El carboncle és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que pateixen diversos animals i que, eventualment, pot ésser transmesa a l’home; generalment es presenta en la forma cutània, caracteritzada per una lesió ulcerosa, el centre de la qual, necròtic, adopta una tonalitat negrosa.
L’agent etiològic del carboncle és el Bacillus anthracis, un bacil, o bacteri allargassat, grampositiu, l’hàbitat natural del qual és l’organisme dels animals malalts, i que pot sobreviure durant molts anys en el sòl o altres elements contaminats, en forma d’espores, que els animals malalts eliminen amb els excrements i l’orina. Els animals que més sovint en són afectats són ovelles, vaques, cabres i porcs, que es contagien per ingestió de pastures contaminades amb espores del bacil. L’home se’n contagia gairebé sempre per via cutània, per contacte directe amb ferides cutànies d’animals malalts, o per manipulació de carn, pells, llanes o d’altres productes crus procedents d’animals malalts. Excepcionalment, el contagi es pot produir per via digestiva o respiratòria, per ingestió de carn crua contaminada o per aspiració de secrecions respiratòries o aerosols provinents d’orina o excrements contaminats.
El carboncle és relativament freqüent, o fins i tor endèmic, en algunes regions de l’Est d’Europa, Amèrica del Sud, Àsia i Àfrica. Al nostre medi es presenta esporàdicament, i sol afectar persones que, per professió, es troben en contacte directe amb animals o productes crus que en procedeixen: agricultors, pastors, escorxadors, pelleters o veterinaris. Segons dades estadístiques, a l’Estat espanyol hi ha entre 200 i 300 casos anuals de carboncle.
La forma més freqüent de presentació del carboncle, pràcticament l’única al nostre medi, és la cutània, o pústula maligna. El període d’incubació dura des d’unes hores a uns 5 dies, després de la inoculació dels bacils, que, a través de petites ferides o solucions de continuïtat, s’estableixen a la pell i s’hi reprodueixen. Al començament, apareix una petita tumoració de tonalitat vermellosa, amb el centre de coloració negrosa, a causa de la necrosi, o mort cel·lular. Més endavant, al cap d’unes quantes hores, o d’uns quants dies, la lesió es transforma en una vesícula de contingut sanguinolent, que en assecar-se esdevé una escara, o crosta negrosa, indolora. La lesió augmenta progressivament de diàmetre, de manera que, quan es produeix l’escara, està envoltada de noves vesícules que segueixen el mateix procés de dessecació i escarificació. Les localitzacions més habituals són els avantbraços, les mans, la cara i el coll. El procés infecciós sol remetre espontàniament, en aquestes fases inicials, sense crear complicacions, i permet que la pell recuperi, a poc a poc, l’estat normal. Tanmateix, de vegades els bacils es propaguen per la limfa i provoquen la tumefacció dels ganglis limfàtics més pròxims, com ara els de les aixelles, els submaxil·lars o els del coll. Llavors és freqüent l’aparició de símptomes generals d’infecció, com febre, malestar i manca de gana. Molt més rarament, i gairebé mai al nostre medi, els bacils ingressen directament o es propaguen des d’una lesió cutània per via sanguínia cap a uns altres òrgans, on originen formes molt greus de carboncle, entre les quals meningitis o pneumònia, i que gairebé sempre són fulminants.
La diagnosi es basa en les característiques de la lesió cutània i els antecedents de contactes amb animals malalts o productes contaminats que se’n deriven. Per confirmar la diagnosi, de vegades se sol·licita una prova serològica específica, destinada a detectar la presència d’anticossos en la sang dels malalts.
El tractament consisteix en l’administració d’antibiòtics de diversos tipus, com ara penicil·lina o eritromicina, en dosis elevades i durant uns quants dies. En els casos més greus és indispensable l’hospitalització.
La profilaxi es basa en la detecció, el sacrifici i la incineració o l’enterrament a gran profunditat dels animals malalts. Es disposa d’un vaccí animal i hi ha també un vaccí humà que pot recomanar-se a aquelles persones que, per professió o activitat, es troben més exposades al contagi. Actualment s’estudia un vaccí obtingut per enginyeria genètica.