Definició
És anomenada abscés perifaringi l’acumulació de pus en una cavitat formada als teixits que circumden la faringe, que es produeix generalment com a complicació d’una infecció faríngia. La cavitat plena de pus forma una prominència en la faringe que ocasiona dolor i dificultat a deglutir, i generalment origina també una gran prominència al coll, deguda a l’augment de grandària dels ganglis limfàtics.
Causes
L’abscés perifaringi s’esdevé a conseqüència d’una infecció dels teixits situats al voltant de la faringe, és a dir, als espais perifaringis, com ara darrere les amígdales palatines o per fora de la paret faríngia. La infecció que n’és responsable, generalment, és deguda a microorganismes procedents de la faringe, on solen haver causat prèviament una amigdalitis; més estranyament, l’abscés perifaringi s’esdevé a conseqüència d’una infecció prèvia en d’altres estructures properes, com les dents o els ossos.
L’entrada de microorganismes als teixits perifaringis no és gaire freqüent, perquè en general les infeccions de la faringe queden limitades a la mucosa faríngia o a les amígdales, gràcies a l’acció del sistema immunitari o al tractament amb antibiòtics. Tanmateix, però, els gèrmens causants d’una infecció faríngia poden penetrar els espais perifaringis en algunes circumstàncies que afavoreixen el progrés de la infecció. Això pot passar quan la persona que n’és afectada pateix d’alguna malaltia que disminueix l’eficàcia del sistema immunitari, com per exemple la leucèmia. També afavoreixen l’extensió de les infeccions als espais perifaringis determinats trastorns previs de la faringe, com una amigdalitis crònica, que constitueix un focus infecciós. Una altra causa d’infecció perifaríngia pot correspondre a un tractament antibiòtic ineficaç contra infeccions en aquesta zona, per exemple perquè no s’ha seguit durant el temps suficient per a destruir els gèrmens completament. En qualsevol d’aquestes circumstàncies, i sobretot quan en coincideix més d’una, els microorganismes causants d’una faringitis poden envair els vasos limfàtics que efectuen un drenatge a la mucosa faríngia o les amígdales, i a través d’ells atènyer els teixits que hi ha per sota. La invasió d’aquests espais per microorganismes provoca una resposta del sistema immunitari que origina una inflamació i ocasiona el desplaçament a la zona afectada d’un gran nombre de cèl·lules immunitàries. Els gèrmens destruïts i les restes de cèl·lules immunitàries mortes provoquen la formació de pus, i al voltant de la zona es forma una paret fibrosa que impedeix l’extensió de la infecció. D’aquesta manera, el pus s’acumula en una zona delimitada per la paret fibrosa i es constitueix l’abscés.
Tipus, manifestacions, evolució i complicacions
Segons l’origen de la infecció i l’espai on actuen els gèrmens es poden produir diversos tipus d’abscessos perifaringis.
L’anomenat abscés periamigdalí constitueix una acumulació de pus en una cavitat formada entre l’amígdala palatina i la paret muscular de la faringe. És el tipus d’abscés perifaringi més freqüent i el menys greu. Gairebé sempre es manifesta com a complicació d’una amigdalitis aguda causada en la majoria dels casos pel bacteri estreptococ beta-hemolític. L’abscés sol aparèixer al cap de sis dies o vuit d’haver començat la malaltia, quan l’amigdalitis ja es troba en fase de regressió i els símptomes gairebé han desaparegut. La formació de l’abscés es manifesta de manera sobtada, amb un empitjorament inesperat dels símptomes, sobretot del mal de coll, unilateral, que esdevé intens i pot provocar una deglució dificultosa. En general, el dolor s’irradia cap a l’orella. A més, els ganglis limfàtics de la zona se solen inflamar notablement i arriben a formar una prominència visible per sota de l’angle de la mandíbula. Aquests ganglis inflamats són molt dolorosos, de manera que la persona afectada tendeix a inclinar el cap lateralment per tal d’atenuar el dolor i evita també d’obrir excessivament la boca, perquè el moviment de la mandíbula l’incrementa. En alguns casos es pot presentar trisme, és a dir, una contractura de la musculatura de la cara que impedeix l’obertura de la boca. A més, és habitual que es manifesti febre, que en els infants pot ésser molt elevada. També és habitual la pudor de l’alè i l’acumulació de saliva a la boca, perquè el dolor s’intensifica en la deglució. Per tant, l’alimentació pot ésser notablement dificultosa, sobretot en els infants.
Si no s’hi aplica un tractament, l’abscés, inicialment dur i mal delimitat, es va estovant i delimitant. En general, al cap de quatre o cinc dies de l’inici, l’abscés s’ha format completament i constitueix una bossa de contingut fluctuant ben delimitada. Cap als vuit dies o deu es forma una obertura a la paret de l’abscés, per on el pus surt espontàniament a l’exterior d’una manera més o menys completa. Tot aquest procés espontani és molt dolorós per al malalt fins al moment en què l’abscés s’obre i al llarg d’aquesta evolució es poden produir diverses complicacions. Així, per exemple, és possible que la inflamació s’estengui a la laringe i provoqui una obstrucció de la via respiratòria que pot ésser fatal. Si l’abscés és degut a l’estreptococ beta-hemolític hi pot haver diverses complicacions pròpies de les infeccions degudes a aquest bacteri, com ara febre reumàtica o glomerulonefritis. A més, és possible que l’abscés s’obri per la part interna, travessi la membrana que cobreix la musculatura faríngia i s’estengui cap a l’espai parafaringi, cosa que origina la formació d’un abscés parafaringi.
