Hom anomena tics les contraccions musculars ràpides, repetitives i involuntàries que aparentment no tenen sentit i que en general afecten grups musculars de la cara, el cap i el coll. Els tics més habituals són els de fer l’ullet, corrugar les celles, tòrcer els llavis, moviments laterals de cap i estirament del coll. És característic que els tics s’intensifiquin davant situacions d’estrès, que s’atenuïn quan la persona es distreu i que desapareguin quan hom dorm.
Bé que se’n desconeix la causa, hom considera que hi ha alguna menà d’alteració neurofisiològica que encara no ha estat identificada. En una tercera part dels casos, aproximadament, hi ha antecedents familiars d’altres trastorns psiquiàtrics.
Els tics es presenten habitualment envers set anys d’edat i en la majoria dels casos desapareixen espontàniament o s’atenuen al cap d’uns mesos o anys. De totes maneres, però, també es poden manifestar durant l’adolescència o l’edat adulta, o bé persistir indefinidament. De vegades s’acompanyen d’altres alteracions com la personalitat obsessiva o antisocial, ansietat o depressió.
És característic que l’intent de control voluntari dels tics generi una inquietud que s’intensifica fins que el gest es repeteix. En un primer moment els tics poden ésser controlats voluntàriament, però els persistents esdevenen automàtics i, per tant, incontrolables.
Una manifestació especial de tics són els que es presenten en l’anomenada síndrome de Gilles de la Tourette. Es tracta d’un trastorn presumiblement causat per alteracions neurofisiològiques que es manifesta abans de deu anys d’edat. Al començament consisteix en un únic tic, com ara el parpelleig o encongiment d’una espatlla. A partir de l’adolescència apareixen més tics i s’intensifiquen tot generant contraccions massives dels músculs facials, contraccions del tronc, cames i caixa toràcica, que poden provocar sorolls estranys. De vegades s’acompanyen de crits, emissió de lladrucs i coprolàlia o emissió de paraules grolleres. De vegades també es manifesten pertorbacions de la conducta com ara l’exhibicionisme. L’estat mental, però, no n’és alterat.
La majoria dels tics comuns no necessiten tractament, perquè desapareixen de manera espontània. Quan són persistents es poden atenuar amb l’administració de tranquil·litzants i la realització de psicoteràpia. Si es tracta de la síndrome de Gilles de la Tourette, hom sol indicar l’administració d’haloperidol durant períodes de temps més aviat llargs.