Definició
La drogaaddicció consisteix en el consum habitual, sense objectiu terapèutic, de diverses substàncies que poden generar tolerància, dependència psíquica o física, síndrome d’abstinència i efectes perniciosos per a la persona que hi és addicta i la societat.
La tolerància consisteix en l’habituació progressiva per part de l’organisme als efectes de l’administració més regular o menys d’una substància d’aquesta mena. La dependència és el fenomen en virtut del qual, i com a resultat de l’administració d’una substància, es desencadenen una sèrie de reaccions fisiològiques o socials, que predisposen a consumir-ne d’una manera habitual. En la dependència psicològica, el desig de consum de la substància es relaciona amb el benestar que proporciona i la sensació d’incomoditat que provoca el fet de no tenir-ne. En la dependència física, l’organisme requereix la substància per a mantenir un funcionalisme adequat i quan no en rep es presenten una sèrie d’alteracions psíquiques i físiques, l’anomenada síndrome d’abstinència, que en general és de característiques oposades a les que genera l’administració d’aquesta substància i que de vegades posa en perill la vida de la persona.
En l’actualitat, el terme droga és emprat amb relació a substàncies psicoactives, el consum de les quals és capaç de desencadenar algun dels fenòmens esmentats i resulta perjudicial per a la salut de la persona, com també per al seu entorn familiar i social.
Causes
En la drogaaddicció intervenen factors ambientals, individuals, i d’altres inherents a la substància psicoactiva.
Hi ha nombrosos factors de tipus ambiental que indueixen al consum de drogues. Així, hi ha drogues que són socialment considerades com a fàrmacs, cosa que si bé és veritat quan són administrades correctament deixa de ser-ho quan hom se les autoadministra sense un coneixement real de llurs efectes i propietats farmacològiques. D’altra banda, en alguns grups socials hi ha unes drogues determinades que constitueixen un factor d’agrupament i de cohesió important, bé perquè hom els atribueix un valor mític, o bé desinhibidor o de rebuig a la societat. Així, la pertinença al mateix grup social constitueix un factor de pressió al consum de drogues.
Entre els factors individuals, hom ha assenyalat la recerca de plaers immediats, bé de sedació o d’estimulació o alteració de la sensopercepció, i la necessitat d’evasió d’una realitat inacceptada, hostil o monòtona. De moment, no ha estat possible de demostrar l’existència d’una predisposició genètica o d’una personalitat específica que predisposi a la drogaaddicció. Això no obstant, una bona part dels addictes a drogues provenen de famílies inestables i amb una alta incidència d’alcoholisme. Sembla que la presència d’aquestes circumstàncies durant la infantesa podria actuar com a exemple de conducta i posaria les bases d’una futura sensació d’inseguretat que afavoriria el desenvolupament d’una addicció.
Entre els factors inherents a les mateixes substàncies psicoactives, destaca llur capacitat de provocartolerància i dependència psíquica i física. Per tant, el mateix consum constitueix un factor decisiu de l’addicció, perquè la persona que en consumeix necessita continuar fent-ho, en general a dosis més elevades, de manera que s’aboca a un cercle viciós en el qual la satisfacció de les seves necessitats causarà una demanda de drogues superior.
Tipus, símptomes i evolució
La drogaaddicció adopta característiques especials segons la substància concreta, perquè els efectes, la necessitat de reiteració en el consum i la peremptorietat de l’administració són diferents en cada cas. Per bé que la drogaaddicció produirà una sèrie de conductes especials en cada persona, no solament amb relació a la mateixa substància, sinó també segons les característiques individuals i l’entorn social, hom diferencia esquemàticament dos tipus d’addictes: el consumidor habitual i el toxicòman. El concepte de consumidor habitual fa referència a la persona que consumeix alguna droga reiteradament i a dosis suficients per a causar una dependència psicològica més o menys marcada, però que no té la necessitat d’augmentar les dosis progressivament, ni es presenta una, dependència física ni cap síndrome d’abstinència. En canvi, és considerada toxicòmana la persona addicta a una droga el consum de la qual genera dependència psíquica i física, tolerància i síndrome d’abstinència. A més, hom suposa que els efectes causats per la intoxicació crònica amb una determinada substància psicoactiva tindrà repercussions negatives en l’entorn afectiu i social. El terme politoxicòman és emprat amb relació a les persones addictes a més d’una droga, la qual cosa és relativament habitual entre els toxicòmans, bé per a potenciar els efectes de les substàncies, o bé perquè no disposen sempre de la droga que necessiten i han de recórrer a d’altres que atenuïn l’ansietat i la síndrome d’abstinència.
