L’autisme infantil és un trastorn mental greu de la primera infància que es caracteritza per una manca de contacte afectiu amb el medi ambient, intolerància al canvi de situacions ambientals i mancança en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals, especialment pel que fa a la parla. Segons dades estadístiques, de 3 infants a 5 de cada 10.000 pateixen d’aquest trastorn.
Bé que la causa de l’autisme infantil és desconeguda, diverses hipòtesis considerades actualment assenyalen una gènesi multifactorial en què interactuarien aspectes ambientals, com ara manca de contacte amb els pares o manca d’afecte envers ells, i aspectes biològics, com ara alteracions o dèficits neurològics o metabòlics.
Aquesta alteració se sol fer evident d’una manera progressiva i afecta les diverses àrees de conducta. Pel que fa a la conducta social, cal destacar l’aïllament i la manca de contacte afectiu amb els pares, els altres infants i l’entorn en general. Es tracta de nens que no participen en jocs col·lectius ni manifesten conductes d’imitació, la qual cosa repercuteix invariablement en un retard de l’escolaritat i de l’aprenentatge en general. El desenvolupament de la parla és igualment endarrerit, i en la majoria dels casos deficitari pel que fa al vocabulari i la comprensió. Els infants autistes tendeixen a repetir les darreres paraules o síl·labes que han sentit, fora de context i mancades de sentit. És característic que quan parlen de si mateixos ho facin en segona persona o amb el seu nom propi. En conjunt, tant la parla com el llenguatge gestual perden el sentit de comunicació. Molt sovint, doncs, aquests infants parlen sense adreçar-se a ningú i no esperen cap mena de resposta o bé no capten missatges ni s’expressen a través de la comunicació ocular o d’altres gestos. Hom considera que els nens autistes tenen una imatge d’ells mateixos i dels altres com a objectes i no com a persones amb sentiments i voluntats independents i modificables. Justament un aspecte típic de l’autisme és la tendència a mantenir la uniformitat del medi ambient: qualsevol intent d’interrompre l’infant mentre fa alguna cosa pot provocar ansietat i irritabilitat. La manca d’expressivitat corporal sol anar acompanyada d’una tendència manifesta a efectuar moviments repetits i persistents, com ara gronxament rítmic del cos, salts, girades de cap o mirades extasiades que s’adrecen a objectes lluminosos. Probablement, l’aspecte més dramàtic d’aquest comportament són les conductes autolesives o autoagressives, entre les quals destaquen els cops de cap i les mossegades a les mans i els
punys, però també és habitual que l’infant es pegui ell mateix, que s’arrenqui cabells i fins i tot trossos de pell o encara de teixits més profunds.
Hom basa la diagnosi bàsicament en la determinació dels trastorns de conducta esmentats anteriorment. En general els infants autistes són diferents dels altres nens ja des dels primers mesos de vida, bé perquè no responen a les atencions dels pares amb el contacte dels ulls o somriures o carícies, o simplement perquè prefereixen estar-se sols durant moltes hores i que ningú no els molesti.
L’autoaïllament i les pertorbacions de conducta solen remetre cap a 5 o 6 anys. Això no obstant, el pronòstic de la malaltia és greu quant a l’adaptació a l’entorn pel dèficit en l’expressivitat i l’aprenentatge que caracteritzen aquesta malaltia.
D’altra banda, hom en centra el tractament en processos d’aprenentatge i educació especialitzats. La invariabilitat de l’entorn disminueix la freqüència i la intensitat de les pertorbacions de conducta. En el cas d’actituds potencialment perilloses o d’estats d’ansietat, se sol recórrer a l’administració de fàrmacs antipsicòtics o medicaments tranquil·litzants.