Definició
La ràbia, o hidrofòbia és una malaltia infectivocontagiosa d’origen víric que pot afectar tant l’home com diversos mamífers i causar lesions en el sistema nerviós central que, sense el tractament oportú, gairebé sempre provoquen la mort.
Causes
L’agent etiològic és el virus de la ràbia, un virus ARN de la família dels Rhabdoviridae, de forma ovalada, la grandària del qual oscil·la entre els 60 i els 400 nm de diàmetre.
L’hàbitat natural del virus de la ràbia és l’organisme de les persones i els animals infectats, entre els quals pràcticament s’inclouen tots els mamífers, però de manera especial gossos, gats, bòvids, èquids, guineus, rosegadors i rates-penades. La font d’infecció ve donada exclusivament per les secrecions salivals dels animals que pateixen la malaltia. El contagi es produeix quan l’organisme d’una persona entra en contacte amb les secrecions salivals d’un animal rabiós. La causa més freqüent de contagi són les mossegades produïdes per aquests animals, especialment quan provoquen l’esqueixament de teixits profunds; tanmateix, en alguns casos el contagi es produeix quan un animal rabiós, un gos o un gat, per exemple, simplement llepa una zona cutània o mucosa que presenta una ferida o lesió oberta.
Entre els animals domèstics, els que amb major freqüència transmeten la ràbia als éssers humans són els gossos, seguits a gran distància pels gats, els bòvids i els èquids. Entre els animals salvatges, es compten els llops i les guineus roges, que, pel que sembla, en l’actualitat constitueixen el reservori del virus més important d’Europa. També tenen importància les rates-penades i els rosegadors en la transmissió de la ràbia a altres espècies animals, especialment vacuns, tot i que rarament la transmeten a l’home, com a mínim en el nostre medi. Pel que fa a la ràbia en rates-penades, era freqüent a Amèrica, però fins el 1954 no fou observada a Europa; el 1987, a Espanya, en foren comunicats dos casos: les rates-penades, ja malaltes, foren agafades per infants, als quals van mossegar; els infants, però, van rebre l’adequada profilaxi i no van arribar a contreure la malaltia.
Els virus de la ràbia s’estableixen i es reprodueixen inicialment en les fibres musculars estriades pròximes al sector de pell o mucoses per on van penetrar l’organisme. Més endavant, al cap d’uns dies, o unes setmanes, entren en contacte amb els nervis adjacents i, com que tenen afinitat pel teixit nerviós, s’hi introdueixen i, a través d’ells, es desplacen lentament i progressiva —a una velocitat aproximada d’l mm per hora— cap a l’encèfal, en la substància grisa del qual s’estableixen i tornen a reproduir-se. Finalment, al cap d’un altre curt període de temps, els virus es desplacen novament cap als nervis perifèrics, i a través d’ells es distribueixen per múltiples teixits, com ara les glàndules salivals —des d’on eventualment els és fàcil de desplaçar-se a uns altres organismes—, els ronyons, els pulmons, els músculs i el cor. Les manifestacions de la malaltia, que gairebé sempre té un desenllaç fatal, comencen a produir-se quan els virus s’estableixen al sistema nerviós central i provoquen unes lesions irreversibles característiques, com la presència dels denominats corpuscles intracel·lulars de Negri, que causen la necrosi, o mort, de diverses cèl·lules i teixits nerviosos.
Durant el període d’incubació que segueix la infecció, l’organisme comença a elaborar anticossos específics, que tendeixen a inactivar els virus i que el protegeixen de la disseminació. Això no obstant, el procés requereix de tres o quatre setmanes, de manera que només resulta efectiu quan els virus necessiten un lapse de temps superior per arribar al sistema nerviós central. Per aquesta raó, la malaltia es desenvolupa amb més freqüència quan les mossegades es produeixen a la cara —80% dels casos—, pròxima al sistema nerviós central, que no pas quan la regió inicialment afectada es troba més allunyada, per exemple les cames, amb només el 15% dels casos.
Freqüència i distribució geogràfica
A l’estat espanyol no hi ha hagut casos de ràbia humana des del 1978, que es va presentar el darrer cas registrat, i els rars casos de ràbia canina es limiten a Ceuta i Melilla.
En alguns països del Tercer Món, on hi ha un elevat índex d’infecció d’animals domèstics, la incidència que li correspon és molt més elevada. D’altra banda, en nombrosos països europeus, com ara França, Alemanya o Polònia, encara hi ha zones boscanes amb un baix índex d’infecció entre els animals salvatges —llops o guineus—, que permet que la malaltia es transmeti, a altres animals o a l’home, amb més freqüència que en el nostre medi.
Tot i que en el nostre medi ja fa alguns anys que no hi ha casos de ràbia, no es considera que el perill estigui eradicat, ja que, ultra els casos registrats en rates-penades capaces de transmetre la malaltia, cal tenir present la possible penetració pels Pirineus d’animals salvatges infectats, procedents d’Europa.
Manifestacions i evolució
El període d’incubació comprèn generalment entre tres setmanes i tres mesos. No obstant això, en alguns pocs casos, la malaltia es desenvolupa diversos mesos —i fins i tot un any— després d’haver-se produït el contagi. En general, la durada del període d’incubació es relaciona amb la gravetat de la mossegada i la distància que hi hagi entre la zona afectada i l’encèfal. Així, en cas d’una mossegada greu a la cara, sol comprendre menys de trenta dies, alhora que en cas d’una mossegada lleu a les cames, sol necessitar dos mesos.
El període d’estat, que s’inicia amb les primeres manifestacions de la malaltia, sol evolucionar en tres fases: la prodròmica, la d’excitació i la paralítica.
