Definició
L’alcoholisme o addicció a l’alcohol és la malaltia ocasionada pel consum reiterat i excessiu de begudes alcohòliques que fa que la persona que n’és afectada perdi el control de l’hàbit i sigui incapaç d’estar-se’n. Aquesta malaltia es caracteritza perquè té nombroses repercussions negatives tant en la salut física i mental del subjecte com en el seu entorn familiar, social i laboral.
L’alcohol etílic, anomenat habitualment alcohol, és una substàcia que s’obté mitjançant tècniques de fermentació de diversos productes vegetals i que forma part de la composició, en diverses proporcions, de les begudes alcohòliques.
L’alcohol és considerat una substància tòxica, perquè té diversos efectes negatius en l’organisme, especialment en les mucoses digestives, el fetge i el sistema nerviós.
Igualment, l’alcohol és una droga, perquè el seu consum reiterat provoca una addicció. Així, pot generar dependència psíquica, és a dir, un desig de consumir-ne amb l’objectiu d’experimentar sensacions de benestar i d’evitar les sensacions desagradables que provoca la seva absència; dependència física, és a dir, una sèrie de modificacions fisiològiques per les quals l’organisme necessita l’alcohol per a mantenir el funcionament, i síndrome d’abstinència, que es presenta quan no se’n pren i que consisteix en diverses alteracions psíquiques i físiques que es pal·lien si hom en pren altra vegada. A més, el consum reiterat inicialment origina tolerància, és a dir, una habituació a la droga en virtut de la qual cal augmentar progressivament les dosis per aconseguir els mateixos efectes.
Freqüència, edat i sexe
L’alcoholisme és una de les malalties més freqüents en el nostre medi social. Segons dades estadístiques, hom considera que entre un 4% i un 12% de la població presenta aquest trastorn. Es calcula que als Països Catalans pateixen d’alcoholisme aproximadament unes 500.000 persones.
D’altra banda, afecta gairebé sempre persones adultes, ja que cal que el consum sigui prolongat, en general d’uns quants anys, fins que s’estableix l’addicció, bé que cada vegada és més freqüent entre adolescents, perquè l’edat d’inici en el consum d’alcohol és precoç.
Segons diversos estudis estadístics, l’alcoholisme és entre 4 vegades i 10 més freqüent en els homes que en les dones. Això no obstant, com que entre les dones hi ha una tendència superior a amagar l’addicció, aquestes proporcions es poden allunyar significativament de la realitat.
Causes
L’origen de l’alcoholisme està bàsicament en les propietats inherents de la droga, el consum de la qual ocasiona en primer lloc sensacions de benestar i atenuació de l’ansietat, i posteriorment diverses alteracions psíquiques i orgàniques que indueixen al consum reiterat per a evitar les sensacions desagradables que en provoca l’absència. Així, qualsevol persona que consumeixi alcohol de forma excessiva i reiterada durant un període de temps prolongat, entre uns cinc anys i vint, pot patir d’aquesta malaltia.
Hi ha diversos motius que indueixen al consum d’alcohol, tant individuals com sòcio-culturals, i es considera que llur interacció condiciona l’adopció de l’hàbit. S’ha proposat que hi hauria una predisposició especial a l’alcoholisme, bé per trets de personalitat o per factors biològics, fins i tot hereditaris, però cap d’aquestes teories no ha estat demostrada. Es considera, però, que en l’inici del consum i en el seu manteniment intervenen factors psicològics i socials.
Entre els factors psicològics personals destaca l’aprenentatge de l’hàbit, especialment durant la infantesa i l’adolescència, basat en actituds imitatives de l’entorn familiar i social on el consum d’alcohol pot ésser fins i tot ben considerat. D’altra banda, com que l’efecte inicial de la intoxicació alcohòlica consisteix en una sensació de desinhibició i una atenuació de l’ansietat, hom tendeix a ingerir-lo com a actitud de compensació i evasió davant frustracions o situacions conflictives. De vegades, l’adopció de l’hàbit és considerada una tendència a l’autoagressió, en la qual l’alcohol seria el vehicle d’una actitud autodestructiva. D’altra banda, l’existència de trastorns mentals com la depressió endògena o esquizofrènia poden fer tendir a l’addicció.