Els efectes deguts a cada droga en concret tenen característiques particulars, bé que de vegades provoquen símptomes que es relacionen. Així, segons la droga, hom diferencia les característiques que s’observen en la intoxicació aguda i crònica, i els efectes que genera el consum habitual.
La Cannabis sativa, o cànem indi, vulgarment anomenada marihuana, és una planta tropical, probablement originària d’Àsia, el cultiu de la qual, actualment, s’ha estès a una bona part del planeta. Aquesta planta té més de seixanta substàncies actives, entre les quals la més potent és l’anomenada delta-9-tetrahidrocannabinol, que es concentra sobretot en la punta de les fulles i en les flors femenines no fecundades. Les formes de presentació més habituals dels derivats del cànem són les mateixes fulles i les flors de la planta, com també una resina que se n’obté, anomenada haixix. En el nostre medi, el consum dels derivats del cànem és efectuat principalment a través de la inhalació del fum de la seva combustió, i es troba molt difós entre les persones de menys de quaranta-cinc anys. La intoxicació aguda amb delta-9-tetrahidrocannabinol provoca una sensació d’eufòria, alteracions en la sensopercepció i de vegades al·lucinacions, crisis d’hilaritat, pertorbacions de l’orientació en el temps i l’espai, disminució de la capacitat d’atenció i de fixació de la memòria, sequedat de boca, reducció de la força muscular, envermelliment ocular i sovint un estat d’ansietat que, a dosis elevades, es pot viure com a pànic. El consum habitual de derivats de cànem ocasiona tolerància i dependència psíquica, però no dependència física ni síndrome d’abstinència. La intoxicació crònica, especialment en casos de dosis altes, pot provocar l’anomenada síndrome amotivacional, caracteritzada per un estat crònic de letargia, apatia, indiferència i inestabilitat emocional, dèficits en la memòria i en la capacitat de càlcul i atenció, i de vegades la psicosi cannàbica, que es manifesta amb il·lusions i al·lucinacions auditives i verbals, deliris de persecució i agitació psicomotora. En el pla somàtic, el consum crònic de derivats del cànem provoca inflamació de la mucosa respiratòria, incrementa la possibilitat de patir d’un càncer de pulmó, disminueix la producció de limfòcits i anticossos, i pot generar diversos trastorns de l’aparell reproductor, com ara la disminució en l’elaboració d’espermatozoides, signes de feminització en els homes i alteracions del cicle menstrual en les dones.
Entre les drogues al·lucinògenes, és a dir, les que provoquen al·lucinacions, la més emprada en el nostre medi és la dietiiamida de l’àcid lisèrgic o LSD, un derivat alcaloide sintètic obtingut dels clavíceps del sègol. L’estructura molecular del LSD és semblant a la de la serotonina, un neurotransmissor del sistema nerviós central, i actualment es considera que els efectes que la seva administració provoca són deguts a aquesta semblança. Segons les dosis ingerides, la intoxicació aguda amb LSD es manifesta amb alteracions en la sensopercepció com ara al·lucinacions i distorsions en les percepcions visuals i auditives, distorsió de l’esquema corporal o alentiment del pas del temps, alteracions afectives com ara eufòria, excitació, sentiment de benestar físic, estats d’ansietat, depressió, pànic o sentiments de despersonalització que poden posar la persona en situacions de perill físic o d’hostilitat, i trastorns somàtics com ara dilatació de la pupil·la, envermelliment ocular, tremolors, incoordinació, feblesa muscular, vertígens i taquicàrdia. El consum de LSD no és gaire habitual actualment i, en general, constitueix una pràctica més o menys aïllada en persones consumidores d’altres drogues, com els derivats de l’opi i el cànem. El consum habitual de LSD provoca tolerància ràpidament i, si és molt reiterat, dependència psicològica, però no provoca dependència física ni síndrome d’abstinència. La intoxicació crònica amb LSD pot provocar episodis de l’anomenada psicosi esquizofreniforme, caracteritzada per despersonalització, deliris paranoides i al·lucinacions verbals i visuals, i un fenomen anomenat flashback, en què la persona experimenta les mateixes vivències que ha tingut en les darreres ocasions que ha ingerit la droga, però sense haver-ne pres.
