Tripanosomiasi africana o malaltia de la son

La tripanosomiasi africana o malaltia de la son és una parasitosi provocada per protozous del gènere Trypanosoma, transmesa per la picada de diverses espècies de mosques que habiten a les zones tropicals d’Àfrica, concretament la mosca tse-tse, que evoluciona, en fases avançades, amb una típica sensació de letargia i somnolència.

Els agents etiològics de la malaltia de la son són el Trypanosoma gambiense i el Trypanosoma rhodesiense, protozous que desenvolupen el cicle vital en l’home i altres espècies animals i en l’aparell digestiu de diverses espècies de mosques. El contagi es produeix per la picada d’aquestes mosques, que inoculen els protozous a la pell i després a la sang, on a l’interior de les cèl·lules poden sobreviure i reproduir-se durant mesos o anys; periòdicament passen a la sang i a d’altres teixits, com ara el sistema nerviós central. Les mosques es contaminen en picar malalts i absorbir-ne la sang.

És una malaltia endèmica en diverses regions tropicals africanes, en especial zones rurals, boscanes, humides i càlides. Es calcula que cada any es produeixen uns 12.000 casos de tripanosomiasi africana.

El trastorn es manifesta de bon començament amb l’aparició d’una pàpula, o petita tumoració cutània, al punt on han estat inoculats els gèrmens. Al cap d’uns quinze dies, els ganglis limfàtics s’inflamen —en general els de la regió cervical posterior i supraclavicular— i, coincidint amb el pas periòdic dels microorganismes a la sang, es produeixen accessos d’esgarrifances, febre i sudoració. Més endavant apareixen les manifestacions neurològiques del trastorn, derivades de les lesions que els protozous causen al sistema nerviós central, entre les quals hi ha alteracions de la personalitat i de la conducta, rigidesa, tremolor, somnolència, letargia i finalment, en els casos més greus, coma irreversible i mort. La malaltia de la son, provocada pel T. rhodesiense evoluciona entre les 2 setmanes i els 3 mesos, mentre que la que provoca el T. gambiense pot durar anys.

La diagnosi es basa en els símptomes i en els antecedents d’exposició al contagi, i es confirma aïllant el microorganisme, a partir d’una mostra de sang, líquid cefalorraquidi o teixit ganglionar.

El tractament consisteix bàsicament en l’administració d’antiparasitaris de diversos tipus, com la surinamina, la pentamidina o melarsoprol, durant dues setmanes o més. Actualment no hi ha cap vaccí eficaç. La profilaxi, adreçada a les persones que habiten en regions endèmiques o hi transiten, es basa en l’administració de fàrmacs antiparasitaris a dosis baixes i en la utilització de repel·lents per a allunyar les mosques.