Definició
La bronquitis aguda consisteix en la inflamació de la mucosa que cobreix l’interior dels bronquis, en general d’origen infecciós, que es manifesta especialment amb tos i expectoració i sol guarir en un temps màxim de dues setmanes.
Sovint, la inflamació aguda afecta també la mucosa de la tràquea, i en aquest cas és anomenada tràqueo-bronquitis; en altres casos, aquesta inflamació afecta sobretot els bronquíols i rep el nom de bronquiolitis.
Causes
La inflamació aguda de la capa interna dels bronquis sol ésser causada per una infecció, és a dir, l’establiment i la reproducció de gèrmens en la mucosa bronquial. En general, el desenvolupament de la infecció, independentment de l’origen, és afavorit per l’exposició a canvis sobtats de temperatura i també per la irritació de la mucosa deguda a l’acció d’agents químics inhalats, com és ara el fum del tabac.
Habitualment, la bronquitis aguda es presenta com a complicació d’una malaltia infecciosa de les vies respiratòries altes com la rinitis o la faringitis, a causa de la propagació directa dels gèrmens responsables a la mucosa de les vies respiratòries baixes. Aquesta complicació afecta especialment infants i persones grans, i també persones que pateixen de trastorns bronquials crònics, que sol ésser el cas dels fumadors. Quan l’origen de la bronquitis aguda correspon a l’extensió infecciosa, els gèrmens responsables seran els que originaran la infecció de les vies respiratòries altes.
També es pot produir una infecció directament als bronquis. En aquests casos, la infecció sol ésser deguda a un virus, especialment adenovirus, rinovirus, coronavirus, virus respiratori sincític, virus de Coxsackie i ECHO. Igualment pot ésser degut a una infecció causada per bacteris, sobretot el Mycoplasma pneumoniae.
En altres casos la bronquitis aguda constitueix una complicació de malalties infeccioses específiques com ara la grip, la tos ferina, la diftèria, la febre tifoide, el xarampió o l’escarlatina.
En molts casos, la bronquitis aguda es manifesta com a complicació transitòria en persones que pateixen d’una malaltia bronco-pulmonar crònica, especialment bronquitis crònica, que ocasiona trastorns que afavoreixen el desenvolupament de gèrmens. Aquests casos són deguts sobretot a una infecció per virus o per Mycoplasma pneumoniae, o, menys sovint, a una infecció deguda a bacteris del tipus Haemophilus influenzae, pneumococs o Branhamella catharralis.
La inflamació aguda dels bronquis pot ésser causada igualment per la inhalació d’alguna substància irritant que lesioni la mucosa bronquial per contacte directe. Entre els possibles agents químics capaços d’ésser-ne responsables cal destacar els vapors d’amoníac, clor, brom, àcid nítric i determinats dissolvents orgànics volàtils.
El desenvolupament dels microorganismes o la irritació deguda a substàncies químiques provoquen una alteració de les cèl·lules epitelials de la mucosa bronquial. Així, es poden destruir totalment cèl·lules de la mucosa, o bé només en part, de manera que en són afectats especialment els cilis, és a dir, les pestanyes petites que amb llurs moviments coordinats expulsen les partícules estranyes cap a l’exterior. La irritació de la mucosa provoca un augment de l’activitat de les glàndules que generen secrecions bronquials d’expulsió dificultosa per la reducció de l’activitat dels cilis. A més, en resposta a la infecció, l’organisme reacciona amb l’activitat del sistema immunitari, que per tal de combatre els gèrmens origina una inflamació de la mucosa bronquial i una acumulació de cèl·lules immunitàries; en aquesta acció moltes de les cèl·lules immunitàries moren i, juntament amb les restes de gèrmens destruïts, es barregen amb les secrecions bronquials. La reacció de l’aparell respiratori per a expulsar aquestes secrecions, especialment amb el reflex de la tos, causa les manifestacions principals d’aquesta malaltia.
