Definició

La diftèria és una malaltia infectivocontagiosa d’origen bacterià que ocasiona una intensa inflamació a la faringe i els teixits propers, la qual cosa, en absència de tractament, pot menar a l’asfíxia del malalt. Actualment, gràcies a l’aplicació sistemàtica del vaccí antidiftèric als infants petits, la incidència d’aquest trastorn al nostre medi és gairebé nul·la.

Causes

L’agent etiològic de la diftèria és el Corynebacterium diphteriae, un bacteri grampositiu que pertany al gènere Corynebacterium, que es caracteritza pel fet que elabora i secreta cap a la sang una exotoxina molt potent amb efectes tòxics en diversos teixits de l’organisme. L’hàbitat natural d’aquest bacteri és constituït per les mucoses respiratòries o més estranyament la pell dels malalts o els portadors sans —prop d’un 1% de la població. La font de la infecció són les secrecions mucoses d’aquestes persones, que es propaguen en l’aire en forma de petites gotes. La via de contagi és respiratòria i el període de contagiositat s’inicia al cap d’unes hores o uns dies del contagi, i s’estén fins que els símptomes remeten del tot.

Després de penetrar en l’organisme per via respiratòria, els gèrmens s’estableixen i es reprodueixen en la mucosa nasal, la faríngia i la laríngia, o fins i tot en la tràquea, i provoquen la inflamació i la necrosi o mort cel·lular d’aquests teixits, i una secreció entre blanquinosa i gris a partir de la qual es formen les anomenades pseudomembranes diftèriques, que en els casos greus poden obstruir completament les vies respiratòries. Els bacteris no s’introdueixen en la circulació sanguínia, però aboquen a la sang l’exotoxina que elaboren, la qual, en contactar amb diversos teixits —com ara el cor, els nervis perifèrics o els ronyons—, pot originar complicacions greus.

Freqüència, edat i zones geogràfiques

Als països on la vaccinació antidiftèrica s’efectua en forma sistemàtica en els infants, com és el nostre, la malaltia és més aviat estranya i només se’n presenten casos esporàdics, en general en adolescents o adults joves. Tanmateix, però, als països del Tercer Món, la diftèria continua incidint amb molta freqüència, sobretot en la infantesa.

Manifestacions i evolució

El període d’incubació comprèn d’entre dos a sis dies.

El període d’estat s’inicia sobtadament amb inflamació de les mucoses faríngia o laríngia o bé ambdues alhora, mal de coll, ronquera, tos, dificultat respiratòria, i síndrome febril, amb temperatura corporal elevada, esgarrifances i malestar general. Al cap d’algunes hores, hom pot advertir la formació de les pseudomembranes diftèriques, gruixudes i adherents, d’un color grisós, que només es poden desprendre de les mucoses amb dificultat i que en fer-ho provoquen petites hemorràgies. Quan es procedeix al tractament adequat durant les primeres fases del trastorn, com s’esdevé habitualment al nostre medi, les manifestacions solen remetre ràpidament sense causar complicacions més importants. En la resta dels casos, però, és habitual que el desenvolupament de les pseudomembranes comporti una oclusió més o menys pronunciada de les vies aèries, o bé que al cap d’uns dies es presentin complicacions provocades pels efectes de l’exotoxina en diversos teixits, com ara arrítmies cardíaques, insuficiència cardíaca aguda, xoc cardiovascular o paràlisi del vel del paladar. Segons dades estadístiques, el desenllaç és mortal, bé per asfíxia respiratòria o per d’altres complicacions, en un percentatge que oscil·la entre el 5% i el 22% dels casos.

Diagnosi i tractament

La diagnosi es basa en les manifestacions clíniques, en especial en la formació de les pseudomembranes, i es confirma prenent-ne mostres a partir de les quals es poden efectuar cultius per a demostrar la presència del germen causal.

El tractament, que convé de realitzar en una unitat hospitalària, consisteix bàsicament en l’administració d’antitoxina diftèrica i antibiòtics diversos. D’altra banda, en el cas d’obstrucció respiratòria es procedeix a intubar el malalt o a practicar-li una traqueotomia per tal d’afavorir l’accés d’aire als pulmons.

Profilaxi

La mesura profilàctica més important és l’aplicació del vaccí antidiftèric. Aquest vaccí, que forma part del vaccí DTP o triple antibacterià —eficaç també contra el tètan i la tos ferina—, s’aplica per primera vegada als tres mesos d’edat i se’n repeteix l’administració als cinc, els set i els divuit mesos. Posteriorment, se n’administra cap als quatre o sis anys d’edat, inclòs en el vaccí DT, actiu contra la diftèria i el tètan. A més, es recomana la revaccinació amb el vaccí Td, una preparació contra el tètan i la diftèria especial per a adults, cap als catorze o setze anys, i posteriorment cada deu anys.

També constitueixen mesures profilàctiques importants per a evitar la propagació de la malaltia la detecció de portadors sans —als quals hom administra antibiòtics per tal d’eliminar el germen—, i l’aïllament dels malalts en habitacions individuals.