Definició
És anomenada faringitis la inflamació difusa de la mucosa de la faringe, sigui aguda o crònica, en general causada per una infecció o bé pels efectes nocius de factors irritants com el tabaquisme o l’abús d’alcohol. Quan aquesta inflamació és localitzada i afecta les amígdales palatines, rep el nom d’amigdalitis.
De fet, en el concepte de faringitis s’inclouen fonamentalment els casos en què s’afecta de manera difusa l’orofaringe, o faringe mitjana, és a dir, la part de la faringe situada directament per darrere de la boca, per bé que en molts casos la inflamació es podria estendre també a la resta de la faringe. En canvi, els trastorns inflamatoris difusos de la nasofaringe, o part superior de la faringe, i els de la laringofaringe, o part inferior, com que se solen presentar en el curs de rinitis i laringitis, respectivament, són considerats alteracions pròpies d’aquestes malalties. Fins i tot hom contempla separadament els trastorns inflamatoris de l’amígadala faríngia, situada a la nasofaringe, que originen les adenoïditis i les vegetacions adenoides.
Causes
La inflamació de la mucosa faríngia sol ésser causada per una infecció, és a dir, l’establiment i el desenvolupament de gèrmens. Els microorganismes poden accedir amb facilitat a la faringe, ja que aquesta estructura constitueix una porta d’entrada a l’organisme de pas obligat per accedir al tub digestiu i les vies respiratòries inferiors. Així, els gèrmens que poden trobar-se continguts en els aliments empassats passen necessàriament per la faringe. Igualment, els gèrmens suspesos en l’aire procedent de les fosses nasals o inspirat directament per la boca, també accedeixen a la faringe.
En resposta a aquesta freqüent invasió de gèrmens, la faringe disposa de mecanismes de defensa que, en condicions normals, n’eviten la infecció i també eviten l’accés dels microorganismes a nivells inferiors. Un dels mecanismes de defensa és la secreció mucosa que cobreix la superfície de la faringe, elaborada per les mateixes glàndules de la mucosa. Aquesta secreció, com la que cobreix la resta de les vies respiratòries, conté substàncies capaces d’inactivar els gèrmens. A més, a la faringe hi ha un gran nombre de fol·licles limfoides, és a dir, acumulacions de cèl·lules immunitàries que detecten els microorganismes i els combaten, directament o formant anticossos específics contra ells. Els fol·licles limfoides són de grandària diversa, es troben distribuïts per tota la faringe i constitueixen l’anomenat anell de Waldeyer. En l’orofaringe, destaquen especialment les amígdales palatines, dues grans acumulacions de cèl·lules immunitàries, situades a l’entrada de la faringe, entre els pilars del vel del paladar, una a cada costat. Les amígdales constitueixen una important estructura formadora d’anticossos, especialment durant la infantesa. En el naixement són molt petites, però a mesura que l’infant entra en contacte amb diversos microorganismes, les cèl·lules immunitàries s’activen i la grandària de les amígdales s’incrementa. En general, atenyen el volum màxim entre 3 anys i 6. A partir de set anys d’edat l’activitat de les amígdales és molt limitada i la grandària es va reduint. Després de la pubertat són gairebé inactives per bé que persisteixen tota la vida.
La infecció es produeix quan l’activitat dels microorganismes supera la capacitat defensiva de la faringe. Això pot passar quan es produeix una infecció massiva per una gran quantitat de gèrmens contra els quals hom no disposa d’anticossos, com també quan es presenta alguna alteració en els mecanismes de defensa, com sol passar davant algunes circumstàncies externes. Així, per exemple, la temperatura ambiental baixa fa que s’inhali aire fred, la qual cosa provoca una alteració tant en la formació de moc com en l’activitat del moviment ciliar en la mucosa nasal. Per tant, les fosses nasals filtren menys gèrmens del que és habitual. Això fa que l’aire que arriba a la faringe, a més d’ésser fred, contingui gèrmens abundants. El resultat és que es pot produir una infecció de la mucosa faríngia amb una facilitat relativa. La infecció de la faringe també pot ésser afavorida per diverses substàncies irritants, com el tabac, l’alcohol i els vapors irritants, que poden lesionar les cèl·lules de la mucosa. Quan la invasió de gèrmens és massiva o s’esdevé alguna d’aquestes circumstàncies, qualsevol persona pot contreure una faringitis. Tanmateix, però, aquest trastorn és més freqüent en les persones que pateixen d’alguna malaltia que altera el funcionament del sistema immunitari, com per exemple leucèmia o malalties hepàtiques. Igualment, és habitual en la diabetis, malaltia que produeix una alteració generalitzada en els vasos de diàmetre petit, la qual cosa redueix les defenses a la faringe.
