonical, que ho devia ser de fet i que exercia les funcions funeràries. El claustre canonical era a l’interior de l’actual, si bé era més petit i era voltat d’un conjunt de dependències eclesiàstiques: cap al carrer del Bisbe hi havia la canònica; cap als peus de la seu, les residències dels canonges i un dels cementiris; a la banda de l’absis limitava amb l’altre cementiri, anomenat del Paradís. Hi havia també altres edificacions al voltant del claustre: el capítol canonical, el refectori dels pobres, el menjador dels canonges i diferents capelles anomenades foranes.

La situació del claustre és documentada en una venda de l’any 1078. Arnau de Gaurani ven al bisbe unes cases a prop del claustre de la seu. Les cases limiten a orient amb la torre de l’Ardiaca i al nord amb un hort d’un jueu, probablement al sector del call. Sembla, doncs, que aquestes cases eren al sector nord-oest de la muralla, no lluny del claustre actual. A la banda del carrer dels Comtes, la catedral limitava amb l’alberg dels canonges, al carrer de la Freneria, i dues placetes anomenades com totes les placetes que porten a la seu. (MVT-MTVV)

Porta que comunica el claustre amb la catedral, que conté decoració esculpida dels segles XIII-XIV.

ECSA - Rambol

Detall del brancal esquerre (segons l’espectador) de la porta que comunica el claustre amb l’església.

ECSA - Rambol

La porta del claustre de la catedral de Barcelona, interpretada com una part reaprofitada de la catedral erigida al segle XI, és un dels elements més problemàtics de l’art medieval de la ciutat(*). Els estudiosos del segle XIX foren els iniciadors de la idea del reaprofitament basant-se en l’estil i la temàtica romànica de la porta. De fet, Támara (1882, pàgs. 24-25) ja la qualifica de romànica. Però no fou fins a la darreria del segle i a partir de les obres en els fonaments de la seu gòtica, amb motiu de la construcció del cimbori, que aquesta suposició es considerà demostrada. August Font comprovà que l’esqueixada de les filades corresponents a la porta principal de la segona catedral era idèntica a la de la porta del claustre. Adduí també la teoria de l’adaptació, segons la qual l’arc de mig punt de la porta romànica esdevingué un arc apuntat (Rogent i Pedrosa, 1898, pàgs. 66-68).

A partir d’ell, gairebé tots els historiadors van acceptar l’origen de la porta a la segona catedral(*). El debat quedà obert quan Ainaud, Gudiol i Verrié (1947, I, pàgs. 48-49) consideraren insostenible la teoria del reaprofitament i formularen la hipotèsi que la porta del claustre era obra dels artistes italians arribats a Barcelona durant el primer quart del segle XIV. A partir d’aquest moment la historiografia es decanta bé cap a la teoria del reaprofitament, bé cap a la de l’italianisme.

Cal dir que, si d’una banda la porta és esmentada en quasi tota la bibliografia general, per l’altra no hi ha publicat cap estudi exhaustiu i monogràfic que permeti establir conclusions fermes(*). L’objectiu d’aquest treball és plantejar l’estat de la qüestió per tal de facilitar estudis posteriors.

La porta, situada a la testera sud de la basílica, és construïda fonamentalment en marbre blanc itàlic. Mayer, Alvarez i Rodà (1985, pàgs. 541-542) consideren, pel que fa al cas, que l’element constructiu de la porta és fruit de la reutilització de material noble romà. S’estructura mitjançant l’esglaonament de cinc arquivoltes apuntades que descansen sobre tres capitells i dos brancals esbiaixats, i aquests damunt la columna i la contrapilastra respectivament. La llinda, al nivell de la línia d’imposta, descansa damunt els capitells de l’anta.

Les arquivoltes són decorades amb motius geomètrics, alguns molt propers als utilitzats en els fusts de les columnes que suporten el sarcòfag de santa Eulàlia. L’arquivolta més exterior o guardapols, convertida en cresteria i decorada amb motius plenament gòtics, no té res a veure amb el conjunt i és fruit del moment en què la porta va ser adaptada a l’estructura gòtica, igual que el brancal amb el qual es correspon i que el timpà(*).

