Definició

Reben el nom de conducta suïcida una sèrie d’alteracions del comportament i el pensament que generen tendència a l’autodestrucció o bé impliquen intenció de suïcidi.

Tipus

Hom classifica la conducta suïcida segons la intensitat de les alteracions del pensament i les conseqüències dels trastorns del comportament que es presenten, bé que les diferències que s’estableixen són una mica arbitràries. Cal tenir en compte que és molt difícil de determinar límits clars en aquest sentit, tant per la subjectivitat dels pensaments que es relacionen amb la pròpia mort com per les diverses circumstàncies externes que poden influir d’una manera o d’una altra en l’eventual acte suïcida. Amb tot, hom en diferencia la idea de suïcidi, l’amenaça de suïcidi, la temptativa de suïcidi i el suïcidi consumat. D’altra banda, a més, l’anomenada tendència autodestructiva constitueix un tipus especial de conducta suïcida.

La idea de suïcidi és una pertorbació del contingut del pensament en què predomina el desig de deixar d’existir, de manera reiterada i persistent. En general, les idees de suïcidi s’acompanyen d’altres igualment de caràcter pessimista i d’un estat d’ànim depressiu, molt típics de l’estat depressiu.

L’amenaça de suïcidi és la comunicació a d’altres persones del desig de matar-se per part de qui té la idea de suïcidi. L’expressió d’aquest desig pot ésser manifesta o bé amagada quan es comunica de manera indirecta la intenció presumptivament suïcida. Tant l’aparició d’idees de contingut suïcida com les mateixes amenaces no precedeixen necessàriament un acte suïcida.

D’altra banda, la temptativa de suïcidi consisteix en l’intent frustrat de llevar-se la vida, és a dir, es tracta d’un acte suïcida que no ha tingut èxit, i, en canvi, s’anomena suïcidi consumat l’acte suïcida que comporta la mort de la persona. Però bé que aparentment la diferència està només en la consecució del fet d’infligir-se la mort, hom considera que ambdós tipus de conducta suïcida difereixen en molts aspectes, com ara la intenció real de l’acte, les característiques que adopta l’acte mateix o el grup de població que n’és més representatiu. Un aspecte important d’aquesta diferència és que sovint la temptativa de suïcidi no té com a objectiu real la mort, sinó que representa una expressió de demanda d’ajut als altres, i en la qual hi ha subjacent un intens desig de viure. Aquesta distinció, però, es basa en les conseqüències de l’acte, i de cap manera és absoluta, perquè un acte suïcida, amb la intenció real de morir, pot fallar perquè hom ha trobat el suïcida quan encara era possible una reanimació eficaç, mentre que un intent de suïcidi efectuat solament com a acte d’expressió pot ésser fatal per un simple error de càlcul.

Les tendències autodestructives comprenen una sèrie de comportaments en què d’una manera indirecta, i més conscient o menys, hom intenta de precipitar la fi de la vida. Per bé que hi ha una gamma variada d’actituds o circumstàncies que es poden incloure dins les tendències autodestructives, les més habituals són l’addicció a drogues com ara l’alcohol, els tranquil·litzants, els hipnòtics, els derivats de l’opi i la cocaïna, i els comportaments que impliquen un risc de mort, com el fet de conduir indegudament o bé d’exposar-se de manera innecessària a situacions que comporten un perill greu.

Freqüència, edat, sexe i característiques socials

Segons dades estadístiques, el suïcidi figura entre les deu primeres causes de mort en les societats urbanes. Es calcula que anualment, en el nostre medi social, entre 5 i 9 persones de cada 100.000 s’autoinfligeixen la mort, i que a nivell mundial cada any se suïciden aproximadament unes 500.000 persones.

El suïcidi consumat és dues vegades més freqüent entre els homes que entre les dones, i resulta més habitual a partir de quaranta anys d’edat, molt especialment després de seixanta anys.

Les temptatives de suïcidi, d’altra banda, són dues vegades més freqüents entre les dones que entre els homes, i la major incidència correspon a les edats que van de 15 anys a 45. Als intents de suïcidi són deguts aproximadament una cinquena part dels ingressos d’urgència hospitalària i una desena part de tots els ingressos. Es calcula que de cada 100 intents de suïcidi s’esdevenen uns 10 suïcidis consumats.

Segons les estadístiques, tant els suïcidis consumats com els intents de suïcidi són més freqüents en les classes socials afavorides i als països industrialitzats.

Causes

En parlar de la causa de la conducta suïcida cal tenir en compte una multiplicitat de factors de tipus sòcio-cultural, individual i circumstancial.

Hom considera que cada cultura transmet i fomenta més o menys la canalització de l’agressivitat envers la persona mateixa. Probablement, l’antiga cultura japonesa era la que més exaltava el suïcidi com una manera de reivindicar la dignitat individual i la col·lectiva enfront del fracàs. En el nostre medi social, i entre altres raons pel rebuig moral i estètic que sol generar el suïcidi, l’autoagressivitat es canalitza sobretot amb conductes suïcides menys manifestes.

D’altra banda, es diu que el grau elevat d’alienació, l’estabilitat econòmica, l’allunyament de la natura i la manca d’incentius espirituals que caracteritzen les societats occidentals constitueixen un substrat que afavoreix les conductes d’aquest tipus. Aquesta hipòtesi es basa en la incidència superior de suïcidis consumats que es dóna en països altament industrialitzats i entre els habitants de les grans ciutats, i també en la menor incidència constatada durant les situacions crítiques col·lectives, com ara en la Primera Guerra Mundial i la Segona.