Entre els factors socials destaquen la pressió comercial i publicitària que es refereixen al consum de begudes alcohòliques, la idea que el consum d’aquestes begudes és indispensable en les reunions i les festes, i una sèrie de falsos mites que relacionen la virilitat, la força o la resistència amb el consum d’alcohol.
Tipus
Si bé el consum d’alcohol és molt habitual i es troba molt estès en la nostra societat, no totes les persones responen amb la mateixa acceptació o inclinació pel seu consum. Així, és possible d’establir una classificació de les persones segons el grau d’acceptació de la droga i les característiques del consum.
És considerada abstèmia la persona que no beu alcohol. Entre els abstemis, hi ha qui no se’n sent atret i no desitja de fer l’experiència, i n’hi ha que no solament no en veuen, sinó que intenten a més de convèncer els altres perquè facin el mateix.
El bevedor social és la persona que beu amb els amics, i en aquest cas el consum d’alcohol és part d’un procés de socialització, però que estranyament arriba a embriagar-se.
El bevedor excessiu regular és la persona que habitualment ingereix quantitats d’alcohol excessives, però que probablement mai no ha estat vist embriac. Per a diferenciar-lo del que seria un bevedor moderat hom empra com a índex la quantitat de calories que li són proporcionades per l’alcohol que pren, i es considera que n’obté més del 20% a través de la metabolització d’alcohol que consumeix. En aquests casos l’impuls de beure no es relaciona amb la necessitat d’evasió, sinó amb un hàbit o un costum quotidià. Amb el temps, però, s’estableix la dependència física i un augment progressiu de les dosis.
L’alcoholòman és una persona que té una tendència irresistible al consum de begudes alcohòliques, al qual es lliura a intervals irregulars de temps fins que arriba a l’embriaguesa completa. En general, l’alcoholomania es presenta en una edat jove, des dels primers contactes amb l’alcohol, i la dependència psíquica i l’augment de la freqüència de les intoxicacions agudes es va establint progressivament.
L’anomenat bevedor malalt psíquic és la persona que ingereix begudes alcohòliques per a alliberar-se de les tensions emocionals procedents de diversos trastorns psíquics com ara depressió, ansietat, estats paranoides o esquizofrènia.
Manifestacions i evolució
L’alcohol és absorbit a l’estómac i la primera porció de l’intestí prim, i passa directament a la circulació sanguínia amb la qual es distribueix per tots els teixits de l’organisme. L’absorció és més ràpida quan hom està dejú i més lenta quan l’estómac és ple d’aliments. Entre un 5% i un 10% de l’alcohol absorbit és eliminat de l’organisme bé per l’orina o per respiració pulmonar o bé per les secrecions de les glàndules sudorípares cutànies. La resta experimenta diverses transformacions metabòliques en les cèl·lules hepàtiques i dóna lloc a la formació d’acetaldehids i acetats tot generant 7 calories per ml d’alcohol metabolitzat. A través d’aquest mecanisme el fetge pot metabolitzar aproximadament un mil·lilitre d’alcohol per kg de pes en un dia. La resta roman a la sang i els teixits orgànics fins que pugui ésser metabolitzada. El paràmetre emprat per a diferenciar els diversos graus de la intoxicació és l’índex de concentració d’alcohol a la sang, anomenat alcoholèmia.