La decoració s’estén profusament en els capitells, les impostes i els àbacs, de la qual cosa resulta un conjunt d’una gran riquesa temàtica i iconogràfica; temes veterotestamentaris, evangèlics, vegetals, lluita de l’home i la fera, al·lusions al bestiari, són condensats en la part dreta de la porta del claustre. Cal dir que els temes tenen significació per ells mateixos i sembla que no estan relacionats els uns amb els altres. La part esquerra és decorada íntegrament amb capitells corintis que deixen entreveure de tant en tant algun element figuratiu (caps humans, d’ocells, etc). Cal dir que el classicisme d’aquests capitells, o la seva fidelitat al corinti, no té parió dins l’escultura romànica catalana.

El capitell exterior de la banda dreta presentaa una decoració vegetal amb un record llunyà del corinti. El tambor és ocupat per dos rengles de fulles grosses i llises que vinclen el seus extrems cap a l’exterior. De les fulles inferiors pengen uns fruits rodons amb textura estriada i de les superiors unes pinyes, que coincideixen amb el dau central i els laterals respectivament. El sistema d’utilitzar els fruits en lloc de volutes es pot trobar a Solsona, en un capitell de claustre, com també a Girona, i en concret a l’obra romànica del Palau Episcopal i al claustre de Sant Pere de Galligants(*).

La imposta és decorada per dos animals fantàstics de dos caps, que disposats simètricament enllacen entre si les seves cues. Aquests animals han estat interpretats erròniament bé com a basiliscs (Bassegoda, 1973, pàg. 168), bé com a òlibes (Puig i Cadafalch, 1954, pàg. 113). Cal pensar que en la plàstica romànica no és estrany trobar éssers fantàstics amb dos caps i amb un clar sentit ornamental, ja que la composició simètrica resultant s’adapta perfectament al marc arquitectònic. Tot i que tenen un caràcter negatiu, s’escapen d’una tipologia simbòlica concreta.

El segon capitell presenta una escena figurativa amb quatre personatges drets i en actitud d’oració. Un dels personatges porta a la mà un filacteri que identifica el tema: la història de Job. En la disposició actual el capitell sols mostra quatre personatges, però en la cara adossada a la imposta s’entreveu una cinquena figura amb la mà també alçada en senyal d’oració.

L’escena ha estat interpretada per Ainaud, Gudiol i Verrié (1947, II, làm. 143), com Job i els seus tres amics, però per l’actitud i els gestos dels personatges sembla que és més aviat la representació d’una de les proves a què és sotmesa la paciència d’aquesta figura bíblica. Dos dels personatges alcen la mà en senyal de salutació, un dels quals és el mateix Job; un altre s’aguanta la cara amb una mà fent un signe de resignació i el de l’angle del tambor té les mans lligades i alçades. Tots ells van vestits amb túniques i togues o mantells d’inspiració clàssica, les quals, mitjançant els plecs geomètrics, deixen entreveure formes de l’anatomia humana. Tenint en compte que el tema de la història de Job no és dels més freqüents dins la plàstica romànica, esmentem com a paral·lel el cicle complet del Museu dels Agustins de Tolosa, procedent del monestir de la Daurada (M. Durliat: Haut Languedoc Roman, Zodiaque, “La nuit des temps”, París 1978, pàgs. 186-187).

La imposta següent presenta un dels temes més utilitzats dins l’escultura romànica catalana: el guerrer lluitant amb la fera. El primer, armat amb daga i escut, va vestit amb cota de malles fins als genolls, la qual se superposa damunt d’una túnica interior acampanada. L’ausberg li cobreix tota la cara, deixant una ventalla per als ulls. Porta al cap un elm de combat amb nassal; sembla que aquest elm respon a un tipus de transició entre l’elm primitiu del segle XI i el bacinet, element que apareix ja en el regnat de Jaume I (Riquer, 1968, pàgs. 35-38 i 82-86). D’altra banda, Puig i Cadafalch (1954, pàgs. 113-114) considera que aquesta vestidura correspon a la tretzena centúria.

El guerrer s’enfronta no amb una bèstia natural, sinó amb un monstre alat, dracònic i tricorpori, que ocupa tota la cara lateral del tambor. El monstre és la representació del pecat i del món del mal en la seva màxima expressió, és el mateix dimoni. Els bestiaris no parlen de la tipologia concreta d’aquesta fera, però es troben abundantíssims models que aporten variants complicades d’animals malignes en els Beatus i en les Bíblies medievals(*). Cal assenyalar que si bé l’escena de la lluita entre el guerrer i la bèstia és molt freqüent en la plàstica romànica, no ho és tant el fet d’aparèixer dracs tricorporis i que a més, prescindint de la limitació del marc arquitectònic, es cargolen i s’ondulen. Tenint en compte això, aquesta representació esdevé original i atípica.

