Pneumònia

Definició

És anomenada pneumònia la inflamació del teixit pulmonar deguda a una infecció, que pot ésser causada per diversos microorganismes i que origina en cada cas concret determinades manifestacions que en són característiques, per bé que en general provoca febre, tos i dolor toràcic.

Freqüència, edat i sexe

La pneumònia és un trastorn molt freqüent i potencialment greu, bé que els darrers trenta anys 1 ús de medicació antibiòtica ha disminuït la mortalitat deguda a aquesta afecció en més d’un 50%. Malgrat tot, però, la pneumònia continua essent la primera causa de mortalitat per malalties infeccioses i representa la cinquena causa de mort als països desenvolupats.

Les pneumònies es poden presentar en qualsevol edat, però són més freqüents durant la infantesa i la vellesa. Pel que fa al sexe, no hi ha diferències significatives.

Causes

Les pneumònies són causades per l’establiment i el desenvolupament de microorganismes de diversos tipus al teixit pulmonar, específicament als alvèols i els bronquíols terminals. Els gèrmens poden atènyer el teixit pulmonar a través de diversos mecanismes.

El mecanisme més comú d’arribada de gèrmens al teixit pulmonar és la penetració a través de les vies respiratòries, bé per inhalació de microorganismes suspesos en l’aire, bé per aspiració de secrecions contaminades procedents de la boca o la faringe. De fet, és molt habitual que entrin gèrmens a les vies aèries, tot i que això no és suficient per a causar una pneumònia, bé perquè els gèrmens són poc nombrosos o no són gaire virulents, o bé per l’acció dels mecanismes de defensa de l’aparell respiratori. Així, en general els gèrmens queden localitzats al moc que cobreix les parets bronquials, i posteriorment són empesos cap a l’exterior de les vies aèries gràcies al moviment dels cilis —les petites pestanyes que cobreixen l’interior dels bronquis— o bé per un cop de tos. A més, els microorganismes que arriben fins als alvèols experimenten l’atac del sistema immunològic, sia per l’acció directa de cèl·lules immunitàries, sia per l’acció dels anticossos que elaboren.

Els mecanismes de defensa esmentats són suficients per a impedir el desenvolupament de la infecció pulmonar en la majoria dels casos de contaminació bacteriana a través de les vies respiratòries. De fet, les pneumònies no són més freqüents perquè, en primer lloc, si bé en l’aire ambiental hi ha normalment una certa quantitat de microorganismes —procedents de terra, els animals o les persones— la majoria dels gèrmens són inactius perquè no sobreviuen fora del seu medi habitual. De totes maneres, amb cada inhalació hom sol inhalar alguns gèrmens, bé que normalment no atenyen els alvèols perquè són aturats pels mecanismes de defensa. També és normal que hi hagi microorganismes en les secrecions de la boca i la faringe, però no arriben a causar alteracions infeccioses gràcies a les propietats antisèptiques de la saliva i les secrecions mucoses. De totes maneres, una petita quantitat d’aquestes secrecions solen ésser aspirades a les vies respiratòries inferiors, especialment mentre es dorm, per bé que el mecanisme muco-ciliar o, en última instància, la tos impedeixen l’arribada al pulmó dels gèrmens aspirats.