El trastorn pot presentar algunes variacions segons el germen causal, perquè cada tipus de microorganisme troba en determinades zones de les vies respiratòries les millors condicions d’humitat i ventilació per a desenvolupar-se. Així, per exemple, el virus de la grip i el Mycoplasma pneumoniae infecten especialment la mucosa respiratòria de la tràquea i els bronquis; en canvi, en els infants més petits el virus respiratori sincític s’estableix en la porció més terminal de les vies respiratòries, els bronquíols.
Símptomes
En la majoria dels casos, com ja s’ha dit, la bronquitis aguda es presenta com a complicació d’una afecció infecciosa de les vies respiratòries altes; per aquesta raó uns dies abans de produir-se la bronquitis aguda solen presentar-se símptomes típics d’una infecció de les vies respiratòries altes, com ara secreció nasal o mal de coll. Aquestes manifestacions prèvies no es presenten en els casos de bronquitis originada1 directament en les vies respiratòries baixes, que comença amb els símptomes propis de la inflamació bronquial. Tampoc no hi ha símptomes previs en la bronquitis aguda causada per irritació química, el començament de la qual és especialment sobtat. Fins i tot també pot passar que les manifestacions de la bronquitis aguda siguin les primeres degudes a alguna alteració infecciosa que alhora causa trastorns en altres sectors de l’aparell respiratori.
La inflamació de les vies respiratòries inferiors es manifesta inicialment amb una tos seca, és a dir, sense producció d’esputs, que pot resultar molt molesta. En la primera fase de la malaltia sol ésser afectada especialment la tràquea, la inflamació de la qual pot causar dolor en la regió de l’estern, que s’intensifica sobretot quan hom respira profundament i en tossir. Habitualment la tos esdevé més intensa i molesta en respirar en un ambient fred, o bé si l’aire que es respira conté fum o pols, i també en beure begudes gelades. Sovint, es presenta dolor també en diverses parts del tòrax, sobretot en la zona inferior, a causa de l’esforç de la musculatura respiratòria provocat per la tos.
A partir del segon dia o el tercer la tos esdevé humida, és a dir, va acompanyada d’expectoració. En general, en un primer moment l’esput és clar, transparent, perquè es compon fonamentalment de secrecions mucoses, cèl·lules descarnades dels bronquis i alguns gèrmens. Posteriorment l’esput esdevé més espès i d’un color entre blanquinós i groguenc, perquè conté una gran quantitat de leucòcits o glòbuls blancs mobilitzats contra la infecció i restes abundants de microorganismes morts.
En els infants més petits no hi sol haver expectoració, ja que, en lloc d’expulsar les secrecions a l’exterior, se les empassen. En canvi, les secrecions es poden acumular a l’estómac i són expulsades a l’exterior per un accés de tos en forma de vòmits.
Com ara s’esdevé en general en les malalties infeccioses, se sol presentar febre, per bé que l’elevació de la temperatura corporal sovint és moderada.
L’acumulació de secrecions a les vies respiratòries pot reduir-ne el diàmetre i dificultar el pas de l’aire; per això es produeix sovint un cert grau de dispnea o sensació d’ofec, habitualment poc intensa. La dispnea sol ésser més evident en els infants que en els adults i provoca respiracions curtes i panteixants.
Evolució i complicacions
En general, en persones joves no fumadores la bronquitis aguda és guarida, sense que es presentin complicacions, al cap de deu o quinze dies. De totes maneres, és freqüent que es mantingui un estat de malestar general encara una setmana més i tos irritativa seca, poc intensa, durant algunes setmanes. Igualment, es pot mantenir un cert grau d’obstrucció de les vies respiratòries a causa de la dificultat per evacuar les secrecions mentre no s’han regenerat del tot els cilis de la mucosa. Aquesta obstrucció pot originar una certa dificultat respiratòria, especialment manifesta quan hom efectua un esforç.
