Definició
Es considera un trastorn de la conducta alimentària qualsevol alteració persistent en els hàbits alimentaris en el sentit que hom ingereix una quantitat excessiva d’aliments o, al contrari, molt poca, amb relació a les necessitats personals, o bé es consumeixen productes que no són considerats aliments.
L’alimentació és indispensable per a cobrir les necessitats energètiques i el manteniment de l’entramat estructural de l’organisme. Des d’un punt de vista neurofisiològic, la conducta alimentària és regulada per l’hipotàlem, on hi ha un centre de la fam i un altre de la sacietat. Normalment s’estableix un cicle en què en primer lloc predomina l’activitat del centre de la fam que desencadena aquesta sensació; la ingestió d’aliments activa el centre de la sacietat, i desapareix la sensació de fam, fins que després d’un període durant el qual es genera la necessitat d’aliments es torna a activar el centre corresponent.
En l’ésser humà, l’acte de menjar no representa solament una conducta biològica destinada a la supervivència, sinó també un fet carregat de significacions psicològiques, culturals i socials. Així, sense necessitat que hi hagi pertorbacions en els mecanismes neurofisiològics, es poden presentar trastorns de la conducta alimentària a través dels quals la persona manifesta la seva problemàtica afectiva i social.
Tipus, causes, símptomes i evolució
Segons les modificacions produïdes en la conducta alimentària, hom considera que els trastorns poden ésser quantitatius o qualitatius.
Els trastorns de tipus quantitatiu són els més freqüents. Aquesta alteració pot ésser deguda a la deficiència en la quantitat d’aliments ingerits, com és el cas de l’anorèxia, o bé a un excés de productes consumits: la bulímia.
L’anorèxia consisteix en la disminució o l’absència de la fam o de la necessitat de menjar. Quan aquesja alteració constitueix la base fonamental de la malaltia és considerada anorèxia primària, l’exponent més important de la qual és l’anomenada anorèxia nerviosa. Quan la manca de fam forma part d’una alteració orgànica general en què predominen altres manifestacions, es parla d’anorèxia secundària.
L’anorèxia nerviosa correspon a una conducta persistent de restricció alimentària que provoca una pèrdua de pes greu i progressiva, que de vegades origina una alteració important del metabolisme intern de l’organisme o, en els casos més extrems, fins i tot la mort per inanició. Segons dades estadístiques, aquesta malaltia no és gaire freqüent, ja que només constitueix un 1% aproximat dels casos de deficiència alimentària. L’anorèxia nerviosa és 10 vegades més freqüent en el sexe femení i se sol presentar especialment durant l’adolescència. Igualment, es considera que és més habitual en les classes socials més afavorides econòmicament i culturalment.
La causa de l’anorèxia nerviosa és una autorestricció en el consum d’aliments, sobretot dels més rics en calories, bé que el motiu íntim d’aquesta conducta no s’ha establert clarament. Hi ha investigadors que consideren que el trastorn és degut a una alteració que afecta els centres nerviosos de l’hipotàlem, on es regula la sensació de fam i de sacietat. De fet, molts malalts d’anorèxia nerviosa presenten símptomes de disfunció hipotalàmica, com ara alteracions en la regulació de la temperatura corporal, baixes concentracions de gonadotrofines i estrògens en la sang, i absència de cicle menstrual. També es considera que la causa de l’anorèxia es correspon amb una sèrie de factors psico-ambientals, com ara pànic a un excés de pes causat de vegades per l’antecedent d’obesitat durant la pubertat; o bé amb el rebuig als aliments com una mena de protesta contra una mare excessivament sobreprotectora o autoritària, o un entorn familiar conflictiu. Igualment, la malaltia pot ésser desencadenada per fets traumàtics, com és ara la mort d’un ésser estimat, conflictes de tipus sexual o malalties físiques. En general, afecta joves ansioses, sensibles, molt actives, tímides i amb molta autoestima.