En definitiva, es pot desenvolupar una pneumònia en qualsevol persona que inhali o aspiri microorganismes l’activitat dels quals no pugui ésser impedida pels mecanismes de defensa, bé perquè hi ha un trastorn previ que impedeix la funció defensiva normal, o bé perquè la quantitat de gèrmens aspirats és tan important que supera els mecanismes de defensa, o fins i tot perquè es tracta de microorganismes molt virulents, capaços de desenvolupar-se en les condicions més adverses. Tanmateix, però, hi ha algunes circumstàncies que afavoreixen en especial el desenvolupament de pneumònies. Així, estan predisposades a presentar pneumònies per aspiració de secrecions contaminades sobretot les persones que pateixen d’algun trastorn que afavoreix el desenvolupament d’una gran quantitat de gèrmens a la boca i la faringe, com s’esdevé per exemple en alcohòlics, diabètics, els qui pateixen d’una malaltia debilitant i les persones grans en general. A més, l’entrada de gèrmens és més fàcil quan el reflex de la tos es troba inhibit com ara s’esdevé en trastorns que causen dolor toràcic o abdominal, i en les alteracions nervioses o de l’aparell locomotor que afecten la motilitat del tòrax. D’altra banda, predisposen a les infeccions bacterianes pulmonars les infeccions víriques que afecten els bronquis, tant perquè originen una inflamació de la mucosa que disminueix l’eficàcia del mecanisme muco-ciliar com perquè disminueixen la capacitat defensiva de les cèl·lules immunitàries de l’alvèol, que es dediquen activament a combatre els virus. Hi ha trastorns bronquials que faciliten l’aparició de pneumònies perquè ocasionen una alteració en la secreció mucosa i l’activitat ciliar; així s’esdevé, per exemple, en la bronquitis crònica, les bronquièctasis o la mucoviscidosi. Igualment afavoreixen l’entrada de gèrmens l’hàbit de fumar, el consum excessiu d’alcohol i la deshidratació, perquè redueixen la motilitat dels cilis. El desenvolupament dels gèrmens és més fàcil quan hi ha alguna deficiència del sistema immunològic, per exemple en totes les afeccions que provoquen una deficiència en la formació d’anticossos. En especial, els gèrmens que atenyen els alvèols pulmonars es desenvolupen fàcilment quan l’activitat de les cèl·lules defensives es troba inhibida, com ara és possible a causa d’edema pulmonar, infart pulmonar, administració de corticoides, o diversos trastorns generals com insuficiència renal o malnutrició. Igualment, hi ha fàrmacs, sobretot els antiinflamatoris, administrats en dosis elevades, que poden modificar la composició del moc bronquial, amb la qual cosa s’alteren les propietats antisèptiques i s’afavoreix el desenvolupament d’infeccions. D’altra banda, els microorganismes es desenvolupen amb més facilitat en les secrecions que queden retingudes a l’interior dels bronquis. Així, doncs, predisposen a la pneumònia les alteracions que provoquen retenció de secrecions bronquials, com ara aspiració de cossos estranys o tumors bronco-pulmonars.

Una altra via d’arribada de gèrmens fins als pulmons, molt menys freqüent que l’anterior, és l’establerta a través de la circulació sanguínia. Això pot passar quan la sang és envaïda per microorganismes procedents d’un focus infecciós, per exemple en el cas d’endocarditis, tromboflebitis o pielonefritis. També es pot presentar en el curs d’algunes malalties infeccioses generalitzades, com és el cas de la brucel·losi o la salmonel·losi.

En darrer lloc, els gèrmens poden atènyer el pulmó per propagació directa des d’un òrgan veí infectat. La infecció pulmonar causada per extensió d’una infecció en un òrgan contigu és bastant estranya, però es pot presentar en algun cas d’abscés sub-frènic o d’una infecció al mediastí.

Els gèrmens capaços de causar pneumònies són nombrosos. En general, els diversos microorganismes responsables afecten preferentment persones d’una edat determinada. Així, els gèrmens que causen pneumònies més sovint en el nounat són els que pot aspirar en passar pel canal del part o els que el podrien haver afectat durant el curs d’una infecció materna. Entre aquests gèrmens cal destacar els anomenats Chlamydia trachomatis, Staphylococcus aureus, Streptococcus pneumoniae o Haemophilus influenzae. En els infants més grans són freqüents les pneumònies causades per virus diversos, com el virus respiratori sincític, el de la parainfluença o l’adenovirus. També són habituals les pneumònies provocades per alguns bacteris, com Streptococcus pneumoniae, Staphylococcus aureus i Haemophilus influenzae. En l’adult, el germen més freqüent, responsable de més del 50% de les pneumònies, és l’anomenat Streptococcus pneumoniae, seguit del Mycoplasma pneumoniae, al qual correspon en un 20%. Són molt menys freqüents les pneumònies causades per altres gèrmens com ara Coxiella burnetti, Chlamydia psittaci o Legionella pneumophilia. Hi ha gèrmens que causen pneumònies en persones que es troben en unes circumstàncies de risc especials. Així, les persones amb malalties cròniques són les més afectades per Haemophilus influenzae, Klebsiella o Escherichia coli i per diversos microorganismes anaerobis.

Tipus

L’establiment i la reproducció dels microorganismes en el teixit pulmonar pot originar alteracions molt diverses, que presenten determinades particularitats en cada cas. Tanmateix, però, si es té en compte especialment el sector pulmonar on es localitza sobretot la infecció, la majoria dels casos poden ésser inclosos en tres tipus bàsics de pneumònia: la pneumònia lobular, la pneumònia lobel·lar i la pneumònia intersticial.