En alguns casos, la infecció es pot estendre als pulmons i causar una pneumònia. Aquesta complicació no és gaire freqüent i sol ésser deguda al fet que no s’ha seguit un tractament adequat o bé la persona afectada patia prèviament d’algun altre trastorn de l’aparell respiratori que afavoreix l’acumulació de secrecions, o bé d’alguna malaltia del sistema immunitari que impedeix una defensa adequada contra la infecció.
En els nodrissons, i més estranyament en les persones grans, la inflamació es pot estendre a les parts més distals de les vies respiratòries i ocasionar una bronquiolitis o bronquitis capil·lar. Aquesta complicació se sol presentar en les bronquitis degudes al virus respiratori sincític, i és especialment freqüent a l’hivern i els primers mesos de primavera. De vegades es presenta en forma d’epidèmia i afecta molts infants d’una mateixa comunitat. La inflamació de les parets dels bronquíols, de diàmetre molt petit, causa una gran obstrucció respiratòria. Així, la persona afectada presenta una dispnea important i respira molt de pressa. A més, per tal de vèncer l’obstrucció hom empra tota la musculatura respiratòria auxiliar, de manera que es manifesta l’aleteig nasal i la depressió de les zones de paret toràcica situades entre les costelles. En general es presenten accessos de tos violents, com a reflex per a eliminar qualsevol acumulació de secrecions que pugui obstruir les vies respiratòries que han perdut diàmetre; els accessos de tos són freqüents en menjar i poden causar vòmits que dificulten l’alimentació i provoquen una pèrdua de pes en els infants més petits. D’altra banda, és fàcil que s’obstrueixin del tot alguns bronquíols i que es formin atelèctasis, és a dir, zones de pulmó col·lapsades que no reben ventilació. Si hom no hi aplica un tractament adequat, la dificultat respiratòria s’incrementa progressivament i es pot arribar a produir una insuficiència respiratòria. En fases avançades, hi pot haver cianosi o coloració blavosa de la pell per la manca d’oxigenació, i episodis d’apnea o detenció dels moviments respiratoris. La majoria d’infants que en són afectats es recuperen al cap de tres dies o cinc sense seqüeles, però en un 1% dels casos el tractament no pot impedir una evolució fatal i el malalt mor.
En les persones que pateixen d’alguna malaltia crònica, per exemple de l’aparell respiratori o de l’aparell càrdio-vascular, i sobretot en persones grans, la bronquitis aguda pot originar una sèrie d’alteracions que provoquen una descompensació i una agudització de la malaltia.
En alguns casos, un cop ja han guarit completament, es presenten al cap de poc temps nous episodis de bronquitis aguda, deguts, en general, a l’existència d’un focus infecciós, d’on procedeixen els gèrmens causals, com ara sinusitis crònica, bron-quièctasi, amigdalitis crònica o vegetacions ade-noides.
En qualsevol cas presenten un risc superior a tenir complicacions les persones fumadores, perquè el fum del tabac irrita les vies respiratòries, n’incrementa la inflamació i afavoreix l’acumulació de secrecions.
Diagnosi
La bronquitis és diagnosticada fonamentalment pels símptomes que refereix la persona que n’és afectada.
En l’exploració física del pacient hom no sol detectar alteracions gaire significatives. L’auscultació respiratòria pot ésser gairebé normal, per bé que de vegades es distingeixen sons deguts a la mobilització de les secrecions en respirar o al pas de l’aire per vies aèries obstruïdes, com ara ronquera i sibilacions.
A més, se sol efectuar una radiografia de tòrax per tal de descartar la possibilitat que els símptomes siguin deguts a una pneumònia o un altre tipus de trastorn que origini imatges radiogràfiques característiques, ja que en la bronquitis aguda la radiografia és normal.
