L’estrongiloïdiasi o anguil·lulosi és una parasitosi provocada pel cuc denominat Strongyloides stercolaris, o anguíl·lula intestinal, que en estat adult habita al budell humà.
El S. stercolaris és un nematode, és a dir, un cuc allargat i cilíndric, no segmentat, que presenta dimorfisme sexual. Els paràsits adults tenen una coloració vermellosa, tenen de 2 mm a 3 mm de longitud i dipositen els ous dins la llum intestinal, que alliberen embrions o larves. Les larves poden emprendre dos cicles: un de sexual, o indirecte, que es desenvolupa fora de l’organisme humà, i un de asexual, o directe. Les larves que segueixen el cicle sexual són expulsades de l’organisme amb la matèria fecal, i esdevenen paràsits adults que copulen i ponen ous que es desclouen en condicions d’humitat i calor. Les larves, des del sòl, poden penetrar a l’organisme a través de petites solucions de continuïtat, generalment a les plantes dels peus. Les larves que segueixen el cicle asexual, o directe, passen a la circulació sanguínia travessant la paret intestinal, o bé, empeses per la matèria fecal, contaminen l’esfínter anal o les zones pròximes, des d’on poden penetrar novament a l’organisme del mateix individu, a través de petites solucions de continuïtat, originant una autoinfestació, o bé contagiar d’altres persones en les relacions sexuals, especialment el coit anal. Amb la sang, les larves atenyen el teixit pulmonar, on s’estableixen i maduren durant uns quants dies; després ascendeixen a la faringe, on són deglutides i passen al tub digestiu, per establir-se definitivament a la mucosa del budell prim, on poden persistir durant anys, especialment per mecanismes d’autoinfestació.
L’estrongiloïdiasi és endèmica en moltes regions tropicals i subtropicals d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania. Al nostre medi incideix sobretot en turistes o emigrants de regions endèmiques.
El trastorn és generalment asimptomàtic. De vegades es produeixen manifestacions pulmonars, coincidint amb la fase de maduració pulmonar del paràsit: des de tos irritativa, acompanyada en alguns casos d’expectoracions sanguinolentes, fins a quadres similars a les broncopneumònies. Les manifestacions més freqüents es deuen a la presència de paràsits adults a la mucosa intestinal: molèsties o dolor abdominal, diarrea, de vegades sanguinolenta, i, en els casos greus, dèficit d’absorció de substàncies nutritives, diarrea líquida o pastosa i brillant, i pèrdua de pes. La hiperinfestació, tant per paràsits adults com per larves migrants de la circulació sanguínia, els pulmons i el tub digestiu, és relativament freqüent en persones immunodeprimides, sobretot en malalts de SIDA, i es manifesta amb expectoracions sanguinolentes que sovint contenen larves, sensació d’ofec, diarrea profusa i sanguinolenta, malestar general i aprimament, i, de vegades, episodis d’obstrucció intestinal.
La diagnosi, que de vegades es basa en els símptomes o els antecedents de desplaçaments a zones endèmiques, es confirma detectant les larves en la matèria fecal o en les secrecions intestinals.
El tractament consisteix en l’administració de fàrmacs antiparasitaris de diversos tipus, com ara tiabendazole o mebendazole, durant uns dies; la pauta de tractament es repeteix al cap de dues setmanes i, en cas d’hiperinfestació, periòdicament durant uns mesos.