L’aspiració de diverses substàncies volàtils o drogues inhalants, com ara les contingudes en pintures, coles, laques, vernissos, benzines, líquids per a rentar en sec o treure pintura, o bé en diversos aerosols, ha esdevingut una pràctica força habitual, especialment en persones molt joves pertanyents a classes socials marginades. La intoxicació aguda amb aquestes drogues, segons les dosis aspirades, pot provocar alteracions greus de la personalitat, reaccions d’agressivitat i de vegades alteracions cerebrals irreversibles i coma. També es presenten casos d’asfíxia, perquè hom sol aspirar aquestes substàncies introduint el cap en una bossa de plàstic. Aquestes drogues no provoquen una dependència física important, ni síndrome d’abstinència, però sí una ràpida tolerància, de manera que cal augmentar les dosis progressivament i alhora també incrementar els riscs corresponents a una intoxicació aguda. D’altra banda, el consum habitual d’aquestes substàncies sol anar acompanyat del d’altres drogues potencialment perilloses, com l’alcohol o l’heroïna, la qual cosa en conjunt repercuteix en un agreujament de la marginalitat de la persona amb totes les conseqüències que això implica.
El consum habitual de medicaments tranquil·litzants —com les benzodiazepines— o hipnòtics, és a dir, inductors del son com ara els barbitúrics, sense prescripció facultativa, és relativament freqüent entre els addictes a d’altres drogues, com ara les amfetamines o l’heroïna, que en consumeixen per atenuar els efectes de l’abstinència, i entre un grup format especialment per dones adultes que iniciaren l’hàbit amb l’objectiu de disminuir l’ansietat o de combatre l’insomni. Tant els tranquil·litzants com els hipnòtics són drogues depressores del sistema nerviós central, i els efectes que provoca llur administració, segons les dosis, comprenen des d’una sedació lleugera fins a una intoxicació aguda que es pot manifestar amb l’establiment d’un estat de coma o fins i tot mort per aturada respiratòria. El consum habitual de barbitúrics ocasiona ràpidament tolerància i dependència física i psíquica. La tolerància s’esdevé per un augment de la capacitat de metabolització de la droga per part de l’organisme i per l’habituació dels teixits a la presència d’aquesta substància, i indueix a un increment progressiu de les dosis i el perill que comporta una intoxicació aguda. Quan ja s’ha fixat la dependència física, la manca de la substància provoca una síndrome d’abstinència caracteritzada per ansietat, tremolors, pèrdua de la gana, nàusees i vòmits, insomni, al·lucinacions visuals, desorientació amb relació al temps i l’espai, agitació motora, disminució de la capacitat de raonament i deliris, acompanyats d’un increment de la tensió arterial i la temperatura corporal, taquicàrdia i sudació profusa. En els casos més greus es poden presentar convulsions i un col·lapse càrdio-circulatori. Al contrari, la intoxicació crònica amb barbitúrics sol ocasionar somnolència, disminució i alentiment de les capacitats mentals, inestabilitat emocional amb alternança d’estats d’apatia i eufòria, inquietud i irritabilitat, i una sèrie de signes neurològics característics com ara tremolors, dificultat d’articular paraules, incoordinació motora i moviments involuntaris dels globus oculars.
