- És anomenat ansietat un estat d’alerta patològic, bé perquè es presenta en absència de situacions que objectivament comporten perill físic o amenaça de la integritat psíquica, o perquè la intensitat o la durada que presenten és superior al que es considera normal, i que s’experimenta com a desassossec, sensació penosa d’espera i inseguretat. Sovint, aquests estats patològics d’alerta repercuteixen en una disminució del rendiment i en una inestabilitat en les relacions afectives i socials.
- Una de les formes clíniques que pot adoptar l’ansietat són les crisis d’angoixa o atacs de pànic, en què en absència de situacions objectives de perill, la persona és afectada sobtadament per una sensació d’amenaça o de mort imminent, acompanyada de crisis de sudació, palpitacions, acceleració de la freqüència cardíaca, opressió toràcica i sensació d’asfíxia. Aquestes crisis no solen durar més de trenta minuts, però la tendència que demostren a repetir-se provoca en el malalt l’adopció d’una sèrie de mesures d’evitació que sovint arriben a constituir fòbies autèntiques com l’agorafòbia o pànic a sortir de casa.
- L’ansietat es pot presentar de manera generalitzada i persistent. Quan és molt intensa pot causar nombroses molèsties que impossibiliten una vida normal com és el cas de sensacions freqüents d’opressió toràcica i palpitacions, insomni, tensions musculars, mal de cap, pertorbacions digestives, necessitat excessiva de moviment, inestabilitat o vertígens. De vegades, es genera una tendència a consumir aliments que atenuïn el nerviosisme, la qual cosa sol provocar obesitat.
- Malgrat que els trastorns deguts a l’ansietat poden originar una infinitat de molèsties físiques, localitzades en qualsevol òrgan, de fet no hi ha cap alteració anatòmica. Per tant, les molèsties físiques només es poden combatre amb el tractament d’allò que les ha originades, és a dir, del trastorn d’ansietat.
- El tractament d’aquesta mena de trastorns es basa en la realització d’una psicoteràpia adequada a les necessitats de cada cas en concret. A més, hom sol recórrer a l’administració temporal de medicaments tranquil·litzants amb un control mèdic rigorós, de vegades associats a antidepressius, i a la normalització dels hàbits dietètics i de repòs.
- Si bé els medicaments tranquil·litzants o ansiolítics són molt útils per a atenuar la sensació de nerviosisme, mai no han d’ésser administrats sense la deguda prescripció mèdica, ja que d’una banda poden generar dependència i convertir-se en una autèntica droga i, de l’altra, perquè de vegades l’ansietat és solament un símptoma d’un trastorn diferent que no en requereix. Fins i tot quan s’administren sota control mèdic, cal respectar rigorosament les indicacions del metge, perquè aquests medicaments tenen efectes adversos com ara somnolència, sensació de mareig, mal de cap al matí i l’anomenat efecte de retop, és a dir, agitació, irritabilitat i insomni.
- La col·laboració dels familiars és molt important perquè el tractament sigui efectiu. D’una banda, és fonamental que les persones que envolten el malalt comprenguin que pateix, per bé que els pot semblar estrany que li provoquin por situacions que no ho justifiquen, i que no vulguin treure importància al que manifesta. D’altra banda, és igualment fonamental que facin entendre a l’afectat la necessitat de seguir correctament el tractament indicat pel metge.