Definició
Hom anomena ansietat un trastorn caracteritzat per l’aparició d’una sèrie d’intenses manifestacions físiques i mentals d’alerta que no poden ésser atribuïdes a l’existència d’un perill o d’una amenaça reals. De fet, com que el terme ansietat també és emprat per a designar una emoció normal, hom parla de trastorns deguts a l’ansietat per designar diversos estats patològics que es poden presentar en forma de crisis o bé d’una manera generalitzada i contínua.
L’ansietat és una emoció normal que es presenta en la vida quotidiana davant situacions que amenacen la integritat física, com la imminència d’un accident o una persecució, o bé davant situacions que representen un estrès psicològic, com ara una entrevista laboral o un examen. En situacions d’aquesta mena, l’organisme posa en funcionament una sèrie de mecanismes d’alerta amb l’objectiu de facilitar una resposta eficaç que permeti de superar el conflicte tot proporcionant una capacitat de percepció de la realitat i de concentració mental superior. A conseqüència de l’activació dels mecanismes d’alerta, es generen sensacions com inquietud o inseguretat; igualment, hi ha un sentiment d’espera penós que se sol anomenar, pròpiament, ansietat. D’altra banda, hi ha diverses manifestacions físiques com una opressió toràcica o palpitacions que en conjunt hom considera que corresponen a un sentiment d’angoixa. Es parla d’un trastorn d’ansietat quan els mecanismes d’alerta s’activen sense que es pugui identificar una situació que ho justifiqui, o bé quan es mantenen activats amb més intensitat i durada del que es pot esperar davant d’una determinada situació conflictiva. Els trastorns d’ansietat també són considerats integrants del grup de les neurosis, és a dir, els trastorns mentals caracteritzats pel fet que no tenen un substrat de lesió orgànica apreciable, en els quals la persona afectada manté indemne el sentit de la realitat i la seva personalitat no es troba desorganitzada. Així, també es parla de neurosis d’ansietat o, com a sinònim, de neurosis d’angoixa.
Freqüència, edat i sexe
Es calcula que entre un 3% i un 5% de la població pateix trastorns causats per l’ansietat. La freqüència d’aquests trastorns és dues vegades superior en el sexe femení. L’edat més habituat de presentació se situa entre 20 anys i 40, bé que se’n poden manifestar en qualsevol època de la vida.
Causes
L’ansietat és una emoció normal en l’ésser humà que, fins a un cert punt, és útil perquè permet d’assolir un millor nivell d’eficàcia, física i mental, en resposta a situacions conflictives de tota mena. Hi ha, doncs, una gran diversitat d’estímuls capaços de provocar ansietat, en un grau proporcional a la gravetat de la situació, bé que és difícil d’establir amb claredat una correspondència entre el motiu de l’ansietat normal i la intensitat que presenta, perquè hi ha situacions que són més conflictives per a unes persones determinades que per a unes altres. De totes maneres, sempre que es tracta d’un estat d’ansietat normal, la persona que n’és afectada en pot identificar l’origen, un motiu lògic que n’hagi provocat l’aparició. Els trastorns d’ansietat es produeixen quan s’engega el mecanisme de l’ansietat sense que hi hagi una causa real que permeti d’entendre aquesta resposta, o bé quan la resposta és molt exagerada. Com que el límit del que és normal i el que és patològic és difícil de precisar, l’origen dels trastorns causats per l’ansietat és complex i encara no ha estat del tot aclarit. Per a entendre’n la causa cal tenir en compte diversos factors que interactuen i d’entre els quals destaquen els de caràcter genètic, neurofisiològic i psico-social.
Pel que fa a la influència de factors genètics hereditaris, s’ha pogut comprovar que els trastorns deguts a l’ansietat, especialment els que es manifesten en forma de crisis, són més freqüents entre familiars consanguinis de persones que en són afectades que en la resta de la població, com també que la freqüència és superior com més propera és la relació de parentiu. Per aquesta raó hom considera que hi ha una predisposició genètica a patir estats d’ansietat, especialment en forma de crisis, bé que no s’ha pogut identificar cap alteració genètica que, en concret, en sigui responsable.