La fase prodròmica, que dura un o dos dies, es manifesta principalment per un alteració psíquica que consisteix en modificacions del caràcter, com ara accessos de mal humor, depressió i temor, i alguns símptomes neurològics, com ara sensació de formigueig a la pell de les extremitats o sacseigs involuntaris de determinats músculs. També, en aquesta fase, es manifesta febre, mal de cap, manca de gana, nàusees i vòmits, tos seca, alteracions en la respiració i la veu, i dificultat en la deglució dels aliments.
En la fase d’excitació, també anomenada ràbia furiosa, que dura entre 36 i 72 hores, les manifestacions assenyalades s’intensifiquen, alhora que se’n presenten d’altres molt característiques de la malaltia: espasmes de la musculatura faríngia, que es produeixen per la ingestió de líquids, o només pel fet de veure’ls —d’aquí li ve el nom d’hidrofòbia, o terror a l’aigua—, salivació escumosa que es projecta enfora de la cavitat bucal, perquè no pot ésser deglutida adequadament, i increment progressiu de l’excitabilitat mental, acompanyat de sensació d’angoixa intensa, accessos d’ira i espasmes i contraccions involuntàries i fugaces dels músculs de les extremitats i el tronc. Aquestes manifestacions se solen produir, o incrementar, davant de determinats estímuls externs, com il·luminació intensa, contacte amb altres persones o sorolls, però també poden ocórrer espontàniament. Durant els moments de calma, el malalt sol recuperar la lucidesa mental. Tanmateix, les fases de lucidesa són cada vegada més escasses i breus.
En la fase paralítica, que només dura unes poques hores, l’excitació és substituïda progressivament per un esgotament extrem, alhora que es produeixen la paràlisi de les extremitats, el tronc i la cara, i símptomes neuro-vegetatius, com llagrimeig intens, sudació i salivació, i dilatació de les pupil·les. La mort sobrevé quan, a les poques hores d’iniciada la fase paralítica, es lesiona el bulb raquidi —on es troba el centre nerviós que regula la respiració—, i, per tant, es produeix la paràlisi respiratòria. En un 15% dels casos, la malaltia evoluciona directament de la fase prodròmica a la paralítica, és a dir, que no es presenta la fase d’excitació.
Diagnosi i tractament
La diagnosi s’indueix per la simptomatologia i l’antecedent de mossegades o contactes de risc amb animals suposadament rabiosos.
La confirmació de la diagnosi s’obté aïllant el virus de les secrecions salivals o del líquid cèfalo-raquidi del subjecte, o mitjançant proves serològiques específiques. Alhora, per tal de confirmar la diagnosi, és important —si és possible— de localitzar l’animal que ha mossegat el pacient i verificar que té ràbia. Aquesta circumstància pot ésser constatada per la simptomatologia de l’animal en el moment d’ésser localitzat, o bé observant-ne la conducta durant catorze dies. Si es dedueix que, efectivament, l’animal té la malaltia, se’l sacrifica i se n’observa microscòpicament l’encèfal, que, en cas afirmatiu, presenta les lesions característiques de la malaltia.
El tractament és orientat a atenuar els símptomes, procurant de mantenir el malalt en repòs, evitant-li estímuls excitants i administrant-li sedants potents. De totes maneres, el fet més important és que s’apliquin les mesures profilàctiques pertinents, per tal d’evitar que s’arribin a desenvolupar les greus alteracions neurològiques.
Profilaxi
La profilaxi de la ràbia consisteix bàsicament en la vaccinació anual sistemàtica dels animals domèstics, i també en una sèrie de mesures orientades a evitar el desenvolupament de la malaltia, en cas de mossegada o de contactes de risc amb animals presumptament rabiosos.
La primera mesura important és rentar, amb aigua i sabó abundants, la ferida provocada per la mossegada, com també l’aplicació immediata d’alcohol, tintura de iode o compostos d’amoni quaternari, que neutralitzen el virus de la ràbia.
La segona mesura important és l’aplicació del vaccí antiràbic, del qual hi ha diverses preparacions, que se sol administrar en diverses dosis successives. Com més aviat s’iniciï el procés de vaccinació, més possibilitats té l’organisme de produir anticossos específics amb la anticipació suficient, per tal que impedeixi la difusió dels virus cap al sistema nerviós central.
La tercera mesura important és l’administració de sèrums que continguin anticossos o immunoglobulines específiques, la finalitat dels quals és combatre el virus de la ràbia fins que el vaccí generi una resposta immunològica efectiva.
D’altra part, també es recomana la vaccinació, com a mesura preventiva prèvia a un eventual contagi, d’aquelles persones que, per la seva professió —per exemple veterinaris o treballadors de laboratoris— es troben particularment exposades al contacte amb secrecions salivals d’animals.
| altres denominacions | hidrofòbia |
| agent causal: | virus de la ràbia |
| hàbitat del microorganisme: | subjectes o animals infectats (guineus, llops, gossos, gats, bòvids, èquids, rosegadors i ratapenades) |
| font d’infecció: | secrecions salivals d’animals amb ràbia |
| vies de contagi: | mossegades d’aquests animals; també les llepades sobre ferides o lesions obertes |
| període de contagiositat: | els animals només poden contagiar la ràbia a partir d’uns 10 dies abans que en morin |
| porta d’entrada: | pell i mucoses |
| disseminació: | fonamentalment, per via nerviosa |
| prevenció de la infecció: | vaccinació sistemàtica d’animals domèstics |
| període d’incubació: | de 3 setmanes a 3 mesos |
| manifestacions: | síndrome febril; excitabilitat; paràlisi |
| profilaxi: | després de la mossegada d’animals presumptament rabiosos, desinfectar la ferida, vaccinació i administració de sèrums |
| observacions: | en cas de mossegades, convé d’identificar l’animal i observar-ne el comportament |