Definició
És anomenat teniasi un grup de parasitosis degudes a la presència de cucs anomenats genèricament tènies a l’interior de l’intestí, que poden evolucionar de manera asimptomàtica o bé manifestar-se amb l’expulsió de segments dels paràsits amb les deposicions, molèsties gastro-intestinals i, eventualment, pèrdua de pes i anèmia.
Causes, tipus, freqüència i distribució geogràfica
Les tènies són helmints, és a dir, cucs que no tenen apèndixs articulats. Es classifiquen dins del grup dels platihelmints per la forma de cinta, i dins de la classe o subgrup dels cestodes pel fet que són molt llargs i segmentats, i perquè són hermafrodites.
Les tènies consten d’un escòlex o cap, que presenta unes estructures que li serveixen per a agafar-se a la mucosa intestinal i que, segons les diverses espècies, tenen forma de copa o ventosa, o bé constitueixen ganxos. L’escòlex, que és petit quan ateny la llum intestinal i s’hi agafa, creix i origina la formació d’un nombre variable de proglotis o segments, units en cadena i que proliferen successivament, a partir del segment que en un moment donat es troba més allunyat de l’escòlex. Els segments de la porció mitjana, els més amples, contenen l’aparell reproductor. Els segments de l’extrem més allunyat del cap, que són els més petits, solen contenir enormes quantitats d’ous; aquests segments es van desprenent i són eliminats amb les matèries fecals.
Les tènies tenen un cicle vital complex que pot afectar tant l’home com diversos animals, que constitueixen els hostes definitius del paràsit adult, o bé els hostes transitoris d’alguna de les formes immadures del paràsit. L’hoste definitiu d’algunes tènies adultes és l’ésser humà, o eventualment alguns animals. Les larves dels paràsits arriben als intestins, s’hi estableixen, s’alimenten de les substàncies semi-digerides que els proporciona l’entorn, i ponen els ous. Els hostes transitoris de les tènies són diverses espècies d’animals, dins dels quals els ous alliberen les larves, que s’estableixen en diversos teixits de l’organisme i s’hi desenvolupen formant uns quists diminuts anomenats cisticercs.
La infestació de l’ésser humà es produeix per la ingestió de carn o peix que conté larves de tènies , les quals, en forma de cisticercs o quists diminuts, es poden mantenir viables als teixits infestats durant alguns anys. Per la seva banda, els hostes transitoris s’infesten per ingestió d’aigua o aliments contaminats amb ous de tènies, prèviament eliminats amb les deposicions d’éssers humans que pateixen de teniasi.
La teniasi pot ésser provocada per diverses espècies de tènies. Les més importants són la Taenia solium, la Taenia saginata, el Diphyllobothrium latum i la Hymenolepis nana. Cadascuna d’aquestes espècies presenta una estructura particular, desenvolupa un cicle vital específic i provoca en l’ésser humà un tipus de teniasi diferent.
La Taenia solium, anomenada també tenia o cuc solitari, és un cestode molt llarg que té per hoste transitori el porc. La infestació es produeix per la ingestió de carn de porc que conté larves, les quals, en arribar a l’intestí prim, s’agafen amb l’escòlex a la mucosa intestinal, i en un termini de 5 a 12 setmanes es transformen en tènies adultes. Dins l’intestí humà, aquests paràsits poden sobreviure fins a vint-i-cinc anys i atènyer uns quants metres de longitud, en general 3 o 4. La infestació deguda a la T. solium és endèmica en diversos països del Tercer Món en què el consum de carn de porc poc cuita és un hàbit molt estès, com per exemple Mèxic, el Brasil, Xile, Indonèsia o la Xina. Al nostre medi, malgrat que era relativament freqüent, se n’ha reduït moltíssim la incidència els darrers anys, pràcticament fins desaparèixer, pel fet que la carn de porc, sobretot en prevenció de la triquinosi, sol ésser inspeccionada o adequadament cuita abans de la comercialització.