La història individual té un paper molt important en l’aparició i el manteniment de conductes suïcides. Segons dades estadístiques, la majoria dels suïcidis consumats incideixen en persones que han viscut una infància envoltada de situacions traumàtiques, com ara la manca d’afecte o d’estabilitat en la relació amb els pares. Pel que sembla, aquestes circumstàncies podrien establir les bases d’una personalitat que tendeix al sentiment d’inseguretat i la manca d’incentius morals, que molt sovint caracteritzen el context de les conductes suïcides.

De totes maneres, independentment dels factors socials esmentats, el suïcidi es relaciona gairebé sempre amb l’existència d’un trastorn mental més important o menys. El més habitual és la depressió, malaltia en què les idees pessimistes i la tendència al suïcidi són presents, i a la qual són deguts gairebé la meitat dels suïcidis consumats. D’altra banda, el suïcidi és també relativament freqüent en les persones esquizofrèniques, en les quals, per raons desconegudes, es manifesten actituds autoagressives i la manca d’una delimitació clara del propi cos, la qual cosa de vegades s’expressa amb actituds clarament autodestructives, com ara l’automutilació o l’autotortura. D’altra banda, la drograaddicció o les toxicomanies poden constituir un tipus de conducta suïcida més camuflada o menys, i així el suïcidi consumat és un fet molt probable entre els addictes a l’alcohol, l’heroïna i la cocaïna. La inestabilitat emocional que va acompanyada de crisis depressives, com s’esdevé sovint en la demència o en alguns casos d’epilèpsia, constitueix també un marc afavoridor de conductes suïcides. En aquests casos, l’acte suïcida es pot presentar sobtadament i sense avís previ. En canvi, l’amenaça de suïcidi és molt habitual en les persones que pateixen d’histèria. Bé que hi ha una tendència a menysprear aquestes amenaces perquè hom les considera especulatives, és important de destacar que de vegades precedeixen intents de suïcidi que poden tenir un desenllaç fatal.

L’existència de malalties orgàniques greus i prolongades, sobretot si s’acompanyen de dolor, o d’un grau elevat d’incapacitat física, es relaciona aproximadament amb un 20% dels suïcidis consumats.

L’acte suïcida sol ésser precedit per una conducta en què destaquen l’aïllament, la manca de comunicació amb l’entorn i la sensació de solitud. Probablement, la majoria de les persones que decideixen de suïcidar-se consideren que aquesta elecció és un fet que només les afecta a elles exclusivament. Això no obstant, en gairebé tots els casos de suïcidi consumat hi ha antecedents explícits d’amenaces o d’intents, o si més no una carta en què s’expliquen els motius de l’acte o que fins i tot en responsabilitzen d’altres individus o la societat. En general, aquests antecedents s’interpreten com una sol·licitud d’atenció o, en definitiva, com una necessitat de trencar l’aïllament i la solitud que condicionen el suïcidi. D’una manera semblant s’interpreten les amenaces i els intents de suïcidi poc elaborats.

Si bé la conducta suïcida té gairebé en tots els casos com a base els factors esmentats, en la majoria dels suïcidis consumats hi ha un factor crític desencadenant. Els més habituals són els desenganys amorosos, els conflictes familiars, problemes econòmics i professionals, els dolors deguts a diverses malalties i les crisis depressives que aguditzen un determinat trastorn mental. En aquest sentit, cal assenyalar que aproximadament una tercera part dels intents de suïcidi i dels suïcidis consumats són precedits d’una intoxicació aguda d’alcohol, que, com que afebleix l’autocontrol i deprimeix l’estat d’ànim, predisposa a les conductes d’aquesta mena.

El tipus de suïcidi triat manté una relació estreta amb la consciència i la claredat en la decisió de morir. L’elecció de mètodes de suïcidi més elaborats es correspon amb un índex de suïcidis consumats més elevat. Però l’atzar, bé per la inesperada aparició d’una altra persona en el moment crític o per un error de càlcul, sempre hi pot tenir un paper important.

Diagnosi, tractament i prevenció

Hom basa la prevenció del suïcidi, fonamentalment, en la identificació i el tractament de les persones que per les circumstàncies esmentades anteriorment es troben més exposades a cometre’l. A la pràctica, són considerats factors de risc de suïcidi els sentiments marcats de culpabilitat, l’automenyspreu, les idees persistents i les amenaces de suïcidi, els antecedents que ja existeixen en aquest sentit, les preocupacions de tipus hipocondríac i els trastorns psiquiàtrics esmentats. Aquest risc es veu incrementat en casos d’un aïllament notable, quan hom està sense feina o té dificultats econòmiques i passa de cinquanta anys. El tractament de les conductes suïcides es basa en la identificació de les causes que les generen i l’adopció de les mesures terapèutiques pertinents en cada cas concret. En aquestes circumstàncies hom recomana una col·laboració estreta entre els familiars i les persones que són més properes a l’afectat i el metge, tant per a afavorir una bona evolució de la conducta com per a atenuar la culpabilitat i les tensions que habitualment afecten els parents i els amics.

Els intents de suïcidi poden exigir un ingrés hospitalari urgent per a aconseguir el guariment o la recuperació de les lesions. Igualment, en molts casos hom recomana l’ingrés temporal en un centre hospitalari especialitzat, fins que hom supera la crisi que l’ha fet arribar a la determinació del suïcidi.