La pneumònia lobular és el tipus de pneumònia que afecta característicament tot un lòbul pulmonar. També és anomenada pulmonia, per bé que aquest terme se sol utilitzar en un sentit més ampli per a fer referència a les pneumònies de qualsevol tipus. Tradicionalment hom ha considerat que la pneumònia lobular es desenvolupa en diverses fases bastant determinades que corresponen a les modificacions que es produeixen en el teixit pulmonar durant el curs espontani de la infecció. Actualment, però, l’ús de medicació antibiòtica s’ha estès fins al punt que ja gairebé en cap cas la infecció segueix el seu curs espontani. De totes maneres, el tret més característic és que la zona pulmonar afectada es congestiona, amb una gran afluència de sang, i els alvèols s’inunden d’un líquid inflamatori on es desenvolupen els gèrmens i que passa d’uns alvèols a d’altres a través dels porus i els canals que els comuniquen, fins a atènyer la cissura que delimita el lòbul i n’impedeix l’extensió; d’aquesta manera, l’alteració afecta tot un lòbul exclusivament. Aquest tipus de pneumònia és causat en la majoria dels casos pel bacteri Streptococcus pneumoniae o pneumococ, i amb molta menys freqüència per d’altres bacteris com Klebsiella pneumoniae o Haemophilus influenzae.

La pneumònia lobel·lar, antigament anomenada bronco-pneumònia, és un tipus de pneumònia caracteritzada per la formació de diversos focus inflama-toris, distribuïts en un o diversos lòbuls pulmonars. En aquest cas, la infecció pulmonar s’origina als bronquíols terminals i sol procedir d’una infecció dels bronquis. En la seva evolució natural, és habitual que hi hagi diversos focus infecciosos, alguns dels quals poden arribar a confluir, per bé que sense formar zones ben delimitades. Solen causar aquest tipus de pneumònia els bacteris Staphylococcus aureus, Pseudomona aeruginosa i Haemophilus influenzae.

La pneumònia intersticial, anomenada també pneumònia atípica, constitueix un tipus de pneumònia caracteritzada per la inflamació de les parets alveolars, però amb escassa formació d’exsudat. Aquest tipus de pneumònia sol ésser causada per Mycoplasma pneumoniae, per diversos virus i també per Legionella pneumophila.

La majoria de les pneumònies se solen presentar com a casos aïllats, que afecten persones en què coincideixen les circumstàncies predisposants esmentades anteriorment. Tanmateix, però, alguns gèrmens, sobretot els que solen causar pneumònies atípiques, poden originar diversos casos de pneumònia simultanis o consecutius entre persones d’una mateixa col·lectivitat. Es tracta principalment de gèrmens que no es troben habitualment en el medi ambient, de manera que l’organisme no sol disposar de cap grau de defensa immunitària prèvia contra ella. Un d’aquests microorganismes és l’anomenat Mycoplasma pneumoniae que, com que és molt petit, es transmet fàcilment d’una persona a una altra a través de l’aire i en ésser inhalat pot atènyer el pulmó sense dificultats. En general, quan es presenta un cas de pneumònia deguda a aquest germen, la malaltia es transmet de la persona que la pateix a les altres que hi conviuen i no han estat abans en contacte amb el microorganisme, sobretot els infants. El virus de la grip i d’altres virus es poden transmetre també d’una persona a una altra i causar d’aquesta manera diversos casos de pneumònia.

També pot causar l’aparició simultània de diversos casos de pneumònia el germen Legionella pneumophila, però en aquest cas no sol ésser degut a un contagi directe de persona a persona. La infecció causada per aquest microorganisme és anomenada malaltia dels legionaris, perquè fou detectada per primera vegada en una convenció de la legió americana, celebrada a Filadèlfia l’any 1976, on es van enregistrar 183 casos, 29 dels quals amb la mort del pacient. Posteriorment, a través dels estudis epidemiologies realitzats, es comprovà que d’altres casos de pneumònies múltiples per causa desconeguda, esdevinguts anteriorment, havien estat causats probablement també per aquest germen. Aquest microorganisme es desenvolupa amb facilitat en l’aigua estancada, i sovint es troba als dipòsits d’aigua i en sistemes d’aire condicionat; la pneumònia és causada per la inhalació de les petites gotes d’aigua contaminada que es formen en deixar córrer l’aigua o que són transmeses amb l’aire condicionat. Així, quan es forma un focus infecciós en un medi hídric compartit per nombroses persones, com pot ésser el cas d’un hotel o un hospital, és fàcil que es produeixin diversos casos simultanis.