L’entrada de microorganismes en la mucosa faríngia origina una resposta del sistema immunitari que provoca inflamació. En primer lloc actuen les cèl·lules immunitàries de la zona infectada, que alliberen diverses substàncies que ocasionen una dilatació dels vasos sanguinis, n’incrementen la permeabilitat i atreuen d’altres cèl·lules immunitàries. Així, augmenta la quantitat de sang i de cèl·lules en la zona afectada i es produeix la inflamació.
Tipus
Hom diferencia diversos tipus de faringitis segons l’evolució, la zona de faringe afectada i el tipus de germen causal.
Fonamentalment, es distingeixen dos grans tipus de faringitis segons l’evolució que segueixen: les faringitis agudes, anomenades també angines, que apareixen de manera sobtada, evolucionen en un període de temps relativament curt i en les quals la inflamació es manté alguns dies, per bé que de vegades hi ha complicacions posteriors, i les faringitis cròniques, que es presenten de manera progressiva, tenen una evolució llarga i es mantenen durant molt de temps, si no és que s’hi efectua un tractament oportú.
Segons la zona de faringe inflamada, cada un d’aquests grups pot presentar dues varietats principals: la faringitis difusa, en què es manifesta una inflamació generalitzada de tota la mucosa faríngia, i la faringitis circumscrita, també anomenada amigdalitis, en què la inflamació afecta especialment les amígdales palatines, per bé que es pot estendre igualment a la resta de la faringe. En general, el terme faringitis, sense especificar, es refereix a les faringitis difuses.
Qualsevol dels tipus de faringitis esmentats poden ésser causats per una gran diversitat de gèrmens. Alguns gèrmens, com els que provoquen la mononucleosi infecciosa, la diftèria, la sífilis o la tuberculosi, originen faringitis específiques, que són trastorns amb característiques especials pròpies de cadascuna d’aquestes malalties. Aquests tipus de faringitis són poc freqüents, i formen part de les manifestacions de les malalties esmentades. En general, si no s’hi indica el contrari, el terme faringitis es refereix a les faringitis inespecífiques, que són trastorns inflamatoris de la faringe que poden ésser causats per gèrmens molt diversos, però que produeixen fonamentalment símptomes semblants.
Manifestacions i evolució
Els símptomes i l’evolució de les faringitis varien segons el tipus de què es tracti. La faringitis difusa aguda inespecífica, anomenada també simplement faringitis aguda, és un trastorn molt freqüent que es presenta sobretot en les estacions fredes. Té les mateixes causes que la rinitis aguda inespecífica o catarro comú, de manera que aquests dos trastorns es presenten sovint al mateix temps, o bé l’un immediatament després de l’altre. La causa més habitual és una infecció deguda a virus com adenovirus, virus de la influença, de la parainfluença, Coxsackie i rinovirus. En la meitat dels casos es produeix una infecció deguda a bacteris, però aquesta no sol ésser la causa inicial, sinó que generalment es manifesta a continuació de la infecció vírica. Els bacteris més comuns són estreptococs, Haemophilus influenzae i pneumococs. En qualsevol cas, els gèrmens es transmeten habitualment d’una persona a una altra amb les gotes de saliva que hom expel·leix en tossir o parlar. Per aquesta raó, la faringitis aguda és una malaltia que es contagia amb molta facilitat.