Si les bronquitis agudes es repeteixen sovint, s’efectua un examen més complet per tal d’esbrinar si hi ha cap anomalia del sistema immunitari o bé de l’aparell respiratori que afavoreixi les infeccions bronquials. En aquests casos es poden efectuar radiografies dels sins paranasals, proves al·lèrgiques o anàlisis de sang per a l’estudi del sistema immunitari.
Tractament
En les persones que prèviament no patien de cap trastorn la bronquitis aguda se sol resoldre espontàniament, a través dels mecanismes de defensa propis de l’organisme. Per tal de suprimir els símptomes i evitar les complicacions, més aviat estranyes, de la bronquitis aguda, es poden utilitzar diversos medicaments segons la causa, la fase de la malaltia i l’estat general de la persona que n’és afectada.
En la primera fase de la malaltia, si la tos seca és molt molesta, de vegades són útils els medicaments antitussígens, com és la codeïna, que actuen sobre els centres cerebrals inhibint el reflex de la tos. Cal tenir en compte, però, que aquests medicaments no són adequats en la segona fase, quan es produeixen esputs, perquè la inhibició de la tos dificultaria l’expulsió de les secrecions.
Per tal d’afavorir l’expectoració és molt important de fluïdificar les secrecions. El mecanisme més adequat és la ingestió abundant de líquids, per bé que quan és difícil d’expulsar les secrecions també se solen administrar medicaments fluïdificants i expectar ants.
Una mesura molt útil, en qualsevol fase d’aquesta malaltia, és la inhalació de vapor d’aigua. Si la tos és seca o bé es presenta dolor toràcic per traqueïtis, la humitat millora la irritació de la mucosa i redueix la tos. Quan la tos s’acompanya d’expec-toració, la humitat fluïdifica les secrecions i n’afavoreix l’eliminació.
Per tal d’evacuar les secrecions acumulades, especialment en els infants i les persones grans, és molt recomanable la realització de la tècnica anomenada clapping, una maniobra que consisteix a colpejar la paret toràcica amb la mà una mica encongida mentre el malalt se situa en diverses posicions. A través de les vibracions que produeixen els copets es desprenen les secrecions de les parets bronquials i se n’afavoreix el drenatge als bronquis principals. Igualment, cal efectuar canvis de posició freqüents en els infants més petits, que passen moltes hores ajaguts, per tal d’afavorir el drenatge de totes les zones pulmonars.
D’altra banda, no sol caldre l’administració d’antibiòtics, ja que no s’ha demostrat que n’atenuïn els símptomes, ni que escurcin la durada de la malaltia. La febre deguda a la infecció pot minvar amb medicaments antitèrmics, com és l’àcid acetilsalicílic o bé el paracetamol, o bé amb mesures físiques com banys freds, especialment útils en els infants. Els antibiòtics només es poden utilitzar en persones que presenten un risc elevat a tenir complicacions, com els fumadors o les persones grans.
Per tal de disminuir la inflamació de la mucosa, afavorir la regeneració de l’epiteli i escurçar la durada dels símptomes, és fonamental d’evitar la inhalació de qualsevol irritant, com és el fum del tabac. Per aquesta raó és del tot necessari deixar de fumar, si més no fins que els símptomes hagin desaparegut.
Si es presenta una bronquiolitis s’apliquen les mateixes mesures i és especialment important de respirar en un ambient molt humit. A més, hom sol administrar medicaments broncodilatadors que relaxen la musculatura de les parets bronquials per tal que augmenti el diàmetre de les vies respiratòries i estimulen el moviment dels cilis. De vegades també cal l’administració d’antibiòtics. En alguns casos greus és recomanable l’hospitalització del malalt per a administrar-li oxigen i, si cal, ajut mecànic per a la ventilació.
Quan es presenten episodis repetits de bronquitis aguda, després d’haver-ne identificat el focus infecciós responsable, per exemple una sinusitis, hom hi efectua el tractament adequat.