Silicosi

Definició

La silicosi és una malaltia caracteritzada pel dipòsit de partícules de sílice als pulmons, la qual cosa origina la formació de nòduls i condueix a una fibrosi pulmonar que genera una insuficiència respiratòria. Aquesta malaltia correspon al grup d’alteracions anomenades pneumoconiosis, degudes al dipòsit de pols inorgànica inhalada al teixit pulmonar, de les quals la silicosi i l’asbestosi són les més freqüents. A més, com que habitualment la inhalació de la pols s’esdevé en l’ambient professional, s’inclou entre les malalties pulmonars professionals per inhalació, un grup de malalties que també corresponen a les degudes a la inhalació de materials orgànics com ara el pulmó de criador de coloms o d’ocells i el pulmó de granger, les malalties per inhalació d’irritants químics o pneumonitis química i l’asma professional.

Causes i freqüència

La silicosi és deguda al dipòsit als teixits pulmonars de partícules de sílice o de diòxid de silici (SiO2), que atenyen els pulmons en inhalar repetidament aire contaminat per pols que contingui aquestes substàncies.

El sílice cristal·litzat constitueix el quars, el mineral més abundant de la terra. La pols amb un alt contingut de sílice se sol produir en manipular materials que contenen quars, com la sorra i el granit. Així, és habitual aquesta mena de pols en diverses activitats mineres, especialment en l’extracció de carbó, plom i mercuri. També es troba una concentració elevada d’aquest mineral en l’ambient de la indústria del metall i la ceràmica. La concentració més elevada de sílice en l’aire es produeix en emprar la tècnica del sorrejament, utilitzada en les foneries per a netejar peces i en la neteja de façanes d’edificis. També es produeix pols amb sílice en unes quantitats considerables a les pedreres i en la construcció d’obres públiques, sobretot en la construcció de túnels.

A causa de la gran riquesa de sílice que hi ha a l’escorça terrestre, i al gran nombre d’activitats en què es manipula, la silicosi és una de les malalties professionals més freqüents.

La inhalació ocasional de pols de sílice no sol causar trastorns considerables, perquè els mecanismes de defensa de l’aparell respiratori, principalment el mecanisme muco-ciliar, intercepten les partícules i les expulsen. Però quan per motius professionals hom inhala repetidament pols de sílice, els mecanismes de defensa poden ésser insuficients, i les partícules poden arribar a dipositar-se als pulmons i causar una silicosi. Les partícules responsables d’aquesta malaltia són les d’una grandària inferior, és a dir, les que passen més fàcilment per les vies respiratòries eludint el mecanisme muco-ciliar i atenyen els alvèols.

Després que s’han dipositat a les parets alveolars, les partícules de sílice són captades per cèl·lules del sistema immunitari, especialment pels macròfags que normalment es troben als teixits pulmonars. Si la quantitat de partícules que arriba als alvèols és escassa, a través d’aquest mecanisme s’eviten les alteracions en les parets alveolars. Però si es produeix una invasió repetida de grans quantitats de partícules, els macròfags queden saturats de sílice, moren i alliberen diverses substàncies que atreuen més macròfags i altres cèl·lules. Aquestes cèl·lules sintetitzen fibres de col·lagen i reticulina, que embolcallen el focus pulmonar contaminat i es disposen formant diverses capes semblants a un bulb de ceba. Per aquest mecanisme, es forma una lesió característica de la silicosi, anomenada nòdul silicòtic. El sílice contingut en un nòdul pot ésser captat per altres macròfags, de manera que s’inicia la formació d’un altre nòdul i, d’aquesta forma, la malaltia es pot anar estenent per tota la superfície pulmonar. Fins i tot és possible que els nòduls conflueixin entre si i formin grans àrees fibroses que menen a una fibrosi pulmonar. La fibrosi secundària a la silicosi, com la pulmonar en general, redueix la distensibilitat pulmonar, interfereix en l’intercanvi de gasos entre alvèols i capil·lars i causa una insuficiència respiratòria.

Per bé que l’exposició a l’aire amb alta concentració de sílice és el factor determinant de la silicosi, no totes les persones que s’hi exposen arriben a patir-ne. Aquest fet és degut a factors constitucionals, propis de cada persona, pels quals la resposta immunitària que mena a la formació de nòduls silicòtics varia d’una persona a una altra. El desenvolupament de la silicosi és afavorit si els mecanismes de defensa de l’aparell respiratori es mostren alterats, com pot passar en les persones fumadores i en les que pateixen d’alguna malaltia pulmonar.