Símptomes

Les manifestacions i l’evolució espontània de les pneumònies són diferents segons el tipus de què es tracta. Fins i tot, dins cada tipus hi pot haver manifestacions característiques que corresponen a l’activitat particular de cada microorganisme. De totes maneres, actualment l’evolució espontània de la malaltia se sol modificar amb l’aplicació del tractament corresponent.

L’anomenada pneumònia lobular pot aparèixer en diverses edats, segons el germen causant. Així, la pneumònia pneumocòccica, causada per Streptococcus pneumoniae, es presenta generalment en persones de 30 a 50 anys d’edat, sobretot en homes sense malalties prèvies. En canvi, la pneumònia per Klebsiella pneumoniae afecta especialment homes de més de quaranta anys, alcohòlics i, sobretot, entre ells, els que pateixen de bronquitis crònica. La pneumònia per Haemophilus influenzae es presenta especialment en infants menors de cinc anys i també en adults d’edat avançada que prèviament pateixen de malalties cròniques debilitants.

En general, la pneumònia lobular se sol manifestar de manera sobtada, sovint després que hom ha patit d’una infecció vírica de les vies respiratòries. El primer símptoma sol ésser febre, amb una temperatura corporal de vegades molt alta, que provoca esgarrifances especialment intenses. També són habituals d’altres manifestacions comunes en malalties infeccioses, com ara cefalea, dolors articulars i malestar general intens. En un principi, gairebé sempre es manifesta tos, amb expectoració aquosa o sense. Més endavant se sol presentar una expectoració espessa, purulenta i hemorràgica, anomenada esput ferruginós. Tanmateix, però, en la pneumònia lobular per Klebsiella pneumoniae es pot formar un esput de color salmó, d’un color entre rosat i blanc, i de vegades veritables hemoptisis, és a dir, expectoracions sanguinolentes. Igualment, se sol presentar dolor toràcic localitzat al costat, que s’incrementa en tossir i respirar, causat per inflamació de la pleura. El dolor es pot irradiar en alguns casos a l’espatlla o l’abdomen. En el cas de la pneumònia pneumocòccica, és freqüent que es produeixi un herpes labial, per reactivació del virus de l’herpes simple, que es manté en l’organisme de la persona afectada sense causar símptomes. De vegades es presenta sensació de dificultat respiratòria, a causa de la pèrdua de funció respiratòria de la part de pulmó afectada. Per la mateixa raó, en els infants i les persones grans, que tenen una capacitat respiratòria menor, és freqüent que es manifesti taquipnea o increment de la freqüència respiratòria, respiració superficial, i aleteig nasal.

La pneumònia lobel·lar se sol presentar després d’una infecció vírica, com una grip o un xarampió, especialment en infants petits, persones grans o persones amb malalties cròniques. Comença de manera més insidiosa que la pneumònia lobular, com un empitjorament de l’estat previ del malalt, febre poc alta, tos i esput purulent. Posteriorment, els símptomes són semblants als de la pneumònia lobular.

La pneumònia atípica pot aparèixer en edats molt variables, segons l’agent causal. Les infeccions per virus són més freqüents en els infants de menys de 5 anys; la pneumònia per Mycoplasma afecta persones entre 5 anys d’edat i 50 i es contagia fàcilment, i la malaltia dels legionaris predomina entre les persones adultes. Els símptomes poden ésser molt variables, però en general es manifesta de manera relativament progressiva, amb un predomini dels símptomes generals. Els primers símptomes solen consistir en mal de cap, dolors musculars, malestar general i febre poc alta. Se sol presentar posteriorment tos intensa, sense expectoració, que causa dolor toràcic. En alguns casos es pot manifestar esput mocós o groguenc. També hi pot haver dispnea. En el cas de la malaltia dels legionaris, hi ha, a més d’altres trastorns, com esput sanguinolent, vòmits, dolor abdominal, diarrees i alteració de la consciència.

Evolució i complicacions

Amb el tractament adequat, la majoria de les pneumònies es resolen sense complicacions i sense deixar lesions irreversibles al pulmó. La febre sol cedir al cap d’un dia o dos, i la tos, el dolor toràcic i els altres símptomes remeten progressivament fins que desapareixen del tot al cap d’un període comprès entre set o deu dies.