Els símptomes es manifesten al cap d’uns quants dies, entre un i tres, del contagi, i varien segons el germen causal, l’estat general de la persona afectada i l’edat. En els casos més lleus, generalment deguts a virus, es presenta una faringitis eritematosa, anomenada també angina vermella, caracteritzada per un envermelliment i la lleu tumefacció de la mucosa faríngia. La inflamació origina mal de coll, que es manifesta sobretot en deglutir i en molts casos s’irradia cap a l’orella. També és habitual la sensació de sequedat i irritació al coll, que de vegades es descriu com si hom hi tingués una ferida o bé hi notés alguna cosa. També sol produir-se tos irritativa que causa dolor. Al mateix temps, es poden presentar diversos símptomes generals que solen ésser més intensos en els infants, com ara prostració general, febre, dolor generalitzat i cefalea. Habitualment, aquest trastorn guareix sense complicacions al cap de quatre dies o cinc.
En uns casos determinats, poc freqüents, es produeix una faringitis pultàcia, en què a més de la inflamació de la mucosa es manifesten un creixement dels fol·licles limfoides i la formació de pus. En aquest cas, damunt la faringe envermellida destaca un puntejat blanc. Aquesta forma de presentació sol ésser deguda a una infecció per bacteris, especialment del tipus estreptococ beta-hemolític. Aquest germen sol originar amigdalitis, de manera que la faringitis difusa pultàcia es dóna especialment en persones a les quals hom ha extirpat les amígdales. Els símptomes són semblants als de la faringitis eritematosa, però més acusats. En general es manifesta febre alta i el mal de coll pot dificultar la deglució. A més, sovint es produeixen adenopaties submaxil·lars, és a dir creixements dels ganglis limfàtics situats sota el maxil·lar inferior. L’evolució és curta, ja que la inflamació del coll i els símptomes generals solen desaparèixer al cap d’una setmana.
L’amigdalitis aguda és també un trastorn molt freqüent. La infecció inicial de la faringe pot ésser causada pels mateixos gèrmens que la faringitis aguda difusa, però en el 50% dels casos en què es desenvolupa una inflamació aguda circumscrita a les amígdales palatines, la causa és una infecció deguda al bacteri estreptococ beta-hemolític. Quan la infecció és solament vírica es pot produir una amigdalitis eritematosa, caracteritzada per un augment de la grandària i un envermelliment de les amígdales. Les infeccions bacterianes solen originar una amigdalitis pultàcia, anomenada també angina blanca, en què es manifesten sobre les amígdales uns punts blanquinosos constituïts per fol·licles limfoides —més grossos del que haurien d’ésser— i pus.
Les amigdalitis agudes poden aparèixer en qualsevol edat, però en general no afecten els infants menors de tres anys ni els adults més grans de cinquanta. Solen començar de manera sobtada, amb símptomes generals importants, especialment en els infants. És habitual la febre, de vegades molt elevada, que se sol acompanyar d’esgarrifances, important prostració general i cefalees. De seguida es manifesta mal de coll, habitualment intens en els adults i no tant en infants, que s’incrementa notablement en deglutir. En alguns casos, especialment en els infants, les amígdales poden atènyer una grandaria tan considerable que dificulta la deglució de manera notable. La grandària de les amígdales altera igualment l’articulació de la veu; n’és típica la veu de nas. En general es produeixen també adenopaties o ganglis engruixits a la zona del coll, sobretot per sota del maxil·lar inferior. Tots aquests símptomes se solen establir en menys d’un dia, i es mantenen estables durant dos o tres dies més. A partir d’aquest moment, solen declinar fins a guarir completament al cap de cinc dies o set. En alguns casos, en general a causa d’un tractament inadequat, hi pot haver algunes complicacions posteriors, més greus i freqüents quan la infecció és deguda a l’estreptococ beta-hemolític.
