Tripanosomiasi americana o malaltia de Chagas

La tripanosomiasi americana o malaltia de Chagas és una parasitosi provocada pel protozou Trypanosoma cruzi, que es transmet a través de diverses menes d’insectes que habiten en regions tropicals o subtropicals d’Amèrica i que evoluciona, en les fases avançades, amb importants lesions a l’esòfag, el cor i el budell gros.

L’agent etiològic, el Trypanosoma cruzi, és un protozou que desenvolupa una part del cicle vital en els humans o en altres animals i una altra part dins l’aparell digestiu de diverses espècies d’insectes d’aspecte similar als escarabats voladors, de la subfamília Triatominae, que vulgarment són coneguts amb diversos noms, com per exemple vinchucas a l’Argentina o barbeiros al Brasil. Aquests insectes, que viuen a les zones rurals, sovint s’instal·len a les parets o el sostre de cases precàries, bastides amb palla, toves i brancatge. El contagi de l’ésser humà es produeix  quan  aquests  insectes,  d’hàbits  nocturns, piquen un individu i li xuclen la sang, alhora que hi efectuen deposicions contaminades. Quan l’afectat es grata, produeix solucions de continuïtat a la superfície de la pell, a través de les quals els protozous ingressen en l’organisme.

La malaltia de Chagas és endèmica en molts països americans, especialment a Veneçuela, l’Argentina, el Paraguai i el Brasil, on es calcula que hi ha uns 12 milions de persones afectades.

Arran de la inoculació dels paràsits es desenvolupa la fase aguda del trastorn, que evoluciona amb febre, mal de cap, malestar general, manca de gana i tumefacció dels ganglis limfàtics. En els casos greus pot haver-hi complicacions com ara miocarditis, meningitis i encefalitis. En alguns casos s’observa inflamació i edema subcutani al punt d’inoculació dels paràsits, que es denomina chagoma d’inoculació, quan afecta la pell, i signe de Romaña, quan s’assenta a les conjuntives. Sovint els símptomes remeten sovint sense haver-se diagnosticat, però el procés infecciós roman latent, en el que es denomina fase indeterminada, que pot durar anys, o tota la vida. En alguns casos, sobretot en adults, tard o d’hora s’estableix la fase crònica de la malaltia, en què característicament es produeixen lesions irreversibles al cor, l’esòfag i el budell gros, en forma de miocarditis, o inflamació del múscul cardíac; megaesòfag, o dilatació pronunciada de la llum de l’esòfag; i megacòlon, o dilatació accentuada de la llum del budell gros. Les lesions del cor poden generar una insuficiència cardíaca o la mort sobtada per aturada cardíaca.

La diagnosi es basa en els símptomes, especialment quan es detecta el signe de Romana o el chagoma d’inoculació, i en els antecedents d’exposició al contagi. Durant les primeres fases, la diagnosi es confirma mitjançant la identificació del microorganisme en una mostra de sang. En la fase crònica, quan la concentració de paràsits en la sang és escassa o nul·la, hom recorre a l’anomenat xenodiagnòstic. El procediment es basa en la utilització del mateix insecte vector com a medi de cultiu dels paràsits. Es tracta de sotmetre l’avantbraç del subjecte a la picada de diversos insectes vectors no contaminats i al cap d’uns trenta dies estudiar la porció terminal del tub digestiu, amb la finalitat de detectar-hi els paràsits.

El tractament de fons consisteix en l’administració d’antiparasitaris de diversos tipus, com ara nifurtimox o nitrofurazona, durant alguns mesos. Les lesions de la fase crònica, irreversibles, poden requerir intervencions quirúrgiques reparadores.