En alguns casos,’ sobretot si s’endarrereix el tractament, o si el pacient és afectat també per trastorns que deprimeixen el sistema immunitari —com és el cas d’alcohòlics o persones que pateixen de malalties debilitants— es poden presentar diverses complicacions infeccioses. En aquests casos, es produeixen de vegades la formació d’abscessos pulmonars, empiema, destrucció irreversible d’alguna zona de pulmó o disseminació de la infecció amb la sang a d’altres òrgans, que causen meningitis, artritis o endocarditis. Aquestes complicacions infeccioses són més freqüents en la pneumònia lobel·lar que en la pneumònia lobular o en la pneumònia atípica. La pneumònia atípica pot seguir de vegades un curs greu, de ràpida evolució, sobretot en infants petits o persones amb malalties prèvies. Així, la pneumònia causada pel virus de la grip pot arribar a provocar la mort per insuficiència respiratòria al cap d’un dia o dos, per la reducció de la superfície pulmonar útil deguda a la inflamació. La malaltia del legionari pot originar una insuficiència respiratòria greu, i de vegades provoca insuficiència renal aguda per deshidratació.

Diagnosi

La diagnosi de pneumònia es planteja inicialment a partir dels símptomes que refereix el malalt en la majoria dels casos de pneumònia lobular i en una gran part de les pneumònies de lobel, però no és tan evident en la pneumònia atípica, ja que es presenta amb símptomes més inespecífics. Igualment, l’exploració física sol aportar dades molt menys significatives en la pneumònia atípica que en els altres casos.

L’auscultació pulmonar permet d’obtenir dades útils per a la diagnosi, ja que es poden advertir sorolls deguts al líquid inflamatori a l’interior dels alvèols. També és característic que disminueixi l’anomenat murmuri vesicular, és a dir, el so produït normalment per la distensió dels alvèols, a causa de la consolidació pulmonar. L’augment de la densitat de la zona afectada s’observa en la percussió toràcica com una matitat, i la transmissió de les vibracions locals, que hom nota en aplicar les mans sobre el pit, es troba incrementada. En la pneumònia atípica, l’exploració física sol ésser poc demostrativa, i solament s’hi poden distingir una reducció del murmuri vesicular i estenosis escasses.

Quan la diagnosi s’orienta envers una pneumònia, la primera exploració complementària que hom efectua per confirmar-ne la diagnosi o descartar-la és la radiografia de tòrax. Durant les primeres 24 o 48 hores, els canvis observables en la radiografia poden ésser poc evidents, però posteriorment sol mostrar amb claredat signes de la inflamació. Així, en les plaques radiogràfiques es poden localitzar imatges corresponents a les zones afectades, que es troben ocupades per líquid inflamatori. En la pneumònia atípica, les alteracions de la radiografia solen ésser molt més importants del que es podria sospitar a partir dels símptomes i l’exploració física. En general, la pneumònia atípica origina en les primeres fases l’aparició d’ombres difuses, mal definides, que es localitzen sobretot en les bases pulmonars; posteriorment, en la placa radiogràfica s’observen condensacions més clares, semblants a les de la pneumònia bacteriana. En la radiografia de tòrax, s’hi poden observar igualment les alteracions pròpies de les complicacions que puguin presentar-se. Així, de vegades es formen pneumatoceles o cavitats d’aire al pulmó per destrucció de les parets alveolars, abscessos pulmonars o vessaments pleurals. En qualsevol cas, per bé que no hi ha complicacions, els canvis radiografies són més persistents que els símptomes, ja que solen ésser evidents durant unes quatre setmanes.

D’altra banda, s’efectua sempre una anàlisi de sang, a partir de la qual se sol determinar un important increment del nombre de leucòcits o glòbuls blancs. També es pot realitzar una gasometria arterial, on se sol observar una disminució dels nivells d’oxigen, deguda a la reducció de la superfície pulmonar útil, i també una disminució del diòxid de carboni, per l’increment de la freqüència respiratòria.