L’últim capitell presenta el tema de l’anunciació. Com en tota la resta dels capitells es nota la preocupació per la simetria, però aquí queda superada per l’agosarament de l’artista en fer ocupar a una figura l’espai d’una cara i mitja del tambor. L’àngel està dempeus, amb les ales desplegades i porta el mantell cargolat damunt el braç, indicant amb això que s’està representant el moment just de l’arribada. Amb la mà dreta fa el gest de l’anunci, mentre que amb l’altra suporta la creu. Maria alça la mà en senyal de torbació i dirigeix la mirada cap al cel.

Aquesta composició respon a la tipologia siríaca, que és present també en dos capitells de la Seu Vella de Lleida (J. Bergós: L’escultura a la Seu Vella de Lleida, Barcelona 1935, pàgs. 88-89). Com a paral·lel tipològic més proper podem esmentar el capitell de l’Anunciació de la porta Miégeville de Sant Serni de Tolosa. Tant en els capitells de Lleida com en el de Sant Serni (i com en quasi totes les composicions romàniques de l’Anunciació), aquesta escena és acompanyada per la de la visitació. Suposem que aquest és el tema que es representa en les dues cares que actualment estan adossades. En una d’elles es veu el límit d’una figura dreta i vestida amb una túnica llarga; per la seva disposició sembla que ocupi, igual que l’àngel, tota una cara del tambor.

A l’anta de la porta un monstre bípede, amb el cos ple de pèl, cua i testa lleonina, s’emporta un home estirant-lo pel braç, tot carregant-se’l sobre l’espatlla. L’home, amb cabells llargs, gira el cap en sentit contrari a la bèstia amb gest d’abatiment. L’home va mig nu, cobert sols per un faldó. El tema no presenta dubtes: és la representació de l’home vençut pel mal i per tant lliurat al dimoni(*). L’home derrotat pel mal, o fins i tot torturat, no és cap novetat en la plàstica romànica i el podem trobar en molts conjunts medievals; a la Seu Vella de Lleida el tema de l’home devorat i torturat apareix nombroses vegades (vegeu Bergós, pàgs. 119-123).

Al costat de l’home, i inscrit en un altre bloc de pedra, apareix un altre ésser monstruós, també bípede, cobert de pèl per tot el cos, fins i tot a la cara, amb el nas aixafat i les orelles grosses. Tipològicament és un simi, simbòlicament és la representació del mateix diable. El fet que aquesta figura estigui en un bloc de pedra diferent al de les altres figures fa pensar en la possibilitat que en el seu origen ambdues representacions tenien poc a veure(*) l’una amb l’altra. Si bé en la plàstica catalana el dimoni és representat amb múltiples variants, la del simi no és habitual. Quant a paral·lels podem esmentar els de la zona navarresa, com el de la porta de l’església de Sann Martín de Unx, o el de l’església d’Aibar (I. Malaxecheverría: El bestiario esculpido en Navarra, Pamplona, Institución Príncipe de Viana, 1982, pàgs. 211-214).

A la cara lateral de l’anta es representa una de les bèsties més habituals dins els contextos medievals: la sirena ocell harpia(*). Però té la particularitat de ser bicorpòria. Del seu llom surt un cos escamós acabat amb testa serpentina. L’element atípic de la composició no es limita aquí, sinó que es complica amb l’aparició d’una mà a la part superior esquerra del capitell. La sirena ocell o l’harpia és sempre un símbol negatiu lligat amb els vicis i allò demoníac; d’altra banda, la serp és la màxima representant de la fauna malèfica, encara que en certs contextos pot esdevenir un símbol cristològic (L. Réau: Iconographie de l’Art Chrétien, I, París 1955, pàgs. 98-100). Sovint la representació d’una mà oberta en la part superior de l’obra indica la presència de Déu Pare. Aquesta composició, amb tota la complexitat temàtica, no té parió dins l’àmbit català.

