Definició
La paranoia és un deliri interpretatiu, de caràcter transitori o progressiu, estructurat en una lògica aparentment coherent i que no s’acompanya d’una pèrdua de les capacitats intel·lectuals.
La paraula paranoia procedeix del grec antic, llengua en què en sentit figurat significa ‘esperit no centrat’ o ‘pensament paral·lel’. Actualment, però, hom empra tant el substantiu paranoia com els adjectius paranoic o paranoide tot fent referència a diversos trastorns que es caracteritzen per una marcada tendència a interpretar erròniament uns determinats fets o circumstàncies que vinculen la persona al seu entorn. Aquests errors d’interpretació o idees delirants presenten sovint les característiques d’un deliri, és a dir, s’aparten persistentment i d’una manera incorregible de la realitat, i alhora nodreixen una sobreestimació de la pròpia persona amb relació a les seves capacitats, els seus drets o la seva importància, i el fan deduir equivocadament que el volen perjudicar, que pateix de malalties inexistents, o bé el fan sentir-se gelós d’una manera injustificada.
A diferència del que s’esdevé en el grup de psicosis esquizofrèniques, en els trastorns paranoides el deliri no es basa en fets del tot irreals, sinó en una interpretació equivocada d’uns fets determinats, fonamentada en una lògica coherent en aparença. Fora d’aquesta trama de deliris, la persona que n’és afectada conserva intactes la lucidesa i les capacitats intel·lectuals.
Causes i freqüència
Les idees paranoides són molt freqüents en la vida quotidiana, i de vegades es poden relacionar amb la capacitat de l’home per a anticipar-se a l’hostilitat dels altres éssers humans i l’entorn natural. Però, molt sovint, per llur persistència o intensitat, esdevenen patològiques i provoquen una notable manca d’adaptació a l’entorn social.
Els trastorns paranoides es poden presentar en un tipus de personalitat especial, anomenada personalitat paranoide, en què predominen els sentiments de desconfiança envers els altres i una excessiva autoestimació. De vegades els sentiments de desconfiança poden ésser deguts a una situació crítica transitòria, com ara la pèrdua o la separació d’un ésser estimat, o bé a un aïllament progressiu, com s’esdevé sovint entre els immigrants de races i cultures diferents, o entre les persones sordes o cegues. Però en alguns casos els deliris paranoics es desenvolupen en absència dels antecedents esmentats.
Si hom exceptua els episodis paranoics consecutius a la intoxicació aguda o crònica d’alcohol o d’altres drogues, que són comentats als apartats corresponents, el mecanisme que genera aquest tipus de trastorns continua essent objecte de discussió. Així, per exemple, hi ha teories que consideren que, per amagar la debilitat i la dependència pròpies, la persona paranoica enforteix inconscientment un sentiment de grandiositat i de persecució deliberada per part dels altres, i n’hi ha que consideren que el nucli del conflicte està en un impuls homosexual inacceptable i reprimit inconscientment. De fet, però, cap de les teories que han estat formulades fins ara s’han demostrat científicament.
Segons dades estadístiques, els trastorns paranoics constitueixen menys d’un 5% dels ingressos en hospitals psiquiàtrics, però —bé que hom no disposa d’estudis concrets en aquest sentit— es considera que la proporció extrahospitalària és molt superior. Aquests trastorns es presenten especialment entre 35 anys i 45, i són més habituals en els estrats socials menys afavorits econòmicament i educativa, sobretot entre els immigrants.
Tipus, símptomes i evolució
Els trastorns paranoics més freqüents són la personalitat paranoica, les reaccions paranoiques i el desenvolupament paranoic o paranoia pròpiament dita. La personalitat paranoica presenta trets característics i accentuats. El més característic és la desconfiança. La persona que té una personalitat d’aquest tipus és molt suspicaç, sobrevalora les possibilitats agressives i conspiradores dels qui l’envolten, i se sent provocat i al·ludit amb molta facilitat. En les seves relacions socials sol ésser agressiu, quan no aconsegueix de reprimir els seus impulsos, o bé distant o summament cortès per a dissimular els conflictes. Un altre tret distintiu és la rigidesa en les conviccions; no tolera d’ésser contradit, és incapaç de sotmetre’s a una autocrítica i no es mostra obert als problemes dels altres. D’altra banda, hi és igualment acusat l’egocentrisme, ja que tendeix a sobrevalorar les pròpies virtuts i els seus èxits personals, si no és que se’ls inventa, i la necessitat de grandesa és tan desmesurada que esdevé un blanc fàcil per a les adulacions. En aquest tipus de personalitat, hi són també amb molta intensitat l’apassionament i la competitivitat, i per això el malalt tendeix a interpretar les situacions d’una manera molt particular i sovint equivocada, com també a justificar els propis actes tot projectant-ne la responsabilitat envers els altres; sempre són els altres, els qui el provoquen. Per bé que la persona paranoica pretén d’utilitzar arguments lògics quan expressa les pròpies conviccions, el raonament que segueix exclou tot allò que difereixi de les seves idees preconcebudes. Per amagar l’agressivitat i, en definitiva, la manca de confiança en si mateix, tendeix al fanatisme, sia adscrivint-se exageradament a les normes socials vigents o bé fent-ho a les normes de grups o sectes marginals. Totes aquestes característiques el porten sovint a plantejar querelles i plets, a recollir una sèrie de fracassos personals que no reconeix com a tals i a abocar-se a l’aïllament. De vegades, però, els conflictes que genera ultrapassen la seva capacitat de negació de la realitat i entra en una crisi depressiva que, en els casos més intensos, el pot portar al suïcidi. Igualment, en algunes ocasions, aquesta particular visió de si mateix i del seu entorn és la base de suport d’una reacció paranoica o d’un desenvolupament paranoic.
