Definició

La parotiditis o galteres és una malaltia infectivocontagiosa molt freqüent, d’origen víric, que habitualment afecta infants o adolescents, caracteritzada per una inflamació de les glàndules salivals i, en alguns casos, d’altres òrgans, com el pàncrees i els testicles.

Causes

L’agent etiològic de la parotiditis és el virus de la parotiditis, un virus ARN que pertany a la família dels Paramyxoviridae, de forma esfèrica i una grandària d’uns 200 nm de diàmetre.

L’hàbitat natural del virus de la parotiditis és l’organisme de les persones infectades. La font de la infecció és determinada per les secrecions salivals de les persones infectades, que en parlar expel·leixen unes petites gotes microscòpiques que queden suspeses en l’aire. La via de contagi és directa, de persona a persona, ja que es produeix quan aquestes petites gotes són aspirades i es dipositen en les mucoses de les vies respiratòries superiors. El període de contagiositat de la parotiditis s’inicia una setmana abans de l’aparició de les manifestacions i s’estén fins que aquestes desapareixen.

Els virus s’estableixen inicialment en les cèl·lules superficials de la mucosa respiratòria, on es reprodueixen durant uns quants dies, i passen posteriorment al corrent sanguini, a través del qual es distribueixen i s’estableixen en les glàndules salivals —especialment les paròtides, que es localitzen en la regió posterosuperior de la cavitat bucal—, el pàncrees, les meninges, els testicles, l’ovari i els ronyons. La presència del virus en aquests teixits sol originar una inflamació difusa, i fins i tot la necrosi o la mort d’algunes cèl·lules infectades. Tanmateix, però, després de l’eliminació dels virus, que s’esdevé en general al cap d’uns quinze dies que s’ha iniciat el procés infecciós, aquests teixits recuperen llur arquitectura i la funció que els correspon.

Freqüència i edat

La parotiditis és una de les malalties infectivocontagioses més freqüents en la majoria dels països. Segons dades estadístiques, incideix especialment entre els 5 i els 10 anys d’edat, per bé que sovint ho fa en adolescents o en adults joves. Igualment, incideix amb una freqüència elevada en infants petits, en els quals sovint evoluciona de manera asimptomàtica. Al nostre medi, hom calcula que al voltant d’un 90% dels adults estan immunitzats, sia perquè han patit prèviament aquesta malaltia, encara que no se n’hagin adonat, o bé perquè hi han estat vaccinats. Així, en els infants de fins a dotze mesos d’edat, que conserven a la sang els anticossos de la mare, la incidència de la parotiditis és gairebé nul·la.

Aquest trastorn es pot presentar en qualsevol època de l’any, per bé que la incidència més elevada la presenta durant l’hivern i la primavera. Al nostre medi no solen donar-se epidèmies importants. Tanmateix, però, amb una certa freqüència es produeixen les primeres manifestacions epidèmiques en espais circumscrits, com ara internats d’escoles o casernes militars.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació sol ésser d’uns 15 a 20 dies, però de vegades és una mica més dilatat, d’entre 14 a 25 dies.

El període d’estat sol iniciar-se amb febre, manca de gana, malestar general i mal d’orella, que precedeixen en uns dos o tres dies la manifestació més característica de la malaltia, la sialoadenitis o inflamació de les glàndules salivals. Aquestes manifestacions, en general de caràcter lleu, tenen una intensitat i una durada semblants a les de la sialoadenitis.

La sialoadenitis sol comprometre inicialment una de les dues glàndules paròtides, en general l’esquerra, per bé que habitualment en el termini d’un a tres dies involucra també l’altra glàndula paròtide, o afecta igualment les altres glàndules salivals, les sublinguals i les submaxil·lars. El procés inflamatori de cada una d’aquestes glàndules, que evoluciona independentment al de les altres, s’estén d’uns quatre dies a vuit. En el punt màxim de la inflamació, les glàndules afectades poden atènyer un volum tres o quatre vegades superior al que és normal.

La inflamació de les paròtides es pot observar per la tumefacció que es desenvolupa en la regió lateral i superior del coll, al voltant de la zona inferior de les orelles, que determina el desdibuixament del plec cutani que separa el coll de la cara i l'allunyament del lòbul de l’orella, el qual es projecta cap endavant i enfora de la seva zona d’inserció. En els casos més greus, la tumefacció també compromet les galtes i les parpelles. Malgrat la tumefacció, la pell que cobreix la zona afectada no es troba envermellida ni calenta. D’altra banda, la inflamació de les paròtides causa dolor, o de vegades només una molestia que es localitza a l’àrea afectada, es propaga cap a les orelles i el cap, i s’intensifica quan es pressiona la zona amb els moviments del cap i en mastegar i empassar els aliments.

La inflamació de les glàndules sublinguals i submaxil·lars, menys freqüent, i en general menys intensa que la de les paròtides, sol passar desapercebuda, per bé que en molts casos es pot advertir per la tumefacció i l’envermelliment dels punts de la mucosa oral en els quals desemboquen els conductes salivals, que es troben per sota de la llengua i per darrere de la implantació dels primers molars, com també pel dolor que provoca la ingestió d’aliments sòlids o líquids àcids o calents.

El període d’estat sol finalitzar al cap de sis o deu dies d’iniciada la sialoadenitis, quan els símptomes que l’acompanyen remeten i les glàndules salivals recuperen la grandària que els correspon. Tanmateix, però, en alguns casos, el trastorn origina diverses manifestacions extrasalivals o complicacions, que allarguen el període d’estat o deixen seqüeles després que aquest ha acabat. Entre aquestes manifestacions extrasalivals, les més freqüents o importants són l’orquio-epididimitis, la pancreatitis i la meningitis.

