El xancre tou és una lesió infecciosa cutània ulcerada, tova i dolorosa, que es transmet amb les relacions sexuals i que generalment afecta els genitals.
El trastorn és endèmic i molt freqüent a l’Amèrica Central, Àfrica i sud-est d’Àsia; al nostre medi, però, la incidència és relativament baixa. Les persones més exposades al contagi són les que tenen una vida sexual promíscua, especialment prostitutes i mariners, a causa de l’elevat índex d’afecció entre les prostitutes dels grans ports. Els homes en són afectats més sovint que les dones.
L’agent etiològic del trastorn és l’Haemophilus ducreyi, un bacteri allargassat, gramnegatiu, pertanyent al gènere Haemophilus. El contagi es produeix per contacte cutani directe amb les lesions, a través de ferides o solucions de continuïtat a la pell i les mucoses.
El període d’incubació és de 2 a 5 dies. La lesió s’inicia en forma de pàpula, o petita tumoració de color vermellós, que successivament es transforma en vesícula i després en pústula, o vesícula que conté un líquid tèrbol, purulent. Al cap d’uns dos dies la pústula s’asseca i es forma una crosta que, quan es desprèn, deixa la pell ulcerada. L’úlcera és molt dolorosa i té les vores enfonsades i rosegades; a la base, la lesió adopta una tonalitat grisosa, a causa del teixit necrosat, que es cobreix d’una fina granulació purulenta. Aquesta lesió, anomenada xancre tou, conté abundants gèrmens. La grandària del xancre tou és variable: des d’uns pocs mil·límetres fins a uns quants centímetres de diàmetre. La lesió pot ésser única, però sovint n’hi ha dues o més, que tendeixen a confluir. En els homes, el xancre tou es localitza generalment al prepuci o al gland; en les dones a la vulva o a l’entorn de l’anus. Les lesions poden aparèixer inicialment —o disseminar-se per fregament— a la pell de les cuixes, l’abdomen, els dits, els llavis o les mames. De vegades van acompanyades de la tumefacció d’un gangli limfàtic pròxim, generalment a l’engonal. Si evoluciona lliurement, el trastorn pot complicar-se amb fimosi, o estretor del prepuci, i obstrucció de la uretra o intensa destrucció dels teixits on es localitza el xancre.
La diagnosi es basa en les característiques i localització de la lesió; en un terç dels casos es confirma identificant el microorganisme a partir d’una mostra de les secrecions que cobreixen la lesió; en la resta dels casos cal recórrer a una biòpsia.
El tractament consisteix en l’administració d’antibiòtics de diversos tipus durant uns deu dies. Igualment com en altres malalties de transmissió sexual, per tal d’interrompre la difusió del trastorn cal que els afectats comuniquin la malaltia a les persones amb qui han mantingut relacions sexuals darrerament, que també hauran d’ésser diagnosticades i tractades; i també cal descartar la sífilis.