La mucormicosi, zigomicosi o ficomicosi és una malaltia infecciosa molt greu, provocada per diverses espècies de fongs que integren la classe Zigomycetes i que, segons el teixit inicialment infectat, pot presentar-se en diverses formes.
Els fongs causants de la mucormicosi es troben àmpliament distribuïts pel sòl, en especial a l’entorn de la matèria orgànica en estat de putrefacció, i poden contaminar l’aire o els objectes. El contagi pot produir-se per diverses vies, per bé que les més freqüents són la respiratòria, la digestiva i la cutània. Una vegada establerts a la pell o les mucoses, els fongs són generalment eliminats per les defenses. Tanmateix, si troben les condicions idònies per a la reproducció, penetren als teixits interns i hi desenvolupen processos infecciosos greus, sobtats i, sovint, mortals. Ofereixen aquestes condicions els malalts de diabetis en fase d’acidosi i els qui es troben en dèficit defensiu, particularment en casos de trasplantament, leucèmia i limfornes en fase avançada, i els sotmesos a l’administració de corticoesteroides i immunosupressors durant períodes prolongats. A causa d’això, la mucormicosi és considerada una infecció oportunista. D’altra banda, al nostre medi, els addictes a drogues d’administració intravenosa estan particularment exposats al contagi, que en aquests casos es produeix a través de xeringues infectades.
Una de les formes de presentació més importants del trastorn és la mucormicosi rinocerebral, en la qual els fongs, després d’haver estat inhalats, s’estableixen inicialment al paladar o a la mucosa nasal; des d’allí penetren als sins nasals, el teixit subcutani i la pell de la cara i s’estenen cap als ossos del crani i les meninges. Les lesions, consistents en zones de necrosi, o mort cel·lular, afecten particularment la paret interna dels vasos sanguinis, i evolucionen molt ràpidament; sense un tractament oportú en les fases inicials, provoquen la mort en pocs dies.
La mucormicosi pulmonar, que també sol produir-se per la inhalació de fongs, evoluciona amb febre, tos amb expectoracions sanguinolentes i malestar general, que no remeten amb els antibiòtics d’ús comú i que s’intensifiquen progressivament.
Quan els gèrmens ingressen a l’organisme per via digestiva, es produeix una mucormicosi gastrointestinal, que evoluciona amb dolor intens i inflor abdominal, hemorràgies intestinals, vòmits i perforació intestinal, amb peritonitis.
A partir de qualsevol de les localitzacions esmentades, els fongs poden disseminar-se per la sang, causant aleshores una mucormicosi disseminada, que en general afecta el sistema nerviós central o les vàlvules cardíaques i que és de pronòstic molt greu. En els addictes a drogues d’administració intravenosa, la manifestació inicial més freqüent de la mucormicosi és una endocarditis.
La diagnosi es basa en les característiques de les lesions i la rapidesa amb què evolucionen; es confirma per la identificació dels microorganismes, a partir de mostres de sang, secrecions respiratòries o d’altres líquids orgànics contaminats.
El tractament, que ha d’iniciar-se com més aviat millor i que requereix hospitalització, consisteix en l’administració de dosis elevades d’antifúngics, com ara amfotericina B, per via intravenosa durant algunes setmanes o mesos. De vegades es recorre a la cirurgia, per tal de drenar o reparar els teixits infectats, per exemple els sins nasals.