Les amigdalitis específiques s’esdevenen en general com a una manifestació més d’una malaltia infecciosa general. Tanmateix, però, en alguns casos, l’amigdalitis pot constituir-ne la manifestació predominant. Aquest pot ésser el cas de la mononucleosi infecciosa, anomenada també febre ganglionar de Pfeiffer, malaltia infecciosa generalitzada deguda al virus d’Epstein-Barr, que es transmet per contacte directe de persona a persona i és especialment freqüent entre infants i joves. Els símptomes es manifesten al cap d’uns vuit dies del contagi, amb febre alta, adenopaties generalitzades i debilitat. En el 80% dels casos hi ha una inflamació de les amígdales, que de vegades es cobreixen amb secrecions blanques abundants. Aquesta malaltia, a més, pot originar diverses alteracions generals com ara dolor articular o dilatació del fetge i la melsa, però sol guarir sense complicacions.
També presenta característiques específiques l’angina de Plaut-Vincent, anomenada igualment malaltia de les trinxeres, una infecció de les amígdales deguda a una associació de diversos gèrmens fuso-espiril·lars que es produeix sobretot en condicions higièniques deficitàries. Aquesta infecció sol afectar predominantment una sola amígdala, que apareix una mica engrossida, envermellida i coberta de secrecions blanquinoses que constitueixen una membrana. En desprendre’s aquesta membrana, hi queda una úlcera que pot ésser dolorosa. En molts casos, el trastorn, s’estén a la resta de la boca. En general, guareix sense complicacions.
La faringitis crònica difusa constitueix un trastorn molt freqüent que es manifesta com a resultat d’una infecció persistent, afavorida per diversos factors predisposants. En general, afecta persones que manifesten una predisposició congènita a patir d’aquest trastorn, i sobretot en les que pateixen d’alguna malaltia general que deprimeix el sistema immunitari, com és ara el cas de la leucèmia. La inhalació repetida de qualsevol mena de substàncies irritants per a la mucosa faríngia, com ara pols o vapors, afavoreix també la fixació d’una inflamació crònica. Algunes d’aquestes substàncies es poden inhalar en l’ambient laboral, però la més habitual és el fum del tabac. D’altres circumstàncies de l’ambient on es viu o es treballa poden alterar el funcionament de la mucosa respiratòria i facilitar el desenvolupament d’una faringitis crònica. Així, per exemple, l’aire condicionat o les variacions sobtades de temperatura afavoreixen aquest trastorn. La inflamació crònica és afavorida igualment per la respira ció habitual efectuada per la boca, deguda en general a algun trastorn nasal o sinusal que dificulta la respiració nasal. Igualment, els trastorns dentaris, que afavoreixen les infeccions de la boca, poden constituir l’origen de la faringitis crònica. D’altra banda, l’extirpació de les amígdales en una edat jove, pràctica que antigament s’efectuava de manera abusiva, també afavoreix les infeccions cròniques a la faringe.
Hi ha una gran varietat de gèrmens que es poden desenvolupar a la faringe quan s’esdevenen les circumstàncies esmentades. Segons els gèrmens concrets que es presenten i els factors que hagin contribuït al desenvolupament de la faringitis crònica, es poden produir dues formes de trastorns inflamatoris: la faringitis crònica hipertròfica i la faringitis crònica atròfica.
La faringitis crònica hipertròfica consisteix en un creixement dels fol·licles limfoides a tota la faringe que es presenten com grànuls vermells, coberts en alguns casos per secrecions incolores abundants, sobre una mucosa faríngia envermellida de manera difusa. Sovint, la hipertròfia es concentra en una zona determinada, de manera que es formen uns cordons laterals en la faringe, per darrere dels pilars posteriors. Aquesta forma d’alteració es produeix sobretot en els joves i els adults als quals s’han extirpat les amígdales.
La faringitis crònica atròfica consisteix en un aprimament i una sequedat generalitzada de la mucosa faríngia, que apareix pàl·lida, seca i brillant, fins i tot coberta per algunes crostes de secrecions seques. Aquest trastorn es manifesta especialment en persones d’edat avançada.