Les manifestacions de la intoxicació alcohòlica aguda, és a dir, la clàssica embriaguesa o borratxera, depenen bàsicament de l’efecte de la substància tòxica sobre el sistema nerviós central, on té efectes depressors, més accentuats com més important és l’alcoholèmia. Un nivell a la sang de 0,5 g/1 d’alcohol provoca sedació i tranquil·litat. A partir d’una alcoholèmia de 0,8 g/1 s’esdevé una minva del sentit d’autocrítica que es manifesta amb desinhibició, extraversió i eufòria. Quan s’arriba als 2 g/1 es presenten trastorns de la consciència i l’atenció, com també dificultats a l’hora de caminar i en l’articulació de les paraules, disminueix la capacitat de reacció i la velocitat dels reflexos neurològics, i l’estat d’ànim és d’irascibilitat o malencònic. Quan l’alcoholèmia ultrapassa els 3 g/1 la persona que n’és afectada entra en estat de coma i corre el perill de mort per col·lapse càrdio-vascular o aturada respiratòria. L’alcoholèmia superior als 4 g/1 sol provocar la mort.
D’altra banda, hi ha persones que manifesten una notable intolerància a l’alcohol, com ara és el cas dels epilèptics o els qui tenen una personalitat histèrica. En aquests casos, la ingestió de petites dosis d’alcohol provoca una intoxicació desproporcionada que rep el nom d’embriaguesa patològica i que es caracteritza per l’aparició de convulsions, desorientació i tendència a l’agressivitat envers els altres i un mateix. La crisi sol durar algunes hores i és seguida per una fase prolongada de son, després de la qual hom oblida el que ha passat.
Les manifestacions de la intoxicació alcohòlica crònica depenen bàsicament de l’efecte tòxic de l’alcohol sobre els òrgans digestius i el sistema nerviós. Així, causa lesions orgàniques específiques al fetge, el tub digestiu i el sistema nerviós, alteracions mentals i modificacions de conducta en l’entorn familiar, social i laboral. El temps necessari perquè es vagin presentant aquests trastorns en general és de cinc anys a vint de consum d’alcohol, bé que depèn de la quantitat que hom en pren diàriament, de la freqüència de les intoxicacions agudes, de l’estat físic i de nutrició, i de les característiques de l’entorn afectiu i laboral.
Cal dir també que les alteracions hepàtiques depenen d’un efecte tòxic directe de l’alcohol sobre el fetge, la funció principal del qual és de depurar de l’organisme les substàncies que li són tòxiques. La primera lesió que es presenta consisteix en la formació de vacúols de greix a l’interior de les cèl·lules hepàtiques, la qual cosa és anomenada degeneració grassa hepàtica. En aquest cas, el fetge s’engrosseix i pot causar dolor, bé que si hom suspèn el consum d’alcohol la lesió involuciona. En canvi, si no se n’interromp la ingestió, es pot establir una hepatitis alcohòlica que es manifesta amb nàusees, vòmits, tonalitat groguenca de la pell i les mucoses, i dolor abdominal, i és reversible si hom deixa de prendre alcohol. En un 30% dels alcohòlics de llarga evolució es desenvolupa una cirrosi hepàtica alcohòlica, en què el fetge esdevé cada vegada més petit, una part important de cèl·lules hepàtiques moren i s’estableix progressivament una insuficiència hepàtica. En aquest punt, les lesions són irreversibles, i el malalt pot morir a causa de diverses complicacions com ara hemorràgies internes, processos infecciosos o coma hepàtic. El coma hepàtic, anomenat també encefalopatia hepàtica, és degut a un increment de la concentració d’amoníac en la sang ocasionat per un dèficit de la metabolització d’aquesta substància en el fetge. Quan és aquest el cas, les mans tremolen, el malalt es troba confús i agitat o bé inhibit, i progressivament entra en un estat d’estupor i coma profund. De vegades, però, el coma hepàtic esdevé crònic, i s’estableixen canvis importants d’humor, desintegració de la personalitat o dèficits seriosos de les capacitats intel·lectuals.
