Definició

La disenteria bacil·lar o shigeliosi és una malaltia infectivocontagiosa aguda, d’origen bacterià, endèmica en alguns països de clima tropical i present també al nostre medi, que evoluciona amb diarrees poc voluminoses i mucosanguinolents, síndrome febril i dolor abdominal. Aquest trastorn, freqüent en nuclis urbans densos i amb higiene deficient, i durant les guerres, sol ésser benigne, però de vegades, sobretot en infants petits i persones d’edat en zones endèmiques, provoca complicacions com ara deshidratació i xoc.

Causes

L’agent etiològic de la disenteria bacil·lar és un grup de bacteris pertanyents al gènere Shigella, que són gramnegatius i immòbils, i s’inclouen en el grup de les enterobacteriàcies, pel fet que ingressen a l’organisme per via digestiva. Les espècies de Shigella responsables de la disenteria bacil·lar són: S. dysenteriae, S. flexneri, S. sonnei i S. boydii. La diferència principal entre aquestes diverses espècies és que les dues primeres es troben especialment esteses a Àsia, Àfrica i Amèrica Central, i ocasionen processos infecciosos més greus i persistents, mentre que les dues darreres es troben igualment esteses en països occidentals desenvolupats i ocasionen quadres clínics més lleus i breus. L’hàbitat natural d’aquests bacteris és la mucosa intestinal de les persones infectades. La font de la infecció la constitueixen les matèries fecals de les persones infectades i els aliments, l’aigua o els objectes contaminats. La via de contagi és fecal-oral: el contagi se sol produir per contacte directe amb les mans, la roba o els estris contaminats, o sobretot, en zones endèmiques, després d’haver ingerit aigua o aliments contaminats amb matèries fecals de persones infectades; a més, les mosques poden traslladar —a les potes— els bacteris des de les matèries fecals dels infectats fins a les fonts d’infecció. El període de contagiositat s’inicia al cap d’unes hores de produït el contagi i s’estén durant unes tres o quatre setmanes a partir del moment que els símptomes remeten.

Després de penetrar en l’organisme per via digestiva, els bacteris s’estableixen i es reprodueixen en la mucosa intestinal en provoquen la inflamació i originen àrees d’ulceracions i necrosi o mort cel·lular.

Freqüència, edat i zones geogràfiques

La malaltia és endèmica a Àfrica, Àsia i Amèrica Central. Al nostre medi, en canvi, el trastorn se sol presentar en forma de manifestacions epidèmiques que incideixen especialment en institucions tancades, com ara campaments militars o escoles, durant èpoques estivals. L’edat de màxima incidència és la compresa entre 1 i 10 anys.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació és d’entre 24 hores i 72.

El període d’estat evoluciona en dues fases. La primera fase, que dura entre 24 hores i 48, es manifesta amb febre elevada, mal de cap, dolor abdominal de tipus còlic i deposicions abundants, freqüents i aquoses. En la segona fase, que es manté una setmana o més d’una, la temperatura corporal disminueix, el dolor abdominal s’incrementa i les deposicions esdevenen més escasses, nombroses i petites, i sovint contenen moc, pus i sang. En alguns casos aquest trastorn evoluciona de manera molt atenuada o gairebé asimptomàtica. Al contrari, en altres casos, com s’esdevé sovint en infants, la febre sol ésser més persistent i elevada i sovint s’acompanya de convulsions, nàusees i vòmits.

El període de convalescència s’estén unes quatre setmanes després de la remissió dels símptomes. Durant aquest període es manté una sensació moderada de cansament i el pacient és portador sa de bacteris, de manera que pot contagiar d’altres persones a través de les seves defecacions.

Les complicacions més importants, que no solen presentar-se al nostre medi, inclouen deshidratació, hemorràgies intestinals i molt estranyament, perforació de la paret intestinal.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi s’estableix a partir de la simptomatologia, en especial les característiques de les matèries fecals, i els antecedents de manifestacions epidèmiques en l’àrea en què viu l’afectat o de viatges a zones endèmiques. Es confirma aïllant i cultivant els bacteris a partir d’una mostra de les deposicions.

El tractament de fons consisteix en l’administració de diversos antibiòtics. Igualment, es recomana de fer repòs al llit, una dieta tova i l’administració abundant de líquids mentre persisteixen els símptomes; al contrari, els medicaments antidiarreics hi són contraindicats. Per a prevenir o tractar les complicacions és recomanable d’ingressar el malalt en una unitat hospitalària.

La profilaxi es basa principalment a disposar d’unes instal·lacions de subministrament d’aigua per al consum i residuals adequades. En casos concrets cal evitar el contagi eludint el contacte directe amb malalts i convalescents, bullir els aliments o les begudes, i eliminar les mosques que els podrien contaminar. Aquestes mesures s’aconsellen especialment en les zones endèmiques amb pocs recursos. Actualment s’ha elaborat un vaccí antidisentèric que probablement es comercialitzarà en un futur pròxim.