Els àbacs presenten una remarcable quantitat de temes del bestiari: lleons que devoren, grius, àligues, dracs. El seu simbolisme té una clara connotació negativa, que és reafirmada i augmentada pel fet que conviuen amb tres temes cabdals dins la representació dels vicis i en concret de la luxúria: la sirena peix, Eva i la temptació (representada per una dona que té damunt la falda un home disposat horitzontalment). Les tres dones, amb els trets facials i el pentinat idèntic, són arquetípiques del pecat. Eva és representada segons la fórmula clàssica cristianitzada de la Terra, tal i com apareix a Sant Tròfim d’Arles o a Vézelay (vegeu J. Adhémar: Influences antiques dans l’art du Moyen Age français, Londres 1939, pàgs. 197-199; també Ch. Frugoni: L’iconographie de la femme au cours des X-XII siècles, “Cahiers de Civilisation Médiévale”, XX, 1977, pàgs. 177-187). Sembla que l’artista tenia voluntat de condensar la càrrega simbòlica negativa del pecat en un espai concret de la portada. Aquesta voluntat fa que ens tornem a plantejar el dubte de si en la disposició original de la porta hi havia un programa iconogràfic. Si hem de jutjar per la temàtica unificada dels àbacs, el programa existia.

És potser en els àbacs on abunden més els fragments afegits i acoblats, els quals no són res més que els indicis físics del reaprofitament. Amb aquesta afirmació enllacem amb el problema inicial. Prové la porta de la segona catedral? És clar que la temàtica i fins i tot l’estil és romànic, però d’un moment tardà, de ple segle XIII.

En l’estil s’aprecien almenys dos tallers o artistes diferents. El del capitell de la història de Job i de l’anunciació es caracteritza, a més de pel preciosisme, per tenir unes fórmules agosarades que fan que les figures es desprenguin del marc i omplin uns espais que la llei de simetria, determinada pels daus de l’àbac, no permet; amb això, junt amb la proporció estilitzada de les figures, s’aconsegueix un moviment i un naturalisme que tot i allunyar-se del romànic encara no és gòtic. L’altre, concretat especialment en el relleu de l’anta i en el del guerrer, presenta certs arcaismes i fórmules romàniques en el tractament de les figures: cossos desproporcionats i amb poca forma anatòmica, buscant més l’expressivitat que no el naturalisme. La convivència d’aquests dos artistes o tallers evidencien un moment tardà del romànic.

Pel que fa a les arquivoltes, el seu parentiu amb els fusts de les columnes de la cripta de Santa Eulàlia fa pensar en la possibilitat que fossin obra del primer taller italià que treballà a la seu al primer quart del segle XIV. ¿Es reaprofitaren les restes romàniques en el moment de realitzar les arquivoltes? ¿o tots dos elements són fruit d’un mateix moment?

Es té constància que a la segona meitat de segle XIII es dugueren a terme un seguit de reformes en l’actual sagristia (vegeu A. Florensa, 1963). Aquestes reformes enllacen perfectament amb la hipòtesi de Martí Vergés i Teresa Vinyoles (1987), segons la qual la catedral gòtica és una evolució de la romànica. ¿Podem considerar els elements romànics de la porta del claustre com un producte d’aquesta evolució? És dins el marc d’aquestes reformes que és viable plantejar l’activitat dels nostres artistes, els quals realitzarien una obra que seria anul·lada per les reformes posteriors. Aquesta obra, essent encara relativament nova, s’hauria reaprofitat en la porta del transsepte sud en la primera meitat del segle XIV(*).

Cal remarcar que fins que no hi hagi nous estudis o que la documentació aporti solucions entorn a la porta del claustre, quedaran molts interrogants oberts i totes les conclusions tindran un caràcter d’hipòtesi. (MMG)

Portada

Bandes central i lateral del costat dret de la porta de Sant Iu, que representa el tema de la lluita entre l’home i el lleó i diversos animals voltats de vegetació.

ECSA - Rambol

Bandes lateral i central del costat esquerre de la porta de Sant lu, amb el tema de la lluita entre l’home i un griu esculpit.

ECSA - Rambol

Com ja s’ha dit en l’estudi anterior, la catedral romànica de Barcelona ha estat —i encara ho és— un dels punts més conflictius de l’art medieval de la ciutat.

