Mal de muntanya

Definició

Són anomenats mal de muntanya una sèrie de trastorns respiratoris que es produeixen quan una persona es troba a gran altura sobre el nivell del mar, causats per la disminució de la pressió atmosfèrica.

Causes

Els trastorns respiratoris que es produeixen quan una persona es troba a gran altitud són deguts al fet que la pressió atmosfèrica es redueix a mesura que es puja sobre el nivell del mar. Si bé la composició de l’aire atmosfèric és similar, en pujar l’atracció que exerceix la terra sobre l’atmosfera és menor per efecte de la gravetat. Per aquesta raó la pressió atmosfèrica disminueix com més augmentà l’altitud. Com que el descens de pressió es produeix en tots els gasos que componen l’aire atmosfèric, com l’oxigen i el diòxid de carboni, a gran altura la pressió de l’oxigen contingut en l’aire inhalat és inferior a l’habitual a baixa altitud. En aquestes condicions, la diferència entre la pressió de l’oxigen en l’aire alveolar i en la sang capil·lar és menor del que és habitual, i, com que l’oxigen travessa les parets alveolars impel·lit per la diferència de pressions entre l’aire i la sang, en reduir-se la pressió en l’aire passa en una menor proporció a la sang. Així, la principal conseqüència de la respiració a grans altures és una reducció relativa de l’aportació d’oxigen a la sang.

Tipus, manifestacions i tractament

L’aportació d’oxigen relativament deficitària causada per l’altitud pot ocasionar diversos trastorns, segons l’altitud i el temps que hom s’hi estigui.

L’ascensió relativament ràpida a zones molt més altes que la regió on habita una persona determinada pot causar un mal de muntanya agut, trastorn comparable a una insuficiència respiratòria. Aquest trastorn es pot presentar en pujar a una muntanya de gran altitud. I també podria fer-ho en un viatge aeri, si fallés el sistema de pressurització de l’avió, que normalment evita que la pressió superi la que hi ha a uns 2.000 metres. Per sobre dels 2.500 m es poden manifestar ja alguns trastorns causats pel descens de nivell d’oxigen en la sang. Així, la persona que n’és afectada pot presentar un cert grau de dispnea o sensació de dificultat respiratòria, que s’incrementa a mesura que l’altura és més important. Per tal d’augmentar l’aportació d’oxigen, la respiració augmenta la freqüència. També s’incrementa la freqüència cardíaca per tal de millorar el subministrament d’oxigen als teixits. En atènyer els 4.000 metres es poden presentar alteracions nervioses per la manca d’oxigenació cerebral com ara cefalees, inquietud o sensació de cansament. Per sobre dels 4.000 metres es pot presentar una eufòria anòmala, i fins i tot alteracions del comportament que de vegades recorden les degudes a una intoxicació alcohòlica. En aquesta altura es poden presentar d’altres alteracions com pèrdua de força muscular, sudació, nàusees o diarrea. Si hom passa dels 7.000 metres sense efectuar un període d’aclimatació previ prou prolongat, es presenten trastorns molt importants com ara una dispnea constant, tremolors, pèrdua total de força muscular, alteració de la consciència i fins i tot coma.

Els trastorns causats per l’ascensió a grans altituds van cedint si hom puja d’una manera progressiva mantenint-se en altures esglaonades durant un cert període de temps, ja que l’organisme desenvolupa una sèrie de mecanismes compensadors. Així, per a millorar el subministrament d’oxigen als teixits, s’incrementa la formació dels glòbuls vermells encarregats de transportar oxigen en la sang. Igualment, els capil·lars sanguinis, i especialment els del cervell, creixen. També es desenvolupa una major capacitat respiratòria que permet d’inspirar una quantitat d’aire més elevada sense incrementar la freqüència respiratòria. En general, entre tres i deu dies després d’atènyer una determinada altitud, desapareixen els trastorns inicials. Així, gràcies als mecanismes d’adaptació, després d’un període d’aclimatació es poden assolir els cims més alts del món, com l’Everest (8.883 m), sense oxigenació complementària. Els mateixos mecanismes permeten que algunes persones, com els pobladors dels Andes, visquin a altures superiors als 5.000 m.

Durant el període d’aclimatació, els símptomes poden remetre amb l’administració d’oxigen. Si els símptomes no cedeixen i es manté una dificultat respiratòria important, o bé alteracions nervioses, la persona que n’és afectada haurà de descendir a una altura que pugui tolerar sense trastorns.

En alguns casos, per causes desconegudes, es pot presentar el mal de muntanya crònic o malaltia de Monge, en persones que viuen a grans altituds o bé que ja han fet un llarg període d’aclimatació. Aquest trastorn és degut a una fallada dels mecanismes d’adaptació i origina alteracions mentals, pèrdua de la gana, pèrdua de força, cefalea, dispnea i símptomes d’insuficiència cardíaca. La persona que n’és afectada ha d’ésser traslladada a una altura inferior, on és efectuat el tractament que consisteix sobretot en l’administració d’oxigen i en el tractament de la insuficiència cardíaca.

Un altre trastorn poc freqüent causat per l’altitud és l’edema pulmonar de les altures. Consisteix en un edema pulmonar que es presenta sobtadament al cap d’algunes hores, entre sis i trenta-sis, després d’atènyer una altitud superior als 3.000 m. Es produeix per causes desconegudes en persones que procedeixen de zones de menor altura, o bé en habitants de pobles andins que han estat una temporada en altures inferiors. Els símptomes són semblants als d’un edema pulmonar agut i consisteixen principalment en dispnea, sensació d’opressió toràcica i tos. El tractament es basa en l’administració d’oxigen i d’altres mesures, com les emprades en l’edema agut de pulmó en general.