En qualsevol cas, els símptomes de les faringitis cròniques són similars. Principalment consisteixen en una sensació molesta, que la persona afectada refereix com si tingués alguna cosa al coll que l’obliga a empassar-se saliva i tossir contínuament. Fins i tot en alguns casos l’esforç per escurar-se el coll pot causar petites hemorràgies. Sovint, la deglució és dificultosa, sobretot en empassar-se saliva, però menys intensa en menjar. Ocasionalment pot produir-se una infecció aguda en la mucosa que pot causar febre i els altres símptomes propis de la faringitis aguda, i que segueix la seva mateixa evolució. Aquesta simptomatologia pot persistir durant molts anys, però no sol generar complicacions.
A més de les faringitis cròniques, es pot presentar un trastorn crònic de la faringe anomenat parestèsies faríngies, caracteritzat per molèsties permanents a la faringe, similars a les de les faringitis cròniques, però sense que hi hagi cap alteració inflamatòria de la mucosa. Aquestes molèsties, més habituals que les degudes a una alteració amb base orgànica, tenen un origen complex. En primer lloc, hi sol haver una mala circulació del moc, potser deguda a una activitat ciliar pobra, que origina un cert grau de sensacions molestes. En persones sensibles, però, aquestes molèsties poden ésser considerades intenses. S’hi afegeixen igualment factors psíquics, ja que en ésser persistents, en general hom té por de patir d’una afecció greu, de manera que dóna més importància a qualsevol sensació estranya. A més, la persona que n’és afectada tendeix a efectuar maniobres per a escurar-se el coll o bé deglutir en un intent de deixar neta la faringe, la qual cosa crea més angoixa i, en definitiva, origina un cercle viciós en què les molèsties s’incrementen.
L’amigdalitis crònica es produeix com a resultat d’infeccions repetides en les amígdales que finalment deixen un residu de gèrmens que mantenen un estat d’infecció permanent. La inflamació crònica adopta diverses formes segons l’edat de la persona i la fase evolutiva. Inicialment, sobretot en els infants, la infecció crònica sol originar unes amígdales hipertròfiques, caracteritzades per un gran desenvolupament del teixit que les forma, la qual cosa n’incrementa la grandària d’una manera considerable. En alguns casos, aquestes amígdales poden arribar a obstruir l’entrada a la faringe. Posteriorment, la infecció crònica origina la formació de petits abscessos o acumulacions de pus en la profunditat de l’amígdala que, en obrir-se, formen cràters petits en la superfície. Així es desenvolupen unes amígdales críptiques, caracteritzades pel fet que tenen una superfície perforada per molts orificis que comuniquen amb la part més profunda. A través d’aquests orificis pot sortir caseum, una secreció groguenca i amb grumolls constituïda per restes de teixit mort, bacteris i cèl·lules immunitàries. En l’edat adulta, quan les amígdales deixen de funcionar, la infecció crònica va destruint el teixit amigdalí i origina unes amígdales atròfiques, que són molt petites.
L’amigdalitis crònica pot passar en alguns moments desapercebuda, sense originar símptomes. Quan es manifesta, els símptomes són semblants als de la faringitis crònica difusa. Tanmateix, però, quan la grandària de les amígdales és exagerada, hi pot haver trastorns respiratoris, ja que s’impedeix el pas normal de l’aire a les vies respiratòries. En general, durant les hores en què l’infant es manté despert, la boca és prou oberta perquè l’aire accedeixi lliurement cap a les vies respiratòries. Durant la nit, però, la musculatura de la cara es relaxa i la llengua cau flàccida cap enrere i tanca l’entrada de l’orofaringe. Per això, en dormir, l’infant afectat sol respirar sorollosament i ronca. Així, en molts casos, es produeix ocasionalment una crisi d’apnea nocturna, és a dir, una obstrucció total de les vies respiratòries, i l’infant deixa de respirar durant uns segons. Després d’haver-se aturat, la respiració continua amb un gran esforç inspiratori molt sorollós. Alguns infants afectats per hipertròfia amigdalina arriben a patir en una nit nombroses crisis d’apnea, de manera que tenen un son inquiet, interromput i es desperten sovint sobresaltats. A més, l’alteració del ritme de son fa que no descansin adequadament i durant el dia estan cansats, poc atents i distrets. Així, no és estrany que alguns infants amb hipertròfia amigdalina presentin endarreriment escolar.