Aquest problema afecta els relleus de marbre situats en el mur a banda i banda de la porta de Sant Iu, dita també i amb més propietat de Santa Eulàlia, ja que la imatge que orna el timpà de la porta representa Santa Eulàlia portant la palma del martiri (Tintó, 1966, pàg. 141). El caràcter romànic d’aquests relleus ha provocat que sovint hagin estat considerats com a elements reaprofitats de l’antiga seu. Però el fet que els seus estilemes i fins i tot algun dels seus temes iconogràfics s’apartin de les produccions romàniques catalanes fa que la bibliografia els interpreti seguint dues línies oposades:

— la que accepta el seu reaprofitament de l’antiga catedral romànica, admetent per tant una datació molt primerenca, entre els segles XI i XIII.

— la que s’inclina per una datació més tardana (al voltant del 1300) i producte d’artistes italians presents a la ciutat comtal dins el primer quart del segle XIV(*).

Els sis relleus disposats en forma de fris recorren tot el sortint de la façana, incloent-hi l’angle. La temàtica representada es pot concretar en dos temes genèrics que desglossarem: la lluita de l’home amb l’animal i la interpretació de la naturalesa(*).

A la part lateral dreta de la porta es representa un griu en l’acció d’agafar un anyell amb les urpes. El griu, barreja de lleó i àliga, està en posició rampant, amb les ales aixecades i desplegades, el bec entreobert i les potes davanteres caient damunt la víctima. No es conserva la testa d’aquesta figura.

El griu, que pertany a la mitologia oriental, és dins els contextos medievals un dels animals més inestables de tot el bestiari(*). En molts bestiaris medievals apareix en situació d’agressió, tant contra els animals com contra els humans. En tots dos casos el significat és negatiu: el griu és el diable i la víctima el pecador(*). El Principat té nombrosos exemples de grius que sovint tenen més un sentit decoratiu que iconogràfic.

El relleu que ocupa l’angle del cos sortint de la façana remet a un tema força interessant, un exemple de la psicomàquia medieval: l’home salvatge. Els seus atributs no admeten dubtes: corpulent i cobert de pèl rinxolat per tot el cos excepte el palmell de les mans, la cara i els peus; duu una barba llarga i arrissada, cabells també llargs, va vestit sols amb calçons, porta escut i és a punt de descarregar una maça o un bastó (no es pot determinar a causa de la mutilació d’aquest objecte)(*). Sota els seus peus apareix un relleu amb dos monstres amb ales de rat-penat i entrellaçats per les cues dracòniques, element que també es repeteix a l’altre costat de l’angle de la façana.

La iconografia del salvatge també és clara: és la representació dels instints en la seva versió més concupiscent, i per tant la luxúria personificada. La presència del salvatge en aquest relleu és problemàtica. Contra qui descarrega l’objecte contundent? No es pot assegurar que la seva víctima sigui el griu que ha caçat l’anyell, ja que sembla que totes dues representacions són independents(*). L’existència a la part esquerra de la façana d’uns relleus amb escenes tretes de la natura, ambient natural del salvatge, porta a plantejar el dubte de si aquest personatge en el seu origen no hi estaria relacionat(*).

El tema del salvatge apareix a la primera meitat del segle XIV i s’estén sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV fins al segle XVI a través de la difusió dels llibres de viatges fantàstics propis de la baixa edat mitjana. Es tractaria, doncs, d’una de les primeres manifestacions de l’home salvatge a Catalunya.

Els dos relleus que flanquegen la porta remeten a una idea genèrica, pròpia del romànic i molt difosa dins la zona catalana: la lluita de l’home contra la fera. La idea no palesa res més que l’enfrontament de l’home contra les forces del mal (Bastardes, 1982, pàg. 487).

En el relleu del frontis esquerre un guerrer vestit amb tot l’arnès es defensa aferrissadament de l’atac d’un griu. Aquest és en posició rampant, amb la cua cap amunt després de passar-la entre les potes. Amb les ales desplegades, recolza les grosses urpes una damunt l’escut i l’altra damunt l’espasa. L’home va vestit amb la indumentària dels guerrers del 1300: porta capell rodó de ferro, capmall i ausberg d’escates rodones amb un reforçament al braç. L’ausberg és creuat pel cinyell que aguanta la beina de l’espasa, i per sota d’ell sobresurten els faldons d’una túnica interior, pels plecs de la qual hom té la sensació que és molt fina. La vestidura continua a les cames, que van protegides amb gamberes de dues peces i els peus amb sabatots estriats de llaunes metàl·liques. La indumentària del guerrer, doncs, permet datar dins un marge estret l’època d’execució del relleu (vegeu Riquer, 1968, fig. 25).