La cocaïna, o benzoïlmetilecgonina, és una substància activa o alcaloide extreta d’una planta originària de l’Amèrica del Sud, anomenada Erithroxylon coca. Entre els efectes que provoca en l’organisme destaca una important acció estimulant del sistema nerviós central, deguda a la inhibició de la recaptació de noradrenalina i dopamina en les terminals sinàptiques neuronals, i perquè afavoreix l’alliberament de catecolamines. En general, la cocaïna es presenta en forma de pólvores de color blanc, i l’administració més habitual consisteix en l’aspiració nasal, bé que de vegades se n’inhala el fum de la combustió o bé s’injecta diluïda a les venes. Els efectes de la cocaïna varien considerablement segons les dosis. Aspirada a dosis baixes, provoca pèrdua de la sensibilitat de la mucosa nasal, increment del nivell de vigilància i de receptivitat dels estímuls, sensació d’eufòria i d’una gran agilitat mental i motora, pèrdua de la gana i dels signes d’esgotament o cansament i inquietud motora. A dosis més elevades hi ha una intoxicació aguda que es pot manifestar amb deliris de persecució, al·lucinacions visuals de contingut amenaçador, gran agitació i fins i tot convulsions. En els casos més greus, s’arriba a la letargia, el coma, el col·lapse càrdio-circulatori, insuficiència respiratòria i fins i tot la mort per afecció dels nuclis del tronc encefàlic que regulen el funcionament càrdio-respiratori. El consum de cocaïna és relativament habitual entre les persones de classes benestants, que adjudiquen a aquesta droga un caràcter prestigiós i elitista, i entre els addictes a d’altres drogues com l’heroïna. Per bé que no s’ha pogut demostrar que el consum habitual de cocaïna causi tolerància ni dependència física, hom ha constatat una tendència a l’increment progressiu de les dosis entre els consumidors, i una síndrome psíquica d’abstinència, anomenada esclat, que es caracteritza per la dificultat de centrar l’atenció i la concentració, apatia, insomni, irritabilitat, ansietat, palpitacions i sensació d’opressió toràcica, i la tendència a un estat depressiu que pot menar al suïcidi. La dependència psíquica de la cocaïna sol ésser molt intensa, i sovint condueix a una intoxicació crònica que en un nivell somàtic es pot manifestar amb la perforació de la paret nasal o amb la presència de cicatrius o infeccions en els punts d’inoculació quan l’administració és intravenosa. En l’aspecte mental, es manifesta amb una sèrie de trastorns d’una durada i una intensitat variables, com ara l’anomenada psicosi cocaínica, caracteritzada per deliris persecutoris o de gelós, al·lucinacions tàctils i auditives de contingut amenaçador o terrorífic, insomni, apatia, ansietat i un estat d’ànim depressiu amb tendència al suïcidi.
Les amfetamines són una droga que s’obté artificialment a partir de l’alcaloide d’una planta anomenada Ephedra vulgaris, que produeix un efecte estimulant del sistema nerviós central per l’acció que exerceix sobre les vies dopaminèrgiques i noradrenèrgiques. Aquest efecte estimulant es manifesta amb una pèrdua de les sensacions de cansament, son i gana, increment de la freqüència cardíaca i de la tensió arterial, intensitat dels reflexos nerviosos i dilatació de les pupil·les. La intoxicació aguda amb amfetamines provoca, a més dels efectes esmentats, sequedat de boca, tremolors especialment a les mans, convulsions, augment de la temperatura corporal i crisis de sudació, i, de vegades, trastorns de la personalitat i la conducta. El consum d’amfetamines és habitual entre els politoxicòmans, els estudiants que intenten de potenciar el rendiment intel·lectual més enllà del que realment són capaços, i les persones amb excés de pes, dones sobretot, que volen aprimar-se i aprofiten l’efecte de disminució de la gana que aquesta mena de droga provoca. El consum habitual d’amfetamines provoca ràpidament tolerància, dependència psíquica i física i una síndrome d’abstinència caracteritzada per una sensació permanent de cansament i somnolència, apatia, intranquil·litat, humor depressiu amb risc de suïcidi, increment de la gana i dolors musculars. La intoxicació crònica amb amfetamines sol provocar la disminució de la capacitat de concentració i del rendiment intel·lectual, dificultat per a la realització d’actes complexos i irritabilitat. En els casos greus es pot presentar l’anomenada psicosi amfetamínica, caracteritzada per ansietat, idees delirants de contingut amenaçador o persecutori, al·lucinacions auditives, sensació de despersonalització i conductes agressives o suïcides.
