Còlera

Definició

El còlera és una malaltia infectivocontagiosa aguda d’origen bacterià, endèmica a la zona del Golf de Bengala però d’estranya presentació al nostre medi. Evoluciona amb diarrees abundants que poden comportar la deshidratació, l’estat de xoc i la mort.

Causes

L’agent etiològic del còlera és un bacil gramnegatiu anomenat Vibrio cholerae, que es classifica dins del gènere Vibrio pel fet que té una forma molt allargada i prima, i perquè està dotat de gran mobilitat. Hom diferencia diversos tipus d’aquest germen, però el V. cholerae anomenat 0:1 és l’únic que causa la malaltia; aquest, al seu torn, es diferencia en dos tipus, el clàssic i Veltor. Aquest darrer és el que més sovint causa l’estat de portador asimptomàtic, condició en què es troben les persones que acullen el germen sense presentar manifestacions de la malaltia, però que són capaces de transmetre-la. L’hàbitat natural d’aquest bacil és l’organisme de les persones infectades. La font de la infecció és determinada per aliments i aigües contaminades amb matèries fecals de persones infectades, malalts, i sobretot, portadors. La via de contagi és fecal-oral, ja que el contagi es produeix quan una persona ingereix aigua contaminada o aliments rentats o regats amb aigües contaminades —com ara verdura, fruita o mol·luscs—, i més estranyament per contacte directe amb les mans poc netes d’un malalt de còlera o d’un portador sa d’aquests bacils; a més, les mosques poden transportar els bacils, a les potes, des de les matèries fecals d’una persona infectada fins a la font d’infecció.

Després d’ingressar a l’organisme per via digestiva, el germen s’estableix i es multiplica en la mucosa intestinal, sense envair-la. En aquesta localització, el bacil produeix una enterotoxina molt potent, anomenada coleragen, que origina una activació enzimàtica de les cèl·lules intestinals, la qual cosa provoca la sortida d’importants quantitats d’aigua i minerals des de la paret fins a la llum de l’intestí; aquesta és la causa de les diarrees abundants i aquoses que caracteritzen el trastorn. En molts casos, després de remetre’n la simptomatologia, els bacils continuen eliminant-se amb les matèries fecals durant uns mesos o un any; en casos poc freqüents, la persona infectada es pot convertir en eliminador permanent del germen en situar-se aquest en la seva vesícula biliar, de manera que esdevé un portador sa que pot transmetre la malaltia a través de les seves deposicions. La immunitat que genera el procés infecciós protegeix l’organisme només durant uns mesos.

Freqüència i zones geogràfiques

El còlera és endèmic al Pakistan, l’Índia i Bangladesh. L’any 1970 es va produir la darrera pandèmia de còlera, que s’havia originat en la zona del Golf de Bengala i difós pràcticament per tot el món. A partir d’aleshores, al nostre medi només se’n produeixen casos esporàdics, en forma de petites manifestacions epidèmiques, fonamentalment a partir de portadors sans procedents de zones endèmiques.

Hom calcula que per cada 100 casos de còlera asimptomàtics, és a dir, de portadors que no presenten manifestacions, n’hi ha entre 4 i 25 de simptomàtics.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació és de 12 a 48 hores.

El període d’estat s’inicia sobtadament, amb diarrees intenses. Les deposicions són abundants, freqüents i aquoses, i se’n poden expulsar fins a un litre cada hora. Tenen una tonalitat i aspecte similars al de l’aigua d’arròs. També són freqüents els vòmits, que es produeixen amb espontaneïtat, ja que no són precedits per nàusees. En contrast amb d’altres processos infecciosos digestius, el còlera no cursa amb síndrome febril ni dolor abdominal. Després d’unes quantes deposicions, és habitual que el pacient comenci a experimentar algunes manifestacions degudes a la incipient deshidratació, com ara sensació de formigueig, debilitat i rampes a les extremitats.

Si es procedeix al tractament antibiòtic adequat durant les fases inicials, les manifestacions solen remetre al cap de tres o quatre dies que han aparegut. Tanmateix, però, en la resta dels casos és habitual que es presenti un estat de deshidratació complet que, en els casos greus, pot menar al xoc, el coma i la mort.

Diagnosi, tractament i profilaxi

Hom dedueix la diagnosi a partir de les característiques de les deposicions i els antecedents d’exposició al contagi, i la confirma aïllant i cultivant el germen a partir de les matèries fecals.

El tractament s’ha de realitzar en una unitat hospitalària, i cal ingressar el malalt en forma urgent per tal que sigui hidratat amb rapidesa, com també aïllar-lo en una habitació individual. La terapèutica de fons consisteix en l’administració de diversos tipus d’antibiòtics —en general tetraciclines— durant una setmana aproximadament. Paral·lelament es prevé o es tracta la deshidratació amb l’administració de líquids i de sals per via intravenosa. Durant el tractament, el repòs al llit ha d’ésser absolut, i la dieta, tova i antidiarreica. Als països poc desenvolupats hom practica una hidratació per via oral amb aigua, glucosa i sals molt efectiva, el descobriment de la qual ha representat un gran avenç.

La profilaxi es basa a evitar el consum d’aigua o d’aliments contaminats. En èpoques d’epidèmies i en àrees endèmiques convé de no consumir aigua ni aliments sospitosos; prèviament a ingerir-ne, cal bullir o clorar les begudes, com també convé de bullir o rentar amb aigua clorada els aliments. A més, cal aïllar els malalts en habitacions individuals i garantir-ne la correcta higiene i la desinfecció de les deposicions, objectes d’ús personal i roba, com també detectar i tractar els portadors sans, administrar tetraciclines a les persones que entrin en contacte amb el malalt, i procurar que, als aliments, no hi arribin mosques. D’altra banda, hi ha un vaccí anticolèric elaborat amb bacils morts que s’administra en dues dosis separades per un interval d’entre una setmana a quatre, i l’aplicació del qual es recomana a les persones que tenen planificat un desplaçament a zones endèmiques en un període d’entre un mes a sis, que és el lapse de temps durant el qual persisteix la immunitat que genera aquest vaccí, per bé que la seva eficàcia és escassa.