Malaltia dels legionaris

Definició

La malaltia dels legionaris és una afecció infecciosa d’origen bacterià que sol incidir de manera esporàdica o en brots epidèmics en recintes tancats —hospitals o hotels, per exemple— i provoca síndrome febril, inflamació del teixit pulmonar i trastorns gastrointestinals i neurològics que de vegades ocasionen complicacions serioses.

Causes

L’agent etiològic de la malaltia dels legionaris és un grup de bacteris del gènere Legionella. L’hàbitat natural d’aquests microorganismes és la terra i les aigües, on poden sobreviure i també multiplicar-se. La font d’infecció és constituïda per minúscules partícules en suspensió aèria que procedeixen de zones d’excavacions o de sistemes de contingut aquós no hermèticament tancats, com ara torres de refrigeració o condensadors del vapor de l’aire condicionat, dutxes o condicionadors d’aire. La via de contagi és respiratòria, ja que aquest es produeix en aspirar partícules d’aire contaminat; en canvi, no es produeix de persona a persona.

Després d’ingressar en l’organisme per via respiratòria, els bacteris s’hi estableixen i es reprodueixen inicialment en algunes cèl·lules del sistema immunitari, a nivell del teixit pulmonar, on es produeix una inflamació, o pneumonitis. Més endavant, els bacteris es propaguen per via sanguínia a d’altres teixits. Els fumadors, els malalts pulmonars crònics, les persones alcohòliques i les immunodeprimides estan més predisposats a contreure la malaltia, en cas d’infecció.

Freqüència

Aquesta malaltia, poc freqüent, apareix generalment en forma de petits brots epidèmics que afecten persones que habiten o transiten recintes on els sistemes de contingut aquós estan contaminats, com per exemple hospitals, asils o hotels. Precisament, el nom de la malaltia, com també el del gènere dels bacteris que la produeixen, prové del fet que el trastorn fou detectat per primera vegada entre els participants en una conferència de legionaris que se celebrava en un hotel d’Amèrica del Nord. Al nostre medi no se’n coneix amb certesa la incidència, però es considera que no és gaire freqüent.

Manifestacions, evolució, complicacions i pronòstic

El període d’incubació oscil·la entre 2 i 10 dies.

El període d’estat se sol iniciar bruscament amb síndrome febril, amb temperatura corporal que sol arribar als 39°C, esgarrifances, cansament, mal de cap, molèsties articulars i musculars i prostració; també es presenten diverses manifestacions respiratòries causades per la pneumonitis, especialment tos —que de moment és seca, però que després pot anar acompanyada d’esput—, dolor toràcic i sensació de manca d’aire i dificultat per respirar. També, al cap d’uns dos dies d’haver-se iniciat el període d’estat, se solen presentar diarrees aquoses, molèsties o dolors difusos a l’abdomen, així com diverses manifestacions neurològiques, que, a més de mal de cap, inclouen desorientació espaciotemporal, confusió i obnubilació mental, deliris i al·lucinacions. Quan la infecció no provoca una pneumònia, predomina la síndrome febril, similar a una síndrome gripal, anomenada febre de Pontiac.

Els símptomes solen remetre progressivament al llarg de 10 a 15 dies. Això no obstant, en alguns casos —especialment quan no s’instaura el tractament durant els primers dies— es produeixen complicacions serioses com insuficiència respiratòria aguda, insuficiència renal aguda, o xoc sèptic, causat per la infecció massiva de la sang per part dels microorganismes. Segons dades estadístiques, la defunció a conseqüència d’aquestes complicacions greus es produeix entre el 15 i el 20% dels casos no tractats i en el 5% dels tractats.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi es dedueix per les característiques simptomàtiques, especialment l’antecedent de brots epidèmics, si n’hi ha. La confirmació diagnòstica se sol obtenir identificant els bacteris en mostres d’esput dels malalts, o bé practicant proves serològiques destinades a detectar anticossos específics a la sang.

El tractament, que s’ha de dur a terme en una unitat hospitalària, consisteix en l’administració d’antibiòtics, repòs absolut al llit, dieta tova i equilibrada, abundants líquids i, eventualment, oxigenoteràpia i respiració mecànica.

La profilaxi, que queda en mans de les autoritats sanitàries, es basa en la detecció dels focus infecciosos a partir de l’anàlisi de l’aigua dels sistemes de conducció aquosa dels edificis. En cas positiu, els gèrmens es poden eliminar afegint una quantitat suplementària de clor als sistemes de conducció aquosa i escalfant periòdicament l’aigua que hi circula.