Pulmó de criador de coloms o d’ocells i pulmó de granger

Definició

El pulmó de criador de coloms o d’ocells és una malaltia pulmonar causada per una al·lèrgia a determinades substàncies procedents dels ocells. El pulmó de granger és una malaltia pulmonar originada per una al·lèrgia a uns fongs determinats que es desenvolupen habitualment al fenc florit. Aquests dos trastorns originen una dificultat respiratòria i a llarg termini poden evolucionar envers una fibrosi pulmonar irreversible.

Aquestes alteracions, al nostre país, són les més freqüents entre un grup de malalties anomenades alveolitis al·lèrgiques extrínseques o pneumonitis per hipersensibilitat, caracteritzades per una inflamació de les parets alveolars i els bronquíols terminals deguda a una reacció al·lèrgica desencadenada en inhalar pols que contingui partícules orgàniques procedents d’animals o vegetals.

Causes

El pulmó de criador de coloms o d’ocells apareix en respirar aire que conté petites partícules procedents dels excrements, les plomes o les escames de diversos ocells com ara periquitos, coloms o lloros. El pulmó de granger es presenta en respirar aire on hi ha partícules de fongs microscòpics, principalment Thermoactinomyces vulgaris, que es desenvolupen al fenc florit.

Aquestes alteracions es basen en una reacció al·lèrgica, de manera que no en són afectades totes les persones que s’exposen a les substàncies desencadenants, sinó només les que hi són susceptibles. L’origen és la inhalació de les petites partícules procedents d’animals o vegetals que, com que són molt petites, es mantenen en l’aire i entren fàcilment fins als alvèols. En els primers contactes amb aquestes substàncies el sistema immunitari, erròniament, les reconeix com a substàncies nocives i hi queda sensibilitzat, per bé que no provoca cap trastorn. Posteriorment, però, si hom torna a inhalar aquestes substàncies, el sistema immunitari les identifica i desenvolupa una reacció defensiva que provoca una inflamació de les parets alveolars que dificulta l’intercanvi de gasos entre els alvèols i els capil·lars. Quan el contacte es manté, es presenta una acumulació de cèl·lules immunitàries al voltant de les substàncies inhalades, la qual cosa origina la formació de granulomes o acumulacions de cèl·lules i fibres. La formació de granulomes comporta a llarg termini una fibrosi pulmonar.

Símptomes i evolució

Segons la quantitat de substàncies desencadenants inhalades, les alteracions es poden manifestar en forma aguda o crònica.

La forma aguda es presenta quan sobtadament s’inhalen una gran quantitat de substàncies desencadenants, com ara s’esdevé, per exemple, quan el criador de coloms o d’ocells ha de netejar les gàbies. Els símptomes es presenten unes quantes hores després, entre quatre i vuit, d’haver efectuat la inhalació. D’una manera sobtada, la persona que n’és afectada manifesta dispnea o sensació de dificultat respiratòria, dolor toràcic opressiu i febre, que pot ésser elevada. Si la inhalació ha estat massiva es pot presentar una dispnea molt important, amb respiració molt accelerada, cianosi i insuficiència respiratòria aguda. Aquests símptomes cedeixen espontàniament al cap de deu hores o dotze, i no es tornen a presentar si no es repeteix la inhalació de substàncies desencadenants. Si els episodis es repeteixen amb una certa freqüència es formen granulomes i es desenvolupa la forma crònica de la malaltia.

La forma crònica es presenta quan s’inhalen sovint petites quantitats de les substàncies desencadenants, com ara pot passar en el cas de la persona que té cura diàriament d’un periquito. Els símptomes són semblants als de la fibrosi pulmonar idiopàtica: la persona que n’és afectada presenta dispnea, desencadenada inicialment a causa d’esforços importants, però apareix progressivament quan hom efectua esforços cada vegada menys intensos. Hi pot haver igualment tos irritativa, i sovint malestar general, amb sensació de cansament i pèrdua de pes. Si no s’atura el progrés de la malaltia, al cap d’alguns anys s’arriba a desenvolupar una fibrosi pulmonar massiva que origina una insuficiència respiratòria crònica.

Diagnosi i tractament

L’orientació diagnostica se sol establir quan s’observa que els primers símptomes esmentats es presenten en relació amb l’exposició a determinades substàncies orgàniques. En l’examen físic es poden detectar diverses alteracions, sobretot en l’auscultació pulmonar, en què es perceben raneres degudes a la insuflació dels alvèols inflamats. La radiografia de tòrax pot ésser normal en les primeres fases de la malaltia, però en les formes agudes més greus i en les formes cròniques establertes s’observa l’engruiximent de les parets alveolars; en les fases més avançades hom hi observa les lesions pròpies de la fibrosi pulmonar.

Per tal de diagnosticar l’origen de les alteracions s’efectuen proves immunològiques, com ara anàlisis que permetin de determinar uns anticossos específics contra les substàncies sospitoses, proves intradèrmiques o proves de provocació bronquial.

Un cop s’ha establert la causa, s’adopten les mesures necessàries per a evitar la inhalació de les substàncies desencadenants, ja que és l’única manera d’aturar el progrés de la malaltia. En la forma aguda els símptomes solen millorar amb l’administració de corticoides, que redueixen la inflamació alveolar.