L’òrquio-epididimitis, és a dir, la inflamació de testicles i epidídims, es presenta en un 20% a 30% dels casos en que la malaltia incideix en homes que ja han passat la pubertat. Sol tenir lloc en cedir la tumefacció parotídia, i s’acompanya d’un nou ascens de la temperatura corporal, esgarrifances, nàusees i vòmits. Tanmateix, però, de vegades es manifesta abans o després que es produeixi la tumefacció parotídia, o fins i tot, més estranyament, constitueix l’única manifestació del trastorn. L’òrquio-epididimitis afecta en general un sol testicle, però en un 5% a un 15% dels casos és bilateral. Les manifestacions més característiques de l’òrquio-epididimitis són la tumefacció del testicle o de tots dos testicles, que poden atènyer una grandària quatre vegades superior a la normal, envermelliment i increment de la tem­ peratura de l’escrot o bossa que embolcalla els testicles, i dolor, en general molt intens, que es localitza a la zona inflamada i s’estén cap a l’abdomen i el pubis. L’òrquio-epididimitis se sol resoldre espontaniament al cap d’uns cinc a set dies d’iniciades les manifestacions, sense deixar seqüeles. Tanmateix, però, en alguns casos, es manté un cert grau d’atròfia en les estructures testiculars que elaboren els espermatozoides que, si és bilateral, pot, eventualment, menar a una esterilitat, per bé que en la pràctica aquesta possibilitat és molt poc freqüent.

La pancreatitis, és a dir, la inflamació del pàncrees, es produeix al voltant del 5% dels casos i es manifesta bàsicament amb dolor abdominal intens, nàusees i vòmits. En general, es tracta d’una pancreatitis lleu que es resol espontàniament al cap d’uns pocs dies. Tanmateix, però, en alguns casos requereix l’hospitalització del pacient amb l’objectiu de prevenir les greus complicacions que pot originar, com per exemple estat de xoc o col·lapse càrdio-circulatori, o insuficiencia pàncreatica. D’altra banda, és possible que en alguns casos s’afectin les estructures endocrines pàncreatiques i originin una diabetis mellitus secundària, fins i tot en persones que han passat la infecció sense que la pancreatitis hagués estat diagnosticada.

La meningitis, és a dir, la inflamació de les meninges, s’esdevé en nombrosos casos, tot i que en general és de caràcter lleu. Pot acompanyar la sialoadenitis o bé presentar-se de manera aïllada i constituir, de vegades, l’única manifestació de la malaltia. Les manifestacions de la meningitis inclouen bàsi­ cament febre —que se superposa a la que acompanya la sialoadenitis—, mal de cap, rigidesa de clatell, fotofòbia, o rebuig de la claror, i vòmits no precedits de nàusees. Aquesta complicació sol remetre espon­ tàniament al cap d’entre tres i set dies, sense deixar seqüeles. De vegades, però, es produeix una encefalitis o inflamació del teixit encefàlic, que es manifesta amb obnubilació mental i convulsions, la qual, quan és greu, pot tenir un resultat fatal o deixar algunes seqüeles neurològiques definitives, com per exemple sordesa, alteracions visuals o trastorns de la conducta.

Diagnosi

Hom sol establir la diagnosi a partir de les manifes­ tacions característiques, especialment la tumefacció parotídia i el dolor, i pels antecedents d’exposició al contagi, sobretot quan se’n detecta un principi epidèmic. Tanmateix, per a confirmar-ho, hom recorre de vegades a l’obtenció de mostres de saliva o de secrecions seminals per tal d’aïllar-ne el virus i identificar-lo, o bé s’extreu una mostra de sang per tal de sotmetre-la a proves serològiques específiques.

Tractament

El tractament és adreçat, bàsicament, a atenuar els símptomes. Inclou repòs, especialment quan la febre és elevada; administració d’antipirètics; dieta tova per a evitar molèsties o el dolor que provoquen la masticació i la deglució d’aliments sòlids; i augment de la ingestió de líquids, per a compensar les pèrdues d’aigua que es produeixen amb la sudació.

En el cas d’òrquio-epididimitis se solen administrar analgèsics i antiinflamatoris, per a atenuar-ne els símptomes i abreujar l’evolució del trastorn. En aquests casos, igualment, per tal d’atenuar el dolor es recomana l’aplicació de fred a la zona propera als testicles, i l’ús de roba interior ajustada i suau, de manera que mantingui els testicles elevats però sense comprimir-los.

Profilaxi

La profilaxi de la parotiditis es realitza amb l’administració d’un vaccí amb virus atenuats, que forma part del vaccí triple víric, als dotze mesos d’edat. Aquest vaccí produeix una immunitat definitiva en el 95% dels casos. Quan no ha estat aplicat, es recomana l’administració del vaccí antiparotiditis, exclusiu en contra d’aquesta malaltia, en nois prepúbers que encara no l’han patida i que per tant es troben exposats a ésser afectats per les formes greus de l’òrquio-epididimitis. El vaccí pot presentar efectes indesitjables, com ara una reacció febril passatgera, que de totes maneres no és important. La seva aplicació, pel fet que conté virus vius, per bé que atenuats, es troba contraindicada en dones embarassades, persones immunodeprimides o que pateixen de malalties infeccioses greus i en les que presenten al·lèrgia a la neomicina, un antibiòtic que conté el vaccí.