Definició
La rubèola és una malaltia infecciosa força contagiosa, d’origen víric, que es presenta comunament durant la infància o l’adolescència, i que sol resultar asimptomàtica o bé manifestar-se per un lleuger catarro, síndrome febril, inflamació dels ganglis limfàtics i erupció cutània. La malaltia és benigna en gairebé tots els casos, i remet sense seqüeles al cap de set a deu dies, a partir de l’inici dels símptomes; això no obstant, quan incideix en dones embarassades, pot causar avortament espontani o malformacions fetals greus.
Freqüència, edat i zones geogràfiques
La rubèola és una de les malalties infeccioses més freqüents. En aquells països en què l’aplicació del vaccí contra la rubèola és sistemàtica, com ara el nostre medi, la incidència del trastorn ha anat davallant en els darrers decennis, tot i que encara afecta nombroses persones, especialment persones de més de quinze anys d’edat. Tot al contrari, en els països en què la vaccinació no s’aplica massivament, com pot ésser el cas dels països del Tercer Món, la rubèola és endèmica i afecta, sobretot, infants menors de deu anys.
Causes
L’agent etiològic de la malaltia és el virus de la rubèola, un virus ARN pertanyent a la família dels Togavirídae, de forma ovalada i d’una grandària que oscil·la entre 60 i 80 nm de diàmetre. L’hàbitat natural i única reserva del virus de la rubèola és l’organisme de les persones infectades. La font de la infecció se situa en les secrecions salivals i respiratòries de les persones infectades, secrecions que formen petites gotetes en suspensió a l’aire. La via de contagi és directa, de persona a persona, ja que el contagi es produeix quan aquestes gotetes ingressen a les vies respiratòries d’una persona; la rubèola congènita es contreu per via transplacentària. El període de contagiositat comprèn des dels set dies anteriors a l’inici de les manifestacions fins uns set dies després que han desaparegut.
Després d’haver-se establert i reproduït inicialment a les cèl·lules superficials de la mucosa respiratòria, els virus passen al corrent sanguini i es distribueixen per diversos teixits, com ara la pell o els ganglis limfàtics. Les lesions pròpies de la rubèola són provocades pel dany cel·lular directe causat pel virus i, pel que sembla, també per la formació de complexos antigen-anticòs, que es dipositen i emmagatzemen a diverses zones de l’organisme, com la pell o el teixit articular.
Manifestacions
El període d’incubació es manté entre 14 i 21 dies.
El període d’estat sol evolucionar en dues fases: un període preexantemàtic, que precedeix l’erupció cutània característica, i un període exantemàtic, en què es desenvolupa l’erupció. Tanmateix, en un tant per cent variable, però important, dels casos, la rubèola evoluciona d’una manera pràcticament o totalment asimptomàtica.
El període preexantemàtic comprèn, en general, de dos a deu dies. La manifestació més característica d’aquesta fase és l’adenomegàlia, o augment de la grandària dels ganglis limfàtics, que s’estén per tot l’organisme, per bé que resulta més evident en els ganglis localitzats darrere les orelles, als costats del coll i per sota de les mandíbules. L’adenomegàlia sol ésser moderada i generalment no resulta dolorosa; tanmateix, pot generar molèsties en intentar deglutir aliments o girar el cap lateralment. D’altres manifestacions, menys característiques, però freqüents durant el període preexantemàtic, inclouen el catarro òculo-naso-faringi, amb inflamació i enrogiment de les conjuntives oculars i de la mucosa nasal i la faríngia, amb eliminació de secrecions mucoses pel nas; també es pot presentar una síndrome febril, en general de caire lleu, amb discreta elevació de la temperatura corporal —habitualment, menys de 39°C— i eventualment malestar i debilitat general.
El període exantemàtic, que normalment s’inicia pels voltants dels vint dies després d’haver-se produït el contagi, es caracteritza per l’aparició d’una erupció cutània, que comença per la cara, normalment darrere les orelles, i el cuir cabellut, que s’estén ràpidament de dalt a baix i compromet progressivament el tronc, les extremitats superiors i les extremitats inferiors. Les lesions cutànies consisteixen en unes taques rosades d’uns 2 o 3 mm de diàmetre i lleugerament sobreelevades, que empal·lideixen si són pressionades i que no solen confluir. L’erupció cutània, que no és present en molts casos, persisteix uns dos o tres dies, i finalment desapareix en el mateix ordre en què havia aparegut, sense deixar cicatrius. En general, durant el període exantemàtic la síndrome febril i l’adenomegàlia són més acusades.
Quan ja s’ha superat el període exantemàtic, la febre sol desaparèixer i els ganglis limfàtics comencen a involucionar progressivament, de manera que al cap d’unes quantes setmanes recuperen la grandària que els correspon. Després de la resolució de la malaltia persisteix una immunitat definitiva contra la rubèola, que protegeix durant tota la vida la persona que n’ha estat afectada.
La rubèola no sol produir complicacions, exceptuades unes rares ocasions en què els virus s’instal·len i es reprodueixen en el sistema nerviós central i causen una encefalitis rubeòlica, que resulta mortal en un 20% dels casos. També hi ha complicacions quan el trastorn es produeix durant l’embaràs.
La rubèola durant l’embaràs. La rubèola intrauterina i la rubèola congènita
La peculiaritat de la rubèola en les dones embarassades rau en la possibilitat que el virus travessi la barrera placentària i provoqui en l’embrió o fetus el que es coneix com a rubèola intrauterina. Pel que fa a la pròpia gestant, la rubèola evoluciona de la mateixa manera benigna que en la resta dels casos.