Els dos contendents lluiten sense que la victòria es decideixi per cap dels dos. Això, juntament amb el fet que el guerrer es defensa protegit amb escut ogival, espasa i arnès, remet al tema específic del cavaller o heroi medieval lluitant contra la bèstia maligna (Bastardes, 1982, pàg. 486). A més, hem de tenir en compte que l’escut del personatge porta el símbol de la creu i aquesta esdevé determinant per a la resolució de la lluita. L’escut és l’altre element que remet a una època: és ogival com tots els del segle XIV (Riquer, 1968, pàg. 62). La memòria col·lectiva va identificar la figura amb un personatge concret de l’època. El cavaller de sant Iu esdevé així, per al contemporani, la representació de la llegenda de l’espasa de Vilardell (Piferrer-Pi i Margall, 1884, pàgs. 314-316).

El tema del guerrer lluitant amb la fera és un dels més representats en els conjunts romànics catalans. El podem trobar per tot el Principat, des de Lleida, tant als capitells de la nau (Bastardes, 1982, pàg. 486) com als frisos de les portes, fins a un capitell atribuït a Sant Pere de Rodes (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàg. 26).

Al frontis esquerre de la porta d’ingrés trobem la representació de la victòria de l’heroi contra la fera. És la representació genèrica de la lluita del bé contra el mal en la seva accepció de la victòria del primer contra el segon, concretada en la figura de Samsó o de l’Hèrcules grec, i fins i tot del seu antecedent Gilgameš (Puig i Cadafalch, 1954, pàgs. 37-38, i Bastardes, 1982, pàgs. 474 i 476-477). L’heroi va muntat damunt el lleó, el qual aixeca una de les urpes com a últim gest de defensa; amb la mà esquerra li obre la boca i amb l’altra li clava un punyal a la gola. Va vestit amb túnica i capa lligada al tors, d’aparença clàssica, un extrem de la qual oneja. Porta els cabells molt rinxolats cenyits per una diadema, element que encara accentua més el seu caràcter clàssic. L’escena podria ésser unànimement interpretada com la representació de Samsó amb el lleó si no fos per la particularitat de l’arma que utilitza. En aquest sentit, Bastardes incideix en l’actitud anormal del personatge en utilitzar una daga en lloc de les mans (1982, pàg. 487). També l’identifica així Sánchez Amores (1987, pàg. 62)(*).

Els relleus de l’angle i el lateral esquerres tracten el tema de la naturalesa. En primer lloc trobem un cérvol, amb les banyes mutilades, que té per fons un arbre amb tres branques (coronades amb una mena de fulles d’acant tancades)(*), en disposició simètrica. Aquesta simetria continua amb dos mussols o òlibes, un a cada costat de la part superior de l’arbre. A l’esquerra i tenint també com a fons la mateixa forma arborescent, una lleona alleta dos cadells, mentre en protegeix un altre amb les potes davanteres; té el cap aixecat com si fes el gest de rugir.

En tots els bestiaris s’esmenta la funció didàctica i moral que té per als humans la contemplació de la naturalesa. Els animals esdevenen exemple per als homes, ja que essent inferiors a aquest són representants de la virtut o del vici (vegeu S. Sebastián: El Fisiólogo atribuido a San Epifanio, ed. Tuero, Madrid 1986, pàg. IV, i Puig i Cadafalch, 1954, pàgs. 33-34). Així doncs, el cérvol és el símbol de l’ànima cristiana, del desig espiritual, i per tant s’encarna en el vencedor del mal.

D’altra banda el mussol o òliba és traduït sovint com un signe negatiu, ja que s’assimila a l’home inclinat al vici i al que viu immers dins la ceguesa de les coses espirituals (Sebastián, ob. cit., pàg. 110).

Però en ésser una au, també pot ser llegit com l’ànsia de transcendència i elevació i com a símbol de l’home que cerca l’aïllament i per tant la meditació (Malaxecheverría, ob. cit., n. 3, pàg. 34). Malgrat això, creiem que la presència dels mussols dins el relleu respon més a una voluntat decorativa que simbòlica.