Dels factors neurofisiològics hom sap que la sensació d’ansietat es genera per l’activació d’un mecanisme complex en què intervenen diverses estructures nervioses cerebrals. Entre les estructures involucrades hi ha el sistema límbic, que participa en totes les respostes emocionals i, sobretot, un centre nerviós anomenat locus ceruleus que es troba en el tronc encefàlic i va connectat mitjançant diverses vies nervioses a l’escorça cerebral, la formació reticular i el cerebel. Pel que sembla, l’activació del locus ceruleus és específicament responsable de la sensació d’ansietat. Actualment hom considera que davant una situació de perill o d’estrès, el cervell activa els mecanismes d’alerta a través de les anomenades vies noradrenèrgiques, és a dir, les funcions nervioses que s’estimulen a través del neurotransmissor noradrenalina. Així, són estimulades estructures diverses que generen reaccions variades: s’incrementa la capacitat de concentració i d’atenció; és estimulat el locus ceruleus, de manera que hom percep una sensació subjectiva d’ansietat; s’estimulen diversos centres cerebel·losos —la qual cosa fa que es presentin tremolors—, i, per la participació del sistema Iímbic, és estimulat el sistema simpàtic que, a través d’una descàrrega d’adrenalina per part de les glàndules suprarenals, prepara físicament per a l’acció tot incrementant la freqüència cardíaca i el to muscular. S’ha dit que els trastorns deguts a l’ansietat poden ésser causats per una alteració específica del locus ceruleus o bé per una concentració excessiva de noradrenalina en el sistema nerviós central. Tanmateix, hom no ha pogut establir encara quina és la causa d’aquesta pertorbació, ni en què consisteix exactament. D’altra banda, es creu que pot ésser responsable dels trastorns d’ansietat una deficiència d’un altre neurotransmissor, l’anomenat àcid gamma-aminobutíric o GABA, que té un efecte equiparable al dels medicaments tranquil·litzants.
Entre els factors psico-socials, cal destacar tant característiques individuals com situacions ambientals que afavoreixen els trastorns causats per l’ansietat. Pel que fa a la situació individual, hom considera que hi ha una personalitat predisposada a patir de trastorns deguts a l’ansietat. Les persones que tenen aquesta personalitat presenten, com a trets distintius, uns marcats sentiments d’inseguretat personal, dificultat a decidir i la tendència a establir llaços afectius i socials de dependència. En aquest sentit, s’ha assenyalat que, durant la infància, un entorn familiar excessivament autoritari o, al contrari, excessivament protector, pot influir en l’adquisició d’una personalitat predisposada a patir d’aquests trastorns.
Segons la combinació de tots els factors esmentats, es determina un mecanisme de regulació en cada persona, que permet de tolerar un cert grau d’estímuls causants d’estrès amb normalitat. Així, hi ha en totes les persones un límit de tolerància davant els estímuls d’aquesta mena que, si és superat, pot generar un estat patològic d’ansietat. Aquest límit pot ésser extremament baix en les persones que hi estan predisposades des d’un punt de vista genètic, neurofisiològic i de personalitat, i per això en poden ésser afectades en absència de factors ambientals demostrables que provoquin estrès; o bé ésser normal, i aleshores, perquè s’instal·li un estat patològic d’ansietat, cal la participació d’una circumstància altament estressant, com ara una feina que implica una gran responsabilitat, un conflicte afectiu important, la imminència de la mort d’una persona estimada, o bé l’existència d’una malaltia greu.
Tipus, símptomes i evolució
Hom diferencia els trastorns deguts a l’ansietat bàsicament en dos tipus, segons la forma de presentació: l’ansietat generalitzada, quan el trastorn es presenta de manera més persistent o menys, i la crisi d’ansietat, quan el trastorn apareix sobtadament i amb la màxima intensitat. Els símptomes que acompanyen els trastorns d’aquesta mena es corresponen amb les diverses manifestacions psíquiques i físiques que es produeixen en una situació d’alerta. La diferència principal està en el fet que no són desencadenats per una situació que realment demani a l’organisme un dispositiu d’alerta. D’altra banda, si bé els símptomes bàsics són comuns a tots els casos, presenten característiques especials segons si es mantenen durant un període de temps llarg o bé adopten la forma de crisis.
