Definició
La histèria és un trastorn psíquic caracteritzat per l’aparició de diverses manifestacions que corresponen o bé a una alteració motora o sensorial, o bé a una alteració de la consciència com ara amnèsia o desdoblament de la personalitat. Aquestes alteracions no són provocades per l’existència de lesions orgàniques i poden expressar simbòlicament un conflicte intrapsíquic desconegut per la mateixa persona que n’és afectada o procurar-li, també inconscientment, alguna mena d’avantatge.
La paraula histèria deriva del mot hystéra, que en grec antic significava ‘matriu’ i que fou utilitzat per Hipòcrates per a fer referència a un grup ambigu de trastorns que creia que només afectaven les dones, probablement durant els períodes de menstruació. Actualment, però, s’utilitza per a designar un trastorn que pot afectar tant les dones com els homes.
La histèria forma part, clàssicament, de les neurosis, és a dir, els trastorns mentals caracteritzats pel fet que no tenen un substrat de lesió orgànica apreciable, en què la persona que n’és afectada manté el sentit de la realitat i la seva personalitat no es troba desorganitzada. Així, sovint es parla de neurosi histèrica.
Causes
L’origen íntim de la histèria és desconegut, bé que s’han elaborat nombroses teories en aquest sentit. Com que no s’ha pogut comprovar l’existència de cap mena d’alteració genètica, anatòmica o biològica, es considera que la histèria és causada per factors de tipus psicològic i social.
Des d’un punt de vista psicològic, hom creu que aquesta afecció es basa en uns determinats conflictes viscuts durant la infància, època en què es modela la personalitat de la persona. Aquests conflictes infantils són reprimits involuntàriament i inconscient, perquè les idees, els desitjós o els sentiments que impliquen podrien representar un perill o un desequilibri per a la integritat de l’individu. Gràcies a aquesta repressió, l’histèric pot oblidar selectivament uns fets determinats. Encara que no poden ésser recordats, però, continuen existint, i, en unes circumstàncies determinades, és possible que s’expressin a través de diverses alteracions que constitueixen les manifestacions de la malaltia. De vegades, una determinada manifestació es pot desencadenar a causa d’un fet que incideix directament en un dels conflictes psíquics reprimits. De totes maneres, és molt difícil de relacionar clarament els fets desencadenants amb l’origen del trastorn, que el mateix malalt desconeix.
Les manifestacions histèriques poden servir també, inconscientment, perquè la persona que n’és afectada obtingui algun benefici secundari, com ara rebre més atencions dels qui l’envolten o poder defugir unes obligacions que no li agraden. Aquestes actituds solen tenir igualment el seu origen en la infància, perquè l’aprenentatge de l’infant es basa en conductes imitatives i en les respostes que l’entorn dóna al seu comportament. Així, per exemple, un context familiar que permet al nen d’obtenir avantatges en detriment de les seves obligacions amb una exteriorització desmesurada de símptomes corporals pot acostumar l’infant a posar-se malalt o bé a comportar-se com un malalt quan ha de fer front a obligacions o problemes que li semblen excessius.
Per bé que les manifestacions histèriques es poden donar en qualsevol persona, e|i general afecten individus que presenten una personalitat característica anomenada personalitat histèrica. La personalitat histèrica comprèn una sèrie de trets que, tot i que es troben en la majoria de les persones, en aquest cas es caracteritzen per la intensitat i la persistència. Un d’aquests trets és l’egocentrisme: la persona afectada necessita d’una manera permanent ésser el centre d’atenció i destacar per sobre dels altres, fins i tot intentant aparençar més del que és en realitat; és possessiva en els afectes i té un concepte clar de les obligacions que les altres persones tenen envers ella, però en canvi oblida fàcilment les que li pertoquen. Un altre tret característic és l’histrionisme, pel qual l’individu tendeix a dramatitzar la seva pròpia existència tot representant el que ell mateix creu que és, a encobrir els aspectes de la realitat que no li agraden i a construir-se un món més a la mida de la seva fantasia desmesurada. Sovint, aquestes característiques de personalitat, generen en els altres una impressió d’inautenticitat i superficialitat. Un altre tret típic que presenten és la suggestionabilitat, és a dir, la facilitat d’ésser influït i vulnerable en les relacions interpersonals i en la percepció de les sensacions corporals. Així, es troba exposat a l’aparició i la desaparició de diversos tipus de símptomes corporals, que viu com a reals malgrat la impossibilitat de determinar-ne cap lesió orgànica. És igualment característica la dependència afectiva dels altres; aquestes persones no es creuen veritablement capaces de valdre’s per si mateixes, necessiten constantment l’aprovació de l’entorn, manifesten una escassa tolerància a la frustració, i tendeixen a manipular i responsabilitzar els altres de llurs actes, fins i tot amb amenaces o intents de suïcidi. Aquests tipus de manipulacions, de les quals habitualment no son conscients, permeten a la persona implicada de gaudir de privilegis i comoditats dels quals no pot prescindir. L’arma que utilitza la persona histèrica per a mantenir aquests avantatges en les seves relacions afectives i socials és la seducció o l’erotització de les relacions socials. L’histèric procura sempre d’agradar els altres i en aquest sentit intenta de desenvolupar tant com pot l’enginy, la loquacitat o l’atractiu físic. Sovint, es presenta com una persona sexualment exuberant i activa, però aquesta presentació constitueix una façana amb la qual pretén d’amagar, tant als altres com a si mateix, una profunda por a la sexualitat. En la majoria dels casos, l’histèric pateix de disfuncions sexuals que constitueixen una font constant de conflictes. Igualment, la persona histèrica experimenta una veritable pobresa emocional, oculta per sota d’actituds efusives d’empatia. Interiorment, bé que no n’és conscient, l’histèric viu pendent de la pròpia imatge i no es pot desprendre prou d’ell mateix per a estimar plenament els altres.