És sabut que el lleó és l’element més representat i ambivalent del bestiari medieval. Els bestiaris, si bé esmenten la lleona per la seva particularitat de donar a llum un cadell mort que ressuscita al cap de tres dies —relacionant-se per tant amb la Verge Maria i Jesucrist (Siruela, ob. cit., n. 3, pàg. 28) —, no esmenten el fet d’alletar els cadells. Per tant, és difícil interpretar el paper d’aquesta lleona, que apareix no amb un sol cadell, sinó amb tres. Aquesta peculiaritat iconogràfica, gens habitual dins el romànic, porta a plantejar si no es tracta solament d’una escena familiar treta de la vida quotidiana, i amb un sentit purament decoratiu. A aquesta conclusió arriba Camps i Sòria quan analitza l’escena d’una lleona alletant un cadell al claustre de la catedral de Tarragona(*).

Puig i Cadafalch ja va remarcar l’abundància d’habitants del bosc dins la plàstica romànica catalana. Sembla que els mussols tenen més representants que els cérvols. Així, aquells són representats al claustre de la catedral de Tarragona (Puig i Cadafalch, 1954, pàg. 34 i J. Camps i Sòria: ob. cit., n. 10, pàgs. 108-109), i a la porta de Santa Maria d’Agramunt, entre d’altres.

Podem concloure que si bé aquests relleus s’inspiren en dos temes genèrics, estan mancats d’un programa unificat i per tant no es poden llegir d’una manera lineal; cada relleu té sentit iconogràfic (o decoratiu) per si sol, i no té continuïtat en la resta. Cal remarcar la coherència estilística d’aquestes peces. Tots els relleus presenten els mateixos estilemes, cosa que indica que fou un mateix artista o taller qui els esculpí. L’estil es caracteritza per un preciosisme en els detalls: les urpes dels grius i dels lleons són extremament nervades, els cabells i la barba estriada del salvatge es cargola en la part final en un rínxol, igual com les cues dels grius. Els rostres amples dels personatges, amb el nas llarg i estret, els llavis i el mentó sortits, els ulls trepanats, els plecs de la roba, són elements que donen expressivitat continguda a les figures i alhora evidencien un artista avesat als models clàssics i que sap interpretar el moviment, un moviment que ja surt del convencionalisme romànic.

La datació que es dóna als relleus és una de les qüestions debatudes per la bibliografia (vegeu nota 1). Però si analitzem els relleus hi ha elements que, juntament amb l’estil, poden donar una datació aproximada. Si tenim en compte que el tema del salvatge no es difon fins a la primeria del segle XIV, que l’arnès del cavaller és un reflex fidel de la indumentària del 1300, i que els estilemes de l’artista tenen paràmetres que si bé són romànics sobrepassen el romànic, hem d’acceptar una datació pels volts de l’inici del segle XIV.

Si la datació donada als relleus va lligada al seu reaprofitament, acceptar el principi del segle XIV com a data de realització no comporta negar-lo. Hem de ser cauts en aquest aspecte ja que si bé hi ha elements que poden evidenciar el reaprofitament(*), fins que no es tingui documentació que ho aclareixi ens mourem en el terreny hipotètic. (MMG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Diago, 1603
• Marca, 1688
• Aymerich, 1760
• Flórez, 1775, vol. XXIX
• Campillo, 1766
• Villanueva, 1803-52
• Pujades, 1829; Bofarull, 1836
• Pi i Arimon, 1854
• Tamaro, 1872
• Mestres, 1876
• Aulèstia, 1878
• Tamaro, 1882
• Font i Carreras, 1891a
• Soriano, 1892
• Font i Sagué, 1895
• Rogent, Soler, 1898
• Mas i Domènec, 1906
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18
• Carreras i Candi, 1913-14
• Carreras i Candi, s. d.
• Mas i Domènec, 1914
• Mas i Domènec, 1916
• Elias, 1926
• Puig, 1929
• Piferrer, 1932
• Madurell, 1938
• Martínez i Ferrando, 1944
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947
• Duran i Sanpere, 1952a
• Fàbrega, 1958
• Sobrequés, 1961
• Florensa, 1963
• Adroer, 1965
• Palol, 1966a, pàgs. 61-76
• Verrié, 1969
• Duran i Sanpere, 1972
• Bassegoda, 1973
• Baucells, 1973
• Junyent, 1975
• Feliu, 1976
• Cnuci, 1977
• Banks, 1977
• Adroer, 1978
• Feliu, 1984b, pàgs. 167-191
• Alturo, 1985b
• Dalmases-José i Pitarch, 1986
• Vergés-Vinyoles, 1987, vol. III, pàgs. 97-102
• Granados, 1987a
• Granados, 1987b

