Definició
L’escarlatina és una malaltia infecciosa aguda d’origen bacterià, fins fa relativament poc temps molt comuna durant la infantesa, que es manifesta per síndrome febril, amigdalitis i una erupció cutània característica, consistent en petites i múltiples taques de color roig escarlata.
Causes
L’agent etiològic de l’escarlatina és un bacteri del grup dels Streptococcus, o estreptococs, concretament l’estreptococ β-hemolític del grup A. Aquest germen, un coc grampositiu que habita normalment a les mucoses oral i faríngia d’un 10 o 15% de les persones, pot provocar diverses infeccions en l’organisme, com ara faringitis aguda o amigdalitis, erisipela, impetigen, sèpsia sanguínia, o la mateixa escarlatina. Tanmateix, l’escarlatina només pot ésser causada per unes soques especials de l’estreptococ, que es caracteritzen per l’elaboració d’una toxina denominada toxina eritrogènica, que és responsable de l’erupció cutània pròpia de la malaltia. L’hàbitat natural del microorganisme correspon a la mucosa bucofaríngia i la pell dels portadors sans, i l’organisme de les persones malaltes. La font d’infecció pot ésser exògena, quan una persona s’infecta aspirant o tocant indirectament —a través de culleres, forquilles o aliments contaminats— amb les secrecions faríngies d’un portador sa o malalt, o endògena, quan el procés infecciós es desenvolupa a partir del propi organisme, pel fet que es tracta d’un portador sa.
Després d’ingressar en l’organisme, els gèrmens s’estableixen i es multipliquen a la mucosa bucofaríngia, produint una faringitis. Al cap de pocs dies, la toxina elaborada pels gèrmens s’aboca al corrent sanguini, a través del qual arriba fins a diversos teixits i origina l’erupció característica de la malaltia. El període de contagiositat s’estén des d’unes 24 hores després d’haver-se produït el contagi fins que en remeten les manifestacions. Després de la infecció, l’organisme elabora uns anticossos específics que actuen contra la toxina eritrogènica, però que no protegeixen l’organisme contra els propis bacteris responsables. A causa d’això, l’amigdalitis de l’escarlatina pot patir-se més d’una vegada a la vida, per bé que en les reinfeccions el trastorn només es manifesta en forma de faringo-amigdalitis aguda comuna, ja que la presència dels anticossos de la toxina eritrogènica no permeten que es desenvolupi l’erupció cutània pròpia de la malaltia.
Freqüència i edat
Segons dades estadístiques, els casos diagnosticats d’escarlatina —i d’algunes de les complicacions que l’acompanyen, com febre reumàtica o glomerulonefritis— han anat minvant significativament durant els darrers decennis, probablement perquè, quan s’administren antibiòtics des de l’inici de les manifestacions, no sol produir-se l’erupció cutània que permet de realitzar la diagnosi amb facilitat ni es desenvolupen les complicacions postestreptocòcciques.
Manifestacions i evolució
El període d’incubació sol comprendre entre 3 i 5 dies, per bé que en alguns casos pot ésser més breu o més llarg.
El període d’estat evoluciona, en general, en dues fases: la preexantemàtica, que precedeix l’erupció cutània, i l’exantemàtica, en què l’erupció es manifesta.
La fase preexantemàtica s’inicia sobtadament amb síndrome febril i una típica faringitis aguda circumscrita o amigdalitis. La temperatura corporal és elevada —sovint ateny els 40°C— i és acompanyada d’esgarrifances, malestar general, mal de cap i manca de gana. En els infants petits, són freqüents les nàusees, dolors abdominals difusos i fins i tot vòmits. La faringo-amigdalitis pot advertir-se per l’evident envermelliment de la mucosa faríngia, que sobre la zona amigdalar de vegades presenta uns punts blanc-groguencs formats per acumulacions de pus. Els ganglis limfàtics que es troben sota les mandíbules es troben tumefactes i poden resultar dolorosos. També és freqüent el mal de coll, que s’incrementa quan s’empassen els aliments o la saliva. Alhora, la superfície de la llengua sol recobrir-se de secrecions saburrals, i adopta una coloració blanquinosa. Al cap de 24 o 48 hores, tot i que també pot ésser abans o després, s’estableix la fase exantemàtica.