Freqüència, edat i sexe
Segons dades estadístiques, la histèria afecta gairebé un 2% de la població. No hi ha dades estadístiques fiables en aquest sentit, perquè és difícil d’establir un límit entre la normalitat i la personalitat histèrica. En conjunt, tant l’una com l’altra són més freqüents en les dones i se solen manifestar en la infància o l’adolescència.
Tipus i símptomes
La histèria es pot manifestar amb una sèrie de símptomes corporals, anomenats accidents somàtics, o també amb una sèrie de símptomes o accidents psíquics. Amb força freqüència, aquests tipus de símptomes se superposen i es presenten en individus que hi tenen una personalitat predisposada. En alguns casos, els trets de la mateixa personalitat histèrica són tan accentuats que en si mateixos constitueixen un trastorn.
Els accidents somàtics de la histèria, anomenats també trastorns de conversió, poden afectar qualsevol regió o funció corporal. Es poden presentar en forma de crisi o bé ésser persistents i en general tenen característiques similars als causats per diverses malalties orgàniques.
El prototip de les crisis histèriques, per bé que actualment és poc habitual, és l’anomenada gran crisi de Charcot. Se sol iniciar amb símptomes previs com ara dolor lumbar, palpitacions o trastorns visuals o auditius. Tot seguit l’individu que n’és afectat mostra un trastorn de la consciència més profund o menys, i es presenten uns moviments convulsius que en general són desordenats i que poden durar alguns minuts. Posteriorment, sobrevé un període de contorsions i moviments incoordinats. Després, hi ha un període de trànsit o d’actituds passionals en què l’afectat representa escenes violentes o eròtiques i, finalment, enmig de plors, el malalt recupera la consciència. A diferència del que s’esdevé en els veritables atacs epilèptics, la crisi no es presenta en un moment qualsevol sinó sempre que hi ha d’altres persones que puguin observar el que passa i en situacions que no provoquen un perill real per a la persona afectada. Actualment, són més habituals les formes atenuades d’aquest tipus de crisi o l’aparició d’altres símptomes com ara tremolors, crisis de plor o de riure, tics, accessos de singlot o de letargia que s’assemblen a l’estat de coma, i sempre davant d’altres persones que es puguin constituir espectadors.
Entre els accidents somàtics persistents, els més habituals són les paràlisis i les contractures musculars localitzades o generalitzades, els trastorns de la fonació com ara afonies i disfonies, o bé trastorns sensorials localitzats o generalitzats, com ceguesa, sordesa o la manca o l’excés de sensibilitat cutània. Quan es tracta d’una alteració motora o sensorial, pot semblar un trastorn neurològic. De fet, però, la semblança és només aparent, perquè en general els símptomes no corresponen als que provocaria un trastorn neurològic real, sinó que es corresponen amb la idea, normalment inexacta, que el mateix afectat té de com es manifestaria aquest trastorn.
Entre els accidents psíquics de la histèria, anomenats també trastorns dissociatius, els més habituals són els trastorns de la memòria, com ara estats d’amnèsia en què la persona afectada no recorda uns fets, una experiència o un període determinat de la seva vida; els estats transitoris de somnambulisme, de desdoblament de la personalitat, d’inhibició de les capacitats intel·lectuals o de desorientació i pèrdua de la consciència, i al·lucinacions. En general, hom considera que els accidents psíquics es corresponen amb els símptomes que la persona mateixa identifica com a característics de les psicosis.
Diagnosi
Per bé que tant els accidents somàtics com els físics s’assemblen a d’altres trastorns provocats per diverses malalties orgàniques, gairebé sempre hi ha diferències que es posen de manifest, sobretot perquè l’histèric necessita la presència d’un públic per a representar les seves actuacions. Així, per exemple, la persona histèrica que pateix d’una crisi convulsiva no es fa mal quan cau, a diferència del malalt d’epilèpsia. O, si intenta suïcidar-se, procura de comunicar-ho prèviament a algú. Malgrat aquestes diferències, abans de procedir a la diagnosi d’histèria cal descartar, d’una banda, l’existència de lesions orgàniques —la qual cosa requereix de vegades la realització d’exàmens complementaris com radiografies de diverses parts del cos o electroencefalografies—, i, de l’altra, també l’existència d’altres trastorns mentals, com els estats depressius o la hipocondria, amb els símptomes dels quals es podria confondre.
Pronòstic i tractament
El tractament de fons té l’objectiu d’aconseguir que el malalt comprengui que amb la simptomatologia que presenta o la seva manera de relacionar-se amb els altres pretén d’obtenir un benefici secundari, i alhora d’ajudar-lo a enfrontar-se més clarament amb els seus conflictes. Així, en general es recomana la realització d’una psicoteràpia, l’orientació de la qual és estudiada en cada cas concret.
En els casos de crisis histèriques greus, hom sol recomanar l’administració temporal de medicaments tranquil·litzants o, també, quan l’entorn familiar és afectat negativament per la problemàtica, la separació temporal del malalt.
El pronòstic és molt variable. En la majoria dels casos, les manifestacions clíniques es presenten a conseqüència de situacions ambientals concretes i són de caràcter transitori. La cronicitat dels símptomes és rara, i sol produir-se quan el malalt obté permanentment algun benefici secundari. Això no obstant, segons dades estadístiques, tendeixen més a la cronicitat quan no es poden relacionar amb factors desencadenants i quan predominen els fenòmens de tipus hipocondríac.
La personalitat histèrica és crònica per definició, però, de fet, la realització d’una psicoteràpia pot afavorir la solució dels conflictes i millorar les relacions interpersonals.