En l’ansietat generalitzada, el símptoma més habitual, bé que no sempre el més intens, és la mateixa ansietat, és a dir, una sensació penosa d’espera, intranquil·litat, inseguretat i por envers el futur. La persona que n’és afectada pot entendre que aquesta sensació angoixosa és injustificada, però l’anàlisi objectiva de la situació no aconsegueix que el trastorn s’atenuï.
Igualment, es poden presentar alteracions físiques molt diverses, que es corresponen amb les transformacions fisiològiques que s’esdevenen en un estat d’alerta. Aquestes transformacions fisiològiques, d’una varietat immensa, són considerades alteracions pel fet que són més intenses o duradores del que és normal i que no tenen cap motiu que les justifiqui. Entre les més freqüents, cal destacar l’acceleració del ritme cardíac, palpitacions, dolor al pit, sensació de manca d’aire, crisis de sudació, tremolors, sequedat de la boca, tics, tensions musculars, necessitat exagerada de moviment, dificultat per a la relaxació, dolors musculars, mal de cap, pertorbacions digestives com ara restrenyiment o diarrea, pirosi o acidesa gàstrica, dolors abdominals, sensació d’inestabilitat i vertigen.
La persistència de l’estat d’ansietat sol provocar una gran dificultat per a dormir, la sensació de no dormir profundament ni descansar el que convé, i freqüents malsons. D’altra banda, la manca de son nocturna sol repercutir en un estat de somnolència diürna. A més, sovint es presenten dificultats d’atenció, memorització i concentració mental, la qual cosa provoca, globalment, una disminució del rendiment intel·lectual.
També són habituals els trastorns en la conducta alimentària. Així, es pot generar una bulímia, és a dir, una tendència a ingerir un excés d’aliments, i en aquest cas el consum exagerat d’aliments sol provocar un excés de pes o fins i tot obesitat, alteració que sovint es basa en un trastorn degut a l’ansietat. Al contrari, en altres casos es presenta una anorèxia, és a dir, una manca de gana persistent.
D’altra banda, l’estat permanent d’ansietat pot originar diversos trastorns en la vida sexual, com ara la inhibició de l’impuls sexual, i trastorns de l’excitació o de l’erecció.
Tant els símptomes que es presenten d’una manera més manifesta com l’evolució que segueixen poden variar considerablement segons els casos. En general, hi ha molèsties que s’intensifiquen durant un lapse variable, passat el qual tendeixen a atenuar-se. Això no obstant, el símptoma principal, la sensació d’ansietat o d’angoixa, sol persistir d’una manera més contínua o menys. Aquest estat de sofriment gairebé continu, que es presenta de manera incomprensible per al mateix afectat, el duu progressivament a una limitació en les seves relacions afectives, laborals i socials. Igualment, en les etapes avançades del trastorn, l’angoixa es pot intensificar, i pot anar acompanyada d’una sensació profunda de tristesa, apatia, desinterès per l’entorn i fins i tot pèrdua dels impulsos vitals. En aquestes fases avançades la persona afectada pot adoptar algun comportament autodestructiu, com és l’addicció a l’alcohol o als medicaments tranquil·litzants.
L’altra forma de presentació de la malaltia, la constitueix l’aparició de crisis d’ansietat o crisis d’angoixa, anomenades també atacs de pànic. Es tracta d’episodis sobtats d’ansietat patològica que es caracteritzen per un aclaparament moral intens, amb la sensació que hi ha l’amenaça d’un perill greu o d’una mort imminent. Aquesta angoixa intensa va acompanyada d’una notable activitat del sistema neurovegetatiu que provoca símptomes molt manifestos com ara dolor al pit o bé ofecs. La duració de les crisis és variable, però en general és d’alguns minuts i no sol ultrapassar les dues hores. L’episodi es pot donar en qualsevol moment, sense que hi hagi cap motiu que el desencadeni, bé que de vegades pot ésser precedit per un marcat canvi d’humor. Es pot presentar de dia o de nit, i en aquest cas provoca la interrupció del son. Els símptomes desapareixen del tot quan la crisi és superada.