L’abscés laterofaringi és una acumulació de pus en una cavitat formada en l’espai laterofaringi, és a dir, per fora de la paret muscular lateral de la faringe. Constitueix un tipus d’abscés molt poc freqüent en l’actualitat que generalment es presenta com a complicació d’un abscés periamigdalí. També és possible que es formi un abscés en aquesta localització a conseqüència de l’extensió d’una infecció dentària, especialment de l’últim queixal molar inferior. Els símptomes que es presenten són similars als de l’abscés periamigdalí, però encara més intensos. Així, el dolor se sol estrendre a tot el coll, i tant el trisme com la inclinació lateral del cap són molt freqüents pel fet que la inflamació afecta la musculatura de la zona i en provoca la contracció.
Si no s’hi efectua un tractament precoç i adequat, la infecció es pot estendre a alguna de les estructures situades a l’espai parafaringi i pot causar complicacions greus. Així, per exemple, la infecció pot afectar la vena jugular i provocar una tromboflebitis. Igualment, es pot estendre a l’artèria caròtide i causar-ne l’esquinçament i una greu hemorràgia interna. A través dels vasos sanguinis la infecció es pot estendre cap a amunt fins atènyer les meninges cerebrals i originar una meningitis, o cap avall, fins al mediastí, i aleshores causa una mediastinitis.
L’abscés retrofaringi és una acumulació de pus que es produeix en una cavitat formada darrere la paret muscular posterior de la faringe. És un tipus d’abscés poc freqüent que es presenta sobretot en infants petits de menys de dos anys. Sol sorgir com a complicació d’una adenoïditis, a causa de l’extensió de la infecció als ganglis de Gillette, uns ganglis limfàtics situats per darrere de la faringe, entre la seva paret muscular i els músculs paravertebrals. Els símptomes són similars als de l’abscés periamigdalí, per bé que en els infants petits poden ésser poc clars. En els nens sol destacar la dificultat a deglutir deguda al fet que l’abscés desplaça cap endavant la paret posterior de la faringe. Així, és característic que l’infant demani menjar però que en voler empassar-se’l plori i es negui a continuar. Fins i tot és possible que, en intentar d’empassar-se’l, el menjar torni enfora per les fosses nasals. Igualment se sol presentar tos persistent. Si no s’hi efectua un tractament, l’abscés se sol obrir espontàniament i buida el contingut a la faringe, amb el risc consegüent d’aspiració a les vies respiratòries. En alguns casos s’estén cap enrere fins a infectar les vèrtebres cervicals.
Diagnosi
L’orientació diagnostica de l’abscés perifaringi s’estableix a partir dels símptomes, que es manifesten, característicament, a continuació d’una infecció faríngia. La diagnosi es confirma a través de l’examen físic, especialment amb l’observació de la faringe. En el cas de l’abscés periamigdalí hom observa que una amígdala es troba desplaçada cap a la línia mitjana, per bé que la grandària i l’aspecte poden ésser normals; l’úvula es troba desplaçada cap al cantó contrari i el paladar tou, per davant de l’amígdala, es troba envermellit i desplaçat cap endavant i el centre. L’abscés laterofaringi origina una prominència de la paret lateral de la faringe o del coll, mentre que l’abscés retrofaringi s’observa com una prominència de la paret posterior de la faringe.
Tractament i pronòstic
El tractament dels abscessos perifaringis varia segons la localització que presenten.
El tractament de l’abscés periamigdalí pot variar segons l’extensió i la fase evolutiva en el moment de la diagnosi. Si l’alteració és diagnosticada de seguida que es presenten els primers símptomes, quan encara es troba en procés de formació, se sol instaurar inicialment un tractament amb antibiòtics a dosis elevades. A més, s’adopten diverses mesures per a atenuar les molèsties i facilitar l’alimentació, com l’administració d’analgèsics i l’ús d’aliments de consistència tova i freda. En alguns casos aquest tractament aconsegueix que la inflamació disminueixi i que guareixi del tot sense complicacions. Tanmateix, però, en molts casos, l’abscés s’acaba de formar per bé que els antibiòtics en limiten el creixement i eviten l’extensió de la infecció. Quan l’abscés s’ha format completament cal efectuar una intervenció quirúrgica per tal de buidar-ne el contingut. La intervenció consisteix a efectuar una incisió a la paret de l’abscés, a través de la qual s’efectua el buidament del contingut. Aquesta incisió es deixa oberta per tal de buidar el pus que es pugui continuar formant els dies següents. Posteriorment, els mateixos mecanismes de cicatrització de l’organisme tanquen la cavitat i la ferida. Tanmateix, però, en molts casos queden focus infecciosos en les amígdales o l’espai periamigdalí, que posteriorment originen la formació de noves amigdalitis, fàcilment complicades amb abscessos. Per tal d’evitar aquesta possibilitat, després que l’abscés ha guarit completament se sol programar una amigdalectomia o extracció quirúrgica de les amígdales. Normalment l’amigdalectomia no se sol efectuar al mateix temps que la incisió de l’abscés, perquè els teixits es troben molt inflamats en aquest moment i sagnen amb facilitat.
L’abscés laterofaringi es tracta sempre quirúrgicament de seguida que és possible per tal d’evitar-ne les possibles complicacions. En aquest cas, cal efectuar la incisió per la part exterior del coll per no lesionar accidentalment els vasos sanguinis importants de la zona.
L’abscés retrofaringi és tractat d’una manera semblant a l’abscés periamigdalí. Quan l’abscés és completament format i fluctua, s’efectua una intervenció quirúrgica per tal de buidar-ne el contingut a través d’una incisió en la línia mitjana de la faringe.