La reacció paranoica i el desenvolupament paranoic tenen en comú l’aparició de deliris interpretatius de continguts diversos, en general en una personalitat prèviament predisposada, que allunyen la persona que es troba en aquesta situació de la realitat. També hi ha, però, algunes diferències.
En la reacció paranoica els deliris interpretatius se solen presentar sobtadament, en uns dies o unes setmanes i a conseqüència d’algun factor extern desencadenant, i desapareixen al cap d’unes setmanes o uns quants mesos. Igualment, els arguments que l’afectat empra per a convèncer els altres que té raó no són gaire coherents. Els factors desencadenants de la reacció paranoica poden ésser molt variables. De vegades es tracta de la pèrdua real, imaginària o temuda de quelcom molt valorat afectivament, com ara la pèrdua d’un ésser estimat, d’un treball o un plet, o bé el fracàs matrimonial, mentre que, en d’altres casos, es tracta de circumstàncies que obliguen la persona a sotmetre’s passivament a una situació de desprotecció, també real o imaginària, com s’esdevé en les hospitalitzacions quirúrgiques, en les ocupacions laborals que impliquen un paper submís, o després d’un robatori o d’un accident de trànsit.
En el desenvolupament paranoic els deliris interpretatius s’instal·len progressivament, durant mesos o anys, sense que hi hagi un factor desencadenant demostrable. El contingut del deliri sol ésser en aparença més lògic i estructurat, i per tant el malalt pot convèncer els altres amb els seus arguments. Alhora, el deliri s’enriqueix contínuament amb noves idees delirants que se sumen als falsos conceptes originals a partir dels quals s’ha anat desenvolupant. Una altra característica del desenvolupament paranoic és que evoluciona alternant períodes de més activitat delirant, que sovint requereixen l’hospitalització del malalt, amb períodes de tranquil·litat relativa en què el deliri es manté latent. Malgrat que la persona que n’és afectada no pot comprendre la irrealitat del deliri, del qual es mostra convençut sense cap mena de dubte, és característic que conservi la lucidesa i sembla que manté inalterades les facultats intel·lectuals, de manera que és capaç de convèncer els altres de les seves idees amb força facilitat.
El contingut dels deliris interpretatius en els trastorns paranoics pot ésser molt variable, bé que tots són de tipus autoreferencial, és a dir, es manifesten amb una desmesurada observació i valoració de la persona envers ella mateixa que, en general, amaga una profunda autodesvalorització i un sentiment d’inferioritat. Els més habituals són el deliri de persecució, el de reivindicació, el deliri zelotípic, el deliri erotomaníac, el deliri hipocondríac i l’anomenada folie à deux.
El deliri de persecució és el més habitual. La persona creu, i n’intenta convèncer els altres, que és perseguida, i que els seus perseguidors li fan notar llur presència contínuament i en qualsevol lloc, sia amb amenaces, sia amb intents d’assassinat, i adjudica tots els seus mals a aquesta persecució infatigable, segons ell deguda a la gelosia o l’enveja que les seves activitats o els seus afectes desperten en altres persones.
D’altra banda, el deliri de reivindicació consisteix en una actitud de protesta desmesurada i insistent, basada en fets que l’implicat considera insultants per a la seva dignitat. Aquest tipus de deliri es pot establir en diversos aspectes de la vida. Quan es relaciona amb aspectes legals, la persona paranoica es troba sempre pendent de plets i processos judicials. Quan tracta sobre la pròpia salut, en general a conseqüència de malalties inexistents, protesta de l’assistència sanitària; quan s’interessa per temes de caràcter impersonal, com ara la política o la religió, esdevé un fanàtic amb un enorme poder de convicció, i quan el camp triat és el saber, el paranoic proclama contínuament que ha fet un descobriment o una invenció que no li volen reconèixer.