D’altra banda, també és possible d’ingerir no ja les larves procedents dels animals infestats sinó els ous de la T. solium quan hom consumeix aigua o verdura contaminada amb matèries fecals humanes infestades, o quan una persona s’autoinfesta, és a dir quan es fica a la boca els dits o els objectes contaminats amb les pròpies matèries fecals; en aquests casos, gràcies a l’acció corrosiva del suc gàstric, els ous alliberen a la llum intestinal els embrions, que penetren en la circulació sanguínia i produeixen l’alteració anomenada cisticercosi, és a dir, la formació de petits quists o cisticercs que permeten el desenvolupament de larves al seu interior i que es poden situar en diversos teixits, com ara els músculs, el cervell o el teixit cel·lular subcutani.
La Taenia saginata és un cestode molt llarg que té per hoste transitori els bòvids. La infestació provocada per la T. saginata es produeix per la ingestió de la carn de bou o de vedella que conté larves enquistades que, després d’ésser alliberades a la llum de l’intestí, s’adhereixen a la mucosa intestinal per l’escòlex, i en el lapse d’unes setmanes es transformen en tènies adultes que atenyen una longitud que oscil·la entre els 4 m i els 8 m. La infestació per T. saginata és molt estesa, i hom calcula que en pateixen uns 40 milions de persones en el món; al nostre medi és relativament freqüent.
El Diphyllobothrium latum o botriocèfal és una de les espècies de cestodes més llargues, els adults de la qual poden atènyer una longitud de 20 m. El paràsit té més d’un hoste intermediari previ a l’ésser humà. El cicle comença quan els ous del paràsit són expulsats amb les matèries fecals humanes i arriben a l’aigua, on es desenvolupen unes larves ciliades, anomenades coracidis, que surten dels ous i són ingerides per certs crancs petits, dins els quals continuen l’evolució. Els segons hostes són diverses espècies de peixos d’aigua dolça, com ara el lluç de riu, el moll, la truita, el salmó o l’anguila, tots els quals poden ingerir un cranc contaminat. Finalment, la infestació per D. latum en l’home es produeix per la ingestió dels peixos contaminats o dels ous, per exemple el caviar. Les larves, després d’ésser ingerides, s’adhereixen a la mucosa intestinal per l’escòlex, i en el lapse d’algunes setmanes esdevenen tènies adultes. La incidència de la infestació per D. latum al nostre medi és escassa.
La Hymenolepis nana és un cestode molt petit, d’una longitud en els adults que oscil·la entre els 10 mm i els 25 mm i 1 mm d’amplada, que parasita l’home —i també els rosegadors i els gossos—, en un nombre que, generalment, se situa entre els 100 i els 1.000. A diferència de les altres tènies, la H. nana pot desenvolupar la totalitat del cicle vital dins l’organisme de l’ésser humà, per bé que, en general, abans d’ingressar-hi sol parasitar transitòriament diverses espècies de puces o corcs, com per exemple els del gra o de la farina. La infestació amb H. nana es produeix per la ingestió d’aigua o de productes elaborats amb farina o verdura contaminada, on accidentalment s’han dipositat ous procedents de les defecacions de persones infestades. Després d’haver estat ingerides, les larves contingudes pels ous s’alliberen i penetren i es desenvolupen en les vellositats de la mucosa intestinal. Més endavant, les larves s’aboquen novament a la llum intestinal i, mitjançant l’escòlex, s’adhereixen a la mucosa, on continuen un procés de maduració que finalment ateny l’estat adult, i comencen a eliminar grans quantitats d’ous. Part d’aquests ous són expulsats amb les matèries fecals, però la resta alliberen les larves que contenen a la llum intestinal, i així recomença el cicle vital del paràsit. Al nostre medi, aquesta teniasi és poc habitual, ja que la infestació per H. nana s’observa rarament, i el seu paper patogen és escàs.
