Definició

La gangrena gasosa o mionecrosi infecciosa és una alteració molt greu del teixit muscular que es caracteritza pel desenvolupament d’un procés infecciós agut causat per bacteris pertanyents al gènere Clostridium. Es produeix després de traumatismes externs o ferides quirúrgiques contaminants. Aquest trastorn, que causa la necrosi o mort del teixit muscular i un intens dolor local, requereix una atenció mèdica immediata ja que, lliurat a l’evolució espontània, determina la mort del pacient.

Causes

Els agents infecciosos de la gangrena gasosa comprenen unes quantes menes de bacteris pertanyents al gènere Clostridium, entre els més importants dels quals són C. perfringens, C. novyi, i C. septicum. Aquests bacteris, grampositius, presenten diverses peculiaritats: es desenvolupen en condicions anaeròbiques, és a dir, quan es produeix una manca d’oxigen; desprenen en el seu metabolisme diversos tipus d’àcids grassos volàtils i gasos pudents; i elaboren toxines molt potents i molt nocives per a l’organisme que aboquen des dels teixits infectats cap al corrent sanguini.

Els microorganismes responsables de la gangrena gasosa es troben difosos àmpliament per terra i a la pell i les mucoses d’organismes animals, fins i tot de l’ésser humà. En aquest darrer cas, normalment, aquests gèrmens no causen lesions, ja que el seu desenvolupament es troba limitat perquè no es donen les condicions de manca d’oxigen que els són necessàries. Ara bé, en els casos de ferides profundes i brutes, que afecten el teixit muscular i en què els teixits lesionats experimenten per alguna circumstància un dèficit d’oxigen —per exemple a causa d’un cos estrany—, els gèrmens es desenvolupen profusament causant la necrosi o mort dels teixits locals, alliberen potents toxines a la sang i desprenen cap a l’entorn àcids grassos volàtils i gasos pudents que en la zona de la ferida formen petites bombolles. Els gèrmens poden arribar a la zona lesionada procedents de la pell o les mucoses digestives del malalt, o bé a través d’objectes punxants contaminats, com per exemple armes tallants o xeringues. La gangrena gasosa se sol produir arran de traumatismes externs importants, com s’esdevé sovint en èpoques de guerra o arran d’intervencions quirúrgiques realitzades en condicions d’asèpsia deficients. El dèficit d’oxigen als teixits afavoreix el desenvolupament d’aquests gèrmens després de traumatismes o ferides. Així, les persones que pateixen d’aterosclerosi en les artèries perifèriques i les persones diabètiques no controlades es troben especialment predisposades a patir d’aquesta afecció. Les regions corporals en què més sovint es desenvolupa la gangrena gasosa són les extremitats, la paret abdominal i l’úter.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació sol oscil·lar entre 4 hores i 72. La primera manifestació del trastorn és el dolor local, en la zona de la ferida, que s’estén progressivament a mesura que els gèrmens es propaguen per contigüitat. La zona de la ferida s’inflama notablement, i la pell que la cobreix esdevé tensa, pàl·lida, brillant i freda.

Al cap d’unes hores, els teixits lesionats adopten una coloració negrosa o bronzejada, per la necrosi, i es presenten unes butllofes que contenen un líquid hemorràgic vermell fosc. La presència de les petites bombolles de gas es pot advertir a ull nu, o també, per la crepitació que es produeix en palpar la pell que cobreix la zona lesionada. És característic que la ferida desprengui una olor molt desagradable. Paral·lelament, per l’efecte de les toxines en l’organisme, es produeixen de manera progressiva hipotensió arterial, intensa pal·lidesa i prostració, alteració de la consciència i deliris. Si el trastorn no es tracta amb urgència, la infecció s’estén ràpidament i progressivament per contigüitat, el malalt entra en estat de xoc i la mort, sovint, es presenta al cap de poques hores.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi es basa en l’aspecte característic que adopten les ferides, el dolor local intens, l’olor pudent, la crepitació dels teixits afectats i el xoc que ho acompanya.

El tractament, que s’ha d’instaurar amb urgència, consisteix en l’extracció quirúrgica i la reparació dels teixits danyats. De vegades, igualment, per evitar la progressiva extensió del procés infecciós, cal recórrer a l’amputació d’un segment o la totalitat d’una extremitat. Paral·lelament s’administren fortes dosis d’antibiòtics —en general penicil·lina— i s’adopten les mesures adequades per a prevenir o tractar les complicacions. Si el malalt és hospitalitzat en les fases inicials, abans que es procedeixi a la cirurgia en general se’l posa en una cambra hiperbàrica que té concentració d’oxigen elevada amb la finalitat de reduir l’extensió del procés infecciós.

La profilaxi consisteix en l’administració d’antibiòtics i en la neteja, la desinfecció i la reparació quirúrgica dels teixits afectats en els casos de ferides profundes o traumatismes importants. Aquestes mesures són especialment importants en persones diabètiques no controlades i persones que pateixen d’aterosclerosi en artèries perifèriques.