La simptomatologia de l’atac de pànic és molt variable, perquè la persona que n’és afectada es troba dominada per manifestacions molt subjectives i, per tant, presenta en cada cas unes característiques particulars. En general, hom se sent de cop i volta immers en un malestar profund i s’experimenta inseguretat, por o fins i tot un veritable pànic de morir, com si fos víctima d’alguna cosa que no coneix, tot i que sap que la seva capacitat de raonament no es troba pertorbada. De vegades, en canvi, es viu una crisi de despersonalització, com si hom s’observés a si mateix des de l’exterior i fos incapaç de controlar-se i, per tant, té por d’esdevenir boig. En un nivell físic, la crisi d’angoixa se sol manifestar amb una opressió toràcica intensa, palpitacions, sudació, pal·lidesa, sensació d’ofec, formigueigs i tremolors, i de vegades també mareigs, sensació d’inestabilitat, pèrdua del coneixement, nàusees, vòmits o crisis de diarrea.
L’evolució dels atacs de pànic és variable. En general, tendeixen a repetir-se periòdicament durant alguns anys, bé que de vegades desapareixen abans d’una manera espontània i definitiva. La periodicitat de presentació varia molt, tant segons el cas concret que es presenta com en la mateixa persona que n’és afectada en èpoques diferents. Així, de vegades es manifesten després de períodes de calma molt prolongats, i d’altres en què es repeteixen més d’una vegada en el transcurs d’una mateixa setmana o fins i tot en un mateix dia.
Com que la persona que n’és afectada no troba cap raó objectiva que justifiqui els atacs que pateix, sovint tendeix a buscar possibles motius desencadenants per tal de poder-los evitar o bé combatre’ls. En les primeres fases del trastorn, i a causa de l’espectacularitat que solen tenir les manifestacions físiques, sol considerar-les, erròniament, degudes a l’existència d’alguna malaltia cardíaca, pulmonar o digestiva, i per això s’adreça a diverses consultes mèdiques amb l’objectiu que es detecti una lesió orgànica determinada. Però també, encara que ja s’hagin descartat les suposades i diverses malalties, procura relacionar les crisis amb unes determinades circumstàncies que eventualment les hagin pogut desencadenar. Així, per exemple, pensa que pot haver estat provocada per alguna cosa que es relaciona amb l’activitat que desenvolupava en el moment d’un atac, com ara viatjar amb tren, menjar en un restaurant o un altre fet qualsevol. Aquests pensaments generen, al seu torn, un estat d’alerta cada vegada més persistent durant els intervals lliures de crisis, i és d’aquesta manera que hom comença a patir les conseqüències d’una ansietat generalitzada. A més, a mesura que la persona afectada pensa que va identificant les suposades raons dels seus atacs, sol adoptar actituds per a evitar anticipadament les crisis. Així, segons el cas, pot mirar d’anar evitant el fet de viatjar amb tren, no pujar en ascensors, no ingerir uns aliments determinats o no assistir a uns llocs concrets. De manera que es van constituint veritables fòbies, és a dir, una por intensa i irracional de situacions o bé objectes que objectivament no constitueixen una font de perill i, per tractar d’evitar l’objectiu de les fòbies, la persona adopta un comportament particular, anomenat ansietat anticipatòria, que es manifesta, per exemple, fent tot el que és possible per no haver de viatjar amb tren o no haver d’utilitzar un ascensor. Sovint, després d’intentar-ho, la persona afectada per aquest trastorn comprèn que les seves actituds evitatòries no són eficaces per a combatre les crisis d’ansietat, però des del moment que constitueixen veritables fòbies no les pot modificar. En no trobar cap mecanisme que el pugui protegir d’un altre atac i com que té por que es presenti en qualsevol moment, la seva preocupació principal és que no aparegui en una situació en què es trobi desemparat, sense ajut. Aleshores procura, per tots els mitjans al seu abast, d’estar-se a casa tot el temps possible, o fins i tot permanentment. Així, s’estableix una fòbia particular, anomenada agorafòbia, és a dir, una por irracional a estar-se en llocs públics, solitaris o molt concorreguts, on hom pensa que es podrà sentir desemparat si es produeix una crisi d’angoixa. En aquest punt, el trastorn degut a l’angoixa ja interfereix directament en tots els nivells de la vida de l’individu, tant l’interpersonal com el familiar o el laboral, i li impedeix de fer una vida relativament normal.
