Enuresi

L’enuresi consisteix en la micció involuntària durant el repòs nocturn que s’esdevé reiteradament en una edat superior a quatre anys o cinc. En l’I % dels casos, aproximadament, l’enuresi té causes orgàniques com ara fimosi, constricció uretral o alteracions neurològiques. En la resta dels casos, pot constituir una manifestació d’alteracions psicopatològiques com són l’ansietat o la personalitat inadaptada, anar acompanyada d’altres pertorbacions com pors nocturnes o somnambulisme, presentar-se a conseqüència de conflictes psicològics com el naixement d’un germà o problemes escolars i familiars, o simplement tractar-se d’un trastorn en l’hàbit de les miccions.

Aquesta alteració es manté de vegades d’una manera continuada al llarg d’alguns anys, i d’altres es presenta després d’un període més o menys llarg d’absència. En general, desapareix quan l’infant arriba a la pubertat.

Quan la causa de l’enuresi és orgànica, cal recórrer a un tractament, i també en pot necessitar si l’origen no és orgànic. En aquest sentit, els mètodes més emprats consisteixen en l’entrenament del control de l’esfínter uretral durant el son amb l’ús de dispositius d’alarma nocturns que es posen en funcionament quan es presenta la dejecció de les primeres gotes d’orina, o la realització d’una psicoteràpia. Cal assenyalar que renyar o castigar els infants té generalment una repercussió negativa: l’enuresi s’intensifica i es genera un sentiment de culpabilitat en el nen que pot implicar d’altres trastorns psicològics.