Símptomes i evolució

El dipòsit de petites quantitats de sílice als pulmons no sol provocar manifestacions. Així, és possible que una persona exposada a la pols de sílice durant un temps prolongat no tingui cap molèstia. En general, els símptomes se solen presentar al cap d’uns quinze anys o vint d’exposició professional a la pols de sílice, quan la quantitat de partícules absorbides és molt important. De totes maneres, en alguns casos, com s’esdevé en els treballadors que empren la sorrejadora sense la protecció adequada, la malaltia es pot manifestar molt abans, al cap de setmanes o mesos, a causa de la inhalació massiva de sílice.

Els primers símptomes de la silicosi solen ésser tos i expectoració. A mesura que progressa la fibrosi pulmonar, es presenta també dispnea o sensació de dificultat respiratòria. La dispnea es manifesta inicialment en efectuar grans esforços i provoca taquipnea o acceleració de la freqüència respiratòria. De vegades es manifesta hemoptisi o expulsió de sang amb un cop de tos, si els nòduls silicòtics lesionen algun vas sanguini comunicat amb un bronqui.

A mesura que la malaltia progressa, la dispnea es presenta cada vegada més fàcilment en resposta a esforços progressivament menors. Finalment, en les fases avançades, s’instaura una insuficiència respiratòria greu, i la dispnea persisteix fins i tot en situació de repòs. En aquesta fase, se sol presentar cianosi o coloració blavosa de la pell deguda a l’oxigenació deficient de la sang.

El temps en què es produeix l’evolució és molt variable segons la persona que n’és afectada, perquè depèn del grau de susceptibilitat individual i del grau d’exposició a la pols de sílice. De totes maneres, es pot aturar si es diagnostica precoçment i s’evita l’exposició a la pols de seguida que es presenten els primers trastorns.

Complicacions

Al llarg del curs d’aquesta malaltia se solen presentar infeccions respiratòries afavorides per la fibrosi, com ara broncopneumònies, que poden causar complicacions com ara les bronquièctasis. Una altra complicació freqüent és la insuficiència cardíaca dreta o cor pulmonar, alteració que produeix sovint la insuficiència respiratòria crònica.

És relativament freqüent que es presenti una infecció tuberculosa, una silicotuberculosi, trastorn en què se sumen les alteracions pròpies de la tuberculosi pulmonar i les de la silicosi. Quan es produeix aquesta complicació es manifesta febre, malestar general, pèrdua de gana, pèrdua de pes, augment de la tos i de vegades hemoptisi.

En alguns casos es presenta l’anomenada síndrome de Caplan, constituïda per silicosi, imatges radiogràfiques en forma de nòduls i detecció del factor reumatoide en l’anàlisi de sang. Si bé la determinació positiva de factor reumatoide en la sang és característica de determinades afeccions de l’aparell locomotor, com és l’artritis reumatoide, en molts casos no es presenten manifestacions d’aquesta malaltia, o bé ho fan posteriorment. No és gaire ben conegut el mecanisme pel qual aquestes dues malalties s’associen, però les investigacions realitzades en aquest sentit indiquen que possiblement les persones que presenten aquesta síndrome tenen una alteració del sistema immunitari que afavoreix paral·lelament la formació de nòduls silicòtics i l’artritis reumatoide.

Diagnosi

L’orientació diagnostica de la silicosi se sol establir sempre que una persona exposada a un ambient carregat de pols de sílice presenta els símptomes descrits.

En practicar l’exploració física es poden detectar diverses alteracions inespecífiques en l’auscultació pulmonar, causades per obstrucció de les vies respiratòries i per la fibrosi.

L’exploració fonamental per a la diagnosi de la silicosi és la radiografia de tòrax, on es poden veure imatges corresponents a les primeres lesions pulmonars, abans que se’n presentin els símptomes. Així, la placa permet d’observar els nòduls silicòtics com a imatges arrodonides d’alta densitat, disperses pels pulmons. En fases avançades, s’hi distingeixen masses denses, produïdes per la confluència de nòduls.

Per tal de valorar el grau d’afecció respiratòria, hom sol efectuar una exploració de la funció pulmonar, que permet de detectar les alteracions característiques de la fibrosi pulmonar.

Tractament

L’única mesura que pot aturar el progrés d’aquesta malaltia és evitar l’exposició a la pols de sílice de seguida que es presenten les primeres alteracions. En alguns casos, però, la malaltia pot continuar progressant encara que se suspengui l’exposició a causa d’una resposta prolongada del sistema immunitari davant les partícules inhalades fins aquell moment.

Encara no es coneix cap tractament específic de la silicosi. Per tal de millorar la funció respiratòria i evitar les complicacions, de vegades són útils diverses mesures. Si es tracta de persones fumadores és fonamental que abandonin el tabac. Per tal d’afavorir l’eliminació de les secrecions bronquials, són útils la fisioteràpia respiratòria i les sessions de drenatge bronquial.

Si es presenten insuficiència respiratòria o bé alguna complicació, s’efectua el tractament que correspon en cada cas.