Un altre tipus de trastorn degut a l’ansietat, descrit aquests darrers anys, és l’anomenat burn out syndrom o síndrome d’esgotament, que afecta persones que es troben sotmeses durant llargs períodes de temps a activitats que generen molt d’estrès, com s’esdevé sovint entre infermeres, policies, professors, assistents socials o psicòlegs. En aquest cas, no es tracta de persones que tenen una personalitat predisposada en aquest sentit, que pateixin un estat d’ansietat sense causa justificada. Al contrari, es tracta de persones que veuen progressivament superada la pròpia capacitat d’enfrontar-se amb situacions que realment provoquen ansietat. Els treballadors afectats per la síndrome d’esgotament experimenten en un primer moment molèsties físiques vagues com ara mal de cap, pertorbacions gàstriques o cansament físic i mental. Per això tendeixen a arribar tard a la feina o a no anar-hi. Més endavant, si la pressió ambiental continua, es pot presentar una sensació de buidor o anestèsia emocional, com també una manca d’interès per l’entorn, que sovint comporta un sentiment d’inadaptació i fracàs. Finalment, si el trastorn no és tractat adequadament, sovint les persones que en són afectades decideixen de deixar la feina o fins i tot de canviar de professió.
Diagnosi
La diagnosi d’un trastorn degut a l’ansietat s’efectua bàsicament amb un estudi acurat dels símptomes i llurs característiques, com també dels antecedents personals del malalt.
De vegades, també es realitzen diversos tipus d’exploracions complementàries, en general senzilles, com ara anàlisis de sang o electrocardiogrames que permetin de descartar malalties orgàniques.
Tractament
El tractament de l’ansietat té l’objectiu de potenciar els mecanismes adaptatius de la persona davant l’estrès, atenuar la simptomatologia o eliminar-la i millorar el rendiment personal. En aquest sentit, hom sol recomanar la realització d’una psicoteràpia, una sèrie de mesures higiènico-dietètiques, l’administració de tranquil·litzants i, en casos especials, antidepressius.
La psicoteràpia de suport és útil perquè la persona faci front als conflictes personals i de relació que han estat desencadenants o potenciadors del trastorn, i perquè arribi a vèncer la inseguretat i les pors per tal de facilitar la seva adaptació i integració al medi social. Pel que fa a les fòbies que segueixen una crisi d’angoixa, hom sol indicar la realització d’una teràpia comportamental, amb la qual s’intenta d’acostumar la persona a enfrontar-se amb les situacions que li provoquen angoixa, com ara el fet de sortir de casa seva o de desplaçar-se en mitjans de transport col·lectius.
La psicoteràpia se sol complementar amb l’administració de medicaments tranquil·litzants o ansiolítics, que tendeixen a disminuir la simptomatologia psíquica i física. En general, es recomana que s’administrin de nit, perquè així es disminueix la dificultat per a dormir i no provoquen sedació diürna. Les dosis utilitzades i el temps de durada del tractament són molt variables. Habitualment, però, hom tendeix a reduir-les al mínim possible per evitar que puguin causar addicció i dependència, com també d’altres efectes negatius com somnolència, sensació de mareig, mal de cap al matí i l’anomenat efecte de retop, és a dir, agitació, irritabilitat i insomni.
En alguns casos, hom pot recórrer a l’administració de fàrmacs antidepressius, sols o bé en combinació amb medicaments ansiolítics. En general, aquests medicaments s’indiquen de manera temporal i especialment quan es tracta de crisis.
Les mesures higiènico-dietètiques recomanades més sovint són les tècniques de relaxació, sobretot en casos de tensió muscular acusada, la supressió de begudes psicoactives com les alcohòliques, el te i el cafè, com també la regulació i l’adequació dels hàbits alimentaris i de repòs. En alguns casos, igualment, es recomana la separació temporal de l’entorn ambiental o laboral per tal de disminuir la incidència de factors generadors d’estrès.