- L’endarreriment mental, oligofrènia o deficiència mental, és un trastorn caracteritzat per una limitació de les capacitats intel·lectuals que pot ésser evident des del naixement o durant el període de desenvolupament i per la inadaptació social que se’n deriva, tant pel que fa a la conducta com a les possibilitats d’independència i responsabilitat personals.
- Aquesta alteració es pot gestar durant el mateix embaràs, el part o els primers anys de vida, i les causes més freqüents en són les aberracions genètiques com la síndrome de Down o mongolisme, els traumatismes cranials com ara la rubèola, la sífilis i la toxoplasmosi, les infeccions meníngies i encefàliques, i, també, en els casos més lleus, la manca d’estímuls ambientals.
- Una informació correcta i, eventualment, la profilaxi o la modificació de les circumstàncies i les malalties esmentades anteriorment constitueixen els aspectes bàsics de la prevenció de l’endarreriment mental. Aquestes mesures són especialment indispensables quan els integrants de la parella tenen llaços de consanguinitat, quan hi ha antecedents familiars d’endarreriment mental i quan la mare té més de trenta-cinc anys. En aquests casos, doncs, hi ha un risc més elevat del que és considerat normal de tenir un fill deficient mental per causes hereditàries.
- El tractament es planteja l’objectiu de potenciar les capacitats intel·lectuals i afavorir una major independència. Es basa especialment en la correcció del defecte quan és possible, en l’educació especialitzada tant a nivell escolar com pel que fa als hàbits alimentaris, la higiene, la roba i el control d’esfínters, i en la realització de psicoteràpies individuals, de grup o familiars.
- El pronòstic depèn del grau d’endarreriment mental. En els casos greus, la persona que n’és afectada podrà aprendre a realitzar amb autonomia diverses tasques elementals com ara menjar o tenir cura de la pròpia higiene, però caldrà que una persona se n’ocupi permanentment, i el seu quocient intel·lectual no superarà l’equivalent al d’un infant normal de sis anys. En els casos lleus, podrà aprendre feines senzilles i gaudir d’una relativa independència, i el seu quocient intel·lectual es podrà equiparar al d’un nen normal d’onze anys com a màxim.
- No és possible de saber quin grau d’autonomia i d’integració social podrà assolir un nen que presenta endarreriment mental, ja que això depèn sobretot del tipus d’estímuls que rebi. Així, hom insisteix actualment en la necessitat de procurar-li una estimulació precoç, és a dir, una educació que es correspongui amb les seves necessitats particulars des del mateix moment en què és detectat el dèficit intel·lectual