D’altra banda, les alteracions digestives són degudes al fet que l’alcohol té un efecte corrosiu en la mucosa digestiva, i el seu consum reiterat, al cap dels anys, ocasiona esofagitis i gastritis. Igualment, aquestes malalties poden constituir el punt de partida d’una úlcera gastroduodenal o d’un càncer d’estómac. A més, els efectes corrosius de l’alcohol sobre la paret de l’intestí prim n’alteren l’estructura, de manera que amb els anys es pot anar establint una minva de la capacitat d’absorbir substàncies nutritives o síndrome de malabsorció intestinal. Aquesta síndrome, afegida al dèficit alimentari que és habitual en molts alcohòlics, contribueix al deteriorament de la funció hepàtica, a la pèrdua de pes, a la disminució de les defenses de l’organisme i a l’aparició de lesions en l’encèfal per manca de vitamina B1.
Les alteracions neurològiques són degudes tant a l’efecte tòxic directe de l’alcohol sobre les estructures nervioses com al dèficit de vitamina B1 o tiamina consegüent a les alteracions digestives. L’encefalopatia menor és considerada un primer grau de lesió encefàlica que posteriorment pot involucionar o menar a d’altres quadres més greus i persistents. Es caracteritza per la disminució de la capacitat d’autocrítica, reaccions d’irritabilitat i eufòria injustificades, trastorns de la memòria, deteriorament de les relacions familiars i laborals, i tendència als trastorns psicosomàtics. Una altra de les manifestacions més freqüents de l’encefalopatia menor és la zelotípia alcohòlica, és a dir, el predomini d’un sentiment de gelosia amb relació a la fidelitat de la parella, basat en fets inexistents i raonaments poc coherents, i que sovint esdevé un deliri.
En un altre sentit, l’anomenada al·lucinosi alcohòlica és un trastorn que evoluciona al llarg d’unes quantes setmanes i es caracteritza per les al·lucinacions auditives en què el malalt sent veus inexistents que, sovint, parlen entre si, l’acusen o bé l’amenacen.
D’altra banda, la malaltia de Korsakov és una encefalopatia generada per un dèficit de vitamina Bx o tiamina degut a la síndrome de malabsorció característica en els alcohòlics de llarga evolució. Aquest trastorn es caracteritza per la impossibilitat de recordar els fets esdevinguts després del començament de la malaltia, la substitució d’aquests records per d’altres de falsos o fabulacions, el fals reconeixement de persones que en realitat són desconegudes, com també formigueigs i atròfia muscular de les extremitats deguts a una polineuritis. En un 20% dels casos aproximadament, la gravetat de les lesions encefàliques determina la irreversibilitat del trastorn.
L’encefalitis de Gayet-Wernicke constitueix una alteració deguda igualment al dèficit de vitamina Bx que es caracteritza per la pèrdua de memòria i diversos símptomes oculars com ara la paràlisi dels músculs extrínsecs de l’ull, moviments involuntaris dels globus oculars, rebuig de la claror i pèrdua de l’agudesa visual. Segons la gravetat de les lesions encefàliques i de la rapidesa amb què hom procedeixi al tractament que hi correspon, el trastorn pot involucionar o menar a la demència.
El delirium tremens consisteix en un quadre encèfalohepàtic que se sol presentar al cap d’uns dies d’haver interromput el consum d’alcohol, i que forma part dels casos greus de síndrome d’abstinència. Es caracteritza per la confusió i la desorientació pel que fa al temps i l’espai, al·lucinacions sensorials, sobretot visuals, i inquietud o agitació psico-motora. Les al·lucinacions consisteixen sovint en la visió d’animals petits o en la sensació de tenir el cos envaït per cucs o insectes que malden per sortir a l’exterior. El malalt sent que l’habitació s’omple d’éssers aterridors i que les mateixes parets tenen vida pròpia i amenacen de caure-li a sobre. Hom no és conscient del que s’esdevé i creu que es tracta d’un malson o d’una situació real, i sovint intenta de capturar les criatures imaginàries que l’amenacen o fugir de l’habitació. D’altra banda, l’estat físic general es troba deteriorat i se solen presentar convulsions, febre, sudació abundant, deshidratació i tremolors intensos de les mans. L’episodi se sol prolongar durant una setmana, a partir de la qual, i amb el tractament adequat —que consisteix bàsicament en repòs, administració de sedants i hidratació—, s’estableix progressivament la recuperació. Això no obstant, aproximadament un 10% dels casos tenen un desenllaç fatal per un excés de temperatura corporal o un desequilibri metabòlic intern.
