Trastorn psico-somàtic

Definició

Els trastorns psico-somàtics constitueixen una sèrie d’afeccions, generalment localitzades en un sol sistema orgànic, que es caracteritzen per l’existència d’una alteració funcional o anatòmica demostrable, en l’origen de la qual no es pot determinar una causa orgànica clara, i, al contrari, es pensa que diversos factors psicològics hi han tingut un paper causal important.

El terme psico-somàtic està connectat amb els mots grecs psych, que significa ‘ànima’, i sorna, ‘cos’. Tradicionalment, hom ha emprat aquesta paraula per a fer referència a la relació estreta que hi ha entre els processos psíquics i els orgànics. Actualment, tendeix a ésser substituïda per la paraula psicofisiològic.

Causes

L’origen dels trastorns psico-somàtics no ha estat del tot establert; justament es caracteritzen pel fet que tenen una causa no ben definida, en què hom suposa que intervenen nombrosos factors de tipus psicològic i ambiental. Es diferencien d’altres afeccions d’origen purament psicològic, com és el cas de la neurosi histèrica i les alteracions hipocondríaques, pel fet que en aquestes no hi ha cap disfunció fisiològica o alteració anatòmica verificable, i es diferencien dels trastorns anomenats orgànics pel fet que s’hi pot determinar un origen físic clar.

És característic dels trastorns psico-somàtics que afectin òrgans innervats pel sistema nerviós autònom, el funcionament del qual es regula de manera inconscient. Tanmateix, a causa de les nombroses interrelacions que hi ha entre les diverses estructures del sistema nerviós central, és possible que els estímuls psicològics anòmals n’alterin el funcionament i originin en primer lloc una disfunció fisiològica i, més tard, si persisteixen, una veritable alteració anatòmica que requereixi un tractament mèdic. En aquestes afeccions, hom considera que els factors psicològics són determinants, com és el cas del còlon irritable; en d’altres, tan sols correspon a un factor causal més, com és l’asma, afecció en què intervenen igualment factors al·lèrgics.

Actualment, hom considera que hi ha nombrosos factors psicològics que poden intervenir, d’una manera més directa o menys, tant en l’aparició dels trastorns psico-somàtics com en llur evolució. De totes maneres, encara no s’ha pogut establir exactament com i en quina mesura actuarien, i les teories elaborades en aquest sentit són diverses. Així, hom ha proposat que aquests trastorns afecten persones que hi tenen una predisposició especial, determinada per les característiques genètiques, la constitució de les quals permetria que els estímuls generadors d’estrès actuessin negativament. Fins i tot, el mateix fonament de la predisposició constitucional explicaria el fet que en unes determinades persones un òrgan sigui més susceptible o vulnerable a patir d’alteracions d’aquest tipus que en les altres.

Estadísticament, s’ha observat la influència dels estímuls ambientals en la causa de molts trastorns psico-somàtics, com per exemple la tensió o l’activitat generadora d’estrès en l’úlcera duodenal o en la hipertensió arterial, o unes determinades situacions conflictives en els accessos d’asma infantil o de colitis ulcerosa. Fins i tot, des d’un punt de vista neurofisiològic, hom ha pogut comprovar que els estats emocionals persistents i intensos són capaços d’originar lesions orgàniques. Així, per exemple, en estudis efectuats amb diversos animals sotmesos a estats d’ansietat intensos i prolongats, es van detectar en un primer moment trastorns digestius funcionals i, posteriorment, úlcera duodenal.

D’altra banda, s’ha assenyalat també la importància del tipus de personalitat o patró de comportament de la persona. Hom ha intentat, en aquest sentit, de determinar les característiques que corresponen a una personalitat predisposada a patir d’una afecció psico-somàtica determinada, com ara una personalitat asmàtica, però les propostes elaborades no han estat acceptades unànimement. Quan es tracta d’una malaltia coronària, hom ha proposat que hi ha una predisposició a patir d’accidents vasculars de les artèries coronàries en persones que presenten un tipus de conducta determinada. Així, es considera que són molt més freqüents entre les persones competitives, que tendeixen a viure d’una manera apressada i que intenten d’assolir les situacions de liderat o d’èxit professional; aquest és el model de conducta anomenat de tipus A. En canvi, són menys habituals entre les persones de naturalesa poc combatent i que accepten tranquil·lament les situacions de subordinació, característiques que corresponen al que s’anomena model de conducta de tipus B.

A més de la mena de constitució física determinada genèticament, hom insisteix en el fet que l’aprenentatge i el modelatge de la personalitat durant la infància poden repercutir en una futura predisposició a expressar els conflictes a través de símptomes corporals. Així, per exemple, en els antecedents infantils de nombrosos malalts psico-somàtics, hom pot verificar una tendència a cridar l’atenció o la cura dels pares amb queixes somàtiques o l’exacerbació dels símptomes causats per diverses malalties.

S’ha assenyalat també que, sovint, com a punt de partida d’un trastorn psico-somàtic, hi hauria la dificultat d’expressar l’agressió, un sentiment normal en l’ésser humà, que, per unes circumstàncies desconegudes, es reprimiria i repercurtiria sobre el mateix organisme en forma de trastorn físic.

Pel que fa als factors ambientals, hom pensa que el suport social de l’individu, és a dir, la comprensió i l’afecte de l’entorn, poden tenir un paper amortidor davant la presència d’uns conflictes determinats. Al contrari, la manca d’un suport social adequat afavoriria l’aparició de trastorns psico-somàtics en persones predisposades quan reben estímuls generadors d’estrès.