La fase exantemàtica s’inicia amb l’aparició d’una erupció cutània característica, consistent en unes taques minúscules, de la grandària d’un cap d’agulla, múltiples i lleugerament sobreelevades, que al començament són de tonalitat rosada i més endavant de color vermell molt viu. L’erupció cutània apareix inicialment al coll i el tronc, i al cap d’l o 2 dies s’estén també per la cara i les extremitats, inclosos els palmells de les mans i les plantes dels peus. A l’esquena i la cara posterior de les extremitats superiors les lesions solen ésser més nombroses i, vistes a certa distància, semblen confluir i cobrir homogèniament tota la superfície de la pell. Característicament, a la cara l’exantema no afecta ni la barbeta ni la regió que envolta els llavis, la pal·lidesa dels quals contrasta amb l’envermelliment de les galtes. D’altra part, en nombroses ocasions també hi apareixen petites vesícules.
Una altra manifestació característica de la fase exantemàtica és la inflamació i l’envermelliment de les papil·les gustatives que es troben a la cara superior de la llengua, que adopta un aspecte típic conegut pel nom de llengua de gerd. Durant la fase exantemàtica hi persisteix la síndrome febril i la faringo-amigdalitis.
L’erupció cutània comença a remetre progressivament al cap d’uns 5 o 10 dies, en el mateix ordre en què s’havia presentat. Llavors, les taques comencen a empal·lidir de mica en mica, fins que desapareixen per complet. Posteriorment, la superfície de la pell es clivella i es desprèn, en forma de petites escates, del tronc i de la cara, i de forma més extensa dels dits, els palmells de les mans i les plantes dels peus. La descamació cutània, en particular la dels palmells i les plantes, pot persistir algunes setmanes.
Si durant els primers dies s’instaura el tractament antibiòtic adequat, com succeeix en la majoria dels casos, les manifestacions remeten ràpidament, fins i tot abans de desenvolupar-se l’erupció cutània. Aquesta és la raó principal que molts casos d’escarlatina no arribin a diagnosticar-se com cal, sinó que s’interpreten com una faringo-amigdalitis aguda comuna. Al contrari, quan no es procedeix al tractament antibiòtic des dels primers dies, el trastorn sol evolucionar al llarg de 10 o 15 dies.
El període de convalescència, en què persisteix una sensació de debilitat més o menys accentuada, i també, de vegades, la descamació de la pell, sol estendre’s de 7 a 10 dies.
Complicacions
Les complicacions de l’escarlatina —actualment poc freqüents— són similars a les que poden sobrevenir en casos de faringo-amigdalitis comuna provocats per estreptococs β-hemolítics, i solen ocórrer quan el procés infecciós no és tractat precoçment amb els antibiòtics adequats i durant el temps necessari, especialment en infants de pocs anys.
Les complicacions immediates, que es produeixen durant el transcurs de la malaltia o durant la convalescència, es presenten quan els gèrmens es propaguen des de la faringe als teixits veïns. Les més freqüents són sinusitis, o inflamació de la mucosa dels sins paranasals; otitis mitjana, o inflamació de les estructures de l’oïda mitjana; mastoïditis, o inflamació de l’apòfisi mastoides, és a dir la part de l’os temporal per darrere de l’articulació de la mandíbula amb el crani; i el denominat flegmó, o abscés, amig-dalí, que consisteix en la formació d’una cavitat anormal que s’omple de pus en els teixits tous que es troben immediatament dessota o darrera de les amígdales.
Les complicacions tardanes, que poden produir-se al cap d’algunes setmanes de la remissió dels símptomes, obeeixen al dipòsit, en diversos òrgans, de complexos formats per residus dels estreptococs i els anticossos elaborats pel sistema immunitari contra ells.