El primer símptoma que es presenta és un irrefrenable desig d’estar prim i molta por d’engreixar-se. Generalment es tracta d’una actitud injustificada si hom té en compte el pes i la imatge objectiva de la persona que n’és afectada, que sol situar-se dins la normalitat. Al començament del trastorn, el malalt diu que no té gana i disminueix el consum d’aliments. De vegades això no és del tot cert, però insisteix en la seva actitud amb l’objectiu d’aprimar-se, i de vegades menja quan no se sent observat. Força sovint, la persona que n’és afectada es dedica a adquirir coneixemets de dietètica i a imposar els seus criteris a la família per ingerir únicament aliments que suposa que no engreixen. Amb el pas del temps, aquestes actituds comporten una manca real de fam i, en conseqüència, una pèrdua de pes greu i progressiva. De totes maneres, i malgrat que s’ha aprimat considerablement, el malalt es continua sentint més gras del que hauria d’estar, i continua sense fam. En els períodes avançats de la malaltia, la persona que n’és afectada pot arribar a pesar fins a un 40% menys del que li correspondria segons l’edat, el sexe i la complexió física, l’aspecte és demacrat, i es presenten d’altres trastorns com hipotensió arterial, disminució de les secrecions i les contraccions del tub digestiu, restrenyiment, debilitat i alteracions en el funcionament renal. En les dones, igualment, l’alteració del funcionament hipotalàmic genera alteracions hormonals que es manifesten amb una hipertricosi o creixement del pèl corporal, atròfia de les glàndules mamaries i amenorrea o interrupció del cicle menstrual. Finalment, si el trastorn no es detura amb el tractament adequat, es pot presentar una insuficiència renal greu i un desequilibri en la concentració sanguínia d’alguns minerals com el potasi i el fòsfor que poden causar la mort.
D’altra banda, l’anorèxia secundària pot ésser deguda a una gran quantitat de malalties. Les més habituals en aquest sentit són els processos infecciosos, les malalties de l’aparell digestiu, les renals, de les glàndules endocrines, els tumors malignes i els trastorns psiquiàtrics. En aquest cas, l’anorèxia no constitueix una veritable malaltia, sinó que es tracta solament d’un símptoma més corresponent a l’alteració que l’ha originada.
La bulímia és la sensació persistent que hom ha de consumir una quantitat d’aliments excessiva amb relació a les pròpies necessitats objectives. En general, el consum exagerat d’aliments mena a un notable excés de pes amb relació a l’edat, el sexe i la complexió física, o bé implica l’obesitat. Si se n’exceptuen els casos en què hi ha un trastorn endocrinològic o una lesió en la regió de l’hipotàlem, es considera que la bulímia és un mecanisme psicològic, sovint adoptat des de la infància o l’adolescència per mitigar els estats permanents d’ansietat. Això no obstant, la majoria de les persones que en pateixen se senten atrapades en un cercle viciós, ja que en ésser conscients que l’excés de pes o l’obesitat comporten diversos problemes de salut i de crítica social, s’incrementa l’estat d’ansietat que els genera encara més necessitat de menjar. Igualment, és força habitual que sobre aquest mecanisme psicològic de base alguns traumes psicològics o circumstàncies conflictives desencadenin accessos de bulímia que es prolonguen durant uns quants dies o unes quantes setmanes, durant els quals hom tendeix a ingerir una quantitat desmesurada d’aliments en un temps curt. Fins i tot de vegades no es pot agafar el son per la sensació de fam. Un cas especial d’aquest trastorn és l’anomenada bulímia inextingible amb vòmits, és a dir, la tendència a ingerir una quantitat desmesurada d’aliments per a vomitar-los immediatament després d’haver estat empassats. En general, aquest trastorn es presenta en persones oligofrèniques, esquizofrèniques o que pateixen de demència.