La rubèola intrauterina és, a diferència de la rubèola comuna, una malaltia infecciosa crònica i greu, que pot produir la mort de l’embrió o desenvolupar-hi diversos tipus de malformacions congènites. La malaltia persisteix en el nadó, generalment encara uns quants mesos, i rep el nom de rubèola congènita.
El risc que es desenvolupi una rubèola intrauterina, com també la seva severitat, varia segons el moment de l’embaràs en què s’hagi produït el contagi matern. El perill és més gran si el contagi s’esdevé entre la quarta i la vuitena setmana de gestació, ja que durant aquest període la possibilitat d’afecció se situa entre un 40% i un 60% dels casos. Aleshores, en un 30% dels casos, la rubèola intrauterina condueix a la mort de l’embrió i origina un avortament espontani. En la resta dels casos, se solen desenvolupar conjuntament diverses malformacions fetals, entre les quals destaquen algunes malformacions cardíaques, com ara persistència del conducte arteriós, comunicació intraventricular i estenosi pulmonar; oculars, com cataractes, glaucoma, corioretinitis i microftàlmia; neurològiques, com ara microcefàlia, endarreriment mental i sordesa; i diverses alteracions hepàtiques i esquelètiques. Entre el segon i el cinquè mes de l’embaràs el risc de mort fetal és una mica superior al normal, i persisteix, en un 10% al 30% dels casos, la possibilitat que es desenvolupin algunes de les malformacions congènites esmentades. Passat el cinquè mes de l’embaràs, el risc de rubèola intrauterina desapareix.
Els nadons que pateixen de rubèola congènita poden presentar, a més de les malformacions, algunes manifestacions característiques de la rubèola, com ara erupcions cutànies, síndrome febril i catarro, que solen persistir uns quants mesos, durant els quals l’infant pot contagiar altres persones. També cal assenyalar que, de vegades, les malformacions, com per exemple la sordesa, les alteracions oculars, les cardíaques o les neurològiques, no són evidents en el moment de néixer, però es descobreixen mesos o anys més tard.
Diagnosi i tractament
La diagnosi es realitza a partir de les característiques dels símptomes, especialment l’adenomegàlia i l’erupció cutània, i l’antecedent d’exposició al contagi. També, quan és imprescindible de realitzar una diagnosi segura, com ara en cas d’embaràs, es practiquen certes proves serològiques específiques.
Els casos lleus o asimptomàtics no requereixen tractament. En la resta dels casos, el tractament és simptomàtic i consisteix, bàsicament, en repòs, dieta equilibrada i administració d’antipirètics.
Profilaxi
La mesura profilàctica més eficaç consisteix en l’aplicació sistemàtica d’un vaccí amb virus atenuats, que forma part del vaccí triple víric, als dotze mesos d’edat. També, per tal de prevenir amb seguretat la rubèola intrauterina, es recomana l’aplicació del vaccí antirubeòlic a totes les nenes als 11 o 12 anys d’edat, és a dir abans que no puguin quedar embarassades, independentment del fet que hagin estat vaccinades anteriorment. L’aplicació del vaccí pot causar certs efectes de poca importància, com ara febre i malestar. També està contraindicada en cas d’embaràs, quan es projecta un embaràs en els pròxims mesos, en persones immunodeprimides, en persones que pateixen de malalties infeccioses greus, i en persones al·lèrgiques a la neomicina, un antibiòtic que conté el vaccí.
Posat cas que una dona en edat fèrtil no sàpiga amb certesa si ha estat prèviament vaccinada o si ja ha sofert la malaltia, i per tant ignora si està immunitzada, hom pot practicar una determinació d’anticossos antivirus de la rubèola mitjançant una senzilla anàlisi de sang. Si es comprova que no estava immunitzada, s’ha de procedir a l’aplicació del vaccí antirubeòlic i prendre les mesures pertinents per tal d’eludir un embaràs en els tres mesos següents. Si això no fos possible, perquè l’embaràs s’ha produït abans de la vaccinació, és important d’evitar un possible contagi, procurant no acostar-se a persones infectades, especialment infants presumptament malalts.
Quan la dona embarassada contreu la rubèola, no hi ha cap mètode eficaç per a prevenir la rubèola intrauterina, si bé es pot recórrer a un avortament terapèutic. Posat cas que s’hagi vaccinat una dona embarassada, com que s’ha demostrat que el virus vaccinal només excepcionalment afecta el fetus, no s’aconsella la pràctica sistemàtica de l’avortament terapèutic.
| altres denominacions | rosa |
| agent causal: | virus de la rubèola |
| font d’infecció: | secrecions salivals i respiratòries de persones infectades |
| vies de contagi: | de persona a persona, en aspirar les gotetes suspeses a l'aire exhalades pels malalts en parlar, tossir o esternudar |
| període de contagiositat: | des de 7 dies abans fins a 7 dies després de l'erupció |
| període d’incubació: | de 14 a 21 dies |
| manifestacions: | catarro; síndrome febril; inflamació de ganglis limfàtics; erupció cutània; pot ésser asimptomàtica |
| complicacions: | encefalitis (molt rarament) |
| profilaxi: | vaccinació sistemàtica, als 12 mesos d’edat, mitjançant el vaccí triple víric, i les nenes als 11 anys, mitjançant el vaccí antirubeòlic |
| observacions: | la rubèola contreta durant els primers cinc mesos d’embaràs pot causar la mort del fetus, o bé produir-li malformacions congènites greus |