La menys estranya d’aquestes complicacions és la febre reumàtica, malaltia caracteritzada per la formació de focus inflamatoris en diversos òrgans, principalment a les articulacions i al cor. La presentació d’aquesta complicació sol provocar febre, la inflamació de diverses articulacions, que va canviant d’unes a d’altres, i trastorns cardíacs, que en molts casos poden passar desapercebuts. Si aquesta complicació no es diagnostica i no es tracta adequadament, poden quedar com a seqüeles alteracions de les vàlvules del cor, que de vegades ocasionen greus trastorns en la joventut i l’edat adulta.
Una altra complicació que pot presentar-se és la glomerulonefritis aguda postestreptocòccica és a dir, la inflamació de les estructures del ronyó on es forma l’orina. Aquesta complicació es presenta entre 1 i 7 setmanes després de la infecció inicial i es manifest t fonamentalment per una reducció del volum d’orina i una retenció de líquid a l’organisme, sovint acompanyada d’hipertensió arterial. En els infants, la glomerulonefritis sol guarir sense més complicacions; si es presenta en l’edat adulta, però, pot deixar com a seqüela un cert grau d’insuficiència renal.
Una manifestació estranya, que es considera també d’origen postestreptocòccic, és la corea de Sydenham, o corea menor, consistent en una inflamació dels nuclis cerebrals que controlen el moviment involuntari. Aquesta complicació pot presentar-se . com una altra manifestació de la febre reumàtica, però en molts casos apareix aïlladament, tot i que sempre pot complicar-se amb febre reumàtica. La manifestació principal consisteix en moviments involuntaris ràpids, sense sentit útil, que es presenten de forma brusca. El trastorn pot persistir alguns mesos.
Diagnosi, tractament i profilaxi
La diagnosi sol deduir-se de les característiques dels símptomes, en particular l’exantema cutani i l’aspecte típic que adopta la llengua. Quan no són presents aquestes manifestacions característiques és difícil d’encertar la diagnosi de l’afecció. Per confirmar-la cal prendre una mostra de les secrecions faríngies i practicar un cultiu en els medis apropiats per tal de distingir-hi els estreptococs (3-hemolítics productors o no de la toxina eritrogènica. En l’anàlisi de sang, a més d’advertir les alteracions pròpies dels processos infecciosos, s’hi pot determinar la presència d’anticossos dels estreptococs a nivells que evidencien una infecció recent.
El tractament de fons consisteix en l’administració d’antibiòtics, de diversos tipus, com a mínim durant 7 o 10 dies, en casos de complicacions immediates. Alhora, es recomana repòs al llit, dieta tova i ingestió d’abundants líquids, mentre persisteixin les manifestacions. D’altra part, quan la febre és alta, s’indiquen antipirètics.
La profilaxi es basa a evitar el contagi, aïllant el malalt en una cambra individual i assignant-li vaixella, llençols i tovalloles d’ús exclusiu mentre persisteixin les manifestacions. En l’actualitat no es disposa d’un vaccí eficaç capaç de prevenir el trastorn.
| agent causal: | estreptococ β-hemolític del grup A productor de toxina eritrogènica |
| hàbitat del microorganisme: | mucosa faríngia de malalts i portadors sans |
| font d’infecció: | secrecions mucoses de malalts i portadors sans |
| vies de contagi: | aèria, i per contacte amb objectes contaminats |
| període de contagiositat: | des d’unes hores d’haver se contagiat fins que remeten els símptomes |
| prevenció de la infecció: | aïllar els malalts en cambres individuals |
| període d’incubació: | de 3 a 5 dies |
| manifestacions: | faringitis; síndrome febril; erupció cutània; «llengua de gerd» |
| complicacions: | otitis; sinusitis; mastoïditis; flegmó amigdalí; febre reumàtica; glomerulonefritis aguda |
| profilaxi: | no hi ha vaccí |