El deliri zelotípic se centra en una gelosia obsessiva i gairebé constant, basada en fets irreals. La persona que presenta aquest deliri interpreta que la raó per la qual no gaudeix d’una bona relació de parella és que el seu company o la seva companya ha establert una relació amb una altra persona. En l’inici del trastorn, és dominat per una incertesa que el manté a Pexpectativa, però tot seguit adopta un paper actiu, i no para d’efectuar investigacions de tota mena, sovint absurdes, que impliquen i provoquen un gran malestar en el seu entorn familiar.
En el deliri erotomaníac, més freqüent en les dones, el paranoic està convençut, a partir d’una interpretació equivocada, que és estimat i protegit per una altra persona, sovint d’un estrat social o econòmic més afavorit. Qualsevol circumstància fortuïta es pot convertir en un senyal inconfusible d’aquest amor. Sovint, quan el malalt s’enfronta amb el rebuig real per part de l’altra persona, l’esperança dipositada en aquesta relació fantàstica esdevé menyspreu i agressivitat.
En el deliri hipocondríac, el malalt està convençut de patir malalties que són inexistents i objectivament absurdes, i que sovint es manifesten amb un únic símptoma, tenaç i repetitiu, com ara la sensació de coïssor a la pell o que el seu cos desprèn olors desagradables a causa d’una infestació de l’organisme deguda a paràsits o cucs.
D’altra banda, la folie à deux, que en francès significa ‘follia de dos’, és un deliri paranoide compartit per dues persones o més que conviuen o mantenen una relació íntima, com mare i fill o marit i muller, i dels quals un dels dos com a mínim pateix d’algun trastorn paranoic. Sovint, la folie à deux es presenta en casos de deliri hipocondríac. Les persones que en són afectades entren en un cercle viciós patològic: el vincle que s’estableix entre ells potencia l’activitat delirant i viceversa. Així, la separació transitòria o definitiva sol ésser un pas necessari en el tractament.
Diagnosi
La diagnosi dels trastorns paranoics es realitza mitjançant una sèrie d’entrevistes en què hom intenta de valorar els símptomes i els antecedents del malalt, com també d’establir l’origen, el contingut i la delimitació dels deliris interpretatius. A causa de la similitud que en alguns casos hi pot haver entre la personalitat paranoica, les reaccions paranoiques, el desenvolupament paranoic i l’esquizofrènia paranoica, sovint cal esperar l’evolució del procés o la resposta al tractament indicat per a confirmar la diagnosi.
Tractament
El tractament dels trastorns paranoics té una connotació i una dificultat molt especial, ja que es tracta de persones que, per qüestions de personalitat o per la definició mateixa d’aquestes afeccions, no tendeixen a acceptar que estan malaltes i que, per tant, necessiten consultar un metge. Sovint, la sol·licitud del tractament prové directament dels familiars o persones que els són molt properes, que se senten ultrapassades per les situacions en què el malalt els implica, mentre que, en d’altres, és el mateix afectat qui, bé enmig d’una crisi o amb la intenció de manifestar que són els qui l’envolten els que necessiten tractament, accepta de consultar el metge.
El tractament d’aquests trastorns consisteix bàsicament en l’administració de fàrmacs antipsicòtics, l’efecte dels quals disminueix l’activitat dels deliris, i en la realització d’una psicoteràpia adequada a les necessitats de cada cas concret.
La reacció paranoica requereix habitualment l’hospitalització del malalt, ja que això permet de separar temporalment el malalt de la situació que va desencadenar el trastorn i alhora planificar i controlar millor les mesures farmacològiques i psicoterapèutiques. En la majoria dels casos, al cap d’algunes setmanes els deliris desapareixen i hom es pot reintegrar a les seves activitats normals. Això no obstant, es recomana que la psicoteràpia continuï durant un període de temps més llarg o menys.
El desenvolupament delirant sol tenir una evolució crònica, i en general el malalt ha d’ésser internat periòdicament en un hospital especialitzat, bé quan l’activitat delirant és molt intensa o quan hi ha trastorns de la conducta importants, com una gran agressivitat o un intent de suïcidi. En aquests casos, l’hospitalització s’envolta habitualment d’escenes d’un gran dramatisme, perquè el malalt, malgrat la gravetat de la situació, està convençut que es troba completament bé i que no té cap trastorn. D’altra banda, sol ésser prolongada, perquè es necessita un període de temps considerable fins que la psicoteràpia i la medicació siguin efectives.