L’opi és una substància obtinguda de la saba d’una planta anomenada Papaver somniferum, a partir de la qual hom obté, igualment, diversos derivats naturals o sintètics com ara el làudan, la morfina, l’heroïna, la meperidona i la metadona. Tant l’opi com els productes que se’n deriven tenen una acció depressiva del sistema nerviós central per la semblança química que presenten amb unes substàncies que són elaborades per l’organisme, anomenades justament opiacis endògens o endomorfines, l’acció de les quals es relaciona amb la sensació de benestar i la disminució de les percepcions doloroses. Entre els derivats de l’opi, el més utilitzat com a droga actualment i en el nostre medi és l’heroïna. Habitualment, aquesta droga es presenta en forma de pólvores i s’administra per via intravenosa, bé que sovint s’empra l’aspiració nasal, la via intramuscular o bé se n’inhala el fum de la combustió. El consum d’heroïna és especialment freqüent entre les persones de menys de vint-i-cinc anys i pertanyents a classes socials marginades. Aquesta droga genera tolerància i dependència física i psíquica molt ràpidament; per això el seu consum ocasional esdevé fàcilment addicció amb totes les conseqüències. A dosis baixes i per via intravenosa, la intoxicació aguda amb heroïna provoca ràpidament una sensació voluptuosa de benestar interior, que de seguida esdevé sensació de sopor, aïllament i finalment somnolència, disminució de la freqüència cardíaca i la tensió arterial, dilatació de les pupil·les i la disminució de la temperatura corporal. En cas d’una dosi excessiva o sobredosi la depressió del sistema nerviós central pot provocar l’aturada càrdio-circulatòria. La síndrome d’abstinència es presenta entre tres hores i dotze després de l’última dosi de droga que s’ha pres i sol involucionar al cap d’uns dies, entre tres i set. En un primer moment, es manifesta amb inquietud, irritabilitat, ansietat i insomni. Més endavant, i de manera progressiva, es produeix una sudació profusa amb esgarrifances, llagrimeig i secrecions nasals, expectoracions, dolors ossis, articulars i musculars, nàusees i vòmits, diarrees i de vegades tremolor de llengua o sotragades musculars. La intoxicació crònica sol ocasionar pèrdua de la gana i disminució de pes, restrenyiment, diversos trastorns sexuals i anomalies en el cicle menstrual femení, com també una marcada tendència a la inactivitat, l’apatia, indecisió, fatiga mental, insomni, dèficits de memòria i de la capacitat de concentració, afebliment afectiu i sovint un comportament agressiu o suïcida. El fet que l’heroïna s’administri per via intravenosa incrementa considerablement el risc que es presenti una malaltia infecciosa per contaminació dels instruments utilitzats, com ara hepatitis, micosis o SIDA, o un desenllaç fatal en cas de sobredosi o d’adulteració de la droga amb substàncies altament tòxiques, com l’estricnina.
La drogaaddicció de substàncies que creen una capacitat de dependència important, i molt especialment la cocaïna i els derivats de l’opi, pel seu cost alt i les condicions de marginalitat o de pobresa en què es contextualitzen, solen provocar una marcada repercussió negativa des d’un punt de vista social. Si bé hi ha una gran variabilitat pel que fa a la intensitat i les connotacions dels efectes en cada cas concret, s’ha comprovat estadísticament un índex elevat de problemes familiars i afectius; trastorns econòmics per la manca de diners per a comprar la droga o mantenir les necessitats vitals; conflictes legals derivats d’actituds hostils, atracaments i homicidis; temptatives de suïcidi i suïcidis consumats; interrupció de l’escolaritat o els estudis, i pèrdua de la feina, manca de treball o incapacitat laboral.
| Tolerància | Dependència psíquica | Dependència física | Síndrome d'abstinència | |
|---|---|---|---|---|
| Cannabis (grifa, haixix, marihuana) | ++ | +++ | ? | no |
| Al·lucinògens (LSD, mescalina) | + | +++++ | _ | no |
| Inhalants | ++++ | ++ | + | no |
| Hipnòtics | ++ | +++ | +++ | sí |
| Tranquil·litzants | ++ | +++ | + | sí |
| Cocaïna | ? | ++++ | ++ | sí |
| Amfetamines | +++ | ++++ | ++ | sí |
| Opiacis (morfina, heroïna) | ++++ | ++++ | +++ | sí |
Diagnosi, tractament i pronòstic
La diagnosi de toxicomania és efectuada bàsicament per l’antecedent i el tipus d’hàbit de consum d’una droga determinada; o bé també per la presència dels estigmes que eventualment pot provocar el mateix consum, com ara la perforació de la paret nasal en addictes a la cocaïna, o cicatrius en les venes dels addictes a l’heroïna.