Després que la pneumònia ha estat diagnosticada, cal determinar-ne la causa per instaurar el tractament més adequat. Les dades recollides en l’interrogatori, l’examen físic i la radiografia poden ésser molt orientadores pel que fa a la determinació de quin és el germen causal més-probable. Tanmateix, però, per tal de confirmar-ne la causa amb seguretat, de vegades cal efectuar diverses proves complementàries. Una de les proves més habituals és l’hemo-cultiu o cultiu de sang, de fàcil realització, però que no sol ésser concloent. Només en el 20 o el 30% dels casos de pneumònia pneumocòccica hom arriba a detectar el germen a través de l’hemocultiu, i molt menys sovint en els altres casos. També se sol efectuar un examen de l’esput, que comprèn l’observació al microscopi, després d’aplicar els mètodes de tinció corresponents i el cultiu en diversos medis. La tinció efectuada amb el mètode de Gram i l’observació al microscopi pot permetre d’identificar el germen causal als pocs minuts d’haver recollit la mostra, si es tracta d’un bacteri. Per a identificar altres tipus de gèrmens cal efectuar tècniques especials, de realització més complexa i resultats més retardats. Quan en la mostra d’esput obtinguda no es poden identificar els gèrmens perquè el malalt no pot expectorar correctament, o bé perquè es contamina amb gèrmens de la boca o la faringe, cal en alguns casos recórrer a tècniques especials per a obtenir secrecions bronquials. Una d’aquestes proves és la punció transtraqueal, que consisteix a efectuar una punció a la tràquea, a nivell del coll, introduint-hi un catèter fi per on s’aspiren les secrecions. Un altre mètode per a obtenir mostres de les secrecions és la punció pulmonar aspiratòria, que consisteix a efectuar una punció de la zona de pulmó afectada, a través de la paret toràcica i la pleura. Finalment, la tècnica més precisa per a obtenir mostres dels pulmons és la fibrobroncoscòpia, que permet d’accedir directament al focus infecciós.

Una altra prova que es pot realitzar és la determinació dels nivells d’anticossos contra determinats gèrmens, ja que la infecció per un microorganisme sol causar un increment d’anticossos en contra seu.

Tractament

Per a efectuar el tractament de la pneumònia, el malalt sol ésser ingressat en un centre hospitalari, on es pot controlar adequadament la funció respiratòria i es poden detectar i tractar precoçment les possibles complicacions. Solament en el cas de malalts amb un bon estat de salut general, i que poden ésser atesos correctament pels seus familiars, s’efectua el tractament a casa del pacient.

El tractament bàsic de la pneumònia consisteix en l’administració d’antibiòtics específics contra el microorganisme causant; de totes maneres, aquest tipus de teràpia només és eficaç quan el germen causal és un bacteri, ja que els virus no són atacats pels antibiòtics. En la majoria de casos, hom no pot disposar inicialment de resultats definitius de les proves diagnostiques, de manera que terapèuticament se sol actuar segons pautes preestablertes per a aquesta situació. Així, en general, durant les primeres hores s’instaura un tractament amb antibiòtics l’espectre d’acció dels quals inclogui els microorganismes que més probablement han causat la pneumònia, partint de les dades de què es disposa. Els antibiòtics més emprats són la penicil·lina, els seus derivats sintètics i les cefalosporines, associats de vegades a d’altres antibiòtics, com els aminoglucòsids. En general, s’administren en forma injectable, per via intramuscular o intravenosa, per tal d’atènyer uns nivells d’antibiòtics alts, necessaris perquè penetrin el teixit pulmonar infectat. Quan hom disposa dels resultats definitius de les proves diagnostiques, i segons la resposta al tractament inicial, de vegades cal canviar posteriorment els antibiòtics administrats.

En general, almenys durant els primers dies, s’administra sèrum amb un gota a gota per tal de mantenir una bona hidratació del malalt i afavorir la fluïdesa de les secrecions bronquials.

Per tal de facilitar l’expectoració, de vegades és útil l’administració de medicaments mucolítics i expectorants. També s’indica fisioteràpia respiratòria i percussió del tòrax, per afavorir l’evacuació de les secrecions. En alguns ca§os, en malalts molt debilitats que tenen dificultats per a expectorar, cal de vegades extreure les secrecions mitjançant una fibro-broncoscòpia. Quan el pacient presenta tos seca irritant, en alguns casos és útil l’administració de medicaments antitussígens.

La febre se sol reduir per l’acció del tractament antibiòtic, però si arriba a ésser molt alta de vegades cal administrar medicaments antitèrmics. Aquests mateixos medicaments solen ésser també antiàlgics, de manera que són útils per a calmar el dolor toràcic.

Si es presenten complicacions, hom n’efectua el tractament adequat en cada cas. Així, si es manifesta insuficiència respiratòria cal de vegades administrar oxigen. Si es produeix un vessament pleural, en alguns casos s’han d’efectuar puncions pleurals.