Entre els trastorns de tipus qualitatiu, destaca la pica o tendència al consum de substàncies no alimentàries com paper, carbó, terra o bé animals o plantes que no són acceptats com a aliments en la cultura que correspon a la persona que n’és afectada. Destaca també la coprofàgia o ingestió d’excrements. Aquestes alteracions són poc freqüents i es poden donar en infants petits, sobretot si es troben deprimits o presenten mancances afectives greus, o bé es manifesten en persones que pateixen de psicosi o endarreriment mental.
Diagnosi
La diagnosi de l’anorèxia nerviosa és efectuada a través de l’anàlisi dels símptomes i les característiques que presenten, com ara el començament de la malaltia entre 10 anys i 30, la pèrdua com a mínim del 25% del pes corporal, el pànic d’engreixar-se per part d’una persona que ja pesa si més no un 15% menys del que li correspondria segons l’edat, el sexe i la complexió física i, en les dones, l’absència de cicle menstrual, l’atròfia de les glàndules mamaries o el creixement del pèl corporal. Igualment, hom sol realitzar diverses exploracions complementàries que permetin de descartar malalties orgàniques o d’altres trastorns psiquiàtrics que podrien haver provocat una anorèxia secundària.
La diagnosi de la bulímia s’efectua a través d’un estudi acurat de la conducta alimentària i els aspectes psicològics de la persona. En general constitueix una troballa relativament comuna quan s’exploren els hàbits alimentaris de les persones obeses.
D’altra banda, la diagnosi dels trastorns qualitatius, com és la pica, és evident. Cal, però, determinar-ne l’origen, especialment si es tracta d’infants, ja que poden ésser deguts a un endarreriment mental o a una mancança afectiva greu.
Tractament
El tractament de l’anorèxia nerviosa sol requerir l’hospitalització del malalt, perquè així es poden supervisar més fàcilment la dieta i l’evolució del trastorn, i alhora separar temporalment la persona que n’és afectada del seu ambient familiar i social, que sovint té un paper important en la causa de la malaltia. En un primer moment s’instaura una dieta, aproximadament d’unes 1 500 calories diàries, que es va augmentant de manera progressiva fins que s’arriba a unes 3 000 o 4 000 calories també diàries. En els casos greus, hom sol procedir a la nutrició parenteral o, fins i tot, a l’ingrés en unitats de vigilància intensiva. De vegades s’administren fàrmacs que estimulen la fam. Durant les fases inicials del tractament, es duu a terme una psicoteràpia de suport destinada a aclarir els conflictes psicològics més importants i immediats com ara el rebuig del menjar. Més endavant es recomana la realització d’una psicoteràpia més àmplia, amb l’objectiu d’evitar la recaiguda. La col·laboració dels familiars i els metges és essencial en el procés de recuperació del malalt, i per aquesta raó sovint es recomana la realització d’una psicoteràpia familiar. El pronòstic de l’anorèxia nerviosa és variable, segons la importància dels símptomes, la personalitat prèvia del malalt i la resposta del medi familiar. En la majoria dels casos, el trastorn evoluciona d’una manera fluctuant durant alguns anys, i després desapareix definitivament. Gairebé en un 5% dels casos la deficiència alimentària és tan greu que comporta la mort del malalt.
En el tractament de la bulímia cal que la persona que n’és afectada assumeixi la necessitat de disminuir l’aportació de calories i que controli el seu estat d’ansietat. Així, se sol recomanar l’ingrés temporal en un centre hospitalari, on es podrà efectuar un tractament per a perdre pes, i la participació en els anomenats grups d’autosuport, formats per persones que pateixen del mateix trastorn.
El tractament dels trastorns de tipus qualitatiu és molt difícil, ja que en general afecten persones que presenten endarreriment mental, demència o esquizofrènia. Quan són deguts a problemes de tipus afectiu, cal un programa de tractament que inclogui mesures pedagògiques com ara psicoteràpia o tècniques de modificació de conducta.