La febre recurrent és una malaltia infecciosa d’origen bacterià transmesa per polls i paparres, que causa una síndrome febril típicament en forma de brots de curta durada.
Els agents etiològics de la febre recurrent són diverses espècies de bacteris del gènere Borrelia, que es classifiquen dins del grup de les espiroquetes, per la forma espiral, que tenen per hàbitat natural l’organisme de persones i animals —en general rosegadors— infectats. La transmissió dels microorganismes d’una persona o un animal a un altre ésser es produeix a través de diverses espècies de polls i paparres, que es contaminen per succió de la sang d’un individu afectat. Si el vector és una paparra contaminada, inocula directament els bacteris al subjecte parasitat. Si el vector és un poll, el contagi es produeix quan el subjecte picat es grata, l’esclafa i s’erosiona la superfície de la pell.
Una vegada han ingressat en l’organisme, els bacteris infecten diverses cèl·lules, sobretot algunes que pertanyen al sistema immunològic, dins les quals es reprodueixen, tot i que periòdicament alguns gèrmens passen a la sang i vessen potents toxines a l’entorn, que causen un augment de la temperatura corporal. Els episodis de febre coincideixen amb les periòdiques bacterièmies, o disseminacions sanguínies, amb què característicament evoluciona la febre recurrent.
La malaltia és endèmica en nombroses regions tropicals i subtropicals d’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i d’Europa oriental i meridional. Al nostre medi només es presenta en forma de petits brots epidèmics, sobretot en àmbits de condicions sanitàries deficients, on els polls i, en zones rurals, les paparres, són abundants. A Barcelona, l’últim brot epidèmic de febre recurrent es produí el 1949.
El període d’incubació dura de 5 a 10 dies. Al començament, sol presentar-se mal de cap, malestar general, dolor muscular difús, vertigen i, de vegades, vòmits. El primer accés de febre, que sol durar de 3 a 7 dies, es caracteritza per una temperatura corporal elevada que evoluciona generalment de forma contínua, i dolor muscular intens, especialment a les cuixes i l’esquena. Després es presenta un període afebril, que pot durar de 5 a 7 dies. Aleshores, comencen a alternar períodes febrils, de duració i intensitat decreixent (amb una mitjana d’1 a 3 dies), amb períodes afebrils, de durada creixent. En alguns casos hi ha d’altres manifestacions, com erupcions cutànies, molèsties abdominals, engrossiment de la melsa i el fetge, o trastorns visuals o auditius. El pronòstic de la malaltia és generalment benigne, ja que en la majoria dels casos, sobretot si s’aplica el tractament oportú, els accessos febrils no es repeteixen més de 3 o 4 vegades, i no sobrevenen complicacions. Entre les complicacions més freqüents, que es donen quasi sempre en individus no tractats, hi ha hepatitis, meningitis i insuficiència renal. La mortalitat no supera el 5% dels casos.
La diagnosi es basa en les característiques de la febre i els antecedents epidèmics o endèmics. La confirmació diagnòstica s’obté observant el microorganisme a partir d’una mostra de sang.
El tractament es basa en l’administració d’antibiòtics de diversos tipus, com tetraciclina, penicil·lina G o cloramfenicol, de 6 a 10 dies. En zones endèmiques i en el cas de brots epidèmics, la profilaxi s’orienta a l’eliminació de polls i paparres.