El dengue és una malaltia infecciosa aguda d’origen víric, endèmica en les zones tropicals i subtropicals, que es transmet per picada de mosquit i que evoluciona amb síndrome febril intensa i hemorràgies en diversos teixits. El dengue forma part de les denominades febres hemorràgiques víriques, a causa del seu origen víric, perquè és transmesa pels mosquits i perquè provoca febre i hemorràgies.
L’agent etiològic del trastorn és el virus del dengue, que pertany al gènere Arboviridae, que desenvolupen el cicle vital en l’home —sembla que també en algunes espècies de simis— i en els mosquits Aedes, que habiten en zones humides i càlides, especialment l’espècie Aedes aegypti. Els mosquits es contaminen en picar persones infectades i xuclar-ne la sang, on el virus comença a aparèixer en concentracions elevades al cap d’uns tres dies de produir-se la infecció. Els mosquits contaminats conserven virus viables pràcticament tota la vida, raó per la qual poden infectar nombroses persones. L’ésser humà contreu la malaltia en ésser picat per un mosquit infectat.
La malaltia és endèmica a gran part de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Periòdicament se’n presenten pandèmies importants, que assolen diversos països successivament o simultàniament. Al nostre medi, només n’hi ha casos esporàdics, que incideixen en turistes o immigrants procedents de zones endèmiques.
El període d’incubació és de 6 a 8 dies. Els símptomes es presenten sobtadament i amb gran intensitat. Entre les manifestacions inicials més freqüents hi ha febre elevada i esgarrifances, mal de cap, inflamació i dolor als ossos, músculs i articulacions, manca de gana forta congestió de la cara, conjuntivitis i tumefacció dels ganglis limfàtics. La temperatura corporal es manté elevada durant 1 o 2 dies; després davalla i més endavant torna a ascendir; finalment remet al cap d’una setmana. A partir del tercer dia al cinquè, es presenta un exantema o erupció cutània característica, a base de petites taques vermelloses, molt nombroses, que produeixen picor i que es localitzen a la cara, les mans, els avantbraços, el pit i els peus. Al cap d’uns dos dies, les taques comencen a empal·lidir i, finalment, la pell afectada es descarna, sense deixar cicatrius definitives. En la majoria dels casos, el trastorn remet espontàniament en el lapse d’una o dues setmanes, sense causar complicacions, per bé que durant la convalescència —que pot durar alguns mesos— persisteix la sensació de feblesa i són freqüents la depressió i l’insomni. Les complicacions solen presentar-se en epidèmies causades per soques de virus especialment virulents. Entre les complicacions més greus, de vegades mortals, hi ha hemorràgies intestinals massives i encefalitis.
La diagnosi es basa en les característiques de les manifestacions i els antecedents d’exposició al contagi, per exemple, en cas d’epidèmia o de desplaçaments recents a zones endèmiques. La confirmació s’obté prenent una mostra de sang del pacient, on es podrà detectar directament la presència del virus o bé la dels anticossos específics.
El tractament és simptomàtic i consisteix bàsicament en repòs al llit, ingestió d’abundants líquids, dieta tova i harmònica i administració d’antipirètics o eventualment antiinflamatoris, mentre persisteixen les manifestacions. En casos molt greus, també s’indiquen transfusions de sang.
Actualment no hi ha cap vaccí eficaç en la prevenció d’aquesta malaltia, en cas d’infecció. La profilaxi es basa en l’aïllament dels malalts en unitats hospitalàries adequades, per tal d’impedir que per les picades dels mosquits es transmeti la malaltia; en la utilització de repel·lents, per tal d’evitar les picades de mosquits; i en campanyes de fumigació, per tal d’exterminar els mosquits Aedes de les zones endèmiques.
Un cop s’ha sofert la malaltia, hom hi queda immunitzat per a tota la vida.