Una de les manifestacions més freqüents de l’alcoholisme d’alguns anys d’evolució és l’anomenada síndrome d’impregnació alcohòlica que consisteix fonamentalment en els tremolors de les mans, nàusees i vòmits matutins, trastorns hepàtics, pèrdua de pèl, formigueigs en les extremitats i impotència sexual. Igualment, a poc a poc esdevenen més freqüents i intensos els símptomes causats per la manca sobtada d’alcohol en l’organisme o síndrome d’abstinència, que en els casos més lleus comprèn tremolors, sudació abundant, feblesa i diarrea, i, en els casos més greus, inclou el delirium tremens.
Les repercussions negatives en l’àmbit afectiu i el laboral són gairebé constants en l’alcoholisme. A mesura que progressen la malaltia i la dependència física i psíquica, l’alcohòlic tendeix a tancar-se en si mateix, perd l’interès per l’entorn i es refugia en el consum d’alcohol per tal d’evadir-se de la realitat. Aquestes circumstàncies, sumades als episodis d’intoxicació aguda i els trastorns mentals i orgànics secundaris a l’alcoholisme, constitueixen un marc que afavoreix les baralles familiars, l’abandonament de la llar, la inestabilitat de les relacions afectives, l’absentisme laboral, la pèrdua de la feina, les actituds hostils envers els altres que poden arribar fins i tot a l’homicidi, els intents de suïcidi i el suïcidi consumat, i els accidents de trànsit.
Diagnosi i tractament
Hom en basa la diagnosi en l’antecedent i les característiques del consum de begudes alcohòliques i en la possible existència de la síndrome d’impregnació alcohòlica, la síndrome d’abstinència i els símptomes generats pels efectes nocius de l’alcohol. A causa de les reticències a acceptar la malaltia o bé a comunicar als metges la dependència de l’alcohol que es té, molts dels casos d’alcoholisme són detectats i diagnosticats pels testimonis de familiars o persones properes al malalt.
El tractament de fons requereix la suspensió absoluta i definitiva del consum de begudes alcohòliques, per la qual cosa és indispensable que la persona que n’és afectada assumeixi que pateix d’alcoholisme, vulgui guarir-se’n i hagi pres la determinació d’abandonar l’alcohol.
En el període inicial del tractament, o fase de desintoxicació, hom recomana l’ingrés temporal en un centre hospitalari especialitzat, on alhora que es verifica l’abstinència s’administren fàrmacs sedants per a evitar els símptomes que provoca. Durant la fase de desintoxicació, igualment, s’efectuen les exploracions necessàries per a determinar l’estat físic i mental del malalt i per a detectar les eventuals lesions. Així, quan es determina un dèficit de vitamina B1 s’administra el suplement vitamínic adequat o bé s’adopten les mesures terapèutiques convenients en cas de cirrosi, síndrome de malabsorció intestinal o trastorns psiquiàtrics.
Quan la fase de desintoxicació ja ha estat superada, en general al cap d’una setmana o dues, comença la fase de deshabituació. Durant aquest període el malalt ha de consolidar el trencament amb l’alcohol i reinserir-se progressivament en la societat. Així, es recomana la realització d’una psicoteràpia adequada a les característiques de cada cas en concret o, també, la participació en un grup d’ex-alcohòlics. D’altra banda, és igualment important el suport que en aquests moments poden aportar els familiars i d’altres persones properes al malalt per a evitar les recaigudes.