Definició

El kala-azar o leishmaniosi visceral és una malaltia infecciosa crònica, d’origen parasitari, que afecta diversos animals —al nostre medi en concret els gossos— i que pot afectar igualment l’ésser humà. El trastorn evoluciona amb febre, engrossiment del fetge i la melsa, i en les fases avançades provoca lesions greus que, en absència de tractament, solen constituir causa de mort.

Causes, freqüència, edat i zones geogràfiques

L’agent etiològic del kala-azar és la Leishmania donovani, protozou que forma part del gènere Leishmania, que inclou diverses espècies i es caracteritza pel fet d’ocasionar diverses malalties o tipus de leishmaniosis en alguns animals, que es transmeten entre ells o eventualment a l’ésser humà en general per picada de diversos tipus de mosquits. La L. donovani té l’hàbitat natural en l’organisme d’animals infectats, com les guineus salvatges i, al nostre medi, els gossos. El contagi entre els animals i també en l’ésser humà es produeix per la picada de les femelles d’algunes espècies de mosquits, o més rarament paparres, que en fer-ho injecten en l’organisme els paràsits en la forma flagel·lada o mòbil, constituint els anomenats promastigots. Aquests, en ingressar en l’organisme, penetren en algunes cèl·lules defensives, especialment els macròfags, on es transformen en amastozigots i es reprodueixen activament. Són envaïts els macròfags, que es troben en gairebé tots els òrgans, per bé que particularment a la melsa, el fetge, la medul·la òssia i la paret intestinal. En absència de tractament, el procés infecciós es manté indefinidament i origina lesions greus també en altres teixits i vísceres de l’organisme, i d’aquí la denominació de leishmaniosi visceral.

El kala-azar és endèmic en algunes regions d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. Al nostre medi se’n presenten casos esporàdics que es manifesten en general a Castella, Múrcia, Andalusia i eventualment a Catalunya, essent més habitual en persones de menys de 20 anys d’edat, sobretot infants i persones immunodeprimides.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació sol durar entre 3 mesos i 6.

Durant la primera fase del trastorn, que es manté durant algunes setmanes, entre les manifestacions més habituals hi ha febre —permanent o en accessos periòdics—, esgarrifances, anèmia, augment moderat de la grandària del fetge i la melsa, i de vegades diarrees, tos, dolor muscular difús i manca de gana. Durant la segona fase del trastorn, que dura entre 3 mesos i 6, la febre sol atenuar-se o bé remetre, però l’anèmia persisteix i s’intensifica. Igualment, el fetge i, sobretot, la melsa, esdevenen progressivament voluminosos, produint dolor i bombament abdominal. En la tercera fase de la malaltia, que s’inicia al cap d’uns 8 mesos d’haver-se presentat els símptomes, es produeixen les manifestacions més característiques del trastorn: aparició de leishmanoides dèrmics o nòduls cutanis; tonalitat terrosa o grisosa de la pell —kala-azar significa ‘malaltia negra’ en hindi—; i edema o tumefacció dels teixits subcutanis. En aquestes fases avançades són molt notables l’anèmia, l’augment de volum del fetge i la melsa i la desnutrició i l’aprimament progressius. A més, se solen presentar complicacions greus, com ara hemorràgies intestinals o sobreinfeccions bacterianes, sobretot als pulmons i els intestins, que globalment causen la mort en aproximadament un 85% o 90% dels casos. En els malalts de SIDA, el kala-azar és especialment freqüent, i bàsicament evoluciona amb febre, ja que les lesions del fetge, la melsa i la medul·la òssia són menys pronunciades; a més, en aquests malalts són habituals les recaigudes.

Diagnosi i tractament

Hom pot deduir-ne la diagnosi basant-se en la simptomatologia, sobretot a partir de la segona fase del trastorn, i es confirma amb anàlisis de sang —on es verifica anèmia i leucopènia—, i amb biòpsies de medul·la òssia i fetge, amb les quals es pot observar microscòpicament el microorganisme o fins i tot cultivar-lo, cosa que també es pot fer a partir d’una mostra de sang. D’altra banda, són igualment útils les proves serològiques.

El tractament de fons consisteix en l’administració de fàrmacs antiparasitaris de diversos tipus. Els més usats són antimoniat de N-metilglucamina, isotionat de pentamidina i amfotericina B. L’elecció d’un fàrmac determinat, com també les dosis i la durada de l’administració, s’efectua en cada cas particular tenint en compte especialment els eventuals efectes adversos d’aquests medicaments. D’altra banda, és important d’instaurar una dieta equilibrada i adequada. Inicialment cal ingressar el malalt en un centre hospitalari per tal d’efectuar una transfusió de sang, controlar l’evolució del trastorn i l’efectivitat i la toxicitat del tractament, o bé prevenir o tractar una sobreinfecció bacteriana. Amb el tractament hom aconsegueix la remissió completa del procés infecciós en gairebé un 90% dels casos.