En l’amigdalitis crònica hi sol haver, a més, mala olor de boca i alteracions del gust. La infecció crònica de les amígdales pot actuar també com un focus infecciós des d’on es disseminen gèrmens a tot l’organisme que causen diversos trastorns com ara manca de gana, sensació de cansament, somnolència o accessos de febre ocasionals. Quan la infecció és causada per l’estreptococ beta-hemolític, hi pot haver diverses complicacions, pròpies de les infeccions degudes a aquest germen.
Complicacions
Per bé que en la majoria dels casos les faringitis no originen complicacions, aquestes poden sobrevenir quan el tractament no és adequat o bé si es tracta d’una infecció causada per uns gèrmens determinats.
En alguns casos, la infecció es pot estendre a òrgans veïns. Si no s’hi efectua un tractament adequat, no és estrany, especialment entre els infants, que hi hagi algunes complicacions com ara otitis, adenoïditis o laringo-traqueïtis.
També és possible que la infecció no s’eradiqui completament a causa d’un tractament incomplet o de la localització de gèrmens en unes amígdales críptiques. En aquests casos, quan se suspèn el tractament, els gèrmens es desenvolupen activament i poden originar la formació d’abscessos faringis o acumulacions de pus.
En alguns casos, de fet excepcionals, els gèrmens poden passar a la sang i distribuir-se per tot l’organisme, i aleshores causen una sèpsia. La sèpsia origina un empitjorament sobtat de l’estat del pacient, de manera que de cop es presenten febre elevada, esgarrifances i una intensa prostració general. Si no s’hi aplica un tractament precoç i adequat els gèrmens poden causar infeccions en òrgans vitals que poden posar la vida en perill.
La faringitis o amigdalitis causada per l’estreptococ beta-hemolític pot causar diverses complicacions degudes a aquest germen, que es manifesten sobretot en edat escolar. Aquestes complicacions eren antigament molt freqüents, però llur incidència es reduí considerablement d’ençà que es van determinar els antibiòtics eficaços contra aquest microorganisme. La complicació estreptocòccica que es pot produir d’una manera més immediata és l’escarlatina, un trastorn caracteritzat per l’aparició d’una erupció en la pell formada per taques petites d’un color vermell viu que tendeixen a confluir. L’escarlatina és causada per una toxina deguda a l’estreptococ en la fase de desenvolupament de la infecció. Al cap d’unes dues setmanes o més de la primera infecció, hi pot haver d’altres complicacions causades pel dipòsit en diversos òrgans de complexos formats pel sistema immunitari. La menys estranya d’aquestes complicacions és l’anomenada febre reumàtica, una malaltia caracteritzada per la formació de focus inflamatoris en diversos òrgans, principalment en les articulacions i el cor. Aquesta complicació sol originar febre, inflamació en diverses articulacions —que van canviant d’unes articulacions a unes altres— i trastorns cardíacs, que en molts casos poden passar desapercebuts. Si aquesta complicació no és diagnosticada i tractada adequadament, poden quedar com a seqüeles alteracions de les vàlvules del cor capaces d’originar greus trastorns en l’edat adulta. Una altra complicació que es pot presentar és la glomerulonefritis aguda postestreptocòccica, és a dir, la inflamació de les estructures del ronyó on es forma l’orina. Aquesta complicació apareix entre una setmana i set després de la infecció inicial i es manifesta sobretot amb una reducció del volum d’orina i una retenció de líquid en l’organisme que origina una dilatació de diverses parts del cos que s’acompanya sovint d’hipertensió arterial. La glomerulonefritis sol guarir sense complicacions en els infants, però si es presenta en l’edat adulta pot deixar com a seqüela un cert grau d’insuficiència renal. La complicació postestreptocòccica menys freqüent és la corea de Sydenham o coreà menor, que consisteix en una inflamació dels nuclis cerebrals que controlen el moviment involuntari. Aquesta complicació es pot presentar com una manifestació més de la febre reumàtica, però en molts casos apareix aïlladament, i sovint molt de temps després de la infecció inicial. La manifestació principal consisteix en moviments involuntaris ràpids, sense cap sentit útil, que es produeixen de manera sobtada. Aquest trastorn pot persistir diversos mesos, però a llarg termini sol guarir sense complicacions.
