- La demència és un trastorn mental greu originat per lesions orgàniques encefàliques, que afecta globalment l’intel·lecte del malalt tot generant alteracions de la consciència, de la capacitat de discerniment, de l’atenció, la utilització del llenguatge, el reconeixement sensorial, la memòria, l’afectivitat i l’execució dels moviments que normalment es realitzen de manera automàtica, com els que calen per a rentar-se, vestir-se o pentinar-se.
- L’estat demencial és degut a l’existència de diversos tipus de lesions en la capa cortical o subcortical del cervell o d’altres regions de l’encèfal. Les causes més freqüents d’aquestes lesions són la malaltia d’Alzheimer, un trastorn l’origen íntim del qual és desconegut bé que se sap que hi ha una predisposició genètica a patir-ne, i la demència multiinfàrtica, és a dir, la deguda a l’oclusió de diverses artèries cerebrals de diàmetre petit i mitjà.
- Segons dades estadístiques, entre un 6% i un 10% de les persones que passen de seixanta-cinc anys pateixen d’un estat demencial. En gairebé tots els casos, el trastorn es presenta a partir de cinquanta anys i es manifesta inicialment amb l’oblit d’alguns fets, paraules o noms de persones. Aquests oblits poden afectar també persones sanes, però en el cas d’un estat demencial són més importants i freqüents, la persona no n’és conscient i precedeixen l’aparició d’altres símptomes més greus, com ara la dificultat per a comprendre les paraules, per a raonar o centrar l’atenció.
- En la majoria dels casos, el trastorn evoluciona d’una manera progressiva i irreversible, i en els estadis avançats el malalt no pot recordar moltes de les experiències que ha viscut, i li és difícil d’ubicar-se amb relació al temps i l’espai, reconèixer els qui l’envolten i realitzar adequadament les tasques quotidianes, especialment la higiene corporal, ja que sovint perden el control dels esfínters uretral i anal.
- Hom orienta el tractament a facilitar la vida del malalt en la comunitat i la família, i per això és recomanable l’assistència regular i quotidiana a un centre hospitalari especialitzat. Igualment, l’administració prolongada de diversos fàrmacs, com la dihidroergotoxina mesilat, pot endarrerir l’evolució dels símptomes.
- Mentre sigui possible, és recomanable que el malalt visqui a casa seva, perquè el trasllat a un hospital o una residència representa un tall amb el seu entorn quotidià i afectiu que pot repercutir de manera negativa en l’evolució del trastorn. Però quan la conducta de la persona que n’és afectada és molt hostil o bé quan els familiars o les persones que li són més properes no es poden fer càrrec de la situació, és aconsellable l’ingrés temporal en un centre especialitzat.