En darrer lloc, cal destacar que les teories exposades no han estat acceptades de manera unànime, perquè encara ara hi ha molts aspectes desconeguts en l’origen d’aquests trastorns. Així, és possible que en molts casos els factors psicològics que provoquen estrès siguin només un detonant de malalties l’origen de les quals no ha estat determinat clarament.

Tipus i símptomes

Els trastorns psico-somàtics són classificats, segons la gravetat i la durada que presenten, en tres tipus: les manifestacions emocionals banals, els trastorns funcionals i les síndromes psico-somàtiques amb lesió.

Les manifestacions emocionals banals comprenen gairebé la majoria dels símptomes existents, bé que no són degudes a lesions orgàniques, sinó que corresponen a una manifestació fisiològica exagerada del sistema neurovegetatiu davant emocions passatgeres. Les més habituals són els accessos de singlot, sospirs, sensació d’asfíxia, manca de gana momentània, taquicàrdia emocional, palpitacions, formigueigs, mal de cap i trastorns gastro-intestinals.

Els trastorns funcionals constitueixen una forma ja establerta de resposta per part de l’organisme davant la presència de conflictes ambientals, però no es relacionen amb lesions orgàniques. Els símptomes poden ésser els mateixos que els deguts a emocions banals, però tendeixen a ésser més persistents i característics en cada persona. Així, corresponen a aquest tipus de símptomes la manca de gana persistent o els accessos de tos reiterats.

Les síndromes psico-somàtiques amb lesió es corresponen amb unes malalties orgàniques determinades en què hom pot verificar, típicament, una interrelació amb els aspectes psicològics de la persona i els factors ambientals desencadenants. Dins aquest grup de malalties, les més habituals i importants són: úlcera duodenal, colitis ulcerosa, còlon irritable, dermatitis atòpica, psoriasi, síndrome d’hiperventilació, asma, hipertensió arterial, angina de pit i infart de miocardi, lumbàlgia i cervicàlgia, obesitat, trastorns menstruals i disfuncions sexuals.

Evolució i pronòstic

L’evolució dels trastorns psico-somàtics pot ésser tan variable com els símptomes que ocasionen. Les manifestacions emocionals banals no tenen cap mena de transcendència patològica. Això no obstant, si són molt reiterades i freqüents, poden constituir el punt de partida d’una disfunció més estable.

Els trastorns funcionals poden ésser transitoris, com s’esdevé sovint en casos de situacions que provoquen estrès o que són conflictives, o bé evolucionar de manera periòdica tot alternant etapes d’activitat simptomàtica amb períodes de calma. Així, és habitual que la persona se senti molt molesta, no solament per l’existència de l’afecció sinó també perquè en no poder ésser demostrada la presència d’una lesió orgànica, els familiars no s’ho creuen, i ell mateix tendeix a menysvalorar-se. La relació de l’individu amb els símptomes que presenta sol ésser força particular. De vegades, hi ha una autoobservació desmesurada, i hom tracta d’establir causalitats entre les activitats que desenvolupa, els menjars o les hores de dormir i l’aparició del trastorn, i utilitza aquest sofriment per a mantenir avantatges o eludir responsabilitats. En altres casos, en canvi, el malalt es manté en una actitud d’indiferència aparent. A la llarga, si no s’hi estableix el tractament adequat, o si el trastorn no desapareix espontàniament, la seva persistència pot ocasionar el desenvolupament d’una alteració orgànica, com també un estat de depressió manifest.

Les síndromes psico-somàtiques amb lesió ja es corresponen amb unes malalties determinades, cadascuna de les quals evoluciona d’una manera particular en cada cas.

Diagnosi

La diagnosi dels trastorns funcionals requereix l’estudi dels símptomes i les característiques que presenten, dels trets de la personalitat del malalt i la detecció d’eventuals situacions conflictives desencadenants. Igualment, per tal de poder confirmar la diagnosi, sol caldre realitzar diverses exploracions complementàries que permetin de descartar l’existència de lesions orgàniques.

Les síndromes psico-somàtiques lesionals són diagnosticades amb les mateixes tècniques utilitzades en la diagnosi de les malalties amb què es corresponen. El fet de diagnosticar una malaltia determinada, l’asma per exemple, com un trastorn psico-somàtic, és útil solament per a tenir en compte els factors psicològics durant el tractament que s’hi aplica.

Tractament

Les manifestacions emocionals banals i els trastorns funcionals lleus i transitoris no solen requerir tractament.

Els trastorns funcionals remarcables o persistents són tractats habitualment amb mesures mèdiques, com per exemple dietes o l’administració de fàrmacs adequats en cas de trastorns digestius i amb la realització d’unà psicoteràpia. Igualment, força sovint hom recomana l’administració temporal de medicaments tranquil·litzants o ansiolítics, o de fàrmacs anti-depressius, amb l’objectiu d’atenuar la preocupació i l’autoobservació de la persona, i de proporcionar un marc més adequat a la psicoteràpia. Els trastorns funcionals esdevinguts a conseqüència d’un conflicte ambiental constatable, com ara una crisi afectiva o laboral, poden requerir un canvi temporal o definitiu d’hàbitat o lloc de treball.

En les síndromes psico-somàtiques amb lesió en què s’ha detectat un component significatiu de tipus psicogènic, el tractament mèdic de la malaltia es complementa amb la realització d’una psicoteràpia adequada a les necessitats de cada cas en concret, exercicis de relaxació, i l’administració de tranquil·litzants o en alguns casos antidepressius. Igualment, el fet d’evitar els estímuls ambientals generadors d’estrès o de situacions conflictives constitueix una de les bases essencials del tractament de l’angina de pit, l’infart de miocardi, la hipertensió arterial, l’úlcera duodenal i la colitis ulcerosa.