Diagnosi
La diagnosi de les faringitis s’efectua sobretot a través dels símptomes que es recullen en l’interrogatori mèdic i per l’observació directa de la faringe en el curs de l’exploració física. En general, l’aspecte de la faringe i les amígdales palatines és prou indicatiu per a poder diagnosticar els diversos tipus de faringitis.
En alguns casos cal de vegades efectuar diverses proves per a establir el tipus de germen causant de la faringitis. Així, cal obtenir una mostra de les secrecions de la faringe per tal d’examinar-les microscòpicament i procedir a un cultiu. També poden ésser útils les anàlisis de laboratori per a identificar el germen causal. En l’anàlisi de sang, es troben en general trastorns propis d’una infecció, com augment de la velocitat de sedimentació globular i del nombre de glòbuls blancs. Si hom sospita que podrien haver-se produït complicacions estreptocòcciques es poden determinar els nivells d’anticossos contra el microorganisme per tal d’establir si hi ha una infecció activa en aquest moment. Si es pensa en la possibilitat d’una mononucleosi infecciosa, es pot efectuar una prova de Paul-Bunnell, que consisteix en una determinació dels nivells d’anticossos contra el virus responsable.
Tractament
El tractament de les faringitis es planteja d’una manera diferent si es tracta d’una forma aguda o crònica.
En el cas de les angines, és a dir, les faringitis i amigdalitis agudes, s’adopten diverses mesures per a atenuar-ne els símptomes. Així, hi és útil l’administració de medicaments analgèsics per minvar el dolor causat per la inflamació faríngia. En general, els mateixos fàrmacs també són eficaços per a atenuar la febre. Igualment, s’administren gargarismes amb preparacions analgèsiques antisèptiques i es col·loquen de compreses humides i calentes al voltant del coll, per tal de millorar els símptomes locals. A més, mentre la inflamació faríngia persisteix, és útil d’ingerir únicament líquids o aliments de consistència tova. També és molt important d’evitar la inhalació o la deglució de substàncies irritants com ara el tabac o l’alcohol.
En les angines bacterianes és fonamental l’administració d’antibiòtics, sobretot quan es pensa que l’origen és una infecció deguda a estreptococs. Si bé la terapèutica antibiòtica no escurça sensiblement la durada dels símptomes, és molt eficaç en la prevenció de complicacions.
En les faringitis cròniques és fonamental de corregir els possibles factors predisposants o desencadenants. Les molèsties solen atenuar-se amb gargarismes emprant, per exemple, una solució salina amb bicarbonat. En el cas de la faringitis hipertròfica es poden eliminar els fol·licles dilatats cauteritzant-los elèctricament o bé químicament amb nitrat d’argent. En la faringitis atròfica poden ésser eficaços els tocs amb una preparació antisèptica hidratant, com la glicerina iodada. En qualsevol cas, pot ésser útil la psicoteràpia de suport, especialment adreçada a aconseguir que el malalt no s’obsessioni per les molèsties que experimenta, ja que no són greus, i eviti els esforços per a eliminar-les, que encara irriten més la mucosa.
En les anomenades amigdalitis cròniques no són útils les mesures locals ni els antibiòtics. L’únic tractament eficaç és l’amigdalectomia o extirpació quirúrgica de les amígdales. Aquesta intervenció s’evita sempre que es pot en infants petits, especialment abans de cinc anys, ja que les amígdales encara funcionen. Actualment hom considera que la intervenció s’ha d’indicar quan hi ha un grau d’hipertròfia amigdalina que origina problemes respiratoris, com crisis d’apnea o interrupció de la respiració durant el son, o bé quan predisposa a l’aparició freqüent d’amigdalitis agudes, és a dir, entre tres i cinc episodis d’angines l’any, durant més d’un any. En l’actualitat, l’amigdalectomia no sol originar complicacions, ja que s’efectua amb anestèsia general i s’adopten totes les precaucions necessàries.