Definició

La neurosi obsessiva és un trastorn psíquic caracteritzat pel predomini d’un sentiment de compulsió que es manifesta per una marcada tendència a realitzar uns actes determinats, a pensar unes determinades idees o a recordar unes experiències concretes. Tot plegat d’una manera reiterada, i sovint amb el suposat objectiu d’evitar eventuals contratemps. La persona afectada és conscient d’aquest sentiment de compulsió, que li ocupa una gran part de l’activitat psíquica, i intenta evitar-lo, però el seu esforç només aconsegueix d’incrementar-li la por que té de les suposades desgràcies que es poden esdevenir.

Freqüència i edat

Segons dades estadístiques, al voltant d’un 1% dels pacients psiquiàtrics pateixen de neurosi obsessiva. El trastorn se sol iniciar en qualsevol edat, però és més habitual que es manifesti entre 20 anys i 40.

Causes

En l’origen de la neurosi obsessiva s’han involucrat diversos factors biològics, neurofisiològics, psicològics i d’aprenentatge. Si bé hi ha autors que donen més importància a algun d’aquests factors, n’hi ha d’altres que n’assenyalen la interacció. S’han fet estudis que suggereixen l’existència d’una predisposició genètica a partir del fet que aquest trastorn té una incidència superior entre germans bessons que entre la població en general.

En un percentage alt dels casos, la neurosi obsessiva es desenvolupa en persones que presentaven prèviament una personalitat característica, anomenada personalitat obsessiva o anancàstica. La personalitat obsessiva es caracteritza pel predomini dels dubtes, inseguretat personal i un sentiment d’incapacitat per a completar les accions i les decisions. Aquests sentiments produeixen en la persona que n’és afectada una tendència a la comprovació exhaustiva de tots els fets, a la repetició dels actes i a adoptar precaucions objectivament innecessàries. En general, es tracta de persones inflexibles en llurs idees i conviccions, perfeccionistes i meticuloses, com també excessivament amants de l’ordre i la disciplina. Això no obstant, en el fons se senten angoixades per la idea que han comès algun error o per l’eventualitat que s’esdevingui algun imprevist: qualsevol circumstància que alteri l’ordre preestablert se sol transformar en una font d’estrès difícil de controlar. Amb llur perseverança i tenacitat, són capaces d’esquivar obstacles importants, i és així que poden arribar a triomfar des d’un punt de vista professional o laboral. Ara bé, com que procuren estendre llur sistema de vida a l’entorn familiar i social, generen sovint conflictes de tipus afectiu. Igualment, les idees fixes, o pròpiament obsessives, poden en certa manera interferir en llur capacitat de judici o llur comportament.

Les persones que presenten una personalitat obsessiva típica es troben predisposades a patir de neurosi obsessiva. En gairebé les dues terceres parts dels casos, el trastorn es precipita com a conseqüència d’una circumstància externa, que és considerada un factor desencadenant. Bé que aquests factors són molt variats, els més habituals són els problemes sexuals i els matrimonials, la mort de persones estimades, conflictes laborals, malalties orgàniques i el període de l’embaràs i el part. Es desconeix com s’impliquen aquests factors, objectivament, en la gènesi del trastorn.

Per bé que s’ignora si hi ha un substrat anatòmic que es podria relacionar amb la neurosi obsessiva, sovint s’han pogut detectar alteracions en l’activitat elèctrica de l’encèfal, com un escurçament dels períodes de son ràpid o diverses anomalies en les respostes dels potencials evocats.

Pel que sembla, l’educació durant els primers anys de vida també té un paper important en el desenvolupament d’una futura personalitat obsessiva i, indirectament, en una possible neurosi obsessiva. En uns casos determinats hom ha constatat una educació que sobrevalorava la moralitat, la religió, la neteja i l’ordre, però que aconseguia, sobretot, generar un sentiment de culpabilitat en l’infant.

Símptomes, evolució i pronòstic

Les manifestacions del trastorn se centren en l’aparició d’idees, pors i actes obsessius. És difícil de delimitar les manifestacions de la personalitat obsessiva amb les de la mateixa neurosi obsessiva.

Les idees obsessives es caracteritzen pel fet que són constants, persistents, turmentadores i irracionals, i perquè col·loquen la persona afectada en una situació de dubte angoixant. El contingut de les idees obsessives pot ésser molt divers, tot i que sovint es tracta de temes religiosos i metafísics, la preocupació per la conservació de la puresa i la protecció corporal, qüestions morals, la protecció davant uns perills potencials exteriors, l’ordre i la simetria de les coses i les circumstàncies, la precisió, el fet de complir les obligacions, i el pas del temps. Aquests temes són l’habitual objecte de dubte gairebé en totes les persones, però en l’obsessiva adopten un caràcter patològic per la reiteració amb què es presenten, pel predomini del dubte sobre la capacitat de trobar respostes acceptables per part de la mateixa persona, i per la por subjacent. Així, per exemple, és possible que la persona obsessiva es demani d’una manera constant i amb angoixa durant molts anys si Déu existeix o no, o bé que insisteixi a realitzar càlculs matemàtics que objectivament no tenen cap utilitat, o bé també que maldi per localitzar amb precisió absoluta el moment exacte en què s’esdevingueren uns fets que aparentment no tenen cap importància.

