Febre Q

Definició

La febre Q és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que afecta nombroses espècies d’animals —salvatges i domèstics— i que accidentalment pot ésser transmesa a l’ésser humà, el qual de vegades evoluciona de manera aguda —originant una síndrome febril i alteracions respiratòries—, o molt estranyament en forma crònica, ocasionant alteracions inflamatòries en diversos òrgans com ara el fetge o el cor.

Causes

L’agent etiològic de la febre Q és el bacteri Coxiella burnetti, que pertany al gènere Rickettsia, caracteritzat per la resistència a la sequedat ambiental, circumstància que li permet de sobreviure molt de temps fora d’organismes vius.

L’hàbitat natural del C. burnetti és l’organisme dels animals infectats, entre els quals el contagi és per picades de paparres; els animals més propers als éssers humans solen ésser els rurals, les ovelles, les cabres i les vaques, per exemple. La font d’infecció per a l’ésser humà es compon de partícules de pols contaminades amb bacteris procedents de secrecions i teixits d’animals, en especial la placenta, que s’escampen per l’aire i poden ésser empeses a gran distància. Igualment, constitueix una font d’infecció la llet d’animals infectats. La via de contagi és aèria quan s’inhalen partícules de pols contaminades, i, no tan sovint, digestiva, quan s’ingereix llet contaminada.

Després d’ingressar en l’organisme, els gèrmens s’estableixen i es reprodueixen inicialment en la mucosa respiratòria tot provocant-ne la inflamació. En un 50% dels casos, després d’aquesta fase inicial, els gèrmens es propaguen al teixit pulmonar tot causant una pneumonitis o inflamació del teixit pulmonar. El procés infecciós sol remetre al cap d’unes tres setmanes. Això no obstant, en un terç dels casos els microorganismes també es propaguen per via sanguínia fins a d’altres òrgans, sobretot el fetge i el cor.

Freqüència i zones geogràfiques

La febre Q és una malaltia de distribució pràcticament universal que afecta sobretot persones que habiten en zones rurals, sobretot els treballadors que estan en contacte amb animals infectats o productes que se’n deriven. Al nostre medi no es coneix quina és la incidència real del trastorn, però de fet és especialment freqüent al País Basc. A Catalunya, hom sap que és freqüent en les zones rurals, per bé que n’hi ha molts casos que passen desapercebuts o són asimptomàtics, raó per la qual no són detectats.

Formes de presentació i manifestacions

La febre Q es presenta gairebé sempre en forma aguda.

Després d’un període d’incubació que dura de 15 dies a 30, la malaltia es manifesta per l’aparició sobtada d’una síndrome febril, amb temperatura corporal elevada i esgarrifances, mal de cap intens, dolors musculars i pèrdua de la gana. A més, en la meitat dels casos, al cap d’uns dies d’evolució, o de vegades des del primer moment, apareixen manifestacions pròpies d’inflamació pulmonar: sensació de manca d’aire i dificultat per respirar, tos seca i dolor toràcic, que sovint s’exacerba durant la inspiració. Aquestes manifestacions persisteixen una setmana o dues, durant les quals se sol verificar una considerable pèrdua de pes corporal, normalment entre 6 i 8 kg. Posteriorment comencen a cedir de manera gradual, al llarg d’algunes setmanes de convalescència, en què la sensació de debilitat és molt pronunciada.

Durant aquesta fase hi sol haver signes d’afecció hepàtica, com ara hepatomegàlia o augment de la grandària del fetge, dolor en la regió hepàtica, augment de les transaminases —enzims que s’incrementen a la sang a causa de lesions hepàtiques—, i fins i tot icterícia o tonalitat groguenca de la pell i les mucoses. En aquests casos, la biòpsia hepàtica posa de manifest lesions característiques de la malaltia.

D’altra banda, si el malalt de febre Q té alteracions prèvies de les vàlvules cardíaques, el Coxiella burnetti es pot desenvolupar en aquestes estructures. En aquest cas, després de la fase aguda es presenten signes d’endocarditis, en general de lenta evolució però progressius, que causen la mort del pacient si no s’aplica un tractament mèdic molt prolongat, d’anys de durada, combinant una cirurgia cardíaca amb extirpació del teixit valvular inflamat. Durant aquest temps, el malalt pot presentar esplenomegàlia o engrossiment de la melsa, petèquies o diminutes hemorràgies disseminades a la pell, i febre amb pèrdua de pes. Igualment, aquesta forma crònica pot causar una hepatitis crònica.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi se sol deduir a partir de l’aparició dels símptomes descrits en una persona amb antecedents de contacte o proximitat amb animals rurals. La confirmació diagnòstica s’obté amb proves serològiques específiques que permeten de detectar la presència d’anticossos anti-C burnetti a la sang del malalt. A més, de vegades cal efectuar proves diagnòstiques diverses per establir la presència de complicacions cardíaques o hepàtiques.

El tractament de fons consisteix en l’administració d’antibiòtics de tipus diversos, com ara tetraciclines, durant uns deu dies en la forma de presentació aguda i durant uns anys si s’ha presentat endocarditis.

La profilaxi consisteix a evitar el consum de llet no bullida o no pasteuritzada, incinerar la placen-ta d’animals suposadament portadors del germen i detectar eventuals focus de la malaltia entre els animals de granja, per diversos procediments de laboratori. Actualment, no s’ha comercialitzat cap vaccí antifebre Q, bé que alguns laboratoris especialitzats en disposen.