Hi ha persones que —sobretot dones adultes addictes a barbitúrics, tranquil·litzants o amfetamines— no són realment conscients de l’addicció que pateixen, i en aquests casos la diagnosi se sol establir quan hom intenta de determinar l’origen de diversos tipus d’afeccions, com ara estats d’ansietat o insomni, tremolors, pèrdua de la gana, desorientació, o bé trastorns càrdio-vasculars probablement deguts a la toxicomania ignorada.
El tractament de la drogaaddicció requereix prèviament la consciència de l’addicció, el desig de guariment i el compromís d’abstinència absoluta i definitiva per part de l’addicte, i sol ésser força complex i prolongat per la multiplicitat de factors socials i individuals que intervenen en la gènesi i el manteniment de l’addicció.
D’altra banda, el tractament de les addiccions a drogues que no generen una dependència física important, com ara els derivats del cànem, se centra bàsicament en la deshabituació. En canvi, en les drogues el consum de les quals provoca una dependència física i psicològica ràpida i important, com és el cas dels derivats de l’opi, la cocaïna, les amfetamines o els barbitúrics, sol requerir una primera fase de desintoxicació, una segona fase de deshabituació i, quan es planteja una notable problemàtica de desadaptació a l’entorn, una tercera fase de reinserció social.
La desintoxicació, és a dir, l’eliminació de la droga de l’organisme, és un procés senzill i natural, perquè la substància s’anirà eliminant de l’organisme o s’hi anirà metabolitzant progressivament. Però com que aquest procés comporta l’aparició de la síndrome d’abstinència, que provoca nombroses molèsties físiques i impulsa a reincidir en el consum, sovint es duu a terme en un centre hospitalari especialitzat, on alhora que s’apliquen les mesures que permetin de superar la síndrome d’abstinència o bé pal·liar-ne les molèsties, es realitzen igualment les exploracions físiques i complementàries que calen per a realitzar una diagnosi general de l’estat de la persona. Habitualment, aquesta fase és de curta durada; en el cas de l’heroïna oscil·la entre uns set dies i deu.
La fase de deshabituació sol ésser la més problemàtica, especialment en l’addicció a l’heroïna, per les greus repercussions individuals i socials que l’acompanyen habitualment. Per a aconseguir un allunyament definitiu de la droga, cal estudiar amb cura els motius i les conseqüències que n’han contextualitzat el consum en cada cas concret. Així, en la majoria dels casos, hom recomana la realització d’una psicoteràpia, que pot ésser individual, amb d’altres addictes, o també familiar. Igualment, de vegades s’efectua un condicionament d’aversió, la qual cosa consisteix bàsicament a enfrontar el pacient amb la droga alhora que se li provoca una experiència desagradable, com ara una petita descàrrega elèctrica per reforçar la intenció de deshabituació. En alguns casos d’addicció a l’heroïna hom intenta d’aconseguir la deshabituació amb l’administració de fàrmacs opiacis, com la metadona, que generen una dependència menor. Atesa la influència negativa que pot tenir l’entorn social amb relació a la deshabituació, i l’elevat índex d’abandonament del tractament, de vegades és recomana l’ingrés temporal de l’addicte en un centre hospitalari especialitzat o en comunitats especials.
Durant la fase de reinserció social hom procura de donar a l’ex-addicte els mitjans necessaris per a posar les bases d’una readaptació progressiva, com ara formació professional, recerca de feina i activitats que li permetin de relacionar-se amb d’altres persones d’interessos diferents als del seu medi social habitual.
El resultat del tractament és molt variable. En termes generals, hom considera de bon pronòstic el poc temps de consum de la droga, la no utilització de l’administració intravenosa i el manteniment d’un cert grau d’integració social.