Manifestacions i evolució
La teniasi sol evolucionar de manera asimptomàtica. Tanmateix, quan el volum de la tenia és important o quan el nombre de paràsits és elevat, solen presentar-se diverses manifestacions. La més freqüent és l’expulsió de segments de tènies amb les deposicions, que es veuen com unes petites cintes de pocs mil·límetres de diàmetre, d’una tonalitat marronosa o blanquinosa. Els ous no són visibles a ull nu, són microscòpics.
D’altres manifestacions freqüents de la teniasi són molèsties abdominals difuses, o ocasionalment diarrees, restrenyiment, nàusees o vòmits, que són provocats per la irritació que ocasionen les ventoses i els ganxos dels paràsits en adherir-se a la mucosa intestinal. També, per bé que rarament, es pot produir una obstrucció més o menys important del trànsit intestinal, en el cas de presència de nombrosos paràsits o de tènies voluminoses.
D’altra banda, si el trastorn esdevé crònic, com és habitual si no es procedeix al tractament oportú, és possible que es presentin trastorns nutritius, ja que els paràsits consumeixen una part de les substàncies nutritives que arriben a l’intestí, especialment els sucres. També es pot produir anèmia, pal·lidesa de pell i mucoses, com s’esdevé en el cas d’infestació per H. nana, a causa de la manca d’absorció de vitamina B12, element indispensable per al desenvolupament dels glòbuls vermells i que és assimilat fàcilment per aquesta espècie de tenia.
La cisticercosi, és a dir, la formació de quists que contenen larves dels paràsits en diversos teixits, és poc freqüent al nostre medi. Quan s’esdevé, sol passar inadvertida, ja que en general els quists són molt petits i al cap d’uns quants anys d’haver-se desenvolupat es van calcificant, de manera que les larves que contenen es destrueixen. Això no obstant, en alguns casos, els quists poden arribar a ésser voluminosos o es desenvolupen en punts clau del teixit cerebral i aleshores poden originar manifestacions neurològiques focals o augment de la pressió intracranial, o bé es desenvolupen dins del globus ocular, ocasionant la formació d’escotomes o dèficits en el camp visual.
Diagnosi
La diagnosi és bastant senzilla en el cas d’expulsió de segments de paràsits amb les deposicions. La confirmació diagnostica s’estableix amb l’observació microscòpica de les matèries fecals, on es poden advertir i identificar els ous o els segments de la tenia. També es pot recórrer al mètode de col·locar una cinta adhesiva als marges de l’anus, per tal que en desprendre-la arrenqui els ous de tenia que sovint queden retinguts en aquesta zona, i poder identificar-los en l’observació microscòpica.
Tractament i profilaxi
El tractament consisteix bàsicament en l’administració de fàrmacs per via oral, que actuen agredint els paràsits i eliminant-los. En l’actualitat, el fàrmac més emprat és la niclosamida, que no presenta efectes adversos i que, administrada en una sola dosi o molt poques, provoca el despreniment, degeneració i mort dels paràsits de la mucosa intestinal.
La cisticercosi, quan convé, es tracta amb diversos fàrmacs, com per exemple pracicuantel, que són capaços d’arribar als teixits infestats i destruir la paret dels quists.
La profilaxi consisteix bàsicament a prevenir la ingestió de quists de tènies mitjançant la cocció de la carn i el peix a més de 60°C, ja que a partir d’aquestes temperatures la paret dels quists es destrueix. D’altra banda, cal una vigilància sanitària de la carn que es consumeix.
| agent causal: | diverses espècies de cestodes anomenats tènies |
| font d’infecció: | carn i peix contaminat amb larves de tènies |
| prevenció de la infecció: | cocció adequada de la carn i el peix a més de 60°C |
| manifestacions: | expulsió de segments de tènies amb les deposicions; trastorns intestinals i nutritius |