La por obsessiva és una sensació d’angoixa davant situacions potencials o imaginàries, i no una por de fets o circumstàncies reals. Els objectes de por obsessiva més habituals són la contaminació deguda a microbis, les ferides causades amb objectes tallants o armes, les malalties en general i l’esdeveniment de fets imprevisibles. Per la seva naturalesa, la por obsessiva es fonamenta en pensaments màgics envoltats d’una atmosfera de superstició que habitualment porten a l’individu a estructurar sistemes de defensa complicats, absurds i irracionals. Així, per exemple, la persona obsessiva pot pensar que si el primer vehicle que veu ve de l’esquerra i no de la dreta, s’esdevindrà una desgràcia. Tot i que és conscient de la irrealitat de la convicció no podrà fer-hi res per evitar-la, perquè si se n’aparta entra en un estat d’angoixa desesperada.

Els actes obsessius es plantegen a conseqüència dels dubtes, les pors i les idees obsessives, i es caracteritzen per llur naturalesa compulsiva. Així, la persona afectada de neurosi obsessiva no pot evitar de realitzar-los reiteradament. Com passa també amb les pors i les idees, els actes obsessius es fonamenten en raonaments màgics, són destinats a evitar suposades desgràcies, i la persona lluita per suprimir-los i amagar-los. Així, per exemple, quan surt de casa seva se sent impel·lit a tornar-hi més d’una vegada a comprovar si ha tancat la clau del gas, ordena papers o documents reiteradament, efectua un gest determinat quan passa per un lloc amb l’objectiu de preservar la salut del seu fill, o bé s’ha de rentar les mans constantment, perquè té por de contaminar-se. La persona obsessiva és conscient de la naturalesa irracional d’aquesta mena d’actes, anomenats rituals, però li és més fàcil de conviure-hi que fer front a l’angoixa que li provoca el fet de no realitzar-los.

L’estat d’ànim o l’humor sol ésser monòton, amb una tendència als estats depressius i de tristesa generats per la inseguretat personal, el dubte i el sentiment de culpa característics de l’obsessió.

La intensitat i l’evolució del trastorn és molt variable. En alguns casos es tracta simplement d’un tret accentuat de personalitat que no li impedeix de mantenir les seves capacitats en d’altres àmbits i un nivell acceptable de convivència amb l’entorn. De vegades, però, les idees, les pors i els actes obsessius comprometen gairebé tota l’energia del malalt i obstaculitzen de manera progressiva la realització d’activitats i els vincles afectius estables.

Es consideren elements de bon pronòstic l’existència de factors externs desencadenants, la ràpida instauració del tractament adequat, i l’heterogeneïtat i la poca intensitat dels símptomes. Al contrari, indiquen un pronòstic desfavorable l’antecedent d’una típica personalitat obsessiva, una educació rígida, antecedents familiars, i també l’homogeneïtat i la severitat simptomàtiques.

Diagnosi

Hom basa la diagnosi d’aquesta malaltia en l’avaluació de les idees, les pors i els actes obsessius —que el malalt reconeix com absurds, però que no pot evitar—, en la lluita constant per a suprimir-los i amagar-los, en l’hegemonia del dubte i en la consciència de malaltia. Així, sovint cal efectuar una sèrie d’entrevistes amb l’objectiu de descartar d’altres trastorns com l’esquizofrènia o la depressió, que de vegades provoquen símptomes semblants.

Tractament

El tractament és adreçat a atenuar o bé suprimir els símptomes i a millorar l’adaptabilitat de la persona al seu entorn afectiu i social. Així, les mesures més emprades són la psicoteràpia i la medicació antidepressiva, ajustades a les necessitats i les circumstàncies concretes en cada cas.

Quan es tracta d’una personalitat obsessiva, les psicoteràpies de suport solen contribuir a resoldre uns aspectes concrets determinats, com ara conflictes interpersonals, laborals o de parella, i sovint possibiliten que la persona que n’és afectada aclareixi la seva relació amb la inseguretat personal, les pors i els dubtes.

En el cas de neurosi obsessiva, i especialment si és accentuada, hom sol recórrer, a més, a l’administració prolongada de fàrmacs antidepressius, perquè així millora l’humor i es proporciona un marc favorable a la realització d’una psicoteràpia.

Segons diversos estudis estadístics, hom ha pogut constatar un alt índex d’efectivitat d’unes determinades tècniques conductistes com ara l’exposició deliberada a les situacions i les circumstàncies que es relacionen amb els rituals obsessius per a atenuar les pors i els actes reiteratius característics d’aquesta afecció.

De vegades, quan la presentació del trastorn és d’extrema gravetat i s’acompanya d’una pèrdua transitòria de la capacitat de judici, o fins i tot de la manca de consciència de la malaltia, cal recórrer a l’hospitalització durant un període de temps variable.