Bibliografia sobre el claustre

• Carreras i Candi, s. d., pàgs. 229-237
• Madoz, 1846, pàg. 521
• Mestres, 1876, pàgs. 23-24
• Támaro, 1882, pàgs. 24-25
• Piferrer-Pi Margall, 1884, pàg. 324
• Font Carreras, 1891b, pàg. 32
• Rogent, 1898, pàgs. 64-66
• Carreras i Candi, 1913-14, pàg. 132
• Mas, 1916, pàgs. 103-105
• Gallardo, 1929, pàg. 294
• Lampérez, 1930, pàg. 251
• Los templos antiguos de Barcelona, 1932, pàg. 16
• Gallardo, 1934, pàg. 144
• Gudiol, 1946, pàg. 41
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàgs. 48-50
• Duran i Sanpere, 1947, pàg. 94
• Puig i Cadafalch, 1949-54, pàgs. 113-114
• Duran i Sanpere, 1952, pàg. 34
• Duran i Sanpere, 1952a, pàgs. 15-16
• Garrut, 1952d, pàg. 18
• Verrié, 1953, pàg. 48
• Azcárate, 1953, pàg. 189
• Ainaud, 1964, pàgs. 357-359
• Fàbrega, 1968, pàgs. 36-37
• Duran i Sanpere, 1972-75, pàgs. 330, 373-375
• Bassegoda, 1973, pàgs. 166-170
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1973, pàgs. 38 i 39
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàgs. 215 i 239
• Carbonell, 1974-75, pàg. 58
• Duran i Sanpere, 1975, pàgs. 263-264
• Buron, 1977, pàg. 136
• Cirici, 1977, pàg. 61
• Bastardes, 1982, pàgs. 475 i 486
• Liaño, 1983, pàg. 64
• Yarza, 1984a, pàg. 113
• Bango, 1985, pàg. 517
• Cirici, 1985, pàg. 138
• Dalmases-José Pitarch, 1985, pàg. 63
• Mayer, Álvarez, Rodà, 1987, pàgs. 541-542

Bibliografia sobre la portada

• Carreras i Candi, s. d., pàgs. 229-237
• Madoz, 1846, III, pàg. 520
• Támaro, 1882, pàg. 21-22
• Piferrer-Pi i Margall, 1884, I, pàgs. 314-318
• Rogent, 1898, pàgs. 64-66
• Mas, 1916, pàgs. 143-145
• Los templos antiguos de Barcelona, 1932, pàg. 105
• Gallardo, 1934, pàg. 144
• Duran i Sanpere, 1946, pàgs. 271-276
• Gudiol i Ricart, 1946, pàg. 27
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàgs. 48-50
• Puig i Cadafalch, 1949-54, pàg. 114
• Duran i Sanpere, 1952a, pàg. 56
• Duran i Sanpere, 1952d, pàgs. 15-16
• Garrut, 1952, pàg. 18
• Verrié, 1953, pàg. 40
• Azcárate, 1953, pàg. 189
• Folch i Torres, 1955, pàg. 354
• Tintó, 1966, pàgs. 141, 158-160
• Fàbrega, 1968, pàgs. 23-24
• Riquer, 1968, fig. 25
• Duran i Sanpere, 1972-75, pàgs. 343-345
• Bassegoda, 1973, pàgs. 170-174
• Hernández Cros, Mora, Pouplana, 1973, pàg. 39
• Gudiol i Ricart, Reglà, Vilà i Valentí, 1974, pàg. 258
• Duran i Sanpere, 1975, pàgs. 262-263
• Buron, 1977, pàg. 136
• Cirici, 1977, pàg. 61
• Bastardes, 1982, pàgs. 486-487
• Liaño, 1983, pàgs. 9, 47-48
• Cirici, 1985, pàg. 38
